Aiguabarreig

Use somebody, Kings og leon

Aquest inici de 2016 està essent trepidant. Hi ha tants esdeveniments, tantes activitats, tantes ganes de tant, tant de tot, que costa aturar-se.

Fa dies tenia pensat un post en relació amb la voràgine d'esdeveniments que van tenir a principis d'any. Les nits de festa que es repetien una darrera de l'altre, els dinars, les presentacions, ... i com em sentia que ja no tenia 20 anys, si no més aviat el doblava. Però que aguantava "el tirón". Però va passar.

Fa menys dies, tenia pensat un post en relació amb tots els esdeveniments polítics. Fins i tot, ho vinculava tot a una visió femenina. Però son tantes les notícies, tantes les posicions a comentar,els articles molt més professionals, tantes les inconguències, els replantejaments personals, els matxaques a posicions polítiques i pensaments propis, que m'esgota. Estic esgotada.

Ara, hauria d'explicar que a principis d'any vaig decidir només posar-me dos reptes: cuidar-me a nivell físic i reprendre temes posar-me les piles a nivell formatiu. Però també que la placa del peu em fa la guitza i que és un bon moment per treure-me-la. Que ma germana encara no ha parit, la mare estabilitzada i que tot estava en ordre. Com? un acudit? aquesta darrera setmana tot s'ha precipitat! I tot se m'amuntega fent de l'agenda un trencaclosques. Els pares es volen fer la cuina la mateixa setmana que a mi m'operen, a la mare li han de fer una petita intervenció, però intervenció...... i massa dies de festa a la feina.

Els dies passen. L'hivern que no sembla hivern, també. Els dies es fan llargs, però a mi em falten hores. Disfruto i maleeixo la feina per parts iguals. Prenc decisions que no sé si explico bé, però que més enllà d'ideals hi ha raonaments, que potser no agraden a tots, però que son els meus.

El Sr. E és lluny. No tan lluny, però el dia a dia, el sento lluny. El necessito més a prop. I les necessitats pròpies no han de ser el vinculant en una relació. Ho sé. I anem fent. A petits passos a la nostra mida. I m'encanta. Però el trobo a faltar en dies com avui.

I per què?

Perquè avui, per fi, he tingut una tarda per mi. Per arribar a casa, fer feina de casa, posar-me una peli i planxar. I m'he trencat. No us ha passat mai, que quan t'atures, et desfàs? Potser per això la gent no s'atura mai i sols fa, fa, fa. Ha estat una intimitat compartida per la mare després de dinar. Primer l'he entomat i tractat com res. Però a casa, m'ha trencat. Perquè m'ha desfet fantasmes del passat, perquè m'ha demostrat debilitats dels pares, perquè em demana ser forta i adulta. I perquè tot el que sóc i com sóc hi té a veure.

I alhora, em sento molt millor. Per fi he plorat. Portava massa dies sense poder-me deixar anar. Feu-ho, sincerament, reconforta. Segur que avui dormo del tirón.

ps. Per aquest any vull fer títols amb una sola paraula. Paraules diferents que descriguin la voluntat del post. Difícil, eh! però a post per mes, bé s'ho val!

No se m'escapa que aquesta setmana va ser el blue monday. potser per a mi, blue thursday, sempre m'agrada anar contracorrent.

Mai he estat massa de David Bowie, no no negaré, però la cançó del lateral és especial per força motius, tants que aquest any, quan em plantejava si anar al concert de Coldplay deia que no, que hi ha d'altres especials, i un d'ells era molt difícil, ara ja impossible.

2016

Kiss me, Sixpence none the richer.

"El soroll d'un petó no és tan ensordidor com el d'un canó, però el seu ressó dura molt més" Oliver Wendell Holmes. 

Cita al fotomosaic "El món neix a cada besada", de Joan Fontcuberta. Barcelona amb el Tricentenari.

Per molts petons al 2016! Molt bon any nou!!!!

