Tingueu un molt Bon Any Nou!!!!
un petó per a tots i totes

ps. La foto la van fer uns amics que estan a Nova Zelanda de vacances, l'altra punta del món, on ja és 2011!!!!!!
Fa uns dies vaig anar a casa d'un amic i parlant de llibres li deia que no em venia de gust cap dels llibres que tinc a casa i que tampoc en trobava cap. Em va dir que tornés a llegir El Senyor dels Anells, que ja em tocava, " però llegir-lo, res de les pelis"... ejem, diguem que he començat per les pelis i els llibres els tinc al costat, per buscar les cites de la foto, mmm, potser m'ho repenso.

ps2. Molts de vosaltres esteu fent els llistats de les vostres lectures. Com que el meu llistat és petitet, curtet però juguetò, com la plantilla del Barça, us la deixo en forma de ps. Potser l'any vinent es mereix un post sencer i tot! com em passa amb les pel·lícules, que al final m'he descontat i passo de posar-les.

84, Charing Cross Road, Helen Hanff
Anna Karenina, Léon Tolstoi
Bogeries de Brooklyn, Paul Auster (relectura)
Carta d'una desconeguda, Stefan Zweig
Cinc nits de febrer, Eduard Màrquez
Contra el vent del nord, Daniel Glattauer
El zahir, Paulo Coelho
Fin, David Monteagudo
Junts i prou, Anna Gavalda (relectura)
L'elegància de l'erizó, Mariel Babery
La librería, Penelope Fitzgerald
La meva família i altres animals, Gerald Durrell
La societat literària i el pastís de pela de patata de Guersey, Mary Ann Shaffer
La solitud dels nombres primers, Paolo Giordano
Les filles del fred, Camilla Läckberg
T'estimo si he begut, Empar Moliner

De tots ells, potser el que més m'ha sorprés i agradat ha estat Anna Karenina i el que més m'ha decebut, 84 Charing Cross Road. Potser n'esperava masssa i ja havia llegit prou de per l'estil.

I de poesia, doncs em vaig autoregalar per Sant Jordi: El amor, las mujeres y la vida, de Mario Benedetti; i ara per nadal: No era lluny ni difícil, Joan Margarit. Però aquests no conten, els vaig llegint a estones, com Walt Whitman , que he descobert aquest any també.

Bocins de 2010

No ha estat un bon any. Perquè negar-ho. Sobretot a nivell emocional. Pèrdues molt significatives m'han colpit molt, deixant-me sense esma en diversos sentits. Els pitjors fantasmes s'han apoderat durant molt temps de mi, fent-me esclava de “bucles” sense fi. He plorat fins a quedar-me sense llàgrimes i molts han estat els dies que no m'hagués llevat. La salut dels qui estimo ha estat una mica a la corda fluixa i potser algú ens deixi aviat. Ma germana em preocupa tot i que sigui immensament feliç al costat de l'home que estima i els pares es fan grans. M'han abaixat el sou, i m'ho anuncien tres dies després de que em diguéssin que em reconeixien la feina que faig amb un augment de categoria (que evidentment no ha prosperat). I venen canvis. I tots sabem el que passa quan s'escolten canvis. Sento que no me'n surto amb coses que hauria, que he de renunciar a part de la vida que porto i que volia fugir a Argentina però que era una utopia que no pot ser. Penso que hauria de ser més forta del què sóc i que hi ha coses que se'm fan molt feixugues, que no poso prou fil a l'agulla en temes pendents. Sento que em faig gran i que la casa és buida.

Però no puc – perdò, no vull- quedar-me amb aquest regust. Perquè no seria just. Han passat moltes coses bones també i m'he d'agafar a aquests bocins de vida, son els que poden fer que el 2011 sigui un bon any. He conegut amics increïbles i m'he apropat a amics que tenia que potser no éren del cercle íntim i són una passada. He descobert que hi ha qui veu coses en mi que ni jo mateixa sé que tinc i m'han fet envermellir. He conegut vides que un pensaria que son d'envejar, plenes de glamour i éxit però he descobert que és al revés i envegen el que tinc. He fet un munt d'activitats i m'he esforçat a vèncer pors absurdes. He anat en veler un cap de setmana, de caps de setmana hippies en una masia al mig de la muntanya, de caps de setmana de platja increïbles, he tornat a Madrid i per fi m'he banyat a Cadis, i he fet un dels millors viatges de la meva vida; els 12 dies a Grècia sempre seran el record immens d'un viatge fantàstic. He rigut moltíssim i begut una mica massa. He fet snorkel i he descobert un món submarí apassionant. M'he entés, per fi, amb el meu cap i fins i tot fem broma sobre el Barça. L'incommensurable Barça que he tornat a disfrutar. He tornat a casa, al meu lloc, al mijac, i sento que realment era una part que em mancava, el servei que puc oferir. He superat la lesió del peu i ja gairebé faig de tot, malgrat se m'infli el peu sovint, noti els canvis de temps o senti la placa davant el fred extrem. Sembla que ma germana tindrà feina aviat i potser això desencallla els maldecaps de casa els pares. Han nascut moltes vides al meu voltant i més que en venen en camí, disfrutant-les tant com puc. I de tant en tant, venço alguna part de mi, em sorprenc de mi mateixa o em diuen que els continuo sorprenent. Visc la vida que vull viure, potser no tinc tot el que m'agadaria, però visc la meva vida. La intento construir cada dia com puc, intentant ser el més coherent possible amb el que penso i sento.

Per al 2010 vaig dir que no esperava res, potser per això ha anat com ha anat., perquè en el fons si que esperava d'ell. Potser he de creure que el 2011 sí que em pot oferir algun somriure més. Estaré a l'aguait per no deixar-lo escapar. M'agradaria recuperar alguna amistat perduda per sentir o exigir massa, fer aquell viatget pendent de noies dolentes a Londres o per fi anar a Carcassone o el País Basc plegats. Donaria el què fos per passar el dia del meu 35è aniversari, que cau en diumenge, a Paris i recòrrer de nou els racons de Le Marais o pujar per fi a mirar les gàrgoles de Nôtre Damme. M'agradaria poder-me llevar cada matí sense el pes damunt del cos i les espatlles, fent l'exercici que em manca i menjant bé. M'agradaria tenir prou valentia per encarar assumptes pendents, vèncer la por i mandra de no acabar el que he començat per començar nous reptes que encara se'm fan un nus a la boca només d'esmentar en el meu caparró.

I espero poder continuar compartint tot el què pugui venir amb tots els que passeu, llegiu, comenteu, doneu escalf a aquesta casa que també és vostra. Perquè alimenteu cada part de mi amb els vostres comentaris, perquè aquesta petita comunitat és de les millors comunitats que hi pot haver-hi, plena d'amistat i escalfor.

Bon Any Nou!

ps. i no us oblideu la roba interior vermella! Fa anys que no la porto i potser per això m'ha anat tan malament. Vermella, vermella no serà però li posaré un llaçet, per tant, ja fa el fet, oi?)

