Set dies

D'aquí set dies el blog fa set anys. Aquesta és l'entrada 796 i fa dies que havia pensat que seria genial escriure el post 800 el dia del 7è aniversari. Buf, això vol dir que en set dies hauria d'escriure tres posts més.

Impossible?

Temps enrere, no. Ara,.....

Per què estic menys a la blogosfera i/o escric menys? Havia tingut etapes de tot, de poca inspiració, de tenir masses pensaments, o poca motivació. Això, fa temps va acabar. Fa més d'un any que em dic que tinc ganes d'estar al blog, d'escriure, de reformar el blog, de compartir la vida, de saber de la vida dels blogaires, de compartir.

El cert, però, és que he anat incorporant moltes coses a la meva vida. I és clar, quan afegeixes, n'has de treure. La vida només té 24 hores al dia. I ja no tinc 20 anys (però en molts moments encara no ho assumeixo). 

La feina cada cop demana i exigeix més, vaig més cansada i faig hores de més. Els amics continuen sent el meu motor, però viure a l'altra banda de la ciutat, no és fàcil de gestionar, i sovint em desgasta emocionalment. La família darrerament ha ocupat molts moments que no acostumaven a tenir. Els pares es fan grans i és una qüestió no massa fàcil de digerir. A més, diferents qüestions familiars m'han alterat moltíssim, i en segons quins casos, encara no sé gestionar i em fan aïllar-me. I l'entitat on estic, doncs no acaba d'arrencar, i això em desmotiva i em demana estar al canó quan ja no tinc edat i no vull que sigui la meva prioritat (fet que em fa sentir molt malament, per altra banda). I... ah,.... tinc una casa i un gat que he de cuidar!

A tot això, li sumo un club de lectura que m'aporta moltíssim, sortides teatreres, noves amistats, responsabilitats dins de l'entitat, noves aficions com el ganxet, una aposta que em demana fer exercici tres cops per setmana o un noi que viu a 40km però que sembla que visqui a 400 i que veig en compte-gotes.

I no en trec masses. Sols una responsabilitat i un avís que aniria a poques reunions (i que visc malament cada cop que decideixo que tampoc hi vaig).

I què passa? Doncs que el blog se'n resenteix. Ja no hi sóc tant com voldria. Però molts dies quan abans al vespre tenia l'ordinador a la falda i us llegia, ara estic esgotada. I ni obro l'ordinador.

No sé si així podré seguir massa temps. No pel blog, eh, però si pel ritme vital que porto. Em veig malhumorada, capficada, lletja. Ha de venir un canvi.

Sols espero que el setè any de blog ho porti i us ho expliqui. Perquè el món dels blogs em continua semblant genial, i he tingut la sort de conéixer gent fantàstica. No podria dir noms, però molts sou molt especials.

Així doncs..... m'ajudeu a pensar tres posts fàcils, senzills i ràpids d'escriure perquè el dia 4 de febrer pugui celebrar el setè aniversari del blog amb el post 800?

ps. Aquest post és arrel d'un comentari d'en XeXu a la celebració del Roda al món i torna al blog. 

Ep. m'encantaria que em féssiu propostes de posts!

Fer-se el sord

No m'agraden els crits.

Em molesten. No ho puc evitar.

No m'agrado quan crido, 

perdo tota credibilitat. I em matxaco per fer-ho.

I faig com si res. Com si no anés amb mi.

Fins i tot als crits sords.

Sobretot dels sords.

Aquells en els que em demanes que et deixi.

He après molt bé a fer-me la sorda.

ps. Però el silenci no pot durar sempre. La por s'ha de vèncer algun dia. I sé que jo l'he vençut. Puc donar temps, però no una eternitat.

ps2. M'encanta quan porto dies i dies pensant un post, o dos o tres, i quan et poses davant del blogger, surt una altra cosa. Per cert, per fi divendres.

RC: Hip, Hip, Hurra!

I aquí estem. Un any més. Els meus set germans brindant, com si no passés res entre ells. Després, la resta de l'any, rondinen, es barallen, discuteixen entre ells. Però el dia de l'aniversari de la mare, tot s'esvaeix i ens retroba aquí, al jardí de casa, amb les meves dues cunyades i l'única neboda. Bridem: pels que estem, pels que hi van ser, pels que venen i vindran. Per tot allò que ens uneix, per tot allò que som: els Barbaroja. Tan debó fossis aquí. Però, de fet, hi ets.

Ps. Una nova proposta de Relats Conjunts.

Ítaca en una tassa de cafè

Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

ps. Ahir em vaig topar amb una foto en un blog de les espanyes. Trobar-se una cita del poema en una tassa de cafè; meravellós. Em va recordar que vam comprar un retolador per pintar ceràmica. I també em va fer rellegir el poema de Kavafis en la versió de Carles Riba. Avui, per molts motius que porto al cor, m'és molt present. Són dies complicats al grup d'amics, dies de canvis. Anys de canvis. 

