Clavells per sopar

He comprat clavells. M’he donat un capritxet com feia temps que no feia, comprar flors, que em sembla que en temps de crisi no és gaire sensat, però necessitava un sospir de bellesa. Potser no és la flor més elegant ni bonica però és senzilla, té color i perdura dies i dies, no es marceix al cap d’hores.

Els he posat al gerro amb el cordillet amb romaní que m'ha regalat el noi de la floristeria com a detall i he pensat que els posaria enmig la taula, amb els dos camins entrellaçats i una espelmeta que il·lumini la vesprada.

Avui, hauria entrat al mercat de la Boqueria en sortir de la feina per fer un sopar senzill, i és que cada cop cuino menys. Una amanida, dos o tres formatges amb troçets de pera i mel, pernilet del bo i alguna delicatessen més. Hauria comprat pans d’aquests curiosos al Mistral per sucar-los amb tomàquet de la cooperativa i un rajolí d’oli gustós. I de postres encara queden maduixots dolcets.

I obriria l’ampolla de vi que guardo del Celler.

Avui, et voldria haver dit que vinguessis a sopar; et voldria haver dit que tinc ganes de veure’t, que necessito una mica més del que hi havia establert entre nosaltres. Que intento fer-me a aquest tipus d'amistat, però que necessito saber el que vull, què hi ha o què podria haver entre nosaltres. I sento que això només puc saber-ho mirant-te, escoltant-te, compartint-te.

Però, el cert és que no m’he atrevit a convidar-te a sopar. Segurament, em fa por que em mal interpretis, que pensis que vull alguna cosa que no pots donar quan en canvi només et vull conèixer una mica més, o que es pugui trencar el delicat fil de lli que ens acosta. O també, pot ser que tot el que em diu la raó sigui cert i que deixar-ho estar sigui el més encertat. Només amics. I de fet, si ho penso bé, ni tan sols sé si t'agrada el formatge.

I torno a preparar sopar amb la meva estimada solitud, arraulida al sofà, aquella solitud que m’és més fàcil de digerir encara que els maduixots amb iogurt que prendré no se’m posin gaire bé a l’estomac.

I amb tot, fins i tot potser he estat una mica valenta d’aquesta manera.

Ps. Aquest post està inspirat en un post molt més bonic del Gotes d’Isnel, un blog d’aquells realment bonics i sensible, i que ja llegia abans de tenir blog. Isnel, espero que estiguis molt bé.

Ja no saben jugar?

La setmana passada, una nena moria i una altra era ferida greu en un accident a Sunyer. Les nenes, jugaven amb d'altres nens en un solar abandonat i una roda de formigó s'esfondrava al damunt.  Mirant el TN, mon pare sentenciava la desgràcia "els nens juguen sols i ni saben jugar al carrer".

A principis de març, anava amb els nanos de Sant Medir per primera vegada a la muntanya, i quan vull dir per primera vegada, ho remarco, hi havia nens que no havien trepitjat la muntanya mai. Una excursió moooolt facileta. Els nens es van comportar com a bèsties. No sabien jugar a la muntanya, ni fer cabanes, ni vigilar amb els pals. I tampoc sabien caminar. La nota còmica va ser a la tornada quan un dels més petits, esgotat quan tampoc hi havia per tant es va tirar al terra en plan, "ja no puc més". Era per veure'l, com si hagués fet la Montserrat - Matagalls. La nota no tan còmica va ser el trau a l'orella d'un nano que no va veure la branca d'un pi. Coses que passen a la mutanya.

Avui, anava amb els de Sant Andreu a celebrar la pasqua amb d'altres centres, anavem a un centre de l'extraradi de Barcelona on cal pujar escales i pendent. Els nens, als cinc minuts ja es queixaven que no podien més. Un fins i tot es queixava que preferia quedar-se a casa perquè tenia molts deures (era una sortida de dia, no tot el cap de setmana).

I enmig de tot, aquesta setmana em trobo aquesta vineyta al facebook.