Sento la llargària d'aquest post. Si us l'heu llegit tot, us mereixeu un premi! I si, ja sé que encara falta per cap d'any, però és que és dimecres!

Bloqueig, primer assalt

En tota guerra s'ha d'intentar superar les barreres de l'enemic. Trobar aquell petit instant o forat per fer caure els murs de contenció i hermetisme. Bloquejos que s'han anat construint a base de temps, de pors davant els foranis, paranys per no patir derrotes doloroses, que semblen insuperables, murs alts que fan impossible veure el que s'amaga dins.

Per això, quan aconsegueixes fer una petita esquerda, res d'important, sols una petita incisió en les línies enemigues que segurament no portarà enlloc però llavors et sents victoriosa. Com haver superat un gran repte. Alè d'esperança i somriure.

I sobretot quan l'enemic és una mateixa, i les barreres i bloquejos, el fruit de massa dolor i por acumulada.

ps. Això si, encara que sigui una mateixa qui hagi de vèncer aquests bloquejos, sense l'ajuda de camarades de brigada seria impossible aconseguir vèncer res.

La cançó em persegueix, no puc deixar d'escoltar-la.

Qui per Nadal res no estrena, res no val

A casa els pares sempre s'ha d'estrenar alguna cosa el dia de Nadal. Quan ma germana i jo érem petites, les famílies no gastaven tants diners en roba, o si més no, a casa meva no anàvem gaire sobrats i les robes sempre s'heredaven (jo de les cosines petites de ma mare i ma germana, de mi). Sols ens compraven una o dos peces o l'estrictament necessari. Això si, per Nadal, sempre estrenàvem el jersei que la iaia ens havia fet o després quan ja no va fer mitja, ens comprava alguna peça de roba ben maca.

El dia de Nadal és el dia de la mare. Prepara el dia amb molts dies d'avançada i sempre acaba anat de bòlid. Li agrada moltíssim preparar el tió que ens vam trobar quan tenia dos anys als boscos del Figaró, i cada any ens va avisant que no ens esperem grans regals que son xorradetes, però sempre xorradetes encantadores com la roba interior d'aquest any i sempre acabant amb els bombones ferrero, que no faltin! Es passa cuinant part del vespre abans i tot el matí, i encara que ara ja netegi les anxoves sentada en una cadira davant la pica, tot està boníssim i ben preparat. I només deixa que ma germana i jo li comprem els seus regals (quan érem petites se'ls comprava ella mateixa).

I un altre dels seus tocs personals és comprar-nos les calçetes perquè el dia de Nadal hem d'estrenar alguna cosa i calçotets a mon pare. Encara que passin els anys, ja les esperem i cada any sóm més exigents amb ella.

I és que per més que passin els anys, per més grans que ens fem nosaltres i ells dos, per més que de vegades em costi entendre-la o m'ofegui i m'enfadi amb ella, la mare es continua emocionant com quan érem petites i preparava el tió per a tots els cosins, continua donant tot el seu amor sense mesura, continua adaptant-se als canvis de la família, dissimulant les ficades de pota inocents de la iaia o estant allà per amb una carícia eixugar la més petita llàgrima.

ps. Ah, ahir quan vaig fer la bossa per anar a casa els pares vaig trobar les arrecades que em vaig comprar a Atenes i que encara no havia estrenat. Potser esperaven el millor dia per ser estrenades.

La cançó està ja molt suada en aquest blog però és la dedicatòria a la Carol, una carolina de 15 anys que quan escoltava aquesta cançó es posava a cantar ben contenta i que ens va deixar ahir.

Bon Nadal!

“You may say
I'm a dreamer
but I'm not the only one
I hope someday
you'll join us
and the world will be as one”

Imagine, John Lennon

Bon Nadal i un millor 2011, ple de vida i amb somnis fets realitat.

Un petó ben gran!!

ps. I una miqueta de música, que espero que doni energia i faci somriure

Ciutat fashion

Si vas al Born, ja saps què passa. Enlloc de paradetes de roba o complements, et trobes una expo-mercat de dissenyadors, això si, tot ben alternatiu. Amb música tècno i dj i no pas la músiqueta atrotinada de nadales; amb tallers alternatius de reciclatge de robes o sabates o fins i tot oferint massatges (però no ho hem trobat). Els artesans són dissenyadors i hi ha outlets i no pas restes de sèrie més barates. Per canviar una peça de roba si no va bé, enlloc d'una botiga o taller, has d'anar a un showroom i les peçes més mones no estan inspirades en peçes antigues, sinó que són vintage.

Tot ben fashion i guai.

I és que aquesta part de la ciutat que tant m'agrada, em desagrada cada cop més quan més fashion i superficial i menys autèntica és. I no deixa de ser un contrasentit intern ja que en aquest barri hi ha botiguetes i restaurants preciosos, ja que m'agrada pintar robes, fer coses manuals... però tot està pintat de certa superficialitat i modernitat hipiji amb la que no m'hi sento gens còmoda però hi convisc sovint.

De fet, tota la ciutat respira aquest ser alternatiu que està de moda, que ja no és alternativa de res. Caldria veure'ns a tots a casa, fent les mateixes coses que tots, oblidant-se de reciclar perquè hi ha massa brossa, obrint la calefacció, mirant programes cutres per riure una estona i no pas llegint Auster cada vespre, o comprant el sabó d'oferta i no pas la pedra ecològica que val un ronyó de la cara,....

De converses sense cuirasses

És curiós com les persones, el dia menys pensat, ens traiem les cuirasses. I llavors és quan som més autèntiques.

Avui, mentre es constituia el Parlament, a casa nostra es donaven les gràcies, es celebrava la feina feta i el Nadal. Un esmorzar tranquil, sense festasses ni grandeses. Divertit fins i tot, i sobretot emotiu, proper i càlid.

I mentre uns es treien les cuirasses amb vídeos, llàgrimes o xocolata desfeta; mentre es cantaven nadales al so de la guitarra o amb barretina al cap, es donaven desitjos a les noves etapes personals que tanta enveja em provoquen o s’intercanviaven les notícies que mai hi ha el moment d’explicar-se; d’altres necessitàvem d’una conversa més íntima o simplement d’una abraçada per aconduir-te entre la gent quan no tens paraules ni esma per somriure.

I com que alguna conversa ja no es donarà, resulta que trobes les paraules en d’altres persones. En qui sempre has pensat que eres tu qui guiava i en canvi et coneix molt millor que no pas una mateixa. Paraules de reconfort i paraules dures. Quan calen i sabent si calen. Per sortir dels carrerons sense sortida, de les foscors més sòrdides d’un mateix. Ara, sols cal tenir-les en compte i posar-les en pràctica. I això és el que m’és més difícil.

Ps. I com no, com sempre, amb el seu cap enganxant-nos. Sort que, tot i les esbroncades que li clavo, em té cert apreci i no li importa que de tant en tant xerrem una bona estona.

