D'abraçades

Us en riureu. O direu "que n’és de beneita aquesta dona". Però és així. Ho confesso: Durant força temps, vaig creure que les abraçades estaven sobrevalorades. Que no n’hi ha per tant. Potser perquè a casa no som massa afectuosos, o potser perquè per diversos motius, jo sempre m’he mostrat freda. Potser perquè al grup d’amics sempre havia mostrat certa distància. Potser perquè n’havia rebut algunes que m’havien semblat fingides o massa buscades. Segurament per tot això i més, m’havia anat posant una cuirassa al damunt que no em deixava gaudir-les, i tampoc donar-les.

I les cuirasses són ben difícils d’abatre.

Fa ja uns mesos - recordo perfectament el dia - tornava d’una excursió de cap de setmana amb els nanos; estava molt cansada i, a més, tenia un neguit que no em deixava sentir bé. I vaig rebre una abraçada que em va trasbalsar. Tanco els ulls i encara em sento embolcallada, encara percebo la seva força.

I la cuirassa es desplomar.

Des de llavors, sento una debilitat exquisida per les abraçades sinceres, sento necessitat d’abraçar. Fins i tot, algú fa un parell de mesos, en marxar em va dir “ui, que bé, una abraçada de la rits”.

Però sé, del cert que poder arribar a percebre aquella abraçada, de poder gaudir-ne i entendre la seva importància, ha necessitat un llarg camí. Un procés d’obrir-me als altres de manera molt més sincera i propera, del que pensava, del que pensava que era el normal. A tenir relacions properes i íntimes, sent jo mateixa, deixant enrere les pors. 

I en això, el blog, hi té força a dir.

Recordo perfectament quan fa uns anys vaig viure les meves primeres desvirtualitzacions. Tenia molta recança i alhora en tenia moltes ganes. La por de decebre, del què pensaran de mi, segurament com a part d’una baixa autoestima, de no complir amb certes expectatives, de la vergonya, del què parlar, tot em frenava. Però les vaig fer. I de totes elles en guardo molt bon record. I molts bons amics.

Sembla mentida com el que fa ja anys em costava horrors i em comportava hores i hores, voltes i voltes de si anar o no anar, ara ni m’ho plantejo. He fet tants bons amics, companys, coneguts a la xarxa. Que encara que fos cinc minuts (bé, ja sé que va ser més de cinc minuts), poder anar a la trobada del roda el món i torna al blog, va ser tot un plaer. Retrobades que feia molt de temps, veus que feia temps que volia escoltar o descobertes quan ja blogejo poc. 

I fer abraçades. 

Veure que tot continua com sempre. Com quan estava més per la xarxa. La facilitat, la complicitat, l'explicar-te tot allò que vas veient a la xarxa, teixir aquest entramat que anem teixint. Sentir-te una mica avergonyida per no haver dedicat una estona als deures i rebre emocionada molt de calor en forma de paraula, enigma, vers, detall.

La propera, ben aviat.

ps. I de música, la del Barbollaire, esclar. Moltes gràcies.

I així, enllaço un post que fa temps que vaig pensar, dels molts que vaig pensant, amb la trobada de dissabte.
La propera, esclar, trobada o abraçada, el que vulgueu.

Pujant Santa Maria de Cabrera

No, no us penseu. No penso tornar-me excursionista, però reconec que m'agrada sortir del ciment, oxigenar-me una mica, deixar de sentir botzines i crits i amb sort sentir un ocellet o el soroll del vent. M'agrada veure rapinyaires, camps d'herba, les floretes de la primavera i no esternudar i mocar-me per la rinitis al·lèrgica.

Però, no us penseu: Ho passo molt malament, i això que la d'avui no era pas difícil. No estic gens en forma, el sobre pes i la manca d'exercici continuat o de poder fer més sortides, influeixen molt. La por a caure des de que em vaig trencar el peroné també em limita massa.

Veure que faig anar poc a poc els companys, que m'he de parar, que la gent em passa, que necessito força aigua o pensar que no arribaré, que serà massa difícil per mi, em fa sentir una mica trista.

Però arribar i sentir que ho has aconseguit. Que pots fer-ho i gaudir de la vista, ho canvia tot. Dinar els entrepans, descansar, recuperar-se i saber que sí, que pots canviar allò que et penses que no pots. Et dóna l'energia que havia perdut.

I baixar més animada, conversant i tot, gaudint de l'estona que tenim, que ja no sovinteja. Saber que amb els pals has trobat uns bons companys i van ser un bon regal, que les roques que a la pujada pensaves que serien difícils de baixar, no ho són tant. Que pots fer-ho.

