Sóc una bleda soleiada. I què!
Què t'ha passat?
M'ha vençut.
Tens por?
Sí, he tingut por.
T'ha angoixat?
Sí, m'angoixa.
Dimarts va tornar un llibre a la biblioteca, encara amb el sentiment d'una mica de decepció. No volia agafar-ne cap. Té tres o quatre que esperen a l'estudi i que es va comprar en rampells consumistes. I un que li van deixar ja fa un temps, que esguarda el seu moment, però que és tan voluminós, que carretejar-lo amunt i avall fa una mica de mandra.
Estranyament, hi ha cua a l'espai de préstec, segurament quatre dies de vacances fan molt. Decideix donar una volta. Títols que li porten records, títols gairebé oblidats, autors llatinoamericans que fa molt de temps que no fulleja, .... De cop, un petit llibre li crida l'atenció. Se'l mira i remira. Sempre l'ha defugit. No el volia llegir. Fins i tot la pel·lícula era d'aquelles que no vol veure. Però per una estranya raó, el treu de l'espai on era empresonat. És curtet, sembla fàcil de llegir, l'atrau. Assaig sobre la ceguera li va agradar i diumenge amb una amiga parlaven de Fin. Potser alguna cosa apocalítica podria estar bé per canviar de registre, es pregunta. Es força a atrevir-se. I fa cua. Fins i tot la bibliotecària sembla sorprendre's de la tria.
Dimecres nit i la primera vegada que el tanca. No pot. Pensa que no està fet per ella. Va és un repte. No pot ser per tant, a més està molt ben escrit. Al principi tampoc sembla molt dur, si més no, fàcil de portar, i es llegeix ràpid. Mira la darrera pàgina esperant trobar un alè d'esperança, però no hi troba cap indici de res. Dijous, el tanca diverses vegades. Dinant fins i tot es diu que no pot, que no passa res. Però l'orgull de no deixar-lo a mitges fa que ho torni a intentar. Però la tornada amb metro es fa feixuga. Realment angoixant. Prou. Treu el punt de llibre, és la pàgina 97, però ja no pot més.
On ens porta aquest llibre?
No ho sé. Suposo que vol que entenguem que som capaços de tot per amor.
I això no és bo?
Sí, però també que som capaços de tot per sobreviure.
Hauria de ser esperançador, no?
Jo no ho he sabut trobar.
T'ha fet mal?
Una mica, i llegir ha de ser un plaer, no un suplici.
Estàs bé?
Sí. Sóc una bleda soleiada, però encara necessito creure, tenir esperança i en aquest llibre no l'he sabut veure. Potser quan sigui una velleta i ja no tingui gens de por.
Què faràs ara?
Braços.
ps. em fa vergonya, però sí, deixo el llibre a mitges. Demà mateix el torno a la biblioteca. No puc. No m'ha donat temps ni de posar-lo a la barra lateral! Que em vaig deixar la càmera a casa els pares dilluns i fins avui no l'he recuperat. Prefereixo continuar veient en Viggo com en trancos!
15 comentaris:
Vaja. No sabia que fos tan fort! N'havia sentit a parlar al Marcel (MBosch), i a ell li va agradar molt. Però com tot, va a gustos... jo no tinc gaire ni idea de què va!
Ara, he de dir que el que tens ara a la tauleta seeeegur que és molt millor!!! Espero que t'agradi!
La Yáiza m'ha robat el comentari, pràcticament sencer, però afegiré que a causa (no diré per culpa) d'en MBosch vaig descobrir aquest autor i em vaig comprar un altre llibre seu que espera a ser llegit, espero que no em causi unes sensacions semblants a les que t'ha provocat a tu aquest... jo no deixo llibres a mitges, així que puc passar una molt mala estona!
en aquesta vida les coses de lleure i plaer s'han de fer amb ganes des de la primera a la última, incluida la lectura.
Crec que has fet molt ben fet, potser havies d'haver-lo tancat abans. Perquè patir? ja ho fem prou
osti noia, si és pitjor que l'assaig sobre al ceguesa ha de ser terrible
Doncs aquí tens totalment el meu suport. Res de bleda... en absolut! Tal com tu mateixa dius, llegir ha de ser un plaer i no un suplici :-))
Com diu en JOAN (ostres, sempre me'n vaig a dir-li GARBI hehe) potser l'hauries d'haver deixat abans i tot... Per què patir?
Cadascú té una sèrie de mecanismes per les quals quelcom els afecta més o menys... també pot dependre del moment, de la situació personal, de mil coses... No cal acabar llibres que ens fan patir.
