Ta-ta-ta, tan-ta-tan, tan-ta-tan

Fa 35 anys 

en    una     galàxia     molt     llunyana,

en    una    sala    de    barri,   de   pantalla   immensa   i    làmpada    esplendorosa

es          devia             projectar                La            Guerra              de         les              Galàxies.

Fora, al bar que hi havia dins del cinema, una nena d'un any mirava com els seu pare xerrava amb el seu amic que gestionava la sala.

Aquell home no sabia que estava fent. Poc a poc, unes notes s'escolaven per les atentes orelles d'aquella nena.

Encara trigaria uns anys. Veuria d'altres pel·lícules amb el seu pare, aniria al futbol però no aconseguiria que aprengués a jugar a ping-pong.

Fins un dia que va veure una estranya criatura fastigosa i uns osets ben bonics i gens nyonyos. Aquell dia naixia una seguidora de La guerra de les galàxies.

I ben bé no sé perquè. Si pel soroll de l'espasa làser, la lluita del bé i del mal o això de volar amb el falcó mil·lenari enmig de les estrelles.

Totes. Absolutament totes tres pel·lícules la fascinarien. I la marcarien. Jugaria a ser la princesa Leia, portant espasa làser encara que no la deixessin, i passant les pel·lícules gravades en vídeo de TV3 en català una i una altra vegada.

Ja de gran, les tornaria a veure, en pantalla gran, fascinada per aquell món encantat. I les altres tres, la decepcionarien, encara que hi sortís el seu admirat Ewan McGregor. Però seria igual, li agradava tant que li van regalar dos pòsters, un de l'edició especial que van fer i un altre, el ioda dibuixat a partir de tot de fotogrames de la pel·lícula.

I ara, 35 any després, 36 recent complerts es continua emocionant amb el final de L'imperi Contraataca -per mi, la millor-, rient de les mil i una paròdies, anuncis, dibuixos, pensant que la princesa Leia és la millor portadora d'ensaïmades al cap que hi ha i recordant-se que es vol pintar aquesta samarreta des de fa anys....

ps. No sé si això que t'agradi tant una pel·lícula de fantasia marca, si es porta, si és poc femení o molt immadur, o què, però s'enganxa, perquè després de la Guerra de les Galàxies, també s'enganxa El Senyor dels Anells, la Princesa Prometida, Willow, Lady Halcon, ….. i ara, ais, ara, cal que digui què? Doncs si, si fins i tot el Terrari (altrament coneguda l'àrea de serveis comuns on treballo) ara mateix ja es diu Invernalia!!! i ja m'han regalat el tercer llibre!!! Estic completament abduïda dins la novel·la fantàstica!

Ps2. Ah, i avui, per a fer aquest post he desenterrat el poster amagat i l'he penjat a l'habitació-vestidor-de convidats. Ara ja, una habitació pel cinema (hi ha el pòster xinés de l'Amelie davant, no sé si son massa bona combinació, però és el que hi ha!).

ps3. Per cert, avui m'han xivat que és el dia de l'orgull friki, i que neix d'aquesta saga.......

Serà l'actitud

Petites coincidències, petits ensurts que capgiren el dia, la setmana, el mes. Que poden fer somriure o deixar caure una llàgrima, qui sap com poden esgarrifar.

Detalls, regals de color blau. O taronja. O lila.

I en el fons, tot és segons es miri. Segons es tingui capacitat de reaccionar.

Capacitat de canviar d'actitud.

Res de canviar com som, que això és impossible, però si de donar un gir.

Perquè llavors del que et faria petita, petita davant d'un monstre, doncs llavors es converteix en somriure.

Ganes d'un nou camí, de deixar enrere la voravia. I qui sap cap a on, ni com, malgrat ens fem grans i els cabells blancs pessin tonelades.

Un bon dia perquè el vent s'emporti d'una vegada per totes la melangia dels dies grisos.

ps. I un bon dia perquè surt a la llum un disc....encara que.....

La foto, regal de la fanalet. Fins i tot desprenen olor!! Moltes gràcies!!

RC. Forgotten sunglasses

És el dia i és allà. Expectant, veu com deixen anar les lones. Majestuosament, una immensa imatge cobreix tot l'edifici que s'ha de rehabilitar i l'anunci de les ulleres de sol passa a copsar totes les mirades dels vianants.

Silenciosament, es dedica a observar les reaccions, a escoltar els comentaris. Adolescents que frisen per comprar-se el nou model d'ulleres, dones grans que el critiquen per no entendre'l, anticapitalistes que s'indignen per l'abús consumista que representa, pijos que les troben vulgars... tot entorn les ulleres.

Dos nois la creuen sense veure-la i sorpresa escolta el que l'un li diu a l'altre “has vist quina mirada? El que donaria perquè una noia em mirés així. Son els ulls més bonics que he vist mai. Però segur que no existeixen, les models mai son de veritat”.

