Un post it a la taula

Feia una setmana que es preparava. Des del dia que el director li va dir que ella s’encarregaria de fer l’entrevista, no havia pogut pensar en res més. Era la seva oportunitat. S’havien acabat les correccions, passar notes mentre un altre periodista feia la feina bonica, investigar per fer les preguntes, fins i tot redactar-les per en canvi no tenir un reconeixement. Però s’equivocava, el reconeixement de la feina feta arribava per fi. I de quina manera: una entrevista amb el cantant del seu grup preferit. Es sentia la dona més afortunada del moment.

S’havia pensat totes les preguntes. Les formals sobre el disc, la gira, els projectes paral·lels, les fans. Les personals: la família, el preu de perdre l’anonimat. I alguns tocs de surrealisme banal que sempre queden bé i agraden molt als modernets. Havia assajat davant el mirall l’entonació, el com fer les preguntes, donar el millor somriure. Paraules curtes. Definitòries. Precises.

S’havia emprovat totes les combinacions possibles del seu reduït vestuari, havia anat a la perruqueria, s’havia arreglat les celles i s’havia posat perfum. Per fi arribava el dia. Es sentia bonica, poderosa, segura d’ella mateixa i convençuda que seria la millor entrevista.

Calia passar per la redacció. havia quedat amb el fotògraf allà, recollir les notes, la gravadora i sobretot, que la cap de comunicació li digués on s’havien de trobar. S’imaginava fent l’entrevista en una cafeteria cool de la ciutat, d’aquestes amb taules de marbre i cadires diferents. Amb els sifons de decoració i fent un vermut amb unes olivetes. O potser, seria en una cocteleria de renom, rient sobre com de bé van els bloddy mary. O es podria aprofitar el sol d’hivern per pujar a Montjuïc i buscar un racó bucòlic on sortirien unes fotos fantàstiques.

Però en arribar a la taula es va trobar un post-it a la taula: no hi ha sessió fotogràfica, hi haurà un altre reportatge en portada. A les 12h al Zurich.

Com? Es va quedar glaçada. Sense foto i al Zurich. El lloc amb menys glamour que es podia imaginar. Enmig de la plaça Catalunya, amb el brogit de trànsit, els turistes amunt i avall. Soroll i presses. Tot en el seu imaginari, s’havia caigut com una torre de cartes.

Va arribar i el va trobar parlant amb un cambrer. Anava sense afaitar, amb ulleres de sol, vestit com si no s’hagués mirat gaire al mirall amb una samarreta del David Bowie una mica atrotinada. De sobte, no va saber què fer. Si s’hi apropava, què li diria? De sobte, tota la seguretat s’havia esfondrat encara més. Però no podia passar-li això. Va respirar profunt i s’hi va apropar. Es va presentar i ell li va somriure. Li va explicar que el lloc l’havia triat ell, que hi anava sovint i que li havia demanat al cambrer que li guardés una taula de les que es troben a la paret, que son les millors, doncs es pot contemplar el brogit de vida de la ciutat des d’una calma que sembla impossible. Des del Zurich- va continuar mentre esperaven pacientment la taula- es pot contemplar la vida. Els enamorats que es troben per primer cop, aquells que fa poc que han començat i no poden deixar de fer-se petons apassionats, amics que fa temps que no es veuen, adolescents que no saben què fer i sols estar al carrer ja els sembla meravellós. Sense sostre que vaguegen buscant una mica de confort enmig del ciment, joves intentant ser punks però que després en tenen ben poc. Mares que acompanyen les seves filles i que veuen que ja s’estan fent grans, parelles grans que es donen la mà com quan eren nòvios, algun que altre lladre que intenta esmunyir-se i aconseguir el dinar. Molts dels personatges de les cançons han nascut aquí, fent un simple cafè.

I de cop i volta, tot va ser meravellós. Van seure, van demanar un cafè en llet i van contemplar calmadament  tot el que al seu voltant es movia a un ritme frenètic. Van jugar a crear històries, a posar-hi esperança en les cares tristes i somriures a les emocionades. Es van explicar somnis que es fan realitat, malsons que no esperes viure, alegries i tristeses d’això que se’n diu viure. Totes les preguntes, típiques i tòpiques ja no tenien sentit, cada paraula esdevenia emocions molt més profundes. I es van fer un selfie que ella guardaria tan sols a la memòria del mòbil sense compartir-la enlloc.

Va ser la millor entrevista que faria mai, l’inici d’una carrera professional d’èxit. Però, sovint, quan es sentís aclaparada per la feina, quan les entrevistes la portessin a recòrrer mig món, quan s’enfadés amb la seva ajudant, quan el fotògraf li reclamés un somriure més, tornaria al Zurich. Seuria amb l’esquena a la paret i redescobriria el que realment mereix importància.

ps.Aquesta és la meva aportació al projecte de la Gemma, la Cantireta, la Sílvia i la Glòria. Espero que us agradi.