26/3/13

Les "monchetas"



Fa molt de temps que pensava què volia escriure. Sentia que havia de dedicar-hi un post. Eren paraules boniques, trenades, pensades. Fins i tot, les volia teclejar en castellà. Però se m'han anat. Se m'han esborrat de la memòria.

I no vull que se m'esborri ni un sol record. No ho vull. M'agradaria poder-los escriure i escriure i escriure, tenir-los presents a cada instant. Perquè perduressin ben vius, ben aprop del cor. Suposo i em dic que sempre hi perduraran, però de vegades tinc por, sóc massa despistada.

La matinada de dissabte a diumenge ens va deixar la yaya; el dia de rams, una de les festes que més li agradava. I ara, ara que ja s'ha acabat el dolor i sofriment, ara és quan més trista em sento. És pensar-hi, i posar-me a plorar com una magdalena, és recordar els seus ulls blaus, però que per mi eren verds, i pensar que no els tornaré a veure, és pensar que mai sentiré la seva veu o fins i tot pensar que ja no hauré d'anar a dinar al Clínic amb ella, i esquinçar-me per dins. Havia pensat tantes vegades que aquest moment arribaria, que em creia immunitzada a la mort, havia parlat tan en veu alta sobre la mort i com ens afecta, que em creia adulta... què absurda que sóc de vegades.

Han estat tres mesos, i sobretot les darreres tres setmanes, molt feixugues. Com em deia un amic italià, no és just haver de passar pel calvari que ha passat. Tot avi hauria de poder deixar-nos dormint, tranquil·lament. Però com em va dir ella mateixa el dia que va ser conscient que tot s'acabava, hi ha qui té una mort dolça i hi ha qui no. 

Fa molt de temps vaig trobar un text on es deia que la vida és passió, i passió ve de patir. La meva yaya s'apassionava per tot, sabia trobar il·lusió en les petites coses que ahir els néts recordàvem, lluitava i amagava darrera un cos i salut fràgil, una força incomparable, capaç de superar les proves més difícils. I amb aquesta força, aquesta ànsia de viure sé que és amb el que m'he de quedar i fer per mi.  

I si, ja ho sé, i així ho he fet aquest temps, sobretot aquests darreres temps, quan viure sense por m'ha portat persones noves, noves experiències, i sobretot una contradicció en el cor molt gran, de viure i sentir dolor alhora. I si, ja ho sé, m'he de quedar amb això, però avui m'és complicat. I malgrat tot, la vida continua i només se m'acut dir-li el que, tot hi haver-me acomiadat, no li vaig arribar a poder dir "que me esforzaré en aquello que usted y yo ya sabemos y que escribiré, seguro que escribiré". Perquè com ahir em van dir, la flor bonica d'un ametller de La Rioja, ha de caure per donar fruit.

Quan tornàvem de l'enterrament, em vaig adonar. Al petit hort que un amic em va muntar i regalar i que encara no he utilitzat doncs el meu balcó té llum però no té sol, ja sé què hi puc plantar. Les "monchetas" de l'hort, les fines. Crec que encara que ni tinguin sol, hi ha prou llum perquè creixin ufanoses. La propera lluna creixent, ho intentarem, aviam què hi passa. Aviam si tot torna a començar.

17 comentaris:

Sergi ha dit...

És un bon homenatge aquest que li vols fer, plantant 'monchetas'. També et servirà per tenir-la ben viva en el teu record, encara que no calgui. Ànims rits, i a seguir endavant. Una abraçada.

pati di fusa ha dit...

Ma iaia se'n va anar l'estiu passat, també amb més patiment que placidesa, i em va deixar un buit enorme. Però bé, cadascú se sap els seus dols.

Li has dedicat unes paraules molt boniques i les "monchetas" segur que creixeran amb la força que ella tenia.
I tot s'acaba i tot torna a començar, així és la vida.

Una abraçada molt forta, rits!

DooMMasteR ha dit...

Rits, una abraçada ben forta i ben sentida. Si hi ha alguna cosa després de la mort, amb aquestes paraules que li has dedicat segur que se sentirà ben orgullosa de tu. No es pot ser fort davant la mort. Treu aquesta tristor i no te la guardis a dins...


Plantar en Lluna creixent és fer-ho a la manera que es feia abans, i sempre funcionava! :)

Una abraçada ben forta, bonica!

sa lluna ha dit...

Fa mal quan se'n van, però molt més quan pateixen.
Queda't amb els vostres records, amb la seva força que sempre t'acompanyarà.

Aferradetes ben fortes, nina!