De cop i volta, s'arronsa i envermelleix. Ella, que sempre havia passat sense pena ni glòria, que es veia grassoneta, lletja i sense gràcia alguna, ara resulta que té una mirada ben bella. Tot un món se li obre al davant. Mai podrà agrair prou aquell dia que, tota plorosa després d'un desencís, un desconegut se li va apropar i li va dir que no podia veure plorar aquells ulls, que aquells ulls eren per ser admirats.

ps. Nova aportació als Relats conjunts. Espero que us agradi.

#15M. Any 1

"la realidad te obliga a elegir, entre los indignos y los indignados"

Eduardo Galeano

Si, si, avui és 15M. Ha passat un any. I en un any poden succeir moltes coses, com que la indigació desperdigada es trobi, es manifesti i s'uneixi. I siguem molts.

Que poc a poc es vagin caient els prejudicis, els intents de desprestigiar, ridiculitzar-ho, desmantellar-lo.

I si, anem a pas lent, però segur. Només cal sortir a les places, als barris. Allà s'està fent molta feina. Molt més lluny del que ens diuen els mitjans, molt més seriosa que les quatre fotografies que s'ensenyen, molt més respectuosa que els cops de porra que ens donen.

I el moviment s'enforteix. Perquè som tots. I el canvi només pot venir per nosaltres. Perquè ningú vetllarà i de fet tot va cap a pitjor.

I, de fet, tot es cou millor a foc lent. 

I avui toca celebrar-ho, dient que no solament es xerra o manifesta sinó actuant, demostrant que no ens rendim, no es té por.. Perquè tard o d'hora ens hauràn de tenir en compte. I no es tracta d'una revolució, es tracta de justícia.

ps. Volia fer un post molt més acurat, però no hi ha manera, la realitat et convida i et demana estar al carrer. Més que mai.

Si voleu llegir sobre el 15M, una bona reflexió. 

I si us voleu sumar, hi ha accions, assemblees, trobades, xerrades, conferències ben a prop.

Disculpeu el retard que porto amb la resposta dels comentaris dels posts anteriors.
La foto, d'una gran crónica de la mani de dissabte.
Me'n vaig cap a Mordor!

Cinc anys de "Col·lecció de moments"

Cada dia passejava vora la platja i veia la porta oberta. No s'atrevia a entrar.

Cada dia la veia passar. No s'atrevia a sortir.

I així passaven els anys.

Un dia no va passar.

Va comptar fins a cinc i va sortir corrents.

Ella era a la porta, volia entrar.

 

ps. Moltíssimes felicitats, Carme! Cinc anys col·leccionant emocions.

11 de maig. Sant Ponç

Hi havia un dia l'any que la iaia Teresina ens duia a Barcelona. Agafàvem “la monyos” i baixàvem a les Rambles. I ens endinsàvem en un petit carreró que a mi em feia por. El carrer Hospital era ple de misteris i foscor. Però el cert és que aquell dia de l'any (i el 22 de maig també) es convertieix en una festa.

Tot de parades de confitures, fruites en almívar, mel, herbetes medicinals, caramels enganxifosos i més herbetes. Recordo que m'angoixava passar-hi amb tanta gent però sabia que tenia la meva recompensa. Un potet ple de cireres confitades que la iaia i jo menjàvem d'amagat quan tornàvem novament amb l'autobús. Com n'era de llaminera la iaia.

I és que avui és Sant Ponç, patró d'herbolaris i apicultors. Una festa ben dolça. I avui, una tarda fantàstica per sortir a passejar per aquest racó de Barcelona. M'hi he passejat en sortir de la feina, sense massa gent i un sol enlluernador que feia que les floretes de camamilla semblessin les més belles del món. Una bona manera de començar el cap de setmana, per deixar enrere una setmana esgotadora i renovar-se.

ps. He tingut que fer esforços i ser bona minyona. No m'he comprat cireretes! Només mel de taronger per posar amb el iogurt.

aPARAULA'm

Diga'm el que et mou, encara que sigui a cau d'orella. Fes-me pessigolles amb els teus riures tímids amb tot allò que et passa. Plora si cal, que eixugo les teves llàgrimes, però sobretot diga'm el que et neguiteja, el que et turmenta, per molt que costi. I de tant, en tant, comparteix els bons moments, que segur que n'hi ha. El xiuxiueig de la teva veu, entretallada, tan baixa -gairebé silenciosa- i insegura, però també pot mostrar-se enfadada i per sort, de tant en tant, pletòrica, omple de lletres aquesta pantalla. El xiuxiueig d'allò que dius, del que no dius, del que no t'atreveixes, del que desitges, tot és xiuxiueig aquí. 

ps. Post per adherir-se a la cloenda de l'Any de la Paraula Viva que commemora el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

Hem de triar una paraula i fer-ne un escrit. Primer vaig entendre  que havia d'anar relacionat amb el blog, i carai, com n'és de difícil! Però quan vaig recordar una que m'agrada moltíssim, tot va anar rodat.