Una presa de xocolata i dues copes de cava rosat

Tenia un post fet, apunt de publicar. Lligat, trenat, escrit. Des de ben endins, de les entranyes. D'aquells que fa temps que no escric i que m'agraden. I per primera vegada des de que tinc blog (i aviat en farà set anys), no el vull publicar. No perquè em faci vergonya, no perquè tingui por de qui el pugui llegir. No. Res d'això. Només perquè hi ha coses que no només són meves. Són de dos. De l'un davant de l’altre a la taula. D'una presa de xocolata i dos copes de cava rosat.

ps. Ha estat un final d'any i començament tan difícil. Per sort, sols ha estat una manera de posar moltes coses en ordre. I mirar endavant.

El post no el llenço, me'l guardo per mi. I desitjo que algun dia, li pugui ensenyar.

ps2. Per cert, molt bon any nou. 

Balanç 2014

Miro el balanç personal de l’any passat i llegeixo sentiments que ni recordo perquè els vaig sentir. El llegeixo i em ve al cap el que darrerament penso de mi mateixa. Sóc tan negativa amb mi mateixa, em permeto tan poc ser feliç, que així, acabo no sent-ho. Mai estic satisfeta amb el que la vida m’aporta. I és molt.

Aquests dies, també he mirat correus d’uns quants anys enrere. I em sorprenc. No sé dir si em reconec o no. Segurament, si. Perquè en el fons sóc la mateixa, però sé que he modificat actituds. I ara em veig, i m’agrado en relació amb com era abans. Potser, no a tothom agraden aquests canvis. Potser, a algú altre que ja no hi és, agradarien.

Darrerament, quan sovint em passa alguna cosa i de seguida em ve el plantejament negatiu cap a mi mateixa, intento capgirar-lo, veure’l des d’un altre punt de vista, no pas disfressar-lo, sinó simplement, veure-hi l’altra cara de la moneda. Alguns cops no me’n surto, eh! I surt la rits negativa i trista, però reconec que quan puc valorar les coses que em passen des d’un punt de vista més positiu, tot és molt més clar.

Al balanç 2013 no em posava reptes, només em demanava ser valenta. I ho he estat. Molt. I n’estic molt orgullosa.

Ha estat un gran any. Un gran any que no m’acabo de permetre de gaudir; noves pors que afloren, neguits i un pes que allibero que no sabia ni que tenia, per molt que m’espanta. Però suposo que és part de tot el que m’encadena i del que, poc a poc, vaig alliberant-me. Tots tenim les nostres cadenes i per gaudir plenament del que la vida ens ofereix, ens n’hem d’alliberar.

Ha estat un gran any, amb una paraula clau: amor. El viscut en els esdeveniments més importants: el casament de la meva germana i el casament de dos bons amics han marcat bona part de l’any. Preparar-los ha estat emocionant, ha estat com poder-nos impregnar de la felicitat de les parelles. L’estima, complicitat, bon rotllo i moments deliciosament viscuts al club de lectura, que m’ha portat a conèixer grans dones, a tornar a gaudir llegint i passar grans moments. I sobretot, l’amor d’uns ulls de color mel, que han tingut molta paciència amb mi, d’una connexió que quan estem junts no ens cal res més. No sé si arribarà a bon port, els dubtes per les dues bandes hi són, però se suposa que amb amor, podrem amb tot.

La superació de la malaltia d’una amiga, l’estabilitat laboral o el procés, també han estat moments ben importants.

Com deia al balanç de l’any passat, hi ha coses bones i coses negatives, i d’aquestes, tot i que hagi estat un bon any, n’hi ha: la malaltia de la mare, amistats que marxen o d’altres s’esquerden per molt que intentem posar-hi remei, el centre que no acaba de funcionar o l’anar massa atabalada amb masses coses i que fa que sovint m’oblidi de dates, de coses que he de fer, no arribi als llocs,...

Pel 2015, com vaig posar a la felicitació, demano canvis. Tan a nivell polític, social, com personal. De reptes: faig com l’any passat, un: cuidar-me i sentir-me bé amb mi mateixa. Un gran repte, eh!

I tot el que pugui venir o passar, l’intentaré viure de la millor manera. Amb la millor cara.

ps. No és ben bé un balanç d'any, potser més aviat un moment de mirar-me endins. I de tant en tant, em cal.

Ah, i com li vaig dir a l'Assumpta, un altre repte és tornar a ser més constant al blog! a veure si m'en surto!!

Petons i que tingueu molt bona sortida i entrada d'any!

Resum 2014. Pel·lícules i llibres

"El amor, creía ella, debía llegar de pronto, con grandes destellos y fúlguraciones,

huracán de los cielos que cae sobre la vida, la trastorna, arranca las

voluntades como si fueran hojas y arrastra hacia el abismo el

corazón entero. No sabía que, en las terrazas de las casas, la lluvia

hace lagos cuando los canales están obstruidos."

Madame Bobary

Cada any ho havia volgut fer, però en ser desendreçada, cap any havia aconseguit fer el llistat de pel·lícules vistes i llibres llegits.