I bé, això no vol dir que només haguem de llegir "flors i violes", però que un llibre ens angoixi... ufff, quin temps més mal utilitzat!!
Et posaré un exemple personal. Jo vaig deixar Kafka a la platja, que la majoria en parla meravelles perquè, en un punt, hi vaig trobar una malícia refinada i rebuscada que em va desagradar moltíssim (no sé si l'has llegit, així que no diré el què)... En canvi, puc llegir sense problemes llibres en Dickens on hi surti gent que pateix molt... per què? Doncs perquè en els llibres de Dickens mai desapareix l'esperança del tot. Fins i tot qui més malament ho passa pot trobar algú que li doni una mà, un somriure...
Doncs res, xiqueta, que a la biblioteca i que el llegeixi un altre! :-DDD
Ben fet! Fa un temps jo era incapaç de deixar un llibre a mitges. No podia, era superior a mi, per més que m'estigués avorrint com una persiana. Però un dia vaig fer un xip, vaig llegir que de llibres n'hi ha moltíssims i de molt bons i divertits. Així que, perquè perdre el temps amb un llibre que t'angoixa, que no t'ho fa passar bé i que a més és una totxana que no es pot dur enlloc?
Fora, fora, que el món és ple de grans llibres! I t'estan esperant!
Entenc que l'hagis deixat i penso que, tenint el compte el que és, abandonar-lo està més que justificat. Per mi també va ser molt dur, molt molt molt angoixant i a vegades un suplici però està tan refotudament ben escrit que no podia parar de passar pàgines i pàgines i entrar cada cop més en aquest món sense esperances. És un llibre massa ben escrit perquè resulta impossible no empatitzar amb el nen i el seu pare quan la situació ens resultaria massa extrema per fer-ho en qualsevol altre llibre.
M'ho vaig passar fatal mentre llegia 'La carretera' i, encara que et sembli una tonteria, és per això que entraria a la meva llista de cinc llibres preferits. És de les novel·les més ben escrites que he llegit i segur que l'acabo rellegint. Encara que ho torni a passar fatal, o pitjor.
No ho sé, o hi ha gent per tot o sóc molt raro.
MARCEL, Tu ets molt raro :-DDD
Bé... clar que, de moment que el llibre es ven... és que a algú li deu agradar :-P
Doncs a mi em va agradar moltíssim! El llibre i la pel·lícula. Vaig assaltar les dues coses el mateix cap de setmana. De fet, i potser pensereu que estic boig, tot és molt real... en un món no tan irreal. Són supervivents. Moltes vegades he escrit, després de veure alguna pel·lícula, que no n'hi ha prou amb sobreviure. Hem d'intentar viure el més dignament possible. El protagonista ho té claríssim. Las seva dona es deixa vèncer molr ràpidament. I sí, la gent morim i els nostres fills continuen i sempre hem d'intentar lluitar per ells. És dur, sí, però una metàfora de la vida preciosa. Us deixo el link de quan en vaig parlar al blog. Un petó, RITS. I ànims.
http://jordicine.blogspot.com.es/2010/02/veces-no-hay-suficiente-con-sobrevivir.html
Bufa, rits! Jo no l'he llegit però ja he patit amb el teu post!!
Jo també era de les que no deixava sense llegir cap llibre, per molt totxo, per molt avorrit o per molt el què fos que fos.
Però un dia, com diuen per aquí, et canvia el xip i dius, i per què no? Som capaços de deixar altres coses que no ens agraden. Per què un llibre no? I mira, crec que em faltaven 3 o 4 pàgines per acabar. O una mica més però no gaires. El vaig tancar i vaig dir PROU! Quin "conyàs"!
I ja està. Fet el primer pas, va ser més fàcil tancar d'altres. Això sí, ja no em vaig esperar a tres pàgines del final...
Jo vaig haver de plegar un que no sé com es diu q és d'un testimoni (la Neus Català) als camps nazis...no podia deixar de plorar com una magdalena...era massa fort per mi...
Ostres, doncs a mi em va enganxar molt, moltíssim, i me'l vaig llegir en menys d'una setmana...
Moltes gràcies pels vostres comentaris! El llibre ja és ben lluny, i em sap una mica de greu haver-lo deixat a mitges, xò el cert és que no podia.
YÁIZA, bé, va a gustos, jo sóc força figueta i em supera. Però entenc que al Marcel li agradi molt. Realment està molt ben escrit i per això arriba tan endins i fa mal. Si no fos un gran llibre, segurament no faria mal.
