7/12/10

Joc de mirades


Per aquest joc necessites, mínim, dos jugadors. No cal que es coneguin, ni que siguin amics. És un joc sense normes, cadascú posa les seves. El premi, possibles complicitats, descobriments, possibles encontres o desavinènces.

Hi ha mirades que desprenen dolor, d’altres amargor. Hi ha mirades tristes, melancòliques o fosques. Però hi ha mirades clares, mirades divertides i també de càlides. Algunes, o moltes, et fan envermellir; n’hi ha que et descobreixen una persona nova, fins i tot amagada encara que ja la coneguessis de temps enrere.

Hi ha mirades que fan abaixar el cap, impossibles de seguir, per vergonya pel fet o dit, per timidesa o per covardia. No sempre és fàcil mirar.

Mirades còmplices de veritats que es fan presents. Detalls sense importància que adquireixen una nova dimensió. Mirades que de sobte es troben, sense saber com i et generen un somriure i donen alè.

Es poden tenir uns ulls preciosos però una mirada gris, sense vida, i en canvi es poden tenir uns ulls que no destaquin i que la mirada sigui clara i profunda, d’aquelles que se’t claven al cor.



Ps. M’agrada allò de “m’agrada la gent que mira els ulls”, però reconec que molts cops sóc incapaç de mirar als ulls. Sovint em sento tan desprotegida per segons quines mirades, que em fan diluir la mirada en el rostre en general o abaixar el cap. Mai he estat bona jugadora.


11 comentaris:

deomises ha dit...

Bon post, ben mirat ;)


d.


PS: a mi de vegades també em costa no abaixar el cap davant de certes mirades, i no és pels escots, sinó que sóc tímid de mena... :$

Garbí24 ha dit...

i aquelles mirades que notes tot i esta girada d'esquena....

maria ha dit...

A mi també em costa mirar directe als ulls...

Elfreelang ha dit...

Magníficament contat aquest joc de mirades....jo acostumo a mirar als ulls ....reconec que de vegades fa impressió és mirar més enllà i més endins...però val la pena...les mirades van més enllà de la realitat externa dels nostres ulls...

sànset i utnoa ha dit...

Jo crec que miro directament als ulls quan vull transmetre alguna cosa... o quan voldria dir moltes coses però no m'atreveixo!

Utnoa

Ferran Porta ha dit...

La nostra mirada parla més que la nostra boca? Em sembla que, sovint, sí.

Sergi ha dit...

A mi em guanyava en Bamboo a aquest joc. Ara que ja no hi és, tinc un rival menys, i me'n surto millor.

El porquet ha dit...

A mi m'encanta aquell instant únic i no massa freqüent en que uns amics o una parella veuen alguna cosa, callen ambdós i es miren sabent que està pensant un i l'altre i, de cop, esclaten a riure. Moment únic!

zel ha dit...

Bonic, molt bonic el joc dels ulls, es coneix la gent...

rits ha dit...

DEOMISES, moltes gràcies. Als tímids ja ens passa això. Veus no havia caigut en lo dels escots...

GARBI24,buf, aquelles que se't claven ben profundament i no saps com reaccionar, oi?

MARIA, ja en som uns quants, els que ens costa.

ELFREELANG, quan passa això, que amb la mirada veus més endins, és magnífic, coneixes més la persona.

UTNOA, molt bo! Amb la mirada transmètre el que no pots dir en paraules. No obstant, jo ni això sóc incapaç de fer. Quan no puc ni mirar, la vergonya ho pot tot.

FERRAN, moltes més vegades de les que ens pensem.

XEXU, em sonava que havia fet un post semblant i no el trobava. El teu comentari m'ha ajudat a recordar que ja havia fet un post molt semblant a partir de les mirades del gat, em repeteixo una mica. I també recordo que em vas dir que el bamboo t'ho posava difícil. Segur que la seva intenció era que practiquéssis amb ell.

PORQUET, intimitats compartides que li dic jo. Son moments preciosos.

ZEL, doncs si, la mirada diu molt, moltíssim de les persones.

Una abraçada a tots i totes.

caterina ha dit...

Amb aquest tipus de joc és possible que la majoria vivim part de les sensacions més intenses de la nostra vida, abaixis o no la mirada (i jo sóc de les que acostuma a baixar-la), només sentir que algú te mira, és únic!