Bocins de dimecres

L’anunci de Freixenet, m’agrada i em retroba amb la Shakira rockera i alhora romàntica dels inicis (llàstima que sentint el disc no pugui dir el mateix de la resta de cançons, el reggeaton mai m’ha agradat). Fins i tot la faldilla és cursiment xula.

Mirar llibres al mercat de Sant Antoni

Riure passant-nos vídeos xorres del youtube

Un sopar tranquil a casa

Posar les llumetes de Nadal a casa

Que el vent del nord airegi les idees i s’emporti les darreres fulles caducades

Que només em quedin dos dies per agafar vacances

Mirar bitllets d’avió (a veure si ens decidim i el comprem aviat) per estar totes juntes altra vegada

Trobar les fotos perdudes del viatge a Boston y Nova York just fa tres anys a l’ordinador de ma germana

Poder dir que no puc més, que estic saturada de xorrades que no m’aporten res i que necessito desprendre’m d’obligacions que no m’he buscat i que tinc

Les il·lusions de la purpurina (que tothom detesta però a mi m’encanta)

Tu vas a ser rey león

I és que es pot saber com se t'ha fet aquesta melena impossible de pentinar?


Em tens el cor robat i cada matí, després de despertar-me, et faig quatre mimitos cantant-te la cançó del rei lleó (i això que no he vist la peli).
M'has enamorat amb les teves piruetes, les teves curses, atacs mig suicïdes sense por. Amb el teu saber estar, la teva gràcia i espontanietat.
Ets divertit i fas riure, ets molt sociable quan hi ha gent a casa, escoltant atentament les converses a taula, buscant jugar.
Ets guapo i ho saps. Et poses bé davant la càmera i fins i tot et volen penjar a les webs.
Ets carinyós a més no poder, t'agraden els mimitos a la panxa i ets el primer que sap quan estic trista i em fas carícies a la cara (això si, alguna vegada se t'escapa l'ungla sense voler).
Et quedes mirant tot allò que faig, sigui cuina, teclejant l'ordinador o fins i tot estenent la roba.
Tens el paladar fi, no t'agrada el pernil dolç o el fuet, però si el gall d'indi, els cigrons i el pebrot escalivat. I les olives són per jugar!
Ets el més important de la casa i si algun dia arribo, no em véns a rebre i no et trobo, em fas patir de valent.
Fins i tot t'enyoro quan passo uns dies sense veure't.
Si fóssis home, per mi, series perfecte. Mai més en buscaria un altre.



ps. Ja sé que em faig pesada, crec que és el tema/personatge amb més posts. Però que n'és de guapo! Mai havia entés l'amor cap als animals fins que va arribar a casa. Ara, qualsevol animaló, fins i tot de la jungla de la feina, és ben important.
Tant aquesta foto com la de la barra lateral les va fer un amic dissabte a la nit enmig d'un sopar. Va ser l'atracció del sopar.

El terrari

A la feina es posen sobrenoms a tothom i a tot, ja se sap. La meva no és pas una excepció i em declaro culpable d’haver-ne posat algun.

Fa temps, la meva compi em va explicar que a la zona on estem ubicades, on es concentren les àrees que donem servei a les altres àrees, ens anomenen “el terrari”. Segons diuen semblem un terrari ja que sempre estem davant l’ordinador i gairebé no ens movem, ni xerrem.

La veritat és que em va fer molta gràcia el sobrenom. Ens hem anat a ajuntar unes àrees i personatges peculiars. Xerrrem més aviat poc, la nota discordant la posa la meva compi, que li encanta xerrar i ens anima a tots. Però crec que fem un bon conjunt, l’ambient que es respira és de treball, agradable i ens ajudem tots plegats. Tenim musiqueta que ens acompanya i, de tant en tant, quan ens deixem anar fem algun aperitiu o intentem canviar el món. Però suposo que la gent el que veu és unes àrees fixes, estàtues sense moviment.

Em va fer tanta gràcia que li vaig a la meva compi de posar-nos unes foticos d’animals per donar la benvinguda al terrari (fins i tot que podíem fer un cartell, a lo que ja va al·lucinar). I és que tothom en un moment o altre de la setmana han de visitar el terrari.

Els de finances podríen ser els cocodrils, que espanten molt i semblen molt perillosos i nosaltres, el jurídic, les camaleons, adaptant-nos al medi tal com vinguin (es clar que també em diuen la juràsica).

Tot i així, hi hauria una excepció als rèptils. Un dia el cap de recursos humans em va dir que muntaria una pollasteria, per la quantitat de pollastres que se li acumulen. Potser si que podríen ser un corral, amb un gall que atabala al galliner de ben valent, amb ponedora de pollastres inclosa.

Esclar que si he de triar algun dels animalons del terrari, de totes, totes, em quedo amb l’animaló que em continua definint millor: la tortuga.

Segurament totes les feines poden ser un zoo, amb els seus animalons més amables, bèsties a tenir por, personatges de camuflatge o depredadors incansables. La gràcia suposo que és saber-se moure amb dignitat.

ps. La nostra jungla està molt esbalotada darrerament, millor descansar el cap de setmana i dilluns serà un dia millor.

Bocins de masia

Que pensis en dos dies de relax, dos dies de fer coses per casa, de descansar sense fer res, però que sàpigues que és que no vols fer res.
Que no et deixin triar i et facin apuntar-te a un pla amb molt de fred fred i incomoditat possible.
Que, malgrat l’arribada triomfal amb la bota de muntanya mig (gairebé tota) trencada, es solucioni per mil vies i gràcies a molta ajuda.
Que t’hagis de relacionar amb gent nova, conèixer noves maneres de fer, noves realitats (no sempre millors).
Que mengis calent, a l’antiga, cuinant a foc lent, a foc de brasa i llenya, amb els embotits de la terra i les verdures més fresques i et tractin com una reina.
Que vora la llar de foc es coneguin amistats, es teixeixin complicitats, es passin bones estones.
Que es cobreixin catifes de fulles i es barregin els colors de la tardor per collir castanyes i cireretes d’arboç.
Que tothom es vagi adaptant a les diferents maneres de ser, sense mals rotllos i amb moltes ganes d'estar bé i passar-ho bé.
Que juguis a jocs ja coneguts o de nous i riguis sense mesura.
Que, amb totes les inseguretats a flor de pell, repassant les moltes cagades i les vegades que et poses vermella, ser capaç de ser una mateixa.
Que te n’adonis que quedar-se a casa no era una bona opció, només hagués servit per donar voltes i voltes, i donar els gràcies pel segrest.



ps. Dos dies a una masia al bell mig del Montseny, enmig de castanyers, roures i fagedes. Dos dies d'incomunicació total, desconnexió del món per deleitar-se de la vida més senzilla.

Joc de mirades

Per aquest joc necessites, mínim, dos jugadors. No cal que es coneguin, ni que siguin amics. És un joc sense normes, cadascú posa les seves. El premi, possibles complicitats, descobriments, possibles encontres o desavinènces.

