Diumenges a casa

No saber per on començar.

Sentir-se completament abatuda. Completament distreta. Completament absorta en els pensaments monotemàtics.

Donar-se un temps per una mateixa. Això recomanava la taxista sàvia de la nit. Per on començar?

Tampoc dedicant-lo on l’has de dedicar. A qui s’ha de dedicar? Acostumada a estar al servei de tots. Perduda dedicant-se.

Empatxada de sentiments que sobrepassen la consciència i la maduresa. Que escapen a tota la raó però que fan sentir viva. Que fan tenir mal de panxa.

Mirades que es perden en infinit del no dir, del tenir por. Paraules tallades que no saps el significat, silencis que prefereixes escoltar abans de les poques paraules de tendresa.

Estar com sempre, sentir-se diferent. No saber què dir.

Mil i una maneres de notar el fred de l’hivern malgrat faci sol. Mil maneres de covar un constipat que fa dues setmanes que ronda.

Ps. Això de tenir un dia sense anar amunt i avall. Sense quedar amb ningú. De feinejar. Endreçar. De reposar. Resulta que no és massa bo.

O potser és que feia massa que no tenia moment de solitud. Amb el que els temo, amb el necessaris que són a cops.

Cròniques Gatunes III

Dia 2.363.

Camarades, estic abatut.
Els vostres informes ho deien. Tots en parlàveu però jo, em resistia a creure-ho. El meu subjecte d'estudi semblava diferent.

Després de rebre diferents subjectes que s'allotjaven a l'habitació de l'armari, ha arribat un humà que de forma intermitent, esporàdica i imprevisible, s'instal·la a l'habitació principal.

És un subjecte diferent. Ens mirem amb recel. He intentat acostar-m'hi però mostra distància. Sembla com si conegués a la perfecció els nostres plans. Els protocols no em serveixen. Tot i així, com en d'altres ocasions, he realitzat la meva estratègia d'aproximació. Marcar territori amb la cara a les cames, posar-m'hi a sobre al sofà, jugar amb la pilota. Però sempre em defuig.

Estic perden posicions. Camarades, dir aquestes paraules em sonen a humiliació. Estic perdent posicions!!! Ara ja sé que quan la meva subjecta d'estudi passa l'aspirador, tot és terrible. La porta de l'habitació se'm tanca als bigotis i a les nits no puc, no puc...; no puc mantenir un dels privilegis més grans que tenia. Ja no puc dormir amb ella, als seus peus. La porta em resta tancada.

Estic desesperat. Ni que em passi estona miolant i rascant, la porta no s'obre. Camarades, això és una tragèdia! Penso i repenso totes les estratègies de l'entrenament que vàrem rebre, però res. He pensat, fins i tot tècniques cruels, estic preparat per a tot.

Però el somriure d'ella quan hi és, és tan bonic. No puc fer-li això. M'estic estovant?

Espero les vostres instruccions. La nostra missió és massa important.

Camarada, Puck.

ps. Nova entrega de les cròniques gatunes.

Set anys enrere

Fa set anys, quan vaig començar el blog, el vuitè vuitena era tan sols un projecte. Vivia a Hobbiton, entre Sagrada Família i Sants; amunt i avall. Treballava o feia veure que treballava i pensava que el món podia ser molt més fàcil del que era. Tenia una responsabilitat, anava sempre de bòlid i no gaudia dels petits moments. Em volia aprimar i mai estava contenta amb el que tenia. Tenia els meus cercles i creia que ja en tenia prou. M'espantava conèixer gent nova. Sortia sense pensar en més, viatjava el que podia i em feia un tatuatge. Pensava que ja estava tot bé, que eren bons moments, però em matxacava pensant en el que no tenia.

El cert és que imaginava la vida. Una, o diverses, vides.

Tots aquests anys després, mil i una aventures, desenes de persones conegudes i per conèixer, sotracs, entrebancs i alegries, doncs resulta que tinc casa meva, que continuo anant amunt i avall sense parar, però que tinc casa meva. I un gat. Treballo molt, moltíssim i faig el que puc perquè el món sigui una mica menys .... aspre. Tinc una responsabilitat, de la que sempre em queixo i vaig molt de bòlid i molt cansada. Gaudeixo cada instant i ric, sobretot ric. I també ploro, massa que ploro. Comparteixo la vida amb la família, les meves altres famílies, els amics de sempre, les de la uni, els equips, els compis de la feina, els dames del club, els blogaires. Hi ha el Sr. E. I potser ja no surto tant, ni viatjo i encara no sé on fer-me aquest segon tatuatge que tant de valor simbòlic li dono. I potser no aconsegueixo aprimar-me, ni acabar-me de sentir bé amb mi mateixa. Però sé que està tot bé, que hi ha bons moments i que puc canviar els que no ho són tant.