Segons l'IDEC: xiuxiueig: acció de xiuxiuejar, que és parlar en veu molt baixa, a l’orella d’algú. Certes coses, fer una remor sorda i tenuíssima. 

I bé, encara que aquí no se'm senti la veu, una mica baixa si que parlo, ja se'm queixen, ja.

Sensible

Un dia, ja llunyà, em varen fer arribar un correu electrònic. En ell s'hi descrivia les particularitats, debilitats i lloances de les persones sensibles. Es deia que podia entendre's com un do. Que et pot fer veure bellesa en les petites coses, on pocs en poden veure. Una manera de ser que et fa gaudir dels moments més senzills i tendres. Una qualitat difícil d'entendre, tatxada de cursi i poc valorada els dies que corren. 

El cert és que és una manera de ser molt complicada. Perquè les inseguretats es multipliquen per mil, ets molt exigent amb els altres, no necessàriament perquè tu també donis o siguis exigent amb tu mateix, sinó perquè egoistament, necessites més. I et fa ser complicat, difícil de tenir el coses, sobretot perquè voldries que les coses fossin simples. Seria tan bonic si tot fos més senzill.

És bonic quan fas coses pels altres, simplement perquè t'agrada fer-les, sense esperar res a canvi. Et fa somriure quan les coses van bé, et sents bé quan lloen la teva capacitat d'escoltar (malgrat et desconnectis) o perquè tens en compte diversos punts de vista.

Però el seu costat fosc és molt desagradable i et fa caure en mil i una pors, en mil i un neguits de fallar als que estimes, el no ser entès o rebutjat. Massa susceptible al què passa, al que voldries, al que no pots entendre i que a sobre no saps explicar. I això et porta a tancar-te, a no mostrar-se, no dir el que sents i sentir-se completament absurd, sol.

Pensava, se suposa que saber, conèixe's i aprendre a viure amb la teva manera de ser, ha de portar-te a viure millor. A saber reaccionar i aprendre a gestionar millor les emocions. Doncs en el meu cas, és mentida. I no crec que n'aprengui mai.

Però bé, s'haurà de continuar caminant, o volant.

ps. I aquest és el post 600. Un post que no volia, que em faig trist. Un post molt meu. Potser és hora de recuperar el perquè escrivia i tornar a ser una mica com era, encara que aquest post no expliqui gaire en clar res. 

Podria entendre's que el post anterior i aquest son contradictoris, xò el cert és que d'alguna manera, que encara no sé, es complementen. Potser per alçar el vol necessito tornar-me a trobar amb mi mateixa i poder veure les parts positives de la sensibleria. Uix, quin rotllo ser tan complicat!

Alçar el vol

Volar ben amunt, ben lluny.

Aire de llibertat.

Sentiment de descans, de pau.

Poder sentir la suavitat de l’aire, la lleugeresa del vestir.

Necessitat de nous camins; de fet, un camí propi.

I noves percepcions de tot plegat.

Alçar el vol amb dignitat i fermesa,

encara que sembli tenir el cap perdut en mil i un pensaments.

Lliurar-se de neguits innecessaris, de dolorosos sentiments que no porten enlloc.

Tempestes que es repeteixen, entorpint-t'ho tot.

Només cal desplegar les ales.

Ps. Recordo quan vaig estudiar la Victòria de Samotràcia a l’escola. Em va fascinar. I em va commocionar la primera vegada que la vaig veure, quan puges les escales de Louvre. Meravellosa.

1 de maig. Sortim i diem prou!

“No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen.

Baixa al carrer i participa.

No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu.”

Vicent Andrés Estellés

Doncs això.

Sortim al carrer, a les autopistes, on sigui. Però sortim i demostrem que ja no podem més.

Per nosaltres, els nostres pares i els nostres fills, pels treballadors, pels aturats, pels que porten empresonats més d'un mes sense judici,... per la nostra dignitat, tant nacional com humana.

Perquè molt em temo que no hem tocat pas fons i sols enfortint-nos entre nosaltres tindrem una oportunitat.

Perquè no pot ser que la luxúria dels mercats, del capitalisme i de la riquesa d'uns quants ens enfonsi en la misèria a tota la resta. I qui hauria de vetllar per nosaltres, no ho està fent pas.

Doncs això, avui, demà, aquest maig revolucionat i cada dia que faci falta, sortim al carrer, sense por i orgullosos de ser qui som.

ps. Només he anat un any a la mani de l'1 de maig. Entre que està organitzada pels sindicats i que la sentia emmanillada en una concepció antiga de la classe obrera, no m'hi sentia a gust. Però avui no ens podem callar. Entre la reforma laboral, l'atur i que els governs només es dediquen a retallar perquè una senyora els culla enlloc de crear treball i economia, avui toca tornar a sortir al carrer.

I avui també s'uneix amb la desobediència civil encadenada del No vull pagar. Endavant amb les atxes, un primer símbol valent que la gent comença a estar cansada de l'ofec i abús que se'ns està fent als catalans.