Hi ha mirades que desprenen dolor, d’altres amargor. Hi ha mirades tristes, melancòliques o fosques. Però hi ha mirades clares, mirades divertides i també de càlides. Algunes, o moltes, et fan envermellir; n’hi ha que et descobreixen una persona nova, fins i tot amagada encara que ja la coneguessis de temps enrere.

Hi ha mirades que fan abaixar el cap, impossibles de seguir, per vergonya pel fet o dit, per timidesa o per covardia. No sempre és fàcil mirar.

Mirades còmplices de veritats que es fan presents. Detalls sense importància que adquireixen una nova dimensió. Mirades que de sobte es troben, sense saber com i et generen un somriure i donen alè.

Es poden tenir uns ulls preciosos però una mirada gris, sense vida, i en canvi es poden tenir uns ulls que no destaquin i que la mirada sigui clara i profunda, d’aquelles que se’t claven al cor.

Ps. M’agrada allò de “m’agrada la gent que mira els ulls”, però reconec que molts cops sóc incapaç de mirar als ulls. Sovint em sento tan desprotegida per segons quines mirades, que em fan diluir la mirada en el rostre en general o abaixar el cap. Mai he estat bona jugadora.

Descobrir el menjar xinés

"You need to live authentically, and you can't ignore that".

The Pekin Duck
Chinatown
New York
8/12/2007

De petita era un desastre amb el menjar, una figaflor. Només m'agradava el menjar de la mare i era un drama amb els altres menjars. Apart, es veu que quan era molt petita m'encantava la sopa de peix però me'n devien donar tanta que la vaig avorrir i ara la sopa i el peix només son pels dies de molt fred i el necessari (perquè de peix se n'ha de menjar). I la sopa de peix, buf, el pitjor dels malsons.

A casa no s'anava a massa restaurants, però teníem els bars del barri selectes. El pernilet del O'furancho (ara el Floren), els calamars del Martí o el bikini i els pinxos morunos de l'Antonio. I quan féiem el luxe d'anar a un restaurant, era una festa.

Per sort em vaig anar formalitzant, que em va costar mooolts i molts anys. Ara quan alguna cosa no m'agrada intento no fer un lleig, tot i que de vegades, costa (les anxoves em superen. La meva animadversió cap aquest peix va in creshendo i no la puc evitar, i sinó que li diguin al Floren, qui em va voler fer una sorpresa preparant-me un entrepà deliciós i quan vaig veure les anxoves enmig de la tonyina, el pebrot i les olives, es veu que vaig fer una cara que el pobre home encara li sap greu).

El fet és que vaig trigar uns 10 anys a fer el meu primer McDonalds (en una festa infantil, que la mare no em volia deixar anar perquè això del McDonalds no li feia gràcia. Per cert, crec que a hores d'ara encara no ha provat una hamburguesa d'ells) i la veritat, em va decebre. I fins els 15 no vaig anar al meu primer xino. I va ser horrorós. No em va agradar gens. En l'ànim de socialitzar i normalitzar, el McDonalds s'ha convertit en un clàssic adictiu i amb el menjar xinés he anat fent esforços i fins ara podia anar a menjar a un xinés tranquil·lament demanant el que anomenava “menú infantil”: rollo primavera, arrós tres delícies i boletes de pollastre. A més, la proliferació de cultures gastronòmiques d'arreu del món m'han fet obrir les mires i ara fins i tot podria dir que m'encanta els menjars diferents. No obstant, el xinés es continuava resistint (a més ja no està de moda, que l'ha superat el japonès).

Tot això fins ahir.

Una amiga va viure sis mesos a Boston fent un post-doc. Tots els que vam tenir la sort d'anar-la a veure la féiem baixar a Nova York, i ella sempre ens portava al Pekin Duck de Chinatown. Des de que va tornar volia tornar a menjar “pato pekin” però es fa a molts pocs llocs. En un esmorzar de feina va sortir el tema i em van recomenar un lloc. Ahir vam anar i va ser un èxit. El Restaurant Hoy.

Vam descobrir un xinès de qualitat, un petit local on no reserven i la clientela és la de tota la vida, entre ells, molts xinesos. L'amo parla un català impecable, és atent i simpàtic i vam deixar que ens sorprengués amb els entrants que volgués, un arrós, unes gambes amb ametlles, unes mandonguilles sublims, un wan-toon fantàstic.... i després gaudir d'una alternativa del pato pekin (aquí gairebé no el fan enlloc). No és gens el típic xinés i demostra que la cuina xinesa va molt més enllà del rollo primavera o el pollo con almendras. Fins i tot els postres van ser exiquisits, un plàtan arrebossat i emborratxat, una delícia.

Va ser un sopar fantàstic. Vam riure com feia temps, ens vam posar al dia i el fred que feia a la ciutat va quedar en un no res. Això si, no ens van donar les galetetes de la sort!

ps. El més curiós és que fa justament 3 anys, el dissabte del pont de desembre estava menjant el pato pekin a Nova York. Com passa de ràpid el temps!!!!! Quins records.

He buscat i no trobo per enlloc les fotos de Nova York, quin desastre! Espero que estiguin a casa els pares, o em desesperaré. Sols em queda una i no té res a veure amb Chinatown. Igual que la cançó no té res a veure amb el post, ni amb el menjar, però parlar de Nova York em recorda aquesta cançó i fa molt de temps que buscava l'oportunitat de penjar-la.

Crida, parla

Crida, fes sentir la teva veu!

Queixa't, deixa't anar, digues el teu dolor!

No te'l quedis per tu!!

Ja era hora, l'estrany era que no diguéssis res, com si res passés al teu entorn. Ara em toca a mi estar a l'alçada. Poder i saber-te acompanyar.

Fa dies que hi penso. Em tens amoïnada. Penso en tot el que et passa, les injustícies que viu la teva família. No sé què dir-te, segurament necessites marxar de tot, i una estona fora de casa, és una estona de cel. Però m'inquietava que féssis com si res. Ahir vas petar, et vas deixar anar.

Els altres no es van adonar. No saben res. Però sé que per a tu va ser ben important poder parlar, poder-te queixar. Potser va ser un inici. Potser avui ja t'has tornat a tancar en el teu sofriment, no fos cas que algú et descobrís.

I ara m'ho has posat ben difícil. Ara comença la feina de veritat. Fins ara sols ens trobavem per xerrar, per posar-nos al dia. Ara ja veig que no teniu prou. Que voleu poder parlar de molt més. D'immigració, d'injustícia, de pobresa. I després diem que els joves d'avui en dia no pensen en res. Carai!

ps. I si pogués fer com tu? I si pogués dir, cridar ben fort el que em fa plorar? Perquè et demano un crit que sóc incapaç de fer jo?

I si enlloc de respondre “res, estic bé. Vaig fent”, a la pregunta “què et passa? Estàs estranya” pogués ser capaç de dir alguna cosa més?