I ara, ara estic trinxada. Em fa mal tot. Però tinc un somriure a la cara que feia dies que no tenia.

ps. No, no començaré a pujar ni molt menys. En un any he fet: la mola, sant jeroni, el montargut i ara Santa Maria de Cabrera, al massís de Collsacabra. Falta moltíssim per l'alta muntanya i crec que no em cal, que no sóc d'aquesta mena de persones. Però si, m'agrada poder sortir de la ciutat, fer el pixapí, una necessitat vital. Per cer, un paratge preciós. Si algun dia no sabeu què fer, aneu fins L'esquirol, és preciós.

Bon Sant Jordi

Molt bon Sant Jordi per a tots i totes!!!!

Desitjo per a tots que floreixin moltes flors en els nostres cors, que ens deixem de dracs que ens espanten i ens enriquim amb paraules ben boniques cada dia!!!

ps. Ens trobem per carrers, rambles i camins de Catalunya

Fora la màfia

ps. Només aquesta imatge em diu molt. I no, no és la imatge d'avui xò és que no em mereix que la posi, no m'agrada. Avui, és d'aquells dies que me'n vaig a dormir pensant que sí, que alguna cosa pot canviar. Que encara ens falta, però que la gent tenim el poder. O la sabata. Gràcies @15paRato que va interposar la querella. Gràcies a tots aquells qui feu possible tot el canvi. Gràcies David. Aquí tenim molta feina, també. I sembla que no ens en sortim. Si, treballant per la justícia, en farem per aconseguir una societat més igual.

44 dies

Avui he cobrat els 44 dies meritats de la paga que ens van treure al 2012. Després de molts càlculs i especulacions (el Decret és del més inintel·ligible possible. Una mas-colellada, que li dic jo, doncs segur que ha fet mil càbales per pagar el mínim que la sentència judicial precedent li obligava, doncs no és pas per un gest de bona voluntat) l'import ha estat més sorprenent del què em pensava, i el cap de finances, que m'ho ha vingut a anunciar, ha somrigut per la meva cara de felicitat absoluta. He de confessar que, avui, el meu dia laboral, ha estat productivament molt més rendible que d'altres, quan darrerament, les forces de molts companys, i les meves en concret, comencen a defallir.

Immediatament, he dit que aquells diners me'ls gastaria. No en coses banals sinó en coses que necessito, algunes molt, i que vaig deixant per la meva economia doncs no són de subsistència. I el cap de finances encara ha somrigut més. Sobretot perquè per molt que sigui cap i ell no cobri, entén que hagi pogut deixar de comprar-me unes bambes amb plantilla que necessito per uns turmells amb unes tendinitis que tornen a dir prou.

Ara, però, miro i remiro textos, alguns dels que llegeixo al vespre, en un intent de meditar una mica o alguns que m'arriben aquests dies i la meva reacció d'aquest matí, doncs em sap una mica de greu. I és que per molt que ens diguin que tot va millor, que ens paguin el que ens deuen o convoquin subvencions que fa un any eren impensables, el cert és que no és veritat que tot vagi millor. Continua havent-hi molta gent en aquesta paraula políticament correcta que es diu "risc d'exclusió social" però que jo en dic pobresa. Continua havent-hi amics que no troben feina, amics i familiars que cobren sous indignes per la feina que fan, amics que els fan fora. Tots ens hem empobrit. No tots no, els rics s'han fet més rics.

I llavors penso en si m'he de comprar aquelles bambes d'aquella marca X que ves a saber on està feta, segurament en explotació dels treballadors, o què he de fer, doncs necessito unes bambes. I llavors penso que darrerament només estic capficada en mi mateixa, i per molt que digui que m'he de cuidar a mi per poder cuidar els demés, darrerament no faig ni una cosa ni l'altra (l'altra era pensar tant en els demés que em descuidava a mi mateixa).

ps. Per cert, els cristians de meditar en diem pregar. Només és un apunt. És el mateix. I això és cosa d'un altre post que fa massa temps que tinc present.

Sentir-se a casa

Hi ha blogs, revistes,... de coses boniques, de cases encantadores, de racons preciosos. De delicadesa, tendresa i amor. Espais reconfortants paraules enlluernadores i inspiracions que mai queden igual. Maneres de viure molt més calmades, recordant tots els detalls, repartint amor en tot el que es fa.