Balanç 2015

Cheerleader, OMI

Per fer el balanç, m'agrada revisar el post de l'anterior, el què aconseguit, el que no,.... i així ho havia fet. Però, com sempre, el to tristot o negatiu s'apoderava de les paraules. I sabeu què? Que no és pas així, ha estat un any genial!!!!!!!! Així que, què carai, les penes al sac i ben lligat, les frustracions a la foguera i les decepcions, a l'oblit.

La mare està estabilitzant la seva malaltia, per molt que s'ha envellit de cop. I el pare ha fet 70 anys. Ma germana espera un fill i a mi, m'omple de felicitat i ganes d'aprofitar aquest bon moment familiar. Pensar en cosetes pel petit Pol fa que totes les desavinences desapareguin com la boira en un dia assolellat. A més, crec que he fet les paus amb el meu passat, amb les àncores que m'impedien ser jo mateixa per la sobreprotecció (involuntària) rebuda de petita que m'ha omplert de pors i barreres. Poc a poc les vaig superant.

He incorporat un munt de persones o activitats a la meva vida. I no he volgut renunciar a res del que ja tenia, que era molt, i es clar, no sempre és fàcil de gestionar. El club de lectura és una realitat, que s'eixampla en sortides a teatre o alguna presentació. Les vuit dones (havíem de ser vuit) m'aporten un munt d'energia, de pensament crític i d'amistat molt gran. He recuperat alguna amistat que s'havia refredat, i tot i que és cert que cada cop em sento més lluny del nucli dur dels darrers anys i que he hagut de dir prou a adaptar-me sempre a anar amunt i avall per veure'ls, hi ha moments especials, com les visites a Leuven, que són l'alè que em recorden que els estimo moltíssim.

Per altra banda, tinc propostes per a noves activitats, com un grup de tasts de vins, participar en una coral o aquell voluntariat que fa temps que em ronda pel cap, però no hi veig temps per implicar-m'hi i em sap molt de greu dir que no, doncs sé que m'encantaria fer aquestes activitats. Tard o d'hora trobaré l'espai i oportunitat.

A la feina, he recuperat la paga que ens havien tret, i com que la tinc prorratejada, ha estat un alleugeriment considerable. Tant, que no he llogat l'habitació durant tot l'any. A més, vaig tenir l'incident de la fuita d'aigua, un maldecap, que després va ser ben recompensat i que també m'ha ajudat a posar la llar una mica al dia (ai, no, que al final no vaig pintar!).

Tinc moltíssima feina, treballo moltíssim, però també és cert que feia molt de temps que no gaudia com gaudeixo ara, d'anar a treballar. La meva companya i jo fem molt bon equip, anem a una i malgrat encara no tenir cap, se'ns reconeix la feina i l'esforç, i encara que només siguin paraules, són meravelloses. Tant és així, que tinc ganes de tornar a estudiar, de formar-me una mica més per poder millorar. I això si que és un gran repte pel 2016. Un repte que m'encoratja i que no vull desaprofitar.

Potser, el punt i apart o el més fost és el de la meva militància. Continuo en el tercer curs de responsabilitat catalano-balear de l'entitat que estic. I continuo al centre on vaig començar. Ha estat un curs duríssim. Potser és el que m'ha marcat durant l'any. Tornar a obrir el centre, saber que hi ha infants del barri que, malgrat 10 entitats de lleure, no participen, era un repte. I no ens acabem d'ensortir. I tampoc acabem de formar el futur que volíem deixar amb gent més jove. És molt frustrant, ja no tinc forces, i de fet, ni ganes. Ahir mateix, un company que em coneix bé em deia, davant que em posava un munt de reunions “aviam Rita, tens el compromís, però no la voluntat. No et posis tantes obligacions”. I és cert. I m'entristeix, però la voluntat tira per altres bandes. Viure aquesta contradicció, aquesta ambivalència, em fa sentir molt malament, de manera que sóc conscient que comença a arribar el moment de replantejar-me el que faig.