Bocins de dimecres

El fred, i l'escalfor d'una manteta i un cola-cao calent; descobrir cd’s antics i recuperar cançons oblidades; Netejar l’ipod i posar música diferent; l’inici de l’advent; Tenir pensada la postal de nadal (ara només em falta posar-m’hi); Saber que la presentació de “Jonàs, vés a Nínive” va ser un èxit; Demanar disculpes públicament quan cal; nous projectes per implicar-se; Dinar i establir lligams; L’escalf d’una sola paraula d'amics que ja no tinc dia a dia (i saber que el trobo a faltar); Un mojito amb l’spiderman; 5-0; Orgull i prejudici; Escoltar-me i entendre perquè em sento com em sento i m’enrabio tant amb mi mateixa; Deixar un llibre especial que viatgi fent gairebé la volta al món; Començar a fer la carta als reis (i que la majoria siguin capritxets que sé que no demanaré, s’han de demanar les coses que necessito, oi?); Que em convidin a anar al teatre i veure “l’hort dels cirerers”; Celebrar un aniversari de manera improvisada però veure la cara d’emoció de tots.

Ps. Aquests bocins els dedico a l’Assumpta.

M'he esforçat, eh! tant, que ha estat impossible trobar fotos per a tots els bocins.

Sublim i sense paraules

Si, ahir el dia va començar gris però va acabar amb pluja, una pluja que refresca i erecomforta. I pluja de gols, d’energia, d’alegria.

No hi ha prou paraules pel viscut ahir, i segurament tothom ja ho ha dit tot. Va ser un partit immens, on va brillar el futbol, on van brillar tots els jugadors, del primer a l’últim, on va brillar el camp i l'afició, on el fred s'espantava amb l'escalfor de tothom brincant, cridant, aplaudint. Tàctica i estratègia, unió, força, estil, classe, gols, joc.

Partidàs de tots, del primer a l’últim. De Puyol, si us plau quin tarzan!, de Busquets fent passades de taló, de Xavi sense mesura, d'Iniesta acribillat, de Villa, de Pedro i sobretot, sobretot, partidàs de Messi. Les passades milmètriques, els canvis de posició fent anar la defensa de corcó. Brutal!

I potser el moment sublim, no va ser cap gol. Després del 4-0, amb més relaxació, un rondo espectacular (a casa em van dir que sis minuts), un taconàs de Xavi rifant-se els rivals. Tot l’estadi d'empeus, ja sense paraules, bavejant i aplaudint rendits al bon joc. Això si que fa mal al rival.

Xavi, pilota d’or, si us plau, ja!

Diuen que el futbol és exagerat, que està massa mitificat. És cert, com també és cert que genera violència i que és feina de tots fer acallar. Però alegries com les d’ahir, moments com els d’ahir, com quan ens anàvem comentant el partit via sms amb els amics que estaven al bar, quan em retrobava amb part de la família després de molt temps de no veure’ns, fan que les tristeses es difuminin i s’agafi molta força. Que el dia d'avui sigui d'un altre color.

Ps. Feia cinc o sis anys que no anava al camp a veure un Barça-Madrid. Aquest partit, cada any ens toca una vegada a ma germana i una a mi (i bé, potser hauríem de deixar que anés mon pare, que n’és el titular, no?) però portava un munt d’anys sense poder-hi anar. Fa setmanes que esperava amb delit el moment d’anar-hi. Era tan clar que guanyaríem, ni sabia que a “la caverna” deixaven el Barça a caldo, però el viscut ahir restarà durant molt de temps a la memòria. I 9 de La Masia, fort, molt fort.

Bé, si finalment li donen la pilota d’or al Messi no seré jo qui em queixi i també seré immensament feliç, ell mateix diu que sense els seus companys no seria res. I recordo el dia que va sortir per pujar amb els compis del filial al partit de la Copa del Rei. Vaig pensar que allò si que el feia gran.

La cançó, la que sonava marxant del camp nou.

Dia gris

Aquest matí, si el Puck no m’arriba a mossegar la ma per despertar-me crec que no m’hagués aixecat. El fred ha arribat ben fort i al llit, tapadeta amb el nòrdic i el pijama de franel·la, és on s’està millor.

El dia desperta gris i l’aire gela les idees. Intentant repassar tots els esdeveniments d’ahir a la nit (sms creuats i converses de telèfon enmig de les forquilles electorals que feien sortir els ulls d’òrbita, Salvados maquillant el primer ministre suec i les dones riques fent risoteràpia perquè estan estressades), sols em ve una pel·lícula al cap, Sleepy Hollow i el seu subtítol “rodaran cabezas”.

L’ambient en arribar a la feina és estrany: uns contents, amb ànsia de poder, i uns desencantats. Converses a mig gas, en veu baixa i un aire estrany que ho envolta tot. Suposo que estarem així unes quantes setmanes.

He intentat estar-me al marge de tot plegat encara que ha estat difícil. La veritat és que m’amoïna molt més la buidor que sento, les tasques que faig, arribar a final de mes, l’atur de ma germana o la salut dels de casa i no em crec cap dels polítics. Fa temps que em van decebre i pensar-hi em porta amoïnar-me encara més. No sé veure sortida i tot i així vaig anar a votar convençuda amb el meu vot.

Però el queda és que la dreta ha guanyat l’esquerra. I sempre que això passa m’entristeix profundament. I a més, enmig i barrejat, un debat identitari.

Arribarà, ha d’arribar, el dia que ens haguem de definir en la nostra identitat nacional. Des del juliol que ho sento i no sols a nivell polític, sinó també social, des de l’associacionisme, i fins i tot eclesialment, en tots els àmbits es couen faves i som un tot. La necessitat de canvi, de pronunciament és clar i no hi ha volta de full. La identitat catalana cada cop és més forta i més radical, es radicalitza més els pols (en un i altre sentit). Però això també m’amoïna, doncs la manca d’una esquerra nacionalista forta ha portat el fraccionament de les forces, i penso que ha fet que molts hagin apostat fins i tot per partits amb carències de programa, sense res més enllà de la paraula independència, o retirant-se cap a un centre-dreta amb polítiques socials i laborals ben pròpies d’un partit neoliberal.

I és cert és que en temps de crisi, la dreta sempre puja, dóna sensació de força i contundència, però continuo creient que amb això sols perdem. Sols fa que els rics cada vegada siguin més rics i els pobres i les classes mitges, cada cop anem més ofegades.

I també és cert que el tripartit ho ha tingut difícil, però sense renovació, sense un canvi d’idees, era evident la caiguda a l’abisme. Per quan el trencament PSC-PSOE? Per quan una renovació total i no parcial a ERC? Qui s’ha mantingut? Qui ha decidit evolucionar, mirar endavant i no enrocar-se. I qui s’ha beneficiat? qui s’ha erigit com a autèntic català, quan en realitat sols parla de burgesia catalana que parla castellà en la intimitat i on es continuen veient les mateixes cares que fa deu anys.

Venen temps gèlids per a molts de nosaltres. Un hivern fred per pagar la calefacció.

Ps. Però aquest vespre, com si res importés, mirarem de somriure amb allò que se’ns dóna millor, tirar pilotes fora, i entretenir-nos amb una identitat que encara mou molt més que la política, la del futbol.

