Resum 2015: Llibres, teatre, pel·lícules i series de televisió

L'impàs entre Nadal i Any nou és el temps de recollir tot el què ha donat el 2015; fer balanços, llistes del fet/vist/sentit i de reptes. 

Com és tradició per la blogosfera propera, faig post amb el meu llistat d'activitats lúdico-culturals que omplen, de bon grat, el temps d'oci.

Aquest any incorporo el teatre que potser és l'activitat cultural amb la que gaudeixo més però que proporcionalment és la que menys realitzo, cal dir per què? 

Gràcies al Club de lectura torno a llegir amn una mica més de constància, tot i que el número de llibres que m'agradaria llegir sempre és molt més petit dels que acaben a la llista. Destacar que Dança amb dracs continua a la tauleta,... fa patxoca allà, eh!

Finalment, puc dir que reprenc i m'estic posant al dia amb pel·lícul·les gràcies a les biblioteques públiques, i és que com es pot veure, les c de cinema, també són força escases, i de fet m'estic tornant molt selectiva.

Així doncs, la meva llista de llistes.

Llibres:

La vida cuando era nuestra, Marian Izaguirre.
El perèntesi més llarg, Tina Vallès.
També això passarà, Milena Busquets.
Canciones de amor a quemarropa, Nickolas Butler.

Es un decir, Jenn Diaz
En lloc segur, Wallace Stegner
Algú com tu, Xavier Bosch.

L'àliga negra, Joan Carreras.

Maic, Tina Vallès.
Primera part, Cèlia Suñol.
Mare i filla, Jenn Diaz.
Les petites virtuts, Natalia Ginzburg.
La noia del tren, Paula Hawkins.

Teatre:

Santa Nit. Una història de Nadal
El rei Lear
Camargate
Incerta glòria

Incendis

Conillet

Pel·lícules:

Memorias de Africa (t)

El Hobbit. La batalla de los cinco ejércitos (c)
El mayordomo (d)
Alabama Monroe (d)
Vivir es fácil con los ojos cerrados (d)
'71 (c)
Red Army (c)
Tots volem el millor per a ella (d)
La ladrona de libros (d)
El origen del planeta de los simios (d)
Gran Hotel Budapest (d)

50 sombras de grey (c)
Guillaume y los chicos ¡a la mesa! (d)
La vida inesperada (d)
Antes de medianoche (d)

Mud (d)

Sobran las palabras (d)
El sueño de Ellis (d)
Mornning glory (t)
La vida privada de Pippa Lee (d)

Los intocables de Elliot Ness (t)

Los ojos amarillos de los cocodrilos (d)

Inside Out (c)

Boyhood (d)
Viatjar sola (d)
Monuments man (d)
Del revés (c)
Secretos y mentiras (d)
Lars y una chica de verdad (d)
Un lugar donde quedarse (d)
Hazme reír (d)
La mejor oferta (d)
La sal de la tierra (d)

Cuando harry encontró a Sally (d)

Thèrése D. (d)
God help the girl (d)

Series

El ala oeste de la casa blanca. T1 
El ala oeste de la casa blanca. T2 
El ala oeste de la casa blanca. T3 
Girls. T1 
Girls T2 

Downtown Abbey T1

Downtown Abbey T2
Downton Abbey T3
Downton Abbey T4
Mad men T1
Mad men T2

Mad men T3
Juego de tronos T4

ps. Xexu, tenies raó, l'any passat ja la vaig fer. Però era una versió ampliada de la teva de llibres.

Em costa destacar algun. Crec que tot i que ha estat molt prolífic, no en destaco cap.

Falta la música, que sempre havia estat ben present i que en canvi, darrerament, em costa força.

Bon Nadal!

Fer un salt

Whenever, Whatever, Shakira

Un dels conceptes que es porta és el de la zona de confort. I de la necessitat de sortir d’ella quan vols créixer i avançar. Hi ha molts articles i definicions, segur que molt millors que la que en pogués fer jo.