Sempre penso en el caos de casa meva. En el desordre constant, en els pèls de gat que s'amunteguen com boles de palla de l'oest o que trobes a cada peça de roba. En tot allò que constantment s'ha de netejar. Les piles de papers per endreçar, les muntanyes de roba per plegar o planxar.

Però és un petit caos que em té enamorada. Quan aconsegueixo parar, quan aconsegueixo posar en marxa algun dels molts projectes de casa que tinc apuntats a la llista, em torno a sentir a casa, la meva llar. Un petit espai que em dóna pau, seguretat i descans. Sense gaires mobles, amb poca tecnologia punta (com m'agrada la tele de tub) però sobretot molta llum i calidesa. Fins i tot quan encara no tinc sofà. 

És a casa on les llàgrimes poden sortir, encara que sigui sota la dutxa, on aconsegueixo llegir en silenci amb la tassa d'herbes a la que em vull acostumar als vespres; és a casa on espero una trucada que no arriba i on he rigut com mai.

I així intentar recuperar una nova vegada més l'essència d'un mateixa. Un tornar a començar, un voler ser millor.

ps. La primavera arriba a casa. L'orquídia brota, la llum entra tot i que he posat les cortines. I les piles de papers, van baixant.

De totes les imatges d'aquests dies....

.... jo amb quedo amb la carona d'Hudea. I més tenint en compte el relat anterior.

Aquests dies de tristors, de dol comunitari, però també de reconciliació i pasqua, tal i com m'han dit avui, desitjo que aquests dies ens facin repensar-nos, i que la pasqua de diumenge ens porti llibertat per tornar a començar, amb pau.

ps. M'avanço una miqueta, ho sé, però per si de cas.

RC: La petita obrera

Ostres, tan debò el Maurici no em vigilés tant, m'escaparia una estona a veure si tenia raó. L'envejo tant, al Josep. 

Ahir, en sortir de la fàbrica, com cada dia, vaig anar a buscar la mare, que acabés de treballar pels seus pares abans d'anar al pis petit que tenim a la colònia. Ens vam trobar al jardí de casa seva. Les magnòlies estan florint, son tan boniques i fan un perfum, el perfum del Josep. Li vaig portar un pastisset que havia fet la mare, era el seu sant. Vam jugar a la xarranca, em vaig deixar guanyar, de tant en tant, ho faig. Em va explicar que a l'escola els havien dit que avui passaria una cosa fantàstica, que faria por i tot. El sol desapareixeria, tot es tornaria fosc. Però que no m'havia d'espantar, que és perquè la lluna es posa al davant del sol, i que sols dura una estona, que no es pot mirar el sol directament, però que han inventat un sistema per veure-ho. Li vaig dir que era mentida i ell es va riure de mi "ets una mica tòtila, eh! si vinguessis a l'escola, ho entendries". 

Li vaig clavar un cop de peu al turmell i me'n vaig anar corrents. He plorat tota la nit, però no ho sabrà pas, no penso anar a jugar cap dia més amb ell.

- Pst, pst, Aurora, aquí, gira't, a la finestra! Que et vinc a buscar! què deus estar pensant! Va, gira't i mira'm, el Maurici té per estona a la teixidora que he espatllat! Va corre, que et portaré a veure l'eclipsi! 

ps. Nova aportació per als Relats conjunts. L'havia de penjar divendres, però millor tard que mai.

Papers, papers, papers

Demà ve el fuster a fer el pressupost del canvi de portes per al pèrit. M’he cansat d’esperar que les rajoles de l’estudi s’assequin del tot per posar una de les estanteries a lloc. Les piles de llibres, de carpetes o de caixes, amuntegades al menjador poc a poc van minvant però encara em queda moltes estones de feina a fer del què vaig desfer en poques hores. El sofà segueix a la galeria però li he entrat un coixí al Puck perquè no enyori tant el seu racó preferit. Poc que mirava la tele, ara ho faig menys, i des de la butaca, com feia la iaia Esther a ca seu.

Vaig pensar que tot plegat em proporcionava un bon moment per fer neteja i endreça, aquella endreça que saps que has de fer però que mai trobes temps, fins que els imprevistos et fan maleir-te per ser tan poc ordenada. Vaig pensar que si hi havia papers que s’havien fet malbé, potser és que s’havien de llençar i que ara havia arribat el moment. Que allò que sovint penso que em comença a dir adéu es materialitzava d’aquesta manera.

Llibretes esteses, viatges que s’esborren de les llibretes de notes, fotos enganxades, apunts a boli quan encara no s’anava amb portàtil a classe. Papers mullats que fan pudor, notes de reunions, de trobades, milions d’hores dedicades als altres. Pensava que potser seria fàcil desprendre’s.