Potser en un demà, hi hagi una nova oportunitat. De moment, tot plegat no sé veure-hi clar.

Jocs de nens

Jugar amb l'amor només porta dolor.

Esclar que per amor cal jugar.

ps. dues pel·lícules ben diferents que no tenen res a veure l'una amb l'altra. Potser alguns diran que no té sentit relacionar-les en un mateix post. Però buscant el trailer de la primera, m'ha sortit la segona. I és que el joc de l'amor té tantes vessants.

Casualitat? No ho sé.

La primera, Quiéreme si te atreves, una petita joia francesa que no es va arribar a estrenar aquí. Un post que tenia pendent de fa molt i que li vaig dir a la Meia que el faria. La segona, La vida és bella, una obra mestra

Dues maneres de demostrar amor i d'estimar. De quina manera ens compliquem o fem l'impossible per amor. En quina hi ha més dolor? Dolor diferent.

Del dolor de la primera en porto un sac ple al damunt. De la segona, espero no trobar-nos i sempre em fa plorar. La seva cançó la portava al mòbil antic. Ara no l'he pogut posar i fa poc un amic em va preguntar perquè no la duia, si potser havia deixat de creure en el joc de l'amor. Segurament és així, estic cansada d'endur-me "chascos" rera "chascos".

Decididament, sóc un flam. Sempre ho he estat.

Bocins de rita

Tenia pressa per néixer, no podia esperar la tanda i em vaig avançar un mes. Tant, que vaig anar a néixer un dia especial a casa i em van canviar el nom que tenien pensat donar-me.

La mare sempre m’ha acollit als seu braços, sempre hi és, de vegades massa i tot, però sempre em vol veure contenta.

Des de ben petita vaig ser golafre. Menjar és tot un plaer, encara que el dia de la foto em cremés amb la truita que gairebé no es veu a la foto. I és que no em podia esperar que es refredés.

Potser perquè des de ben petita m’hi van portar, el mar ha estat amb mi. És força i calma. El mediterrani.

El pare, com no, amanyagant tot animal que veia. I jo que no li feia cas. Com amb el ping-pong, mira que va intentar que m’agradés, però no hi havia manera. Per sort, vam sortir culers de cap a peus!

Amb tres anys vaig anar a la classe dels bombers i un dia ens van fer anar amb pantalons i botes d’aigua. Ens van fer barrets, pintar la cara i un cotxe de bombers de cartró que duien entre tots per tot el pati de l’escola.

Primers estius a Segur de Calafell, les piscines amb el Carlitos, no parar i aquell vestit de platja d’índia.

Amb quatre anys a la terrassa de casa, sense plantes!!!, i ara entenent perquè tothom em deia Heidi.

El meu tresor, la meva germana. Pobrissona, la feia anar per on volia ja que era ben petita. No pas com ara que em passa gairebé un pam!

I llavors vaig adonar-me de les dents i vaig deixar de somriure obertament. I enlloc de Heidi, em deien Mafalda (perquè a més de rondinar, ja no m’agradava la sopa!).

El jardí de l’avi, en plan gitanos, estius al Penedès. Diria que aquesta foto correspon al dia que vaig trencar les dents de ma cosina amb una raqueta de frontó. Ja apuntava maneres de patosa! Esclar que dies més tard, mon cosí em feia saltar les meves d’un cop de cap jugant.

I potser ja amb vuit anys, les pales al seu lloc i tornant a somriure.



Ps. L’Assumpta i en Ferran ens han proposat posar fotos de quan érem petits. I aquestes són algunes de les que he trobat. A casa mai hem estat bons fotògrafs i menys cuidosos amb les fotos, sempre ens van deixar jugar amb elles. I bé, així estan algunes.
Perquè serà que ens agradem tan de petits però després no hi ha manera de veure’ns bé a cap foto?
La cançó, d’una peli de la infància. Estava entre aquesta i la de Los Goonies, però com aquesta peli vindria més tard amb 11 o 12 anys, .... millor un altre dia!

Canvi en favor de la pau

Avui fa 10 anys que van assessinar Ernest Lluch. No entraré en una valoració política ni del conflicte basc sinó més aviat del record que en tinc (tampoc sabria). Mai vaig tenir com a mestre Ernest Lluch però si que era algú present, d'aquells personatges polítics i socials de qui sentia a parlar a la Facultat de Dret de la Ub (i això que ell era d'Econòmiques) i per aquell llavors era molt joveneta i encara creia que podia canviar el món. Recordo que em va trasbalsar moltíssim el seu assassinat, la resposta de la gent, de com van ser aquells dies i el que vaig descobrir d'ell després. De moltes grans persones aprens tot el que pensen un cop ja no hi són entre nosaltres. Defensor del diàleg, de la pau, d'estimar l'altre amb totes les semblances i totes diferències, de les virtuds i dels defectes. I feia por perquè era coherent, sincer i valent. Van voler matar a la pau.

No m'atreveixo a dir que moltes coses han canviat de fa 10 anys, han passat moltíssimes coses i el moment és diferent i sembla que hi ha una sortida i una nova oportunitat per la pau. Però alhora, les rancúnies, les venjances, l'odi creix a tot arreu. Aprop i lluny. Fa uns dies a Al-Aiun (i ara ja ningú se'n recorda?), el conflicte israel-palestí, les guerrilles mexicanes, i tants i tants d'altres que passen sense que en sàpiguem res. I per no parlar del conflicte català-espanyol, potser sense violència física, però per a mi, cada cop més violent. Cada cop més al límit.

Avui, a l'excursió, al grup dels mitjans valoràvem com responíem quan algú ens insulta, es burla de nosaltres. La major resposta ha estat “rebotant-se”, creant més violència. Un parell de nanos han dit que passen però que es “reboten” quan es fiquen amb la seva família. És com si fos un mecanisme natural de les persones? Intentem fer entendre que aquesta no és la resposta, que amb violència no s'aporta res. Però com sempre, l'eterna pregunta, què en queda del que els diguem? Del que viuen al centre? M'agrada pensar que alguna cosa els queda, que l'espurna d'esperança d'un món millor és plena com una bossa plena de aglans per tenir-los de record de cap de setmana, plena com l'espai de poder parlar de les baralles dels pares, plena com el somriure de dues adolescents que no es parlàven i ara ja sembla que convisquin.

I bé, d'aquí una setmana, arriba l'advent, temps d'anuncis de bones voluntats, de voler treure la bondat de les persones, d'estar en família, d'ajudar els altres. Només que una persona faci un canvi en favor de la pau, de millorar el nostre entorn, potser ja serà l'inici d'un nou demà. I sinó, veure "Cadena de favores". M'ho tornaré a creure.

ps. i des d'aquí demano disculpes, per invaïr l'intimitat. La d'un acaba quan comença la de l'altre, i sense voler-ho, vaig invaïr la intimitat d'algú que estimo. De vegades no ho tinc gaire present. Disculpa. ;)

No tenir somnis

Fa un parell de dies vaig escriure un mail a un amic felicitant-lo per un somni complert. M’alegra moltíssim, hagués estat un bocinet de dimecres. I em ve al cap la cançó dels Sopa de Cabra, els teus somnis, molta feina, molts maldecaps, segur, però l’esforç recompensat.