El cas és que darrerament he saltat aquesta zona de confort. En sóc conscient. Segurament, va ser molt motivada perquè les mancances que tenia em feien estar molt trista. Però, què passa amb el què hi ha a la zona de confort quan t’arrisques? Cal deixar el que hi ha enrere? Penso que no, de fet, jo no ho vull deixar pas. M’explico.

He tingut un nucli dur d’amistats, que m’omplien i em feien sentir segura. Però sé que necessitava eixamplar les amistats. En part, el blog ha estat una gran ajuda per sortir de la zona de confort. Va ser el primer pas i darrerament, he anat coneixent noves amistats que omplen un munt de necessitats i vivències que ni sabia que tenia i volia. Aquest primer salt de la zona de confort ha estat molt  plaent. Però, a més, he tingut un cop de sort i he conegut algú amb qui fer camí (una mica a pas lent o a trompicons, però camí). Conèixer el Sr. E ha estat fantàstic i he hagut d’abandonar la zona de confort per arriscar-me del tot: a obrir el meu cor per complert a algú, vèncer pors, moure’m molt més com una baldufa del que ja em movia, fer encaix a noves activitats, conèixer un munt de gent i situacions que sovint em col·lapsen, entrar dins de mons completament desconeguts..... I encara que és molt bonic i ho vull, no és sempre fàcil. Fa por, però també és màgic.

I què passa amb la zona de confort? Què passa amb els amics? Seria bonic poder dir allò de que hi són encara que no ens veiem tant. Però el cert és que tot canvia i les relacions també.  I darrerament, no trobo el meu lloc dins del què era la zona de confort. I m’enfado. Amb ells i amb mi mateixa. M’encantaria poder compartir amb ells tot el que estic vivint, però sovint no trobo espai. He deixat d’adaptar-me als designis d’anar sempre al barri de la meva infantesa  però això fa que sigui un satèl·lit dins del grup. I això, quan no ho vols ser, frustra molt. Segurament, hi haurà qui pensarà que quina xorrada explico però tornar a trobar el teu lloc amb tot el nou que tens, no sempre és fàcil. I perdre amistats mai m’ha agradat.

Espero que tot es vagi posant a lloc. La feina, suposo, que és meva. Però també tinc clar que no només és meva.

  

Ps I vosaltres? Heu estat conscients de saltar de la zona de confort? 

La paradeta de Nadal

Concert de Nadal de la Coral Sant Medir

Durant el temps d'advent, la majoria de les entitats preparem celebracions, sortides, concerts,... Són dies esbojarrats per tots aquells que hi dediquem més o menys estona d'oci. Sovint anem atabalats quan hauria de ser moments de reconfort, de tornar-nos a situar i saber reconèixer el què ens mou.

Estic en una entitat de lleure. No tenim massa recursos i si moltes necessitats. Sobretot, en aquestes dates, que els infants visquin l'advent i el Nadal no només com les vacances d'hivern i els milions de regals i ja està. Sovint celebrem el Nadal amb altres centres de la mateixa entitat, passem el dia junts, intentem reflexionar una mica, cantar i menjar turrons, que estan ben bons!

Per altra banda, cert és que arreu d'Europa, una de les activitats boniques i vistoses de l'advent són els mercats de Nadal. Segur que a cada poble o ciutat en teniu alguna. No són centres comercials que intentin vendre a tort i dret, on el que més importi sigui el benefici, i en canvi si que ens donen la oportunitat de guarnir la casa, de mantenir petites tradicions al marge del capitalisme brutal.

En aquest sentit, a Sant Medir, com l'any passat, farem un mini-mercat de Nadal. El munten entitats de la parròquia i petits comerciants del barri. I amb els nanos hem decidit participar. Farem tallers per vendre objectes de regal i galetes de Nadal. I ja ho hem començat a preparar. No seran grans coses, ni l'objectiu és recaptar molts diners, però si ajudar-nos per poder anar de colònies. 