Però aquest any, ho he aconseguit (crec, doncs molt em temo que me n'hauré deixat alguna).

I ves per on, aquest any s'ha invertit certa tendència. He anat molt poc al cinema, i en canvi, he gaudit del teatre. Potser, el teatre, també es mereixeria tenir llista el 2015, doncs espero poder continuar anant-hi, malgrat sigui de tant en tant i no pas com voldria.

Del que estic orgullosa és d'haver-me retrobat amb el plaer de llegir. Els darrers anys havia perdut l'hàbit, el plaer de llegir. I m'ha costat.

I tot això ha estat en bona part, a les altres. Més que un club.

Pel·lícules

10.000km (d)

El gran Gatsby (d)

El hombre tranquilo (d)

La dama de hierro (t)

La vida secreta de Llewyn Davis (c)
Iron Man 3 (t)

Los amantes pasajeros (d)

Los juegos del hambre: Sinsajo, parte 1 (c)

Ocho apellidos vascos (d)
Begin again (c)
Chef (c)
Lucy (c)
Frozen (d)

Rebecca (d)
Her (c)
Agost (c)
Celda 211 (d)
Iron Man 2 (t)
Carmina o rebienta (t)
Frances Ha (c)

The Pelayos (d)
La llave de Sarah (t)

Violette (c)

llibres:

Barbablava, Amèlie Nothomb

Billie, Anna Gavalda

Faré tot el que vulguis, Iolanda Batallé

Festí de corbs, George R.R. Martin
Victus, Albert Sánchez Piñol
L'altra, Marta Rojals

Fun home, Alison Bechdel

La botiga vintage Astor Place, Stephanie Lehmann

La casa del silenci, Blanca Busquets

Una cambra pròpia, Virginia Wolf

Wabi-sabi, Francesc Miralles
Madame Bobary, Gustave Flaubert
Creixen malgrat tot les tulipes, Sònia Moll
Retorn a Killibergs, Sorj Challandon
Un llarg hivern, Colm Toibin

ps. La foto, de Cels, de Wadji Mouawad, representada per la companyia La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya. La cançó, de la BSO de Begin Again. La cita, Madame Bobary. 
Parlar de CL'Altra es mereix un post apart. En breu!

Bon Nadal!

L'estrés durant l'advent

L'advent és el temps de desembre per preparar-nos pel Nadal, pel neixament de Jesús, pel neixament, o reneixament de l'amor que ens tenim els uns als altres. Temps per preparar la casa, posar-la bonica, per pensar en el que ens dóna cadascuna de les persones amb les que fem camí, les que estimem. Per reconèixer els actes d'amor que fem, els que voldríem fer. Dies per cuidar-nos, per pensar en el que volem, els nostres millors desitjos, per il·lusionar-nos com un infant.

I totes aquestes paraules tan boniques es transformen en ganes de fer dinars o sopars. De veure tots aquells que passen per la nostra vida dia a dia abans del dia de Nadal. De fer compres, sovint més del que necessitem, de engalanar la casa, de posar-nos guapos. De mostrar tot allò que fem, tot allò que vivim. 

Però alhora, totes aquestes bones intencions, tota aquesta bellesa que es troba en el nostre cor, s'enterboleix. En presses, mal entesos per no quadrar dates, pressupostos,... En caminades amunt i avall, en passar-se caps de setmana sencers pensant en les mil i una accions d'allà on estem associats. De la necessitat de veure a tothom, de quedar, de fer mil i un detalls, simplement perquè toca i no pensar en la importància que poden tenir.

És com una contradicció. Sovint dic que la setmana abans de Nadal és la pitjor de l'any. Quan en canvi, hauria de ser just a l'inrevés.

M'agradaria poder-me aturar i gaudir cada moment. Com el dinar d'avui amb els amics de la feina o la celebració de dissabte amb els nens. M'agradaria assaborir cada somriure dels amics dissabte a la nit, però estava tan cansada després d'un dia maratonià que era incapaç de dir res, ni d'acomiadar-me amb una gran abraçada del qui marxa demà. Donaria el que fos per no haver-me enfadat divendres per no poder preveure com m'organitzaré la setmana vinent i en canvi assaborir una carícia. I ni amb agenda, ni amb horaris pactats, amb amics que et recorden el que has de fer o que et fan més fàcil el camí, ni així, aconsegueixo no tenir la sensació d'estrés. De no arribar.

En fi, falten tres dies per Nadal. Demà darrer esprint de feina, de voluntariat, de família. I el primer sopar. Masses coses, però no en vull deixar cap!

ps. Espero ser una mica rareta i que ningú més tingui aquesta sensació. Però, parlant-ho dissabte, crec que en som uns quants, que vivim els dies abans de Nadal així.

"Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d'uns ulls". 

Mirall trencat. Mercè Rodoreda

ps. Em persegueix. Sé que, tard o d'hora, l'he de llegir. Ella. El llibre.