Sempre m’havia considerat somiadora. M’agradava ser-ho. És una virtut que m’agrada de la gent. Sobretot de la gent que té somnis i lluita, treballa, s’esforça per aconseguir-los.

Però me n’adono que darrerament no ho estic sent gens. Potser no ho sóc. Intento pensar en quins són els meus somnis per saber per a què mereix la pena lluitar. Els busco, sé que els necessito. Però no els trobo. No sé què vull, no sé per a què em veuria capaç de somiar.

M’acontento en passar la vida. En no amagar-me, en no amargar-me perquè de vida només en tinc una. En viure amb els que m’acompanyen, en allò que faig, en somriure. Però no recordo mai els meus somnis quan em llevo i els que recordo els hauria d’esborrar, formen part del passat.

Quan vaig perdre la capacitat de somiar? Quan em vaig adonar que només tenia somnis que no em portaven enlloc? Quan vaig renunciar, quan vaig abandonar-me?

Les coses que em preocupen ocupen tant de lloc al cap que ja no queda ni un petit espai per al somiar. El que em manca pesa tant que tampoc ja no sé què és. Només sé que és un buit i m’entesto en no voler posar-li nom ni en acceptar-lo. Perquè llavors què quedaria?

Em faig ràbia a mi mateixa per sentir tot això. Però davant, un full en blanc. Davant l’advent, el Nadal, el nou any, els nous propòsits, i només tinc un full en blanc. No sé què vull. I potser dir-ho és el més honest que he fet amb mi mateixa en molt de temps.

Ps. I l’únic que recordo i que és ben banal, miro bitllet i per maig ja és tot car.

Aquest és el post del que parlava ahir a la nit. no sé si penjar-lo o no.

Cúmuls

Ahir vaig escriure un post. No era bonic, ni alegre. Trist? potser. Però real. No el vaig poder penjar. Se m'han acumulat masses emocions sensiblones.

No he pogut mirar gaires blogs aquesta setmana. Se m'han acumulat al reader més de 100 entrades.

No he parat aquests dies. Se m'han acumulat moltes coses a l'agenda i poc temps ben gestionat.

Però he pensat massa aquesta setmana i se m'han acumulat masses pensaments. I he acumulat masses decisions a prendre que també m'han sabut greu.

No he estat prou per casa aquests dies, i el puck ha acumulat massa pèl per digerir. Un regalet al mig del passadís ha presidit la mitja hora que tenia de descans i dutxar-me.

I tornant d'una reunió ben tard, s'ha acumulat massa aigua a casa del veí. Perquè coi hauré tocat la bossa del sostre damunt la banyera? Serà que no sabia que hi havia aigua!!! però no, l'havia de tocar i ara estarà vessant tota la nit. Perquè no l'hauré vist abans?

Tot de cúmuls per encara acabar la setmana i començar el cap de setmana prou acumulat de coses com per encarar-la de manera més difícil.

Perquè tot sempre s'acumula?
ps. buf, quin pal, però quin pal encara més pensar que al veí de dalt li hauran d'aixecar la banyera. I no puc deixar-ho i marxar el cap de setmana esperant que diumenge a la tarda s'hagi solucionat sol, oi? Perquè viure sol és un pal quan passen coses d'aquestes? I sobretot perquè passen aquestes coses quan és menys oportú que passin?

Protocol establert però no reglat

Amb el cercle més íntim tenim un protocol post-cites, establert no reglat. Suposo que és ben comú entre el sector femení, igual que en el sector masculí per molt que intentin dir que no és així.

Hi ha una part que pot començar a la pròpia cita. Bé, de fet, hi ha el protocol pre-cita, allò de preguntar-se com et vestiràs, com et pentinaràs, plans per fer, …. però aquest amb els anys va perdent pistonada encara que no desapareix del tot. Però bé, torno al durant la cita. És aquell fet d’enviar-te un sms per donar ànims, per cotillejar com està anant o simplement per enriure’t una mica del personal (perquè saps que ajudes a destensionar o t’ajuda a somriure). I de fet, agraeixes moltíssim aquests detalls, doncs un sms el pots veure tranquil·lament i et dóna força, o és un recurs per tal d’acabar amb la cita si va malament (bé, hauria de ser desastrossament malament i per sort no ho he necessitat mai). Són aquells detalls dels amics que els fan únics en el món.

L’imprescindible, però, és l’sms quan la cita s’ha acabat o com a tard, a l’endemà si s’allarga tota la nit. I aquest sms o trucada és fonamental. Perquè llavors s’activa el protocol post-cita.

Si la cita ha estat fantàstica, s’explica en una llarga conversa telefònica, unes tonteries vàries i la proposta de quan es tornaran/ens tornarem a veure. Per fer-te posar en clar els sentiments, que et desprenguis de les pròpies pors per encarar una nova cita o simplement compartir el bon rotllo generat. I el més fantàstic què és? Quan això es tradueix en dies, i dies, i dies…..

Si la cita no ha estat tan satisfactòria, comença la tasca de recuperació. Tothom necessita parlar-ho, donar-hi voltes i cal omplir el temps perquè els pensaments no es quedin al cap i en deixar-los anar s’evaporin. I més si és un diumenge. Cal trobar-se, explicar-se la cita, el que va passar, que una veu objectiva et digui el què i plantejar les opcions a seguir, que esclar, només pot seguir un mateix, però que cal compartir. Després cal alimentar-se malgrat no es tingui ganes, donar-te un capritx i seguidament una pel·li, per recomfortar-te, alliberar-te i descansar, per rematar-ho amb una copichuela per decidir com encarar el tema, o potser, simplemente, passar-se el dia davant del mar. El mar et fa recuperar de tot i així, tornar a començar.

I aquest ha estat el dia d’avui. Un dinaret al Segons Mercat de la barceloneta, un passeig amb ulleres de sol per amagar la ressaquilla amb bromes absurdes incloses, una peli (no sé si adecuada però que m’ha agradat moltíssim) i una copichuela regeneradora d’allò més.

I el resultat ha estat un diumenge fantàstic.

Ps. He pensat i molt si penjar aquest post o no. És com algo molt íntim entre les amigues. Potser un d’aquells rols que no s’haurien d’esbombar, que poden ser tòpics o no tòpics, però que per mi són complicitats molt grans.

I per suposat, res de desvetllar si la cita ha estat meva o de les partenaires. Això, potser algun altre dia.

La foto, la veritat és que no sé d'on és, la vaig pispar fa temps d'algun lloc, però la vaig trobar encissadora.

Ps2. He abandonat Els pilars. Crec que millor una oportunitat per vacances amb el temps que es mereix. Ara donem-li pas a la novel·la negra!

RC: Estació Espacial Internacional (ISS)

De: lluiset@gmail.cat

Per a: maria.montserrat@gmail.cat

Assumpte: JA NO PUC MÉS.