Els nens sempre es queixen per caminar, sempre volen arribar ràpid als llocs per jugar i s'obliden del cansamanet. Sempre passen coses amb el joc, per més precaució, el joc pot portar accidents. Has d'anar amb cura, però tampoc pots limitar tant el joc que sigui avorrit.  Els nens demanen com saben (i a la seva manera) que algú els expliqui com es pot jugar, com es pot anar a la muntanya, conéixer els límits del que es pot fer i el que no. No podem pretendre que ho sàpiguen tot sense que ho aprenguin ninningú els ajudi.

I que els estem fent descobrir ara? Que un mòbil els fa tenir mil amics sense ni moure's del sofà, que és el lloc més segur. Però també el lloc més còmode pels adults. 

Hi ha desgràcies que no les podrem evitar per més precaució que hi posem, però alhora si també inhibim tot el joc estem fent nens atontats davant una pantalla. I serà que hi ha pantalles que no poden portar desgràcies!!

Si trobéssim les ganes de córrer, de caminar, de fer un trencaclosques plegats. De dibuixar un llimoner o mullar-nos la cara amb aigua fresca del riu. Si poguéssim espxlicar-nos un acudit, escoltar el que ha passat a l'escola o intentar entendre el problema de mates, potser retrobariem molt del que estem perdent.

Bocins de març

★ Mimitos vergonyosos entre la Jana i el Puck (la Jana té un any i és dels pocs nadons amb qui el Puck no fuig)

★ Dormir 9 hores seguides

★ La Sala Flyhard i el rei borni

★ Conèixer gent nova i interessants. Converses diferents, punts de vista nous, noves activitats.

★ La muntanya en un dia assolellat d’hivern

★ La trobada de dones blogaires.

★ La sanitat pública i de qualitat. Com han tractat i cuidat la iaia els professionals del Clínic.

★ L’arribada de la Laia!!!!

★ Una cata de vins excepcional, pels vins i per la companyia

★ La llum d’una espelmeta

★ Començar a restaurar els peus de la màquina de cosir singer

★ L’orquidea ha florit per tercer cop

Ps. I quins son els vostres bocins?

Març ha estat un mes, se suposa que ben llarg, però a mi m'ha passat com un sospir. Un mes intens, amb una molt mala notícia però alhora ha suposat una barreja enorme d'emocions i de coses, tantes que encara sóc incapaç de processar-les totes.

RC. Grafit

- L'excavadora és apunt, sr. regidor. Quan doni l'ordre, comencem la demolició d'aquesta darrera paret.

El senyor regidor mira fixament la paret. La darrera paret d'aquell conjunt de fàbriques, carrerons estrets i misèria. La darrera paret, amb el grafit dibuixat, símbol de tot el barri. Carrer. El senyor regidor, de cop, recorda la seva infància. Aquells carrerons, com havia corregut perquè la policia no l'enganxés dibuixant les parets o pispant una poma del colmado de darrera de casa l'àvia. La darrera paret d'aquella fàbrica abandonada on tots els joves passaven les hores, on s'emborratxaven o fumaven creient-se adults. Al senyor regidor li arriba l'alè del primer petó fet just recolzat en aquesta paret. De cop, una llàgrima li recorre tot el rostre impassible. Es va dir que canviaria el barri, que el faria millor, més digne i més segur, doncs, d'una ganivetada per robar la bossa, van matar la seva mare. Però el cert és que no ha pensat en el barri, només en ell. Desmantella tot allò que li fa mal als ulls per maquillar uns llocs amb luxe i així oblidar tot allò. El senyor regidor se n'adona que no sap que se n'ha fet dels botiguers, ni de tots els joves perduts ni dels treballadors de les fàbriques. Però aquest, aquest no és el seu problema, pensa el senyor regidor.

- Endavant, ja tinc ganes de banyar-me en l'spa que s'ha de construir aquí.

ps. Una nova aportació als Relats conjunts. Espero que us agradi.

Les "monchetas"

Fa molt de temps que pensava què volia escriure. Sentia que havia de dedicar-hi un post. Eren paraules boniques, trenades, pensades. Fins i tot, les volia teclejar en castellà. Però se m'han anat. Se m'han esborrat de la memòria.