I si, per últim, hi ha el Sr. E. Qui m'ho hagués dit, oi? Miro enrere i em sento completament aclaparada, dels sentiments que es desprenen, de les vivències, de les pors, neguits, discussions. No és fàcil, qui va dir que ho havia de ser? I sí, sé que sempre explico el dolent, però reconec que fer camí plegats, de moment, és fabulós. Que m'enfado perquè no és l'home perfecte que havia somiat? però que potser jo sóc una dona perfecta? No! per sort. I potser no és la relació convencional que s'espera, potser hi ha qui no ho entengui, potser no sigui ni detallista i molt diferent en manera de fer, però ens entenem, riem i ens ho passem bé junts. Quan estem junts, tot és possible. I de fet, potser no he fet un gran viatge, però tots els petits camins fets, els racons de Catalunya descoberts i les vacances al Pirineu han estat font de vida.

Així doncs, què puc esperar del 2016? Que continuï així. Reprendre el repte de cuidar-me, aconseguir fer dieta i aprimar-me, ja seria un repte prou considerable. A més li afegeixo el que deia d'estudiar. I qui sap, potser fer un pas més en la relació? Qui sap. De fet, la màgia està en que cada moment, la vida et sorprèn.

Així ho aniré explicant (espero!)

ps. I bé, no parlo de política. No cal, oi? que quin panorama tenim muntat!

I si, he descuidat el blog i les activitats blogaires. No sé si dir que espero esmenar-ho. Però si, us dono les gràcies, per continuar passant per aquí, encara que estigui a mig gas.

La foto, el pantà de Siurana, des de Siurana, El Priorat.

Resum 2015: Llibres, teatre, pel·lícules i series de televisió

L'impàs entre Nadal i Any nou és el temps de recollir tot el què ha donat el 2015; fer balanços, llistes del fet/vist/sentit i de reptes. 

Com és tradició per la blogosfera propera, faig post amb el meu llistat d'activitats lúdico-culturals que omplen, de bon grat, el temps d'oci.

Aquest any incorporo el teatre que potser és l'activitat cultural amb la que gaudeixo més però que proporcionalment és la que menys realitzo, cal dir per què? 

Gràcies al Club de lectura torno a llegir amn una mica més de constància, tot i que el número de llibres que m'agradaria llegir sempre és molt més petit dels que acaben a la llista. Destacar que Dança amb dracs continua a la tauleta,... fa patxoca allà, eh!

Finalment, puc dir que reprenc i m'estic posant al dia amb pel·lícul·les gràcies a les biblioteques públiques, i és que com es pot veure, les c de cinema, també són força escases, i de fet m'estic tornant molt selectiva.

Així doncs, la meva llista de llistes.

Llibres:

La vida cuando era nuestra, Marian Izaguirre.
El perèntesi més llarg, Tina Vallès.
També això passarà, Milena Busquets.
Canciones de amor a quemarropa, Nickolas Butler.

Es un decir, Jenn Diaz
En lloc segur, Wallace Stegner
Algú com tu, Xavier Bosch.

L'àliga negra, Joan Carreras.

Maic, Tina Vallès.
Primera part, Cèlia Suñol.
Mare i filla, Jenn Diaz.
Les petites virtuts, Natalia Ginzburg.
La noia del tren, Paula Hawkins.

Teatre:

Santa Nit. Una història de Nadal
El rei Lear
Camargate
Incerta glòria

Incendis

Conillet

Pel·lícules:

Memorias de Africa (t)

El Hobbit. La batalla de los cinco ejércitos (c)
El mayordomo (d)
Alabama Monroe (d)
Vivir es fácil con los ojos cerrados (d)
'71 (c)
Red Army (c)
Tots volem el millor per a ella (d)
La ladrona de libros (d)
El origen del planeta de los simios (d)
Gran Hotel Budapest (d)

50 sombras de grey (c)
Guillaume y los chicos ¡a la mesa! (d)
La vida inesperada (d)
Antes de medianoche (d)

Mud (d)

Sobran las palabras (d)
El sueño de Ellis (d)
Mornning glory (t)
La vida privada de Pippa Lee (d)

Los intocables de Elliot Ness (t)

Los ojos amarillos de los cocodrilos (d)

Inside Out (c)

Boyhood (d)
Viatjar sola (d)
Monuments man (d)
Del revés (c)
Secretos y mentiras (d)
Lars y una chica de verdad (d)
Un lugar donde quedarse (d)
Hazme reír (d)
La mejor oferta (d)
La sal de la tierra (d)