Ja veurem, crec que de momento m’està decebent una micarrona. Espero que m’enganxi. És allò de que quan tothom te’l posa pels núvols,…
XEXU, un company de la feina s’ha llegit “Tots els cavalls bells” i quan li explicava lo del llibre al•lucinava xq ell defineix aquell llibre com lírica autèntica. Molt i molt bonic. Potser has sabut triar molt millor que jo.
Mai havia deixat un llibre a mitges xq em superés el que llegia. Ho havia fet xq no m’agradava (estranyament m’ha passat amb els Pilars de la Terra, per dos vegades l’he començat i no m’ha enganxat!! I tb amb Entrevista amb el vampir, rareses d’una…) i em vaig dir que això no ho faria més, xò aquest m’ha superat. Em feia mal. No sé, tampoc passa res per deixar-lo, no? Xò passar mala estona simplement x tossuderia,… molt capri…hehehe
JOAN GASULL, tens raó, xò mira m’he quedat amb la sensación de deixar les coses a mitges i és una sensación que no m’acaba d’agradar. Si fos obligación, xò no, era lliure i tot i així em fa tenir racança.
KIKA, a Assaig sobre la ceguesa hi havia una certa esperança, la lluita del bé i x triomfar. Aquí no hi ha res de res. I això és massa dur per a mi. Què hi farem!!!
ASSUMPTA, segurament tens raó i afecten molts més coses. Segurament, segons com et sents t’agraden més uns temes que d’altres, però és clar deixar un llibre a mitges. Jo ja no agafo pelis ni llibres de terror, no m’agraden i aquest no pensava que ho fos, potser és que va d’això i em vaig equivocar.
Si, tens raó, no és que m’agradin només els llibres que va tot bé, tb m’agrada la novel•la negra i en aquesta poden passar coses no gaire agradables, xò sempre hi ha esperança que s’arreglin les coses.
Ai, per cert, a mi tb em passa lo del Joan, encara em surt en Garbi!!
PORQUET, ja, xò deixar coses a mitges,…mmm, és algo que no m’acaba de fer el pes, no em deixa contenta….
I si, segurament no el tenia que haver Arafat, aquí va estar l’errada!!
MBOSCH, ja n’hem parlat, certament està molt ben escrit. Atrapa. I per això em va costar tant deixar-lo, xq necessitava continuar, xò em feia mal. És tan angoixant! Vaig arribar a la casa, i allà ja no vaig poder i segurament queden coses molt pitjors (mmm, escric amb cura de no fer cap spoiler), i ja sé el final, m’he procurat saber-lo, i…bé, brutal, potser com ha de ser, xò brutal.
La manera que està escrit és senxillament preciós. La barreja de pensaments, converses, fets, tot tan ben brodat, realment molt ben escrit.
I si, empatitzes amb tots dos.
X mi no pot entrar a la llista, xq no l’he pogut acabar xò reconnec que és un molt bon llibre.
Ja t’ho vaig dir, res de raro, jo que sóc floreta!
JORDICINE, he mirat la teva ressenya i si, entenc el que dius, la capacitat d’estimar, de donar-ho tot i la capacitat de lluita. A mesura que llegia intentava extrapolar la història a la realitat, i això encara em provocava més sofriment. No sé, em fa cosa plantejar-me si em passaria com la dona. No ho crec. No ho sé. Millor no plantejar-s’ho xq és impossible.
La història em va aclaparar i no li puc trobar bellesa.
SUSANNA, és que fa patir i molt!
Jo he tancat més d’una vegada un llibre, simplement xq no m’agradava, xò xq em fes mal, no i és una sensación extranya. I com que ho he fet abans, doncs no volia tornar-ho a fer, xò aquesta vegada ha estat per diferent motiu.
SN, uix, parles de La maternitat d’Elna? Jo el vull llegir, xò espero el momento idoni. I de moment, ara mateix como que no.
CA L’OTIS, si, si és un gran llibre, enganxa i es llegeix ràpid, xò em va causar angoixa. Bleda que és una!
Un petó ben gran per a tots!!!
Jo crec que vaig canalitzar l'angoixa en voler saber més, voler saber perquè, voler saber el motiu de la situació, voler saber com acabarà... I voler veure la peli.
Q va! La maternitat d'Elna era una bassa d'oli comparat amb aquell llibre...aquell és el testimoni directe del camp. Crec que ara l'han fet com més en novel.la...
Publica un comentari a l'entrada