I no vull que se m'esborri ni un sol record. No ho vull. M'agradaria poder-los escriure i escriure i escriure, tenir-los presents a cada instant. Perquè perduressin ben vius, ben aprop del cor. Suposo i em dic que sempre hi perduraran, però de vegades tinc por, sóc massa despistada.

La matinada de dissabte a diumenge ens va deixar la yaya; el dia de rams, una de les festes que més li agradava. I ara, ara que ja s'ha acabat el dolor i sofriment, ara és quan més trista em sento. És pensar-hi, i posar-me a plorar com una magdalena, és recordar els seus ulls blaus, però que per mi eren verds, i pensar que no els tornaré a veure, és pensar que mai sentiré la seva veu o fins i tot pensar que ja no hauré d'anar a dinar al Clínic amb ella, i esquinçar-me per dins. Havia pensat tantes vegades que aquest moment arribaria, que em creia immunitzada a la mort, havia parlat tan en veu alta sobre la mort i com ens afecta, que em creia adulta... què absurda que sóc de vegades.

Han estat tres mesos, i sobretot les darreres tres setmanes, molt feixugues. Com em deia un amic italià, no és just haver de passar pel calvari que ha passat. Tot avi hauria de poder deixar-nos dormint, tranquil·lament. Però com em va dir ella mateixa el dia que va ser conscient que tot s'acabava, hi ha qui té una mort dolça i hi ha qui no. 

Fa molt de temps vaig trobar un text on es deia que la vida és passió, i passió ve de patir. La meva yaya s'apassionava per tot, sabia trobar il·lusió en les petites coses que ahir els néts recordàvem, lluitava i amagava darrera un cos i salut fràgil, una força incomparable, capaç de superar les proves més difícils. I amb aquesta força, aquesta ànsia de viure sé que és amb el que m'he de quedar i fer per mi.  

I si, ja ho sé, i així ho he fet aquest temps, sobretot aquests darreres temps, quan viure sense por m'ha portat persones noves, noves experiències, i sobretot una contradicció en el cor molt gran, de viure i sentir dolor alhora. I si, ja ho sé, m'he de quedar amb això, però avui m'és complicat. I malgrat tot, la vida continua i només se m'acut dir-li el que, tot hi haver-me acomiadat, no li vaig arribar a poder dir "que me esforzaré en aquello que usted y yo ya sabemos y que escribiré, seguro que escribiré". Perquè com ahir em van dir, la flor bonica d'un ametller de La Rioja, ha de caure per donar fruit.

Quan tornàvem de l'enterrament, em vaig adonar. Al petit hort que un amic em va muntar i regalar i que encara no he utilitzat doncs el meu balcó té llum però no té sol, ja sé què hi puc plantar. Les "monchetas" de l'hort, les fines. Crec que encara que ni tinguin sol, hi ha prou llum perquè creixin ufanoses. La propera lluna creixent, ho intentarem, aviam què hi passa. Aviam si tot torna a començar.

III Dia de la Poesia Catalana a Internet

DEU VEGADES MÉS UNA

Si ens disparessin per l'esquena
cada vegada que fugim,
hauríem mort deu vegades més una.

Tenim camins d'anada i de tornada
i els pasos se'ns perden per carrers
que emanen hedonisme i llibertat.


Si ens disparessin per l'esquena
cada vegada que fugim,
descobriríem que temem més
el triomf que el fracàs.

Parlem del que no podem dir-nos,
en veu alta expliquem mentides
i ens lliurem al consol
de sexes que no tenen ni cognoms.


Si ens disparessin per l'esquena
cada vegada que fugim,
deixaríem d'intentar
i començaríem a aconseguir;
sabríem estimar sense pensar
i pensar sense patir.

Potser, si ens disparessin per l'esquena
cada vegada que fugim,
viuríem deu vides
més una.

Estel Solé
"Dones que somiaven ser altres dones".

ps. Us animo a participar d'aquesta iniciativa per difondre la poesia catalana. Primer havia pensat buscar un poema d'Espriu, perquè toca, però després he pensat, ... si volem demostrar que la nostra poesia és viva i renovada, agafo una de les noves poetesses que tenim i que em sorpren molt.