Cuando harry encontró a Sally (d)

Thèrése D. (d)
God help the girl (d)

Series

El ala oeste de la casa blanca. T1 
El ala oeste de la casa blanca. T2 
El ala oeste de la casa blanca. T3 
Girls. T1 
Girls T2 

Downtown Abbey T1

Downtown Abbey T2
Downton Abbey T3
Downton Abbey T4
Mad men T1
Mad men T2

Mad men T3
Juego de tronos T4

ps. Xexu, tenies raó, l'any passat ja la vaig fer. Però era una versió ampliada de la teva de llibres.

Em costa destacar algun. Crec que tot i que ha estat molt prolífic, no en destaco cap.

Falta la música, que sempre havia estat ben present i que en canvi, darrerament, em costa força.

Bon Nadal!

Fer un salt

Whenever, Whatever, Shakira

Un dels conceptes que es porta és el de la zona de confort. I de la necessitat de sortir d’ella quan vols créixer i avançar. Hi ha molts articles i definicions, segur que molt millors que la que en pogués fer jo.

El cas és que darrerament he saltat aquesta zona de confort. En sóc conscient. Segurament, va ser molt motivada perquè les mancances que tenia em feien estar molt trista. Però, què passa amb el què hi ha a la zona de confort quan t’arrisques? Cal deixar el que hi ha enrere? Penso que no, de fet, jo no ho vull deixar pas. M’explico.

He tingut un nucli dur d’amistats, que m’omplien i em feien sentir segura. Però sé que necessitava eixamplar les amistats. En part, el blog ha estat una gran ajuda per sortir de la zona de confort. Va ser el primer pas i darrerament, he anat coneixent noves amistats que omplen un munt de necessitats i vivències que ni sabia que tenia i volia. Aquest primer salt de la zona de confort ha estat molt  plaent. Però, a més, he tingut un cop de sort i he conegut algú amb qui fer camí (una mica a pas lent o a trompicons, però camí). Conèixer el Sr. E ha estat fantàstic i he hagut d’abandonar la zona de confort per arriscar-me del tot: a obrir el meu cor per complert a algú, vèncer pors, moure’m molt més com una baldufa del que ja em movia, fer encaix a noves activitats, conèixer un munt de gent i situacions que sovint em col·lapsen, entrar dins de mons completament desconeguts..... I encara que és molt bonic i ho vull, no és sempre fàcil. Fa por, però també és màgic.

I què passa amb la zona de confort? Què passa amb els amics? Seria bonic poder dir allò de que hi són encara que no ens veiem tant. Però el cert és que tot canvia i les relacions també.  I darrerament, no trobo el meu lloc dins del què era la zona de confort. I m’enfado. Amb ells i amb mi mateixa. M’encantaria poder compartir amb ells tot el que estic vivint, però sovint no trobo espai. He deixat d’adaptar-me als designis d’anar sempre al barri de la meva infantesa  però això fa que sigui un satèl·lit dins del grup. I això, quan no ho vols ser, frustra molt. Segurament, hi haurà qui pensarà que quina xorrada explico però tornar a trobar el teu lloc amb tot el nou que tens, no sempre és fàcil. I perdre amistats mai m’ha agradat.

Espero que tot es vagi posant a lloc. La feina, suposo, que és meva. Però també tinc clar que no només és meva.

  

Ps I vosaltres? Heu estat conscients de saltar de la zona de confort? 

La paradeta de Nadal

Concert de Nadal de la Coral Sant Medir

Durant el temps d'advent, la majoria de les entitats preparem celebracions, sortides, concerts,... Són dies esbojarrats per tots aquells que hi dediquem més o menys estona d'oci. Sovint anem atabalats quan hauria de ser moments de reconfort, de tornar-nos a situar i saber reconèixer el què ens mou.

Estic en una entitat de lleure. No tenim massa recursos i si moltes necessitats. Sobretot, en aquestes dates, que els infants visquin l'advent i el Nadal no només com les vacances d'hivern i els milions de regals i ja està. Sovint celebrem el Nadal amb altres centres de la mateixa entitat, passem el dia junts, intentem reflexionar una mica, cantar i menjar turrons, que estan ben bons!