Així doncs, us animo a que els dies 18, 19 i 20 de desembre us passeu vora Sant Medir, a Sants, Barcelona, o a qualsevol altre dels mercats de Nadal que s'aniran posant. Segur que trobareu mil entitats que us somriuran per mostrar-vos el millor.

I per endolcir la passejada, una catània de Vilafranca!

ps. Post publicat al Calendari d'advent. Aquest any em toca ben aviat, tant que gairebé no he aterrat a l'advent!

Per què vaig votar com vaig votar?

Fer un post sobre la situació política d'aquests dies, pot ser d'alló més pesat, suat i cansí que hi hagi. Estem tots esgotats, emprenyats, crispats els uns amb els altres, decebuts, amoïnats..... i tot i així, penso que els dies que vivim al Parlament de Catalunya són la demostració de la democràcia i la política en estat més pur i autèntic dels darrers anys. Una gran qualitat democràtica. I si, si, ja sé que molts es posaran les mans al cap amb aquesta afirmació, per allò que com pot ser que deu diputats esguerrin una majoria de seixanta-dos, però rotundament, així ho penso.

La setmana passada, en un sopar, una amiga votant del Junts per sí ens va retreure el vot d'uns quants a la CUP. En el fet que nosaltres no volem investir Mas. 

En aquell moment, vaig tenir la necessitat d'explicar el meu vot. Sembla que tots els que hem votat la CUP siguem uns terroristes (i mira que ara el terror ens fa por a tots), uns insolidaris, uns maleducats, uns que no volem la independència. I sincerament, n'estic més que cansada d'haver de justificar el meu vot.

I si, vaig votar la CUP. I estic molt convençuda del meu vot.

Jo no era independentista. Molts dels que em coneixeu en aquest petit espai des de fa temps, ho sabeu. A mi, em mouen les persones, construir un món més just, sense tanta desigualtat social, amb oportunitats de viure bé per tots. I sóc treballadora pública. Els dos tripartits em van trencar, la meva concepció del poder i la política es va esquinçar. I les retallades i el govern liberal de CiU, encara més. Per no parlar dels casos de corrupció, del sistema, vaja. 

En un moment donat, vaig visualitzar que no era la única que em trobava en aquest atzucac. Al contrari, en vam ser molts. I alguns es van començar a organitzar. Els nous partits, en cap moment m'han acabat de convèncer. Molta base del sistema anterior i parlar bonic, però en el fons no és gent que entengui una realitat social com la que visc. 

I enmig d'aquest maremàgnum, molta gent va començar a explicar que independents, podíem construir un nou estat, una nova oportunitat de començar. Això i els constants menyspreus, humiliacions i atacs espanyols, em van fer prendre la determinació d'optar per la independència. I sé que aquest raonament no només és meu, que el comparteix molta gent. I crec que és important que les persones que sempre han estat independentistes ho entenguin. 

Jo no puc votar una opció política que no em diu què i com ho farà. Com governarà durant el temps que duri la desconnexió. Que s'ompli de paraules però no digui ni un esborrany de les polítiques que farà servir durant el temps. I no em val que és un tema de prioritats. Per molta gent, la prioritat és trobar feina, guarir-se, portar els fills a escola, poder pagar les factures. Per mi, també. I no puc votar a algú que em diu que ha fet el govern dels millors,.... és un acudit al meu dia a dia.

Per tant, la meva opció de vot és per aquells que no tenen por. Que tenen molt clar les prioritats de les persones i que tenen molt clar que el govern anterior ens ha portat a moltes de les situacions que tenim ara. Sé que, en un futur, no seré votant de la CUP, el seu model econòmic i social llibertari tampoc acaba de ser el meu. Segurament, tinc un pèl de social demòcrata que no m'agrada reconèixer, però que és més clar que no pas una radicalitat extrema com el de la CUP. Però ara si que per mi és qui millor pot representar el que vull.