Estimada,

T'estimo i t'enyoro encara més, ja ho saps. Però no puc més. És insofrible estar aquí i pensar que encara queden 15 dies. Què dic 15 dies?! En falten 16!

Només hi veig una solució. Sé que no t'agradarà, no t'agraden aquestes coses. Però és qüestió de vida o mort.

Coneixes el Boris? Aquell rus seguidor del CSK Moscú, amb qui fem uns sopars divertidíssims acabant sempre amb xupits de vodka a lo bèstia.? Doncs puja demà passat.

Li has de donar un paquet. Ell ho entendrà.

Al paquet li has de posar: el barret de llana que em va fer la iaia quan era petit, l'encenedor de la bona sort, la bandera gegant que vam fer amb el cosí Juli quan érem marrecs, la bufanda de Wembley, ah i també la de París i per suposat la de Roma!, la samarreta signada pel Messi, la foto que hi ha emmarcada al menjador del Piqué celebrant el gol el dia del 2-6, el llibre del Guardiola, un entrepà de carn arrebossada com els de l'Óscar (els pots envasar al buit, com em vas fer amb el pernilet), les canelleres que vam robar de l'Assumpta, la reproducció del triplet. i els calçotets blaugranes. I crec que no em deixo res, però si creus que alguna cosa més em pot ajudar, també .

Mira que és gran la comunitat internacional i em té que tocar compartir estació espacial amb un merengue radical? incondicional del Mou i enamorat del Christiano!!!! No sé si aguantaré fins el 29-N. És una tortura!

Sempre teu,

Lluís.

ps. Al Michael, l'escocés pèl-roig que baixa demà, li dono el vot perquè l'enviïs. Ell també enten la importància.

ps. Nova aportació als Relats conjunts.

Bocins de dimecres

El naixement d'en Pau; els cinc primers minuts d'Up; fer un regal i encertar-la; enllestir tasques pendents (i això que encara me'n queden); 5 minuts més al llit; l'entusiasme i riure dels adolescents; un dissabte al grup dels petits; descobrir en una carpeta perduda una BSO i tornar a Paris, a la festa que em van fer pels 30; i si adopto un de petitó?

Ser creient avui?

No entenc això de l’esperit sant?

Canvia-ho per amor, i tot tindrà sentit.

Fa ja molts dies vaig anar a veure Comer, rezar, amar. Em va impactar molt i em sortíen dos posts. Un, no l’he arribat a publicar mai i l’altre vaig pensar que el publicaria arrel de la visita papal.

Una de les coses que em va sobtar de la pel·lícula i que se’m va fer llarg, és l’apropament, el misticisme, la necessitat de trobar pau en religions llunyanes com pot ser la hindú. No vull que em mal interpreteu, respecto moltíssim aquestes creences, fins i tot m’atrau conèixer-les, però no són la nostra –si més no, la meva-. A la pel·lícula es parlava de conceptes tan propis de la nostra cultura com la reconciliació amb un mateix, l’ajuda als altres, el servei als altres.

Després, al cap d’uns dies, fent un cafè amb una companya de feina m’explicava com moltes de les seves companyes de despatx es sentien atretes a fer cursets d’autoconeixement, de zen i altres vessants místiques, i que no les entenia, que en el fons el que veia és que eren persones amb moltes mancances, sobretot d’afecte.

En aquell moment vaig arribar a una conclusió. La nostra societat, ens agradi o no, està basada en una cultura judeo-cristiana i assentada en una esglèsia catòlica. El desarralement religiós, l’ateisme i agnosicisme cada vegada més extés de la nostra societat porta a que moltes persones amb necessitats espirituals vagin a trobar aquests espais de recolliment, d’autoconeixement, de pau, en altres religions, més ben vistes, més acceptades. Exòtiques i plenes de colors, vessades en la natura i la condició de la persona. Qui no té necessitats espirituals no abraçarà cap religió però hi ha qui si.

I és que desenganyem-nos, ser creient avui, és un esport de risc. I més, si no combregues amb moltes de les coses de l’Església, aquesta que es fa escriure en majúscula.

Crec que el causant de la desafecció, de l’ateïsme dels dies d’avui és causat per la pròpia Església. Per l’ostracisme, la negació a adaptar-se a la societat canviant. Per quedar-se encorada en els anys i anys. De vegades crec que si Jesús vingués ara mateix renegaria de la pròpia església. Del control que vol imposar, dels excesos en temps de penúries.

A la litúrgia que ha fet en Joseph ha deixat anar algunes perles, que si l’Estat ha de redreçar les politiquees familiars i cuidar el concepte de família com la unió d’home i dona, i que a sobre de parla de llibertat i de pau enlloc de confrontació? Sincerament, s’ha cobert de glòria.

Però esclar, l’Església, en la seva dimensió més estructural i arcaica viu tancada a la gent. Si fins i tot per anar pel carrer, el màxim dirigent va tancat en vidre, no fos cas que el volguéssin matar, com ha d’entendre, apropar-se al dolor d’una mare amb un fill a la pressó i tota la família a l’atur? Com ha d’entendre què vol dir estimar, si sols s’estima a ell mateix? Jesús va entrar a Jerusalem en burro, acompanyat per tothom qui el seguia, avui si la Sagrada Família vol significar alguna cosa, sols representa luxe i encartronament. I això que és preciosa, la ara ja basílica.

Per sort, som molts els que creiem que les coses no rutllen. Simplement, que aquests no ens fem veure. Això si, crec que és impossible lluitar contra aquesta maquinària. És lluitar contra una paret i sols queda continuar fent el que creus que has de fer. Esperant que algun dia algú obri els ulls i atengui als molts que creiem en una església diferent. On homes, dones, joves, infants, siguin tractats per igual, estimats per igual, on els pobres tinguem un lloc.

Fa un temps, discutint sobre aquesta església, em van dir que l’església ha d’estar al servei de les persones, ha d’arribar allà on la societat civil no arriba, i un cop hi arribi, desaparèixer, sense fer soroll, com quan a la dictadura es féien reunions clandestines contra el règim o sindicals, però que després un cop legalitzats han marxat. O com les tancades d’immigrants. Després han sorgit moltes associacions, però calia un lloc on recollir. I això l’estructura eclesial no ho sap fer. Vol mantenir el seu poder.

Ps. Si continués vivint al meu primer pis, des d’ahir estaria incomunicada. No tenia línia fixa de telèfon i els mòbils estan inhabilitats. Una de les grans mesures que han posat. Com pot tenir tanta por que algú li faci mal? Això és perquè no viu en pau.

La veritat és que fer aquest post costa. El més fàcil seria no dir-ne res, perquè es pot mal interpretar. I perquè moltes coses no les tinc clares, dubto de tot. La majoria dels meus amics són no creients. M’ha costat molts anys que m’entenguin i poder-ne parlar. Sovint em diuen, esclar tu ets diferent, ets de Sant Medir i del mijac, però ara ja no sé què significa.