Garbí24 ha dit...

aquestes monchetas poden ser les millor que hagis menjat mai....

Assumpta ha dit...

Vols dir que als adults no els afecta la mort, xiqueta? A tots: petits, grans, mitjans, infantils, madurs... ens afecta la mort d'una persona estimada perquè la voldríem amb nosaltres i no la tenim... perquè l'enyorem molt, molt, molt... O sigui que no és res dolent ni negatiu plorar la pèrdua d'un ésser estimat, és el més normal del món...

Això sí, com tu dius, la vida continua i ella voldria que tu la recordessis, clar, però sense tristeses... Passats els primers dies, les primeres setmanes... el record de les persones que hem estimat molt es converteix en dolç, ja no fa mal sinó que acompanya.

Saps? Jo m'he adonat que moltes vegades que somio amb "casa meva" a Barcelona, el meu pare surt a aquest somni amb tota naturalitat... doncs bé, el passat dia 22 va fer ja vuit anys que va morir!! I aquí està, ben present en qualsevol escena familiar que crea el meu inconscient :-))

Una abraçada molt forta, ànim i endavant!

Anònim ha dit...

Les iaies son unes egoistes! mira que morir-se...

Alba ha dit...

Els avis són una cosa impagable, ens han ensenyat tant, ens han estimat tant que quan ens n'adonem que els hem perdut ens desmontem.... Jo sé que mentre jo tingui ús de la memòria ells viuran dins meu, perquè els estimava d'allò més. Als 4.
Tot tornarnà a començar Rits, seguríssim, i si ho fa a través d'una mongetera serà ben bonic no??
Ànims bonica, reb una forta abraçada!

Elfreelang ha dit...

t'envio una abraçada ben gran....segur que les mongetes et parlaran de la iaia....i amb la iaia....les iaies que sàvies! aprofita tots els seus aprenentatges....segur que ho farà i ella n'estarà ben cofoia de la seva neta i les mongetes que es faran ufanes

Susanna ha dit...

Rits, una abraçada ben forta!! I si això no és ser adult, crec que molts de per aquí tampoc no ho som. La recordaràs sempre però aviat el dolor passarà i et quedaràs només amb els bons moments. Pensa en la sort que has tingut de poder-los viure.

Molts petons, guappa!

mar ha dit...

un beset ben dolç bonica...
de vegades les llàgrimes i els somriures es combinen estranyament i entrecreuen la vida i la mort de la manera més natural... sentiments oposats que ens acompanyen dia sí dia també... i es transformen finalment en vida viscuda...
una abraçada de companyia...

Gemma Sara ha dit...

Ostres, la teva iaia era de La Rioja? La meva també! la que ens ha durat més anys, 94 anys, de Lardero, m'ha fet gràcia perquè també deia "monchetas" i "Chordi" (el seu fill petit, ja nascut a Barcelona), potser si s'haguessin conegut s'haguessin fet amigues, tot recordant els origens :) Segur que les mongetes pujaran maques i plenes de vida, una abraçada gegant, bonica.

rits ha dit...

Moltíssimes gràcies per les vostres paraules. Els dies han anat passant i la tristor ja és una mica diferent i torno a la rutina habitual.

un petonet per cadascun de vostalres!!!

Carme Rosanas ha dit...

Arribo tard, però no vull deixar d'enviar-te una abraçada ben forta.

A tots ens afecta la mort i per més preparats que estiguem... l'absència és l'absència.

Però a mi em consola molt recordar els que ja no hi són. Apropar-los amb tot allò que hem viscut i ens han regalat. Espero que a tu també et consoli i et reconforti.

ja ens explicaràs com van les monchetas!!! :)

El que em passa pel cap ha dit...

El meu condol, Rits, i una forta abraçada.
Glòria

El porquet ha dit...

Rits, bonica, quin post...

La teva yaya segur que estarà molt orgullosa, allà on sigui, de llegir-lo, de saber que la seva néta no només és capaç de seguir escrivint, que a més ho fa d'una forma tan bella, i a més ho fa parlant d'ella. Tant d'amor, tanta tendresa destil·len les teves paraules que m'has emocionat de veritat.

Potser perquè fa tan poquet que els meus dos avis em van deixar, tan ràpid. Com em va dir l'Elur en un dels posts que vaig fer, hi ha gent que, per més que visquin anys i panys, sempre marxen massa aviat.

Fes un potxó ben gros a la teva yaya de part meva. Me l'has feta sentir ben a propet.

La cançó és preciosa.

:*

rits ha dit...

Mai és tard per les vostres paraules dolces i tendres. Moltíssimes gràcies! Un petó per a vosaltres!!!