No investir a Mas? Per mi no és prioritari. De fet, considero que és un bon polític, que ho ha fet molt bé i que sap parlar i convèncer. Però m'agrada pensar que en la negativa de la CUP hi ha molt més rerefons de Convergència que no pas en la figura d'una persona. O no. Per això també estic molt cansada.

Avui, per la tele explicaven que hi ha tensions dins la CUP. El Sr.E, gran politòleg, fa temps que m'ho va explicar, que no té res a veure la CUP del territori a la CUP barcelonina. De fet, abans de les eleccions municipals mai havia votat a la CUP per el plantejament llibertari, i a les municipals ho vaig fer, mig a contracor, precisament per defensar el procés.

No sé què passarà. M'agrada pensar que hi haurà acord. Que no anirem a eleccions. Però torno a dir que en el fons, per molt que ens faci mal, el que estem vivint és d'una gran qualitat democràtica. Tothom defensa les seves postures, parlen, acorden, discuteixen. I sols així és com pot avançar un país. I no pas havent-se repartit el govern com fitxes de parxís que havien fet els dos partits majoritaris de la coalició independentista.

O si més no, és la meva petita opinió.

ps. La veritat és que explicar el vot en públic és quelcom que no hauria d'importar, però importa. M'incomoda fins i tot!

Bona setmana a tots!

Boira

Opus, Ryuichi Sakamoto

Silenci.

La boira ho va cobrint tot. Cada cop més espesa. 

El misteri ens va cobrint. Pel què som, pel què serem.

El mar en una calma inusual. Inquietant. Sols petites onades trenquen suaument a l'escullera. No volen interrompre la pau.

Silenci.

La calma de l'abraçada després del brogit, del no parar amunt i avall. Del vèncer barreres, d'anar fent petits passos que fan vergonya, que costen.

S'escolten veus darrera. Nens que juguen, mares que els criden. Però nosaltres restem en silenci. En pau.

Dues barquetes de pescadors s'allunyen. El seu petit fanal s'esvaeix abans de l'horitzó, que gairebé no veiem.

Un surfista valent passa per davant amb una taula de surf i un rem. Tranquil i alhora agosarat. Com la vida mateixa.

No corre vent. Tot sembla aturar-se. Podríem estar-nos així sempre.

ps. Vilanova i la Geltrú ahir a la tarda. Quan la boira anava agafant posicions. Després, al vespre, tornant del Penedès arribaria a tenir por per la carretera, però també va ser emocionant. Quins dos dies tan misteriosos!!!

RC: xiquets a la platja

Tot ja no és tan fàcil com quan jugàvem a la platja. Com quan el nostre gran dilema era a quin joc jugar mentre fèiem la digestió que durava dues hores abans de poder-nos banyar.

Tot ja no és tan fàcil com quan els convencionalismes eren una paraula que ni sabíem que existia. Ja no podem anar despullades per la platja, sense que ens importin els mitchelins, les arrugues o les cicatrius. 

Tot ja no és tan fàcil com quan la paraula amistat ho era tot. Però ens tenim els uns als altres. Per les alegries i les tristors. Acompanyant quan faci falta, ficant la pota més del costum. Fallant-nos però també retrobant-nos. Estimant-nos. Recordant, en petits instants de llum i brisa, l'alegria de compartir-nos la vida.

ps. La nova proposta dels Relats Conjunts.

Historietes laborals

If I ever feel better, Phoenix.

Les relacions laborals són d'allò més complicades. La vida laboral és complicada. I sé que sóc afortunada per tenir-ne.

Tenia un post a mitges escrit, arrel d'una reunió que em va deixar bocabadada. Reconfortada. Contenta perquè malgrat el tema era difícil, dolorós d'abordar i ple de complexitat i responsabilitat, tothom va donar el millor per intentar trobar la solució per la part empresarial però també la més justa, pensant en les persones. I aquella reunió em va inspirar. Em va reconfortar, sobretot perquè malgrat tots els malgrats, malgrat la vida política, malgrat el què es digui de nosaltres, els treballadors públics, sovint, treballem molt i ho fem bé.