El cert, però, és veure una data, una reunió, i recordar bons moments, persones delicioses, sensibles, amigues. Fotos d’infants que ja son adults, bons moments viscuts que en aquells instants no apreciava. Regals d’una vida viscuda.

Fa un temps que no trobo el meu lloc on pensava que hi era. El compromís i militància, el creure-hi, m’hi manté. Sovint amb mals humors. Els darrers temps ha passat que el dia a dia em pot però que quan arribo a una trobada, a una reunió, per més mandra que em faci, recupero el sentit del què faig. Diumenge esperava que em passés. Però trobar amics, compartir vivències, llegir un testimoni preciós, de moment, no ha estat suficient. Seguiré buscant per retrobar-lo. 

Mentrestant, continuaré assecant, arxivant, guardant dins del cor tot allò que fins ara he rebut com un tresor.

ps. Què pesat que és el món de les assegurances. Ja prou poc que m'agrada quan em toca a la feina, que ara, se'm fa molt i molt feixuc. Un pal!

Cròniques gatunes IV

Dia 2389

Camarades,

Estic bé. No patiu. Gràcies pels missatges d'ànims i preocupació.

Va ser tot molt ràpid. La meva subjecta d'estudi havia marxat a treballar i jo estava tranquil·lament fent els informes que tenia endarrerits de totes les novetats.

De cop vaig sentir un espetec i un soroll inquietant que venia del lavabo. No em vaig poder contenir. Estava tot moll d'aigua, ecs! i en sortia desbocadament per darrera una columna. No vaig poder mirar més, m'estava quedant moll.

Me'n vaig anar de seguida damunt del llit. Allà és on em sento més segur. Va passar molta estona. No us puc dir quanta, però se'm va fer molt llarg. L'aigua no deixava de brollar i el terra que cada cop s'omplia més d'aigua com quan la subjecta d'estudi diu que es dóna un capritx i omple la banyera.

 

Va parar de rajar aigua i es va fer el silenci. L'ambient era insuportable, aigua condensada, calor que s'evaporava, olor de mar. Una sensació d'ofec a tot arreu. I jo, sense poder-me moure.

Van ser les hores més llargues que recordo de mai. Vaig tenir por, us ho confesso.

De cop i volta, vaig sentir la clau i pel nostre comandant en cap, vaig demanar que fos ella. Desesperadament, em buscava i va seure amb mi, contemplant la magnitud de la tragèdia. Es va treure les botes, els mitjons i es va arremangar els pantalons. I va desaparèixer. Trucades, visites als veïns de baix i tovalloles pel terra.

Pensava que ja estava sa i estalvi i necessitava de les seves carícies i vaig saltar a buscar-la. Però no, el menjador encara era ple d'aigua i no sé com, em vaig veure envoltat. Intentava anar a algun lloc, però res em salvava, donava voltes en mi mateix però l'aigua em mullava de valent la cua i les potes, és un infern, tot mullat i cada cop pesant més. Fins que em va pescar, em va tornar al llit i em va demanar que no em mogués d'allà, sense menjar, aigua ni sorra. Per sort, va arribar el pare de la subjecta d'estudi i va estar per mi. Em va calmar i em va donar una llauneta.

Van ser moltes, moltíssimes hores. Potser unes quatre traient aigua i tot el dia desmuntant mobles, corrent-los per eixugar l'aigua estancada, buidar-los prèviament, una feinada.

Cinc dies després, tot continua sent un caos. La casa fa olor a humitat, una olor molt desagradable. Es veu que hem d'esperar que vingui un tal pèrit i que ens digui si s'ha d'aixecar el terra o si s'hauran de canviar les portes ja bufades. Es continuen trobant fotos per estendre i assecar o llibretes amb records que la meva subjecta d'estudi es mira sense ni mutar-se. De fet, no ha deixat anar ni una llàgrima, segurament per ràbia. Tothom que ve a casa per ajudar, li diu que ho porta força bé. Tant, que no ha deixat de fer res. Però està esgotada, li fa mal tot el cos, els peus, les cames, els braços. Com comprendreu, la meva tasca és fonamental, els massatges als peus a l'hora de dormir no me'ls salto pas!

Tinc una feinada per endavant!!! Disculpeu que me'n endarrereixi. Segur que ho enteneu.

Sempre vostre, puck.

ps. Nova entrega de les cròniques gatunes. Aquesta vegada, de fa ben poc per explicar l'actualitat que supera qualsevol ficció.