Per altra banda, cert és que arreu d'Europa, una de les activitats boniques i vistoses de l'advent són els mercats de Nadal. Segur que a cada poble o ciutat en teniu alguna. No són centres comercials que intentin vendre a tort i dret, on el que més importi sigui el benefici, i en canvi si que ens donen la oportunitat de guarnir la casa, de mantenir petites tradicions al marge del capitalisme brutal.

En aquest sentit, a Sant Medir, com l'any passat, farem un mini-mercat de Nadal. El munten entitats de la parròquia i petits comerciants del barri. I amb els nanos hem decidit participar. Farem tallers per vendre objectes de regal i galetes de Nadal. I ja ho hem començat a preparar. No seran grans coses, ni l'objectiu és recaptar molts diners, però si ajudar-nos per poder anar de colònies. 

Així doncs, us animo a que els dies 18, 19 i 20 de desembre us passeu vora Sant Medir, a Sants, Barcelona, o a qualsevol altre dels mercats de Nadal que s'aniran posant. Segur que trobareu mil entitats que us somriuran per mostrar-vos el millor.

I per endolcir la passejada, una catània de Vilafranca!

ps. Post publicat al Calendari d'advent. Aquest any em toca ben aviat, tant que gairebé no he aterrat a l'advent!

Per què vaig votar com vaig votar?

Fer un post sobre la situació política d'aquests dies, pot ser d'alló més pesat, suat i cansí que hi hagi. Estem tots esgotats, emprenyats, crispats els uns amb els altres, decebuts, amoïnats..... i tot i així, penso que els dies que vivim al Parlament de Catalunya són la demostració de la democràcia i la política en estat més pur i autèntic dels darrers anys. Una gran qualitat democràtica. I si, si, ja sé que molts es posaran les mans al cap amb aquesta afirmació, per allò que com pot ser que deu diputats esguerrin una majoria de seixanta-dos, però rotundament, així ho penso.

La setmana passada, en un sopar, una amiga votant del Junts per sí ens va retreure el vot d'uns quants a la CUP. En el fet que nosaltres no volem investir Mas. 

En aquell moment, vaig tenir la necessitat d'explicar el meu vot. Sembla que tots els que hem votat la CUP siguem uns terroristes (i mira que ara el terror ens fa por a tots), uns insolidaris, uns maleducats, uns que no volem la independència. I sincerament, n'estic més que cansada d'haver de justificar el meu vot.

I si, vaig votar la CUP. I estic molt convençuda del meu vot.

Jo no era independentista. Molts dels que em coneixeu en aquest petit espai des de fa temps, ho sabeu. A mi, em mouen les persones, construir un món més just, sense tanta desigualtat social, amb oportunitats de viure bé per tots. I sóc treballadora pública. Els dos tripartits em van trencar, la meva concepció del poder i la política es va esquinçar. I les retallades i el govern liberal de CiU, encara més. Per no parlar dels casos de corrupció, del sistema, vaja. 

En un moment donat, vaig visualitzar que no era la única que em trobava en aquest atzucac. Al contrari, en vam ser molts. I alguns es van començar a organitzar. Els nous partits, en cap moment m'han acabat de convèncer. Molta base del sistema anterior i parlar bonic, però en el fons no és gent que entengui una realitat social com la que visc. 

I enmig d'aquest maremàgnum, molta gent va començar a explicar que independents, podíem construir un nou estat, una nova oportunitat de començar. Això i els constants menyspreus, humiliacions i atacs espanyols, em van fer prendre la determinació d'optar per la independència. I sé que aquest raonament no només és meu, que el comparteix molta gent. I crec que és important que les persones que sempre han estat independentistes ho entenguin. 

Jo no puc votar una opció política que no em diu què i com ho farà. Com governarà durant el temps que duri la desconnexió. Que s'ompli de paraules però no digui ni un esborrany de les polítiques que farà servir durant el temps. I no em val que és un tema de prioritats. Per molta gent, la prioritat és trobar feina, guarir-se, portar els fills a escola, poder pagar les factures. Per mi, també. I no puc votar a algú que em diu que ha fet el govern dels millors,.... és un acudit al meu dia a dia.

