RC. Forgotten sunglasses

És el dia i és allà. Expectant, veu com deixen anar les lones. Majestuosament, una immensa imatge cobreix tot l'edifici que s'ha de rehabilitar i l'anunci de les ulleres de sol passa a copsar totes les mirades dels vianants.

Silenciosament, es dedica a observar les reaccions, a escoltar els comentaris. Adolescents que frisen per comprar-se el nou model d'ulleres, dones grans que el critiquen per no entendre'l, anticapitalistes que s'indignen per l'abús consumista que representa, pijos que les troben vulgars... tot entorn les ulleres.

Dos nois la creuen sense veure-la i sorpresa escolta el que l'un li diu a l'altre “has vist quina mirada? El que donaria perquè una noia em mirés així. Son els ulls més bonics que he vist mai. Però segur que no existeixen, les models mai son de veritat”.

De cop i volta, s'arronsa i envermelleix. Ella, que sempre havia passat sense pena ni glòria, que es veia grassoneta, lletja i sense gràcia alguna, ara resulta que té una mirada ben bella. Tot un món se li obre al davant. Mai podrà agrair prou aquell dia que, tota plorosa després d'un desencís, un desconegut se li va apropar i li va dir que no podia veure plorar aquells ulls, que aquells ulls eren per ser admirats.

ps. Nova aportació als Relats conjunts. Espero que us agradi.