Un vals dolç i reconfortant per a dies combulsos i tristos

El vals d'Ameliè

El jugar a fer cabanes per primer cop, com si fos l'experiència més al·lucinant mai feta; la maneta de dos marrecs de tres anys que no es senten segurs de pujar la muntanya ells sols; la conversa entre ells convidant-se a anar a casa per pintar les pinyes que han recollit quan fa cinc minuts que es coneixen; la brisa del vent fent el cafè després de dinar; l'escalfor del sol; l'alè de paraules de confort: la vida que retorna rere el llarg i dur hivern. 

La vitalitat dels més joves, els riures, el creixement personal que notes en alguns d'ells. Una delirant conversa en cotxe i cançons de regeton. Una abraçada buscada, demanada, sense ni una paraula, només l'escalfor de qui la necessita. I enmig del brogit, de l'anar i venir, les tecles del piano, en una de les més dolces melodies que conec. Un instant de tot; de pau i d'una llàgrima que per fi cau. Els núvols blancs i bonics enmig d'un cel blau. 

Un altre cap de setmana de no descans. I en canvi, he descansat molt més del que podria pensar. Desconnexió.

I en arribar, obro el correu i una fiblada em deixa estranyada. Com pot ser? Com pot ser que m'hagi sentit molt més propera amb gent que és llunyana que no pas amb gent de la meva pròpia família? Com pot ser que no tingui res a veure amb qui vaig créixer? Com pot ser que no els entengui? Com pot ser que no sentin el dolor que sento? Si, ja ho sé, la família no la tries i en canvi els amics i companys de viatge en això que diem viure si i per tant son de manera de fer molt més propera a la teva, son amb qui realment creixes com a persona. Però hi ha dies que encara et sorprenen.

ps. La setmana passada ens van dir que la iaia aquesta vegada no se'n sortirà. Venen dies una mica difícils, més quan ella té unes ganes de posar-se bona i viure impressionants. I bé, suposo que no tothom ho viu igual, suposo que cadascú és lliure de fer el que els plagui, però tot i que les nostres vides segueixen, hi ha moments per tot i muntar activitats familiars com si res, quan normalment no les fem, no em ve massa de gust. Per sort, ma germana i jo ho hem vist de la mateixa manera. I amb tot, no deixo de preguntar-me si l'equivocada sóc jo i en faig un grà massa.

Tinc problemes amb l'ordinador altre cop i no sé perquè no puc penjar cançons del grooversark.

Poemes i promeses

Doncs llegint blogs, intentant posar-me al dia, en XeXu amb melangia i la Mireia amb els seus records d'adolescència, m'han fet venir ganes de copiar-los i remenar d'entre cançons de Sau. I potser no era el meu grup preferit però si que és cert que encara recordo concerts d'ells, com el de Castellar del Vallès un 11 de setembre. I de les cançons que m'han agradat més, aquesta;

"No hem de mirar enrere

per poder sentir-nos bé.

No hem de mirar enrere

per saber tot el que hem fet."

És clar que si he de triar dels records d'adolescència, sempre, sempre seran ells. Canalles.

"Vaig beure'm la seva sang

vaig menjar-me el seu cervell"

ps. I fent aquest post completament improvisat, un vespre que pensava que podria deixar el reader a zero, el deixaré encara amb gairebé 50 posts pendents. Algun dia, algun dia tot arribarà!

Tant debò, la pluja d'avui

La nit passada m'he despertat dos cops. Tots dos cops, plovia. El so de les gotes de pluja caigudes amb intensitat deixava una melodia encisadora que em feia recuperar el son. El despertador ha sonat i just després, la pluja tornava a ressonar dins meu, tant debò no m'hagués de llevar i ni hagués de deixar l'escalfor sota el nòrdic, escoltant com els rierols d'aigua s'escolaven ben aprop, darrera la finestra.