Però avui he viscut l'altra cara. L'amarga. Aquella que sols et poden aportar les persones dolentes i de qui has de desconfiar. He acompanyat una auditoria i ha anat de conya, molt bé. Però, en tornar, he viscut d'aquelles desconfiances que no entens. No calia que tornés per horari i el meu cap sap precisament que no cal que em fiscalitzi les hores perquè treballo el què calgui. Però per un tema que havia deixat pendent i que ahir tarda no vaig poder acabar, he tornat a l'oficina, no ho he volgut deixar per demà. Doncs, la meva sorpresa ha estat quan he rebut una trucada, fora d'horari, i simplement per preguntar què m'havia semblat la reunió. Potser sóc molt primmirada. Potser veig fantasmes. Però la meva companya de seguida ha pensat igual que jo. Trucava simplement per saber si després de la reunió havia anat a l'oficina o no. Molt trist, no?

Per què la gent ha de ser tan rebuscada? Per què de vegades, pensem tant i ens mirem els altres? I m'hi poso perquè n'estic segura que alguna vegada ho he fet, per molt que poc m'agradi i ho eviti. Per mi, sols hi ha tres termes que ho defineixen: enveja, rancúnia, amargor.

Sols espero poder continuar emmirallar-me en exemples com els de dijous passat o la persona que m'acompanyava avui, positivisme pur. I l'amargor, treballar per allunyar-la el més possible.

ps. La foto,.... instant del matí per fer-lo rutllar del tot, xq si no.......

69

"Aviam senyoreta, ja tinc el seu diagnòstic: Un pinçament dorsal. Entenc que li faci mal, aquests esforços, a la nostra edat, es fan sentir.

Feia molt de temps que no veia una lesió com la seva. Em relata tot de posicions forçades, complicades de realitzar, fins i tot, acrobàtiques. Entenc els seus objectius, és tot un plaer per als sentits, però de bolets, també en pot trobar al mercat."

ps. La meva participació al concurs del Garbí24. Ja en tenia ganes, xò me n'havia despistat. I no tenia idees. Fins que ha arribat un cúmul de casualitats: un pinçament real, una broma a la feina sobre la seva naturalesa i una proposta d'activitat pel cap de setmana. I ja ho tenim ben cuinat. Espero que us agradi.

Canvi de perspectiva

Somewhere over the rainbow

Plou.

La cirereta d'un pastís de dia ben estrany.

Hauria de dir que m'encanta, que em relaxa i em fa descansar d'un dia horrorós a la feina.

Però de cop, la pluja es converteix en un malson. Que mai hagués pensat.

Perquè ara, la seguretat no només és a casa. També en un cotxe, que és eina de treball i que es troba enmig d'una tempesta. Perquè no condueixo, encara, però intueixo que és difícil i quan portes tot el dia treballant, tornar amb tempesta, és més que perillós.

I és el raïm d'una collita. Que pateixes, que segueixes com evoluciona, si madura massa aviat, si s'està podrint, si l'aire l'està fent madurar d'una manera preciosa. I si, ara, saber si ha pedregat al Priorat. Però es veu que no, que ha passat ràpid per Cornudella.

Sovint, pateixo massa. Pel que pugui passar. És una cosa que tinc massa ficada dins. De la família. I cada dia intento no caure en aquest parany. Però ara, només espero que el senyor E. deixi de ploure a Reus i agafi l'autopista i arribi a casa seva. I rebre un was que fins que no rebi em farà estar en vetlla. I no ho puc evitar.

Plou. És tardor, la millor estació, però només per unes hores, la perspectiva, ha canviat. Què hi farem. Mai plou a gust de tothom, oi?

Sembla mentida com poden canviar les perspectives a partir de les emocions.

Ps. Si el post convidava a la política,.... mmmm, sento decebre. Estic tan saturada, que no tinc ni esma per parla-ne.

La foto, del juliol. La garantxa encara no havia ni enverolat (fer-se de color) però és del dia que vaig trepitjar per primer cop la terra del priorat.