El cert és que visc la vida. La meva vida.

I aquest blog ha estat part d'aquest canvi, d'aquesta realitat. I tots vosaltres, en sou part. Moltes gràcies per ser-hi! Moltes gràcies per tot el que heu estat i sou. I sobretot avui que fa 7 anys que vaig escriure el primer post i que han passat 799 més fins fer-ne 800. 

Brindem?

Per molts més, que aquest any arribem al 888!!!!!!

Un petó ben gran!!!

ps. I el dia ha estat ben especial, d'aquelles nevades que es recordaran.  Gràcies als autors de les fotos, ells ja saben qui són. I gràcies a la Cantireta per haver-me inspirat la manera de fer aquest post.

Per cert, la segona foto té trampa, el més important no és el que es veu a simple vista! :)

Bocins de desembre i gener

★ La primera cançó.

★ Els ulls emocionats quan es rep un regal.

★ Un nou Sant a celebrar.

★Les muralles de Tarragona.

★ Les escopinyes.

★ Una nova afició: decorar porcellana.

★ Una frase: Estàs més bonica.

★ Jugar als barrufets.

★ Allargar fins les set del matí, com quan érem joves.

★ Descansar i desconnectar de la feina.

★ Noves incorporacions a l'equip.

★ Retrobar-te amb una nena, que ara té 27 anys.

★ Els primers Reis.

★ Superar una primera crisi.

★ Les copes de vi.

★ L'escalforeta del cos humà.

★ Tornar a anar al cinema.

★ Trobar una cançó nova que no et pots treure del cap.

ps. I quins són els vostres bocins.

No han estat mesos d'alló més genials, i en canvi, posats així, no ho sembla pas!

Fa fred

Fa fred. I diuen que demà i passat, més.

Ahir, a Lleida, em sentia glaçada. M'havia equivocat amb la roba i vaig passar fred. Tot i que m'agrada molt més l'hivern que la calor, passar fred no m'agrada gens. No crec que agradi a ningú.

Per això, avui us recomano aquest post i aquest blog: Entre cartones. 

T'interpel·la tant, que no sé què més dir. Simplement, que té tota la meva admiració. I que quan defalleixo en allò que faig, me'n recordo que hi ha qui dóna molt més. Que hi ha qui ho passa molt malament.

Fa una setmana que veig una tenda de campanya en un racó. Quan dijous o dissabte bufava el vent, apart dels ensurts, pensava en aquella tenda. I en els jardins, o els caixers que tanquen per la nit perquè no hi entri a dormir ningú. Tan debó s'aconsegueixin totes les mantes necessàries.

ps. Vaig conèixer l'Enrique fa molts i molts anys, abans que comencés la seva tasca a Arrels. Fa vint anys que fem el seu taller d'acció transformadora. I cada vegada que el faig o repasso penso com n'és d'important tot allò que fem o tot allò que podem fer i no fem. Per ajudar, per transformar, per transformar-nos. Allà on siguem, allà on puguem. 

Aquesta cançó, quan va sortir, jo era molt joveneta. I la rebutjava. Ara, m'impacta sovint. Suposo que era el vídeo. Com impacten les imatges. Cal tenir els ulls ben oberts. 

Diumenge musical

Algú recorda els diumenges musicals d'en Ferran? Jo sí! M'encantaven.

Doncs avui us deixo una cançó que m'ha encantat. Que em dóna empemta i bon rotllo. Força i delicadesa. Amor i llibertat.

Feia molt que no em passava, que una cançó se'm repetís al cap hores i hores i hores.

Simplement, i a les meves oïdes, genial.

ps. Ah i si llegiu la lletra, voleu descobrir qui eren les amazones? Completament desconegudes per mi. Fascinants.
Nou disc de The New Raemon, "Oh rompehielos!" un títol ben sugerent.

Set dies

D'aquí set dies el blog fa set anys. Aquesta és l'entrada 796 i fa dies que havia pensat que seria genial escriure el post 800 el dia del 7è aniversari. Buf, això vol dir que en set dies hauria d'escriure tres posts més.

Impossible?

Temps enrere, no. Ara,.....

Per què estic menys a la blogosfera i/o escric menys? Havia tingut etapes de tot, de poca inspiració, de tenir masses pensaments, o poca motivació. Això, fa temps va acabar. Fa més d'un any que em dic que tinc ganes d'estar al blog, d'escriure, de reformar el blog, de compartir la vida, de saber de la vida dels blogaires, de compartir.

El cert, però, és que he anat incorporant moltes coses a la meva vida. I és clar, quan afegeixes, n'has de treure. La vida només té 24 hores al dia. I ja no tinc 20 anys (però en molts moments encara no ho assumeixo). 

La feina cada cop demana i exigeix més, vaig més cansada i faig hores de més. Els amics continuen sent el meu motor, però viure a l'altra banda de la ciutat, no és fàcil de gestionar, i sovint em desgasta emocionalment. La família darrerament ha ocupat molts moments que no acostumaven a tenir. Els pares es fan grans i és una qüestió no massa fàcil de digerir. A més, diferents qüestions familiars m'han alterat moltíssim, i en segons quins casos, encara no sé gestionar i em fan aïllar-me. I l'entitat on estic, doncs no acaba d'arrencar, i això em desmotiva i em demana estar al canó quan ja no tinc edat i no vull que sigui la meva prioritat (fet que em fa sentir molt malament, per altra banda). I... ah,.... tinc una casa i un gat que he de cuidar!

A tot això, li sumo un club de lectura que m'aporta moltíssim, sortides teatreres, noves amistats, responsabilitats dins de l'entitat, noves aficions com el ganxet, una aposta que em demana fer exercici tres cops per setmana o un noi que viu a 40km però que sembla que visqui a 400 i que veig en compte-gotes.

I no en trec masses. Sols una responsabilitat i un avís que aniria a poques reunions (i que visc malament cada cop que decideixo que tampoc hi vaig).

I què passa? Doncs que el blog se'n resenteix. Ja no hi sóc tant com voldria. Però molts dies quan abans al vespre tenia l'ordinador a la falda i us llegia, ara estic esgotada. I ni obro l'ordinador.

No sé si així podré seguir massa temps. No pel blog, eh, però si pel ritme vital que porto. Em veig malhumorada, capficada, lletja. Ha de venir un canvi.

Sols espero que el setè any de blog ho porti i us ho expliqui. Perquè el món dels blogs em continua semblant genial, i he tingut la sort de conéixer gent fantàstica. No podria dir noms, però molts sou molt especials.

Així doncs..... m'ajudeu a pensar tres posts fàcils, senzills i ràpids d'escriure perquè el dia 4 de febrer pugui celebrar el setè aniversari del blog amb el post 800?

ps. Aquest post és arrel d'un comentari d'en XeXu a la celebració del Roda al món i torna al blog. 

Ep. m'encantaria que em féssiu propostes de posts!

Fer-se el sord

No m'agraden els crits.

Em molesten. No ho puc evitar.

No m'agrado quan crido, 

perdo tota credibilitat. I em matxaco per fer-ho.

I faig com si res. Com si no anés amb mi.

Fins i tot als crits sords.

Sobretot dels sords.

Aquells en els que em demanes que et deixi.

He après molt bé a fer-me la sorda.

ps. Però el silenci no pot durar sempre. La por s'ha de vèncer algun dia. I sé que jo l'he vençut. Puc donar temps, però no una eternitat.

ps2. M'encanta quan porto dies i dies pensant un post, o dos o tres, i quan et poses davant del blogger, surt una altra cosa. Per cert, per fi divendres.

RC: Hip, Hip, Hurra!

I aquí estem. Un any més. Els meus set germans brindant, com si no passés res entre ells. Després, la resta de l'any, rondinen, es barallen, discuteixen entre ells. Però el dia de l'aniversari de la mare, tot s'esvaeix i ens retroba aquí, al jardí de casa, amb les meves dues cunyades i l'única neboda. Bridem: pels que estem, pels que hi van ser, pels que venen i vindran. Per tot allò que ens uneix, per tot allò que som: els Barbaroja. Tan debó fossis aquí. Però, de fet, hi ets.

Ps. Una nova proposta de Relats Conjunts.

Ítaca en una tassa de cafè

Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

ps. Ahir em vaig topar amb una foto en un blog de les espanyes. Trobar-se una cita del poema en una tassa de cafè; meravellós. Em va recordar que vam comprar un retolador per pintar ceràmica. I també em va fer rellegir el poema de Kavafis en la versió de Carles Riba. Avui, per molts motius que porto al cor, m'és molt present. Són dies complicats al grup d'amics, dies de canvis. Anys de canvis.