Miro el balanç
personal de l’any passat i llegeixo sentiments que ni recordo perquè els vaig sentir.
El llegeixo i em ve al cap el que darrerament penso de mi mateixa. Sóc tan
negativa amb mi mateixa, em permeto tan poc ser feliç, que així, acabo no
sent-ho. Mai estic satisfeta amb el que la vida m’aporta. I és molt.
Aquests dies,
també he mirat correus d’uns quants anys enrere. I em sorprenc. No sé dir si em
reconec o no. Segurament, si. Perquè en el fons sóc la mateixa, però sé que he
modificat actituds. I ara em veig, i m’agrado en relació amb com era abans. Potser,
no a tothom agraden aquests canvis. Potser, a algú altre que ja no hi és,
agradarien.
Darrerament, quan
sovint em passa alguna cosa i de seguida em ve el plantejament negatiu cap a mi
mateixa, intento capgirar-lo, veure’l des d’un altre punt de vista, no pas
disfressar-lo, sinó simplement, veure-hi l’altra cara de la moneda. Alguns cops
no me’n surto, eh! I surt la rits negativa i trista, però reconec que quan puc
valorar les coses que em passen des d’un punt de vista més positiu, tot és molt
més clar.
Al balanç 2013 no
em posava reptes, només em demanava ser valenta. I ho he estat. Molt. I n’estic
molt orgullosa.
Ha estat un gran
any. Un gran any que no m’acabo de permetre de gaudir; noves pors que afloren,
neguits i un pes que allibero que no sabia ni que tenia, per molt que m’espanta.
Però suposo que és part de tot el que m’encadena i del que, poc a poc, vaig
alliberant-me. Tots tenim les nostres cadenes i per gaudir plenament del que la
vida ens ofereix, ens n’hem d’alliberar.
Ha estat un gran
any, amb una paraula clau: amor. El viscut en els esdeveniments més importants:
el casament de la meva germana i el casament de dos bons amics han marcat bona
part de l’any. Preparar-los ha estat emocionant, ha estat com poder-nos
impregnar de la felicitat de les parelles. L’estima, complicitat, bon rotllo i
moments deliciosament viscuts al club de lectura, que m’ha portat a conèixer grans
dones, a tornar a gaudir llegint i passar grans moments. I sobretot, l’amor d’uns
ulls de color mel, que han tingut molta paciència amb mi, d’una connexió que
quan estem junts no ens cal res més. No sé si arribarà a bon port, els dubtes
per les dues bandes hi són, però se suposa que amb amor, podrem amb tot.
La superació de
la malaltia d’una amiga, l’estabilitat laboral o el procés, també han estat
moments ben importants.
Com deia al
balanç de l’any passat, hi ha coses bones i coses negatives, i d’aquestes, tot
i que hagi estat un bon any, n’hi ha: la malaltia de la mare, amistats que marxen
o d’altres s’esquerden per molt que intentem posar-hi remei, el centre que no
acaba de funcionar o l’anar massa atabalada amb masses coses i que fa que
sovint m’oblidi de dates, de coses que he de fer, no arribi als llocs,...
Pel 2015, com
vaig posar a la felicitació, demano canvis. Tan a nivell polític, social, com
personal. De reptes: faig com l’any passat, un: cuidar-me i sentir-me bé amb mi
mateixa. Un gran repte, eh!
I tot el que
pugui venir o passar, l’intentaré viure de la millor manera. Amb la millor
cara.
ps. No és ben bé un balanç d'any, potser més aviat un moment de mirar-me endins. I de tant en tant, em cal.
Ah, i com li vaig dir a l'Assumpta, un altre repte és tornar a ser més constant al blog! a veure si m'en surto!!
Petons i que tingueu molt bona sortida i entrada d'any!
