La última....

Aquest trimestre és el dels últims: les últimes coordinadores d'infants, l'últim cajim la setmana vinent i avui, la última Trobada com a coodinadora d'infants.

I aquestes últimes setmanes, he començat a sentir i entendre del significat de l'últim. I és ben estrany. Es barregen quaranta mil sentiments que no sé definir, que no sé explicar. L'alliberament per recuperar temps, per no tenir tantes obligacions ni tantes reunions, poder recuperar il·lusió en el centre i deixar de posar excuses en temes meus que sempre he deixat de cantó per la meva responsabilitat i que sé que he d'afrontar.

Però també em queda certa buidor i/o por. Que em fa molta cosa dir i que amago darrera una fredor i seriositat extrema per no semblar massa vulnerable o sentimental. Conèixer molts infants, amb les seves realitats concretes, amb els seus free styles, rebequeries, gamberrades, nanos de carrer o nanos que ho tenen tot i estan igual de sols, nens i nenes que volen canviar alguna cosa, que volen crèixer i participar. Somriures sincers i amples, o llàgrimes adolescents de culebrón de tarda. Vida.

Conèixer animadors i animadores, obrir-me, conèixe'ls i disfrutar de la meva militància. Aprendre de cadascún d'ells, deixar-me interpel·lar, fins i tot ajudar (no sempre ho deixo fer) i passar-m'ho bé. Riure i treballar. Vida.

A la comi tenim una mitja aposta, si ploraré o no quan acabi la responsabilitat. Avui no ho he fet. He tingut present que era la última tot el dia, i la volia disfrutar al màxim, somriure i no atabalar-me. Crec que no ho he aconseguit, després de tot lo de l'any passat, semblava tan fàcil que potser no l'hem preparat prou bé, o potser és que mai sentiré fer-ho prou bé 8però això son figues d'un altre paner). Avui només li he buscat pegues, demà trobaré les coses bones que han passat.

Però ara, a casa, dutxada i descansada, se'm fa un gran somriure. Com ho trobaré a faltar!!!

Pressentiment: Impressió o convicció que ha d'ocórrer quelcom, especialment desagradable o calamitós
Intuïció: Coneixement directe i immediat obtingut sense discurs reflexió.

No és la primer vegada que em passa. L'altre cop, vaig encertar, fins i tot la meva cegesa em va deixar en ridícul.
Aquesta vegada espero -desitjo- equivocar-me.

Però avui he tingut un pressentiment. I en aquests tipus de pressentiments, la intuïció, no acostuma a fallar.

Ssssstres!!!

En algún moment de la curta vida d'aquest blog, ja presentia que aquest trimestre seria estressant, però crec que no vaig calcular prou bé.

Està sent de bojos. I fins ahir no vaig ser conscient de tot. Fins ahir m'estestava en creure que tot era responsabilitat de la meva mala organtiació, que no son tantes coses i que si m'organitzés millor, ho podria ssumir tot.

Però ahir, un raig de llum en forma d'agulla d'acopuntura em va fer verure que no puc amb tot. La saturació mental està arribant a certs límits que necessita remei ja. Amb tot, hi ha coses que estan arribant al seu final, i per tant potser ja no serà tant.

1. El breaking dance

2. Les eleccions sindicals. Buà, estic pletòrica i no me'n puc amagar. Hem vençut, hem estat el grup més votat a Serveis Centrals. No m'ho puc creure. Amb tot, ens passarà una mica com el Mas, i encara que hem estat els més votats, com que es fa un únic comité intercentres de manera ponderada, només "rascarem" dos representants. Però això ja és un avenç, vol dir interpel·lar, qüestionar sense por i sense colors i també és responsabilitat; que els que ens han votat que no eren del col·lectiu no s sentin defraudats i tinguin el convenciment que també lluitarem per ells.

2.bis. (m'he enrecordat quan ja ho tenia tot escrit). Feina, mooolta feina.

3. La TDI. Dissabte 31, la meva última trobada com a coordiandora d'infants. I se'm barreja el neguit que tot surti bé amb el neguit que és la última.Estrany i curiós alhora.

4. Les colònies i el centre. buuuuuffffff,..........saturació, saturació i no saber per on començar.

5. El pis. Al final, a mitjans de juliol sigantura i per tant, ara tràmits i tràmits i mudança en 15 dies!!!!!

6. La necessitat vital de deixar de pensar en històries caducades, però que no sé deixar enrera.

7. ......mmmmm, .... allò anomenat llicenciatura????

I tot, ben acompanyat d'una petita dosi d'inseguretat, remordiments per no fer prou i un toc de viure en el meu propi món al marge del real: ni llegeixoo diari, ni segeuixo blogs, ni miro la tele, ni vaig al gimnàs, ni estic per les vacances ni per als amics, ni dormo bé,... L'objectiu de la setmana, acopuntuora dixit: menjar bé i sà i dormir més!

Eleccions

Bé, a unes hores de la jornada de reflexió, tot es mou.
Ho hem fet el millor que hem pogut i sabut.
I hem jugat net.
Ara, passi el que passi, ja no depèn només de nosaltres.
I alhora, passi el què passi, tindrem més responsabilitat.

Hi ha dies que veig un raig de llum, que a partir de dijous, ens hauran de sentir i no ens “arrugarem”. Tindrem força i credibilitat.
D’altres dies, penso que tenim poc a fer.

Per uns som una amenaça, per altres una esperança.

I amb tot, cada vegada que hi penso, em faig riure. Qui em diria que m’implicaria en un sindicat.

i anar sumant!

somriures, plors, emocions,

aventures i desventures,

amics i, perquè no, alguna que altra enemistat,

propòsits i despropòsits,

sumes de vida

Fràgil

Semblar fràgil, que es pot trencar, però guardar una força i valentia per mirar endavant sense encongir-se.

Semblar fort i independent, i en canvi dependre d’un somriure o una carícia per no desmuntar-se.

Tan iguals i tan diferents. Potser tots som fràgils i forts, potser tots tenim més força de la que ens pensem, i tanmateix, tots tenim un punt dèbil.

He aconseguit sentir-me forta, independent i valenta, però només un gest i aquesta força es gira i ets sents vulnerable per tot. I com no m’agrada sentir-me vulnerable, em torno a amagar dins la closca, com fa just 2 anys.

Somriu, riu, enriu-te.
I tot canvia!
Tot es viu molt millor.

pd. la foto l'he d'aquí. Espero que no et faci res, però és que em fa riure.

De segones oportunitats....

Hi ha pel·lícules que la primera vegada que les veus no t’agraden, però que després, si tens la sort de tornar-les a veure, t’acaben arribant al cor i ja passen a ser de les imprescindibles.

Això em va passar amb Lost in translation. La primera vegada que la vaig veure, al cine, no em va agradar gens. Potser n’esperava molt. Tothom en parlava tan bé i semblava que tenia que ser una autèntica joia. No la vaig entendre. Els personatges em semblaven freