El 9N que vaig viure

Podria intentar escriure el que ja tothom ha escrit, que si una jornada històrica o la importància de tot plegat. Podria intentar fer veure que hi entenc i assegurar el que crec que pot passar ara, però de fet, tot és tan incert, que res té validesa al cap de cinc minuts. Fins i tot podria intentar donar la visió optimista o la pessimista dels resultats. podria parlar de LA foto, o dels jugadors de rugby placant els feixistes.

Però el cert és que això, tots ho sabem i molts en parlen molt millor.

No sé què passarà demà. Cap de nosaltres no ho sabem. Però si que sé que ahir va dels dies que tots els que ens estimem la nostra terra recordarem sempre  i que ens canviarà segur. D'ahir comença un demà i que el que ara necessitem és saber com serà aquest nou país. 

Sobretot, va ser important perquè tens present tots aquells que estimes. Aquells que tenen clares les seves conviccions, aquells que arribat el moment s'han implicat quan mai ho havien fet, aquells que amb un somriure tiren endavant malgrat tots els malgrats perquè la idea de ser lliures, ho pot tot.

Fa un any, una senyora ja gran ens demanava a molts que si us plau, no féssim ulls clucs. Que mai hauria imaginat que estaria vivint aquell moment. Ahir, el més emocionant per a mi, era veure la gent gran anar a les escoles o altres espais a votar, a participar. Amb cadira de rodes, sota la pluja, amb la ma tremolosa, plorant fins i tot. Persones que no podien haver anat a la V o a la via catalana, que veuen la seva lluita tirar endavant. O veure les famílies amb els nens posant el sobre a l'urna. 

Passar-nos les fotos, comentar la jugada, estar pendent que els voluntaris que coneixes estiguin bé. Al·lucinar amb les dades de participació, riure amb el video de la confrontació de l'ovella amb la guàrdia civil, contrastar informacions amb els mitjans de comunicació de l'estat, emocionar-te per les cues internacionals de tots aquells que han marxat o han hagut de marxar. I saber que la responsabilitat comença amb els nostres actes. Pensar i repensar què passarà ara, tenir present que potser tot està més que estudiat i dir-te que no, que això ja no hi ha qui ho aturi. Que els catalans ens hem fet grans.

I acabar el dia escoltant les paraules del President abraçada al teus braços.

ps. Segur que tots vau viure plens d'emoció el dia. Espero les vostres emocions!

Bocins d'octubre

Comanda a Caterina Pérez

Començar les classes de zumba

El primer concert del Joan Dausà, una delícia.

Una tempesta que et desperta i et convida a seguir al llit.

Donar-li una segona oportunitat a un llibre i que et remogui tan per dins.

Les altres al vuit8ena.

Conèixer una escriptora de les emocions.

Sant Jeroni, 1200m a Montserrat.

Recital i vermut.

Nous reptes.

ps. I quins han estat els vostres bocins?

Els nostres fantasmes

“ser complicats depèn molt de com ens agrada complicar-nos i patir”

“Només llegim-vivim-veiem-sentim allò que estem preparades per llegir-veure-viure i sentir, i ser capaces d’interpretar-ho segons les nostres vivències i estats personals"

Dimarts em van enviar un vídeo per whatsapp de por. Una brometa que acabava fent-te un espant amb una bruixa o espectre. Em vaig espantar tant que vaig tenir la necessitat d’esborrar-lo d’immediat i quan ho vaig explicar, se’n van riure de mi (una miqueta, per fer-me entendre que no m’havia d’haver enfadat amb qui me’l va enviar).

Demà és la castanyada, molts celebren el halloween. I en el fons, en molts racons del planeta és la mateixa festa: el record dels nostres morts i celebrar la vida. Dies de desterrar els fantasmes, fer-los fora i posar-hi llum que ens il•lumina en la nostra vida.

Fa una setmana, se’m va aparèixer un fantasma. Dels meus fantasmes particulars. Visualitzar-lo em va ajudar a entendre quins son els meus malsons; els drames que m’acompanyen ni sabent-ho o sent-ne inconscient. I, ara mateix, en sé identificar tres. Tres fantasmes, que m'han acompanyat en molt temps. I que em fan por, molta por. Molta més de la que puc assumir.

Sé perfectament com es combaten els fantasmes. Sé que ignorant-los, amagant-los, sols es fan grans i cada cop fan més por. I es fan més difícils. Sé, també, que una de les meves debilitats és la facilitat que tinc per posposar allò que em costa, fa por o em resulta complicat. Una gran combinació!

Me n'adono que aquests darrers temps estic combatent un dels meus tres fantasmes. I m’està costant, l’estic vencent i em sento més lliure. Estic contenta i amb força. Però que ara s’ajunti amb un altre, i a més, s'ajunto amb el fet de viure moments delicats a la família, em satura. No em sento amb força per combatre’n dos. 

Però, no pot ser. De fet, si apareixen i es fan evidents és potser perquè cal entomar-los. Per difícil que sigui.

ps. Sóc conscient que sóc molt críptica. Segurament, molt dramàtica. Però ara mateix no en veig en cor d'evidenciar més el que em té trencada per dins. Espero parlar-vos-en més fàcilment més ebdavant. I per molt que em diguin que faig molt bona cara i que se'm veu feliç. Suposo que, en el fons, encarar-los, em fa lliure.

Espero que passeu molt bona castanyada.

Les frases, d'una amiga. Darrerament, tot allò que em diu, la clava. Una frase que em va deixar m'ha portat a tenir la valentia per enfrontar-me a un dels fantasmes i a estar vivint un moment dolcet, malgrat a l'entorn tot sigui molt més fort. Espero que aquestes dues frases m'ajudin a encarar aquest segon fantasma.

10 coses que sempre hi ha a la nevera

Fa ja unes setmanes, al blog Con botas de agua llegia un post que em va cridar l'atenció. La seva autora demana a gent que coneix que expliqui quines son els 10 aliments que sempre hi ha a la nevera. Ho acompanya de dibuixos preciosos, i grans explicacions. I vaig pensar en la meva nevera, sempre buida, per tal que no es faci res malbé (em fa tanta ràbia llençar menjar). Però avui, que volia netejar-la, vaig i faig el meu post, les 10 coses que sempre hi ha a la nevera del vuit8ena!

1. Suc de taronja. Imprescindible per als matins de feina, per no sortir amb l'estòmac buit. He intentat fer-me cafè, prendre un iogurt, però desenganyem-nos, el matí no és el meu millor moment, així doncs, només puc amb un suc ràpid i ja preparat.

2. Cervesa i vi. Una copa de vi mentre preparo el sopar i una altra mentre sopo, sempre en copa. M'encanta. Un petit plaer que fa els vespres millor. I si manca el vi, una cervesa freda, no hi ha inconvenient, que sempre hi ha per aquells moments inesperats. El vi d'ara, un escrit en japonès!

3. Coca-cola. Imprescindible. El meu vici. El que passa és que m'he de començar a desprendre. La recent malaltia de la mare ha posat de manifest certa predisposició genètica meva a patir-la i el metge ja m'ha demanat que canviï certs hàbits no gaire saludables, entre ells rebaixar pes i alcohol, i sobretot de begudes amb sucre. Així doncs, intentant trobar substituts, hi ha qui em recomana passar-me a l'aigua amb gas. Jo no ho acabo de veure clar.

4. Mostassa de Dijon. Un descobriment força recent. El millor acompanyament per les carns a la planxa! 

5. El formatge. Encara no em puc creure que no m'agradés el formatge. Com podia viure sense aquest bé de Déu? M'agrada de totes totes: curat, semi, de cabra, ratllat, en formatges, per amanides, per menjar sol, amb raïm,.... deliciós.

6. El verd. Sempre tinc verd per fer amanida. La que sigui, ara, canonges. El problema és que en cuinar per a una persona, les bosses o unitats costen d'acabar i em veig quatre dies menjant la mateixa verdura. I és clar, és fa una mica pal. La meva preferida? La rúcula.

7. Els tomàquets. En qualsevol varietat. Per amanida, cherris, per fer pà amb tomàquet, confitats,.... vitamina C en estat pur i la base de molts menjars.

8. Xocolata. I no, no és perquè en sigui fan. M'agrada però no perdo l'oremus, de fet, se m'acumula sempre. Encara tinc la que va portar l'eslovaca a casa i bombons que no s'acaben mai!

9. Iogurts. Sovint, caducats. Però sempre n'hi ha. Un postre a tenir en compte!

10. Malta per al Puck. Imprescindible amb un gat de pèl llarg.

I en canvi, productes que mai hi haurà a la nevera: aigua (no m'agrada gens l'aigua freda, a no ser que faci molta, molta calor), la fruita (llevat de meló i síndra, la resta, millor del temps) o el cafè (això... mecatxis, hi ha teories de tots els gustos).

ps. I quins son els vostres productes que mai falten a la nevera?

Tan sols, una paraula

Una paraula, un verb acompanyat de dos pronoms febles.

Tan sols això. Tant, massa.

Sortit de les entranyes, des del més profund de l'ésser: de la impotència, del ridícul, de la por, de l'estimació. 

I en el mateix moment, esquinçar-se l'ànima. 

I de cop, el temor que es complís la demanda feta, tant, que ni es podia alçar la mirada.

I es va fer el silenci. I els ulls, es van humitejar com mai s'havien humitejat. Una llàgrima, potser dues. I el silenci; i la mirada que ho diu tot sense dir res. I l'abraçada que parla per si sola.

Posar per davant de tot la raó, deixant-se de sentiments, d'emocions. Però tot és mentida, sols un maquillatge per intentar ocultar .... la por.

La por pel que no funciona, pel que manca o fins i tot el que podria ser genial. La por, el pitjor enemic de tot plegat.

ps. Tan debó pugui redreçar l'esquinçat. Potser van ser masses emocions en una setmana. Potser, massa intens tot plegat. Però se suposa que viure ja és això.

Tan debó tot es pugui redreçar.

Capgirar-se tot

I, de cop, la vida et dóna una altra bufetada.

Potser havia d'estar preparada. Fa mesos. Però el núvol de tot plegat, feia que visqués entre cotons, evitant pensar-hi.

Estava tan contenta.

Ara, de cop, tot altre cop de l'inrevés. Tot a recompondre's.

A fer-me gran de cop. A oblidar-me de ser la nena de la mare.

Tinc por. Em toca ser forta i acompanyar. tenir el cap clar i somriure. Trobar força.

I sols així, amb empemta i decisió, tot serà un malson.

Això si, em pregunto perqupe els bons moments passen tan ràpid, com un sospir enmig de la foscor.

ps. Avui, el metge ens ha dit que la mare està malalta, una malaltia autoimmune, com n'és de difícil entendre-ho. Ara, a saber la gravetat i començar el tractament. I posar-hi molta força. Avui no queda ni ànims per foto, ni cançó; demà, demà serà un altre dia.

Fa un mes

Fa just un mes, estava ja ben cansada. Ben acalorada (quina calor vam passar!), ben beguda, ben divertida i ballant sense parar. Fa un mes, estava en una masia del Penedès, ballant sense parar les nostres cançons, celebrant el més bonic que pot haver-hi: l'AMOR.

Fa just un mes es van casar dues persones ben especials per a mi. D'aquelles que et toquen el cor, aquelles on la paraula AMISTAT es queda curta.

No recordo el dia que vaig conéixer el F. Devia ser un sopar o una festa de cap d'any. Per aquells temps encara no érem una colla consolidada com som ara, i en canvi si dos colles que pul·lulàvem en orbites similars que es trobaven i s'allunyaven. En aquells temps no sabia com es pot ser tan bona persona i somriure eternament malgrat les coses no siguin agradables o fàcils.

Si que recordo el dia que vaig conéixer el N. Va ser el meu primer viatge a Nàpols. Recordo com era jo llavors. I com he canviat. Ja llavors vaig pensar que era una gran persona. El que no sabia que seria tan adorable i que es convertiria en una d'aquelles persones que et mira els ulls i sap perfectament com estàs.

Poc a poc ens vam anar retrobant i ara mateix son de les persones més importants que tinc al meu voltant més íntim i personal. Els estimo i que s'estimin com s'estimen, com comparteixen les seves vides i es refan a cada entrebanc, és d'aquells motius que em porten a la necessitat de tirar endavant i somriure.

Per això, celebrar el seu casament, que per a ells tenia una connotació important que per la resta de la colla no tenim i segurament no necessitem, era de les cites més importants de l'any. I per això, i perquè ens els estimem sense mesura, vam viure cada instant, com si fossim part, com si fos la nostra pròpia felicitat.

I ara, ara que ja ha passat un mes, recordo cada instant. Els dies previs, el gran comiat divertit i tal i com volien els nuvis, la gent a casa, les trobades, la indecisió del vestit, la vida pròpia que no pots deixar i no vols deixar, les angines i febre el dia abans del casament. Però va ser allò d'arribar a l'ajuntament i començar la festa. Els plors, les emocions en sentir La vida és bella, els poemes, les emocions i les llàgrimes. Els nervis perquè tot sortís bé. L'autocar, les bombolles gegants, el menjar, les ulleres i disfresses. Les mil i una fotos. Estar a la taula amb els nuvis, quin honor, encara ara em fa vergonya. Els balls. La borratxera de felicitat.

La flashmob. Miro el video, ho penso tot, ho revisc tot, i se'm posen els ulls humits. Una idea esbogerrada, d'aquelles que penses, per què et fan cas? un estiu de preparacions, d'inseguretats pensant que ningú hi voldria participar, pensant coreografies, gravant-nos en video amb les vergonyes, traduïnt un missatge d'amistat a tres idiomes, i demanant participar a persones que ni coneixíem d'Estats Units, Itàlia, Japó, Argentina, que celebréssim junts el amor d'aquest parell d'amics. Pensant que seriem quatre gats. Una clau, la cançó Imagine, i després, l'extasi de tots plegats. Perquè començar a ballar i que als dos segons fossim gairebé cent persones ballant una coreografia de cinc minuts, tots en demostració d'amistat als nuvis, és d'aquells moments indescriptibles que els recordaràs tota la vida.

Ara, un mes després, les emocions son encara ben grans. Però certa melancolia, tristesa, fins i tot, ens envaeix. Els nuvis, lluny de viatge. I nosaltres, a preparar-nos, doncs el destí, la crisi, la manca d'oportunitats per a la ciència ens envien un científic ben bo i un amic genial, a viure, altre cop, en la distància. I encara que saps que aconsegueix el somni de la seva vida, fa una miqueta de ... dolor. 

Però, de tot, ens refarem. N'estic més que convençuda. I quan calgui, tornarem a ballar.

you can dance, you can jive, having the time of your life.....

Ps. 2014 potser serà moltes coses, entre elles els dels dos casaments més importants: el de ma germana i el de F&N. Crec que serà insuperable.

Bocins de setembre

Ulls de color mel.

Sentir-te cuidada.

el segon casament de l’any.

Dancing queen i la flashmob.

Un ram d’olivera i una caixa d’herbes aromàtiques.

Pintar samarretes.

Deixar un parell d’equips de treball. Si més no, un, ja és oficial.

L’atabalamenta enyorada de la meva compi de feina.

El descans de després que alguna cosa que se’t feia feixuga, acabi sortint.

Voluntat, Vot, Victòria.

L'inici de la tardor, la meva estació de l'any preferida.

Decret 129/2014, de 27 de setembre.

Un diumenge tarda amb pluja.

Les bones notícies dels que estimes.

Les retrobades després de molt de temps.

ps. Els meus bocins son força dolcets. I els vostres, quins han estat?
Hi ha cançons que son tan especials. Si aquesta ja ho era, perquè sempre estarà relacionada amb una de les persones més importants de la meva vida, ara, sempre estarà en un dels moments més màgics de la meva vida, un moment d'amor i amistat pura.

Ja ha arribat el dia

Avui, la Kika ens deia que es sent en un Dragon Khan, apunt d'entomar la baixada espectacular amb l'adrenalina i les mil i una coses que passen. Jo, li comentava que mai he pujat al Dragon Khan (em fa por, i tinc tantes pors, que penso que aquesta no em cal superar) però que entenia perfectament el que sentia. També tinc aquesta sensació de vertígen, que, per fi, les coses en aquesta la nostra vida política i vida nacional ja no tenen aturador.

Mai hagués pensat que arribariem fins aquí. Estic contenta, orgullosa del president que tenim (i que digui això és molt heacy, doncs estic en profund desacord amb la gestió que s'està fent i la visió política del seu partit) i també un pèl espantada. Ha arribat l'hora. Hem d'estar amb les conviccions. Les meves, una mica poc sòlides i sempre amb el temor de no acabar sent coherent amb les meves conviccions, crec que tenen un camí, el del dret de poder votar, d'exercir els meus drets com a ciutadana. Ha arribat l'hora de deixar de complir solament amb els meus deures. I no m'espanta (bé, una miqueta si).

Demà, toca sortir al carrer. M'hauria agradat que també sortís molta gent per manifestar-se quan s'aprovaven els pressupostos de la misèria, que molts s'aturéssin quan en una oficina bancària es demana una dació en pagament per una hipoteca, que més gent defensi la Sanitat pública i denunciï la manca de llits o altres tantes injusticies que sembla que no importin quan ens afecten a tots; però bé, ara toca sortir. I desobeïr.

Per el nostre futur: nacional, identitari. I per poder tornar a començar: un país nou, una oportunitat de fer política i vida d'una altra manera.

ps. Estem vivint uns dies apassionants. Mai hauria pensat que arribaria. Però ha arribat. Espero que no sigui un souflé, crec que molts no ho podriem suportar.

Tisorada i nuca descoberta

A principis del 2011 em vaig tallar el cabell. Recordo aquell post; quant de temps, quantes coses han passat. Poc després, em van explicar que hi ha dones que es tallen el cabell quan volen tancar una història. Fer un punt i apart, sovint, en l'àmbit sentimental, per deixar enrera aquella història dolorosa. Potser, segurament, en aquell moment va ser així.

Vaig estar tres anys amb els cabells curtets (no en plan garçon, però si força curts). M'agradava molt el pentinat, podia dur el cabell tan allissat com arrissat. Em vaig sentir nova, renovada. Més atrevida i tot. Van haver-hi uns temps ben bons.

Quan a mitjans de 2013 ma germana va dir que es casaria el 2014, vaig decidir tornar-me'l a deixar llarg. Per què? No ho sé, volia poder-me fer un pentinat. Però potser eren moltes coses més. Doncs el que sí que sé veure és que aquests darrers temps he perdut molt de tot allò que havia aprés i que tant m'agradava de com conduia la meva vida quan em vaig tallar el cabell.

Aquest setembre he tingut un altre casament ben important (encara no he pogut escriure sobre les emocions viscudes, crec que encara ho estic processant tot) i també volia dur els cabells llargs. Però el cert és que, passat el dia, vaig fer cua a demanar hora cap a la perruqueria. I tot i que ahir no era el dia més indicat per anar-hi, no vaig voler-ho deixar passar.

Per què el cabell curt aquesta vegada? No tinc cap desamor per oblidar, però en canvi, potser si deixar enrere, per totes, totes, els temps de desorientació i pèrdua que tant m'han  acompanyat. 

Un nou curs comença i un nou tall de cabell, per tornar a començar! I és que el més curiós de tot plegat és que llegint aquell post de 2011, allà ja deia que cada cop que em tallo el cabell de manera dràstica, m'acompanya un nou començament vital. I aquesta vegada, també vull que sigui així!

Tots necessitem canvis vitals, que ens facin evolucionar. I amb els petits gestos, els anem aconseguint.

ps. Ara, a pel següent canvi, el del pes. Aquest, buf, crec que costarà molt més.