I ara, ara que el jorn arriba a la seva fi, encara plou. Ara, després d'hores i hores de feina, de somriures, de neguits, de caminades sota la pluja, d'encàrrecs i d'un mal d'oïda una mica "punyeteru", ara també m'acompanya la pluja, a batzegades contra el vidre, amb intensitat com si pogués arrencar tota la lletjor de la ciutat grisa i bruta. Amb un vent fort que fa remoure les persianes i ens espanta al poruc Puck i a mi.

Tant debò la pluja se'm pogués endur dubtes, pors o tristeses. Tant debò l'aigua clara i neta caiguda del cel pogués netejar el que emboira el caparró i donés idees per no fugir o saber què fer en cada moment. Tant debò la pluja rebrotés força i coratge, si més no, dins del cor.  Si més no, per creure que encara tot és possible.

ps. Aquest post és fruit de la melangia que porta la pluja. Estic bé. No voldria que us neguitéssiu, com tothom hi ha coses que van bé i d'altres que no tant. Dubtes i més dubtes. Xò les nits de pluja, ja se sap,...

Ja no es pot ser original?

Fa unes setmanes descobria aquesta cançó.

Em va agradar molt. Feia molt temps que una cançó no em feia moure els peus mentre escrivia a l'ordinador o em feia aixecar i començar a saltar. Em sorprenia, sobretot aquesta versió, en directe, i tot i els crits de les fans, molt més popera i una mica funky que la versió discotequera. A més, amb aquest posat retro, que em recordava molt la Motown i un so que no m'era indiferent.

Tota contenta amb el meu descobriment, no la deixava de cantar i de moure el cap amb aquest "uououo yeahyeahyeah" encomenadís. I un dia, de cop i volta, tothom revolucionat dient que era una còpia descarada de The police. Vosaltres mateixos, jutgeu:

I no és l'únic. L'estiu passat qui no recorda Gotye? Boníssima cançó però que aixequi la mà qui per un moment no li ha semblat escoltar el Sting.

I al llarg del temps, nombroses acusacions, nombrosos escàndols de plagi. El plagi és un delicte tipificat en els codis penals i atenta contra els drets d'autor. Però l'estreta línia entre el plagi, la còpia o no, és tan fina de vegades, que com es pot arribar a anar a tribunals? I amb tot, hi ha casos, de grups o cantants força coneguts. En alguns casos, es reconeix la còpia o fins i tot la inspiració. Però no podria ser que se'ns hagi esgotat la ment? O que en el fons, per al consum ràpid de música, no cal esforçar-s'hi gaire?

Sobretot en el consum de grans masses. Quan es té necessitat d'arribar a moltíssima gent, de tenir molt èxit o vendre molt, la creació, l'esforç d'innovació i de diferència queda en un racó molt profund. I llavors, potser millor repetir el que ja se sap que agrada. La fórmula màgica de la coca-cola.

Hi ha qui pensa que en l'alternatiu, en el que és minoritari i no busca l'èxit, o més que no buscar-lo, que es contenta fent i experimentant és on encara hi ha creació. Però de vegades, un es perd en coses moooolt rares. No sé fins quin punt seria originalitat, creació o anada d'olla. Altres vegades, però, passa que això que és alternatiu, que és diferent i creatiu, per alguna espurna o pel fet de ser bo, el que és minoritari, arriba a les grans masses.

I tinc un amic que diu que llavors, ja és la perdició. De vegdes, té raó, però jo espero que s'equivoqui força, perquè, quin mal hi ha que el que és diferent arribi a més gent? Potser llavors es deixa de ser creatiu? Penso que el problema que tenim és que no s'aposta clarament per la creació, que ni tenim ni temps, ni diners ni esperit de descobrir el nou, de parar-nos i pensar què es mou, que es sent.

I de la mateixa manera que passa en la música, passa en totes les arts. 

Però bé, mentre ens arriben les noves creacions, continuarem escoltant les masses, intentant arribar i posar l'orella a notes noves, per de tant en tant, descobrir petites joies. I la que he descobert aquest cap de setmana és aquesta (que molt em temo que ja és música de masses i ni ho sabia).

ps. The lumineers no us recorda a algú molt més proper?