Ja no es pot ser original?

Fa unes setmanes descobria aquesta cançó.

Em va agradar molt. Feia molt temps que una cançó no em feia moure els peus mentre escrivia a l'ordinador o em feia aixecar i començar a saltar. Em sorprenia, sobretot aquesta versió, en directe, i tot i els crits de les fans, molt més popera i una mica funky que la versió discotequera. A més, amb aquest posat retro, que em recordava molt la Motown i un so que no m'era indiferent.

Tota contenta amb el meu descobriment, no la deixava de cantar i de moure el cap amb aquest "uououo yeahyeahyeah" encomenadís. I un dia, de cop i volta, tothom revolucionat dient que era una còpia descarada de The police. Vosaltres mateixos, jutgeu:

I no és l'únic. L'estiu passat qui no recorda Gotye? Boníssima cançó però que aixequi la mà qui per un moment no li ha semblat escoltar el Sting.

I al llarg del temps, nombroses acusacions, nombrosos escàndols de plagi. El plagi és un delicte tipificat en els codis penals i atenta contra els drets d'autor. Però l'estreta línia entre el plagi, la còpia o no, és tan fina de vegades, que com es pot arribar a anar a tribunals? I amb tot, hi ha casos, de grups o cantants força coneguts. En alguns casos, es reconeix la còpia o fins i tot la inspiració. Però no podria ser que se'ns hagi esgotat la ment? O que en el fons, per al consum ràpid de música, no cal esforçar-s'hi gaire?

Sobretot en el consum de grans masses. Quan es té necessitat d'arribar a moltíssima gent, de tenir molt èxit o vendre molt, la creació, l'esforç d'innovació i de diferència queda en un racó molt profund. I llavors, potser millor repetir el que ja se sap que agrada. La fórmula màgica de la coca-cola.

Hi ha qui pensa que en l'alternatiu, en el que és minoritari i no busca l'èxit, o més que no buscar-lo, que es contenta fent i experimentant és on encara hi ha creació. Però de vegades, un es perd en coses moooolt rares. No sé fins quin punt seria originalitat, creació o anada d'olla. Altres vegades, però, passa que això que és alternatiu, que és diferent i creatiu, per alguna espurna o pel fet de ser bo, el que és minoritari, arriba a les grans masses.

I tinc un amic que diu que llavors, ja és la perdició. De vegdes, té raó, però jo espero que s'equivoqui força, perquè, quin mal hi ha que el que és diferent arribi a més gent? Potser llavors es deixa de ser creatiu? Penso que el problema que tenim és que no s'aposta clarament per la creació, que ni tenim ni temps, ni diners ni esperit de descobrir el nou, de parar-nos i pensar què es mou, que es sent.

I de la mateixa manera que passa en la música, passa en totes les arts. 

Però bé, mentre ens arriben les noves creacions, continuarem escoltant les masses, intentant arribar i posar l'orella a notes noves, per de tant en tant, descobrir petites joies. I la que he descobert aquest cap de setmana és aquesta (que molt em temo que ja és música de masses i ni ho sabia).

ps. The lumineers no us recorda a algú molt més proper?