Per tant, la meva opció de vot és per aquells que no tenen por. Que tenen molt clar les prioritats de les persones i que tenen molt clar que el govern anterior ens ha portat a moltes de les situacions que tenim ara. Sé que, en un futur, no seré votant de la CUP, el seu model econòmic i social llibertari tampoc acaba de ser el meu. Segurament, tinc un pèl de social demòcrata que no m'agrada reconèixer, però que és més clar que no pas una radicalitat extrema com el de la CUP. Però ara si que per mi és qui millor pot representar el que vull.

No investir a Mas? Per mi no és prioritari. De fet, considero que és un bon polític, que ho ha fet molt bé i que sap parlar i convèncer. Però m'agrada pensar que en la negativa de la CUP hi ha molt més rerefons de Convergència que no pas en la figura d'una persona. O no. Per això també estic molt cansada.

Avui, per la tele explicaven que hi ha tensions dins la CUP. El Sr.E, gran politòleg, fa temps que m'ho va explicar, que no té res a veure la CUP del territori a la CUP barcelonina. De fet, abans de les eleccions municipals mai havia votat a la CUP per el plantejament llibertari, i a les municipals ho vaig fer, mig a contracor, precisament per defensar el procés.

No sé què passarà. M'agrada pensar que hi haurà acord. Que no anirem a eleccions. Però torno a dir que en el fons, per molt que ens faci mal, el que estem vivint és d'una gran qualitat democràtica. Tothom defensa les seves postures, parlen, acorden, discuteixen. I sols així és com pot avançar un país. I no pas havent-se repartit el govern com fitxes de parxís que havien fet els dos partits majoritaris de la coalició independentista.

O si més no, és la meva petita opinió.

ps. La veritat és que explicar el vot en públic és quelcom que no hauria d'importar, però importa. M'incomoda fins i tot!

Bona setmana a tots!

Boira

Opus, Ryuichi Sakamoto

Silenci.

La boira ho va cobrint tot. Cada cop més espesa. 

El misteri ens va cobrint. Pel què som, pel què serem.

El mar en una calma inusual. Inquietant. Sols petites onades trenquen suaument a l'escullera. No volen interrompre la pau.

Silenci.

La calma de l'abraçada després del brogit, del no parar amunt i avall. Del vèncer barreres, d'anar fent petits passos que fan vergonya, que costen.

S'escolten veus darrera. Nens que juguen, mares que els criden. Però nosaltres restem en silenci. En pau.

Dues barquetes de pescadors s'allunyen. El seu petit fanal s'esvaeix abans de l'horitzó, que gairebé no veiem.

Un surfista valent passa per davant amb una taula de surf i un rem. Tranquil i alhora agosarat. Com la vida mateixa.

No corre vent. Tot sembla aturar-se. Podríem estar-nos així sempre.

ps. Vilanova i la Geltrú ahir a la tarda. Quan la boira anava agafant posicions. Després, al vespre, tornant del Penedès arribaria a tenir por per la carretera, però també va ser emocionant. Quins dos dies tan misteriosos!!!

RC: xiquets a la platja

Tot ja no és tan fàcil com quan jugàvem a la platja. Com quan el nostre gran dilema era a quin joc jugar mentre fèiem la digestió que durava dues hores abans de poder-nos banyar.

Tot ja no és tan fàcil com quan els convencionalismes eren una paraula que ni sabíem que existia. Ja no podem anar despullades per la platja, sense que ens importin els mitchelins, les arrugues o les cicatrius. 

Tot ja no és tan fàcil com quan la paraula amistat ho era tot. Però ens tenim els uns als altres. Per les alegries i les tristors. Acompanyant quan faci falta, ficant la pota més del costum. Fallant-nos però també retrobant-nos. Estimant-nos. Recordant, en petits instants de llum i brisa, l'alegria de compartir-nos la vida.

ps. La nova proposta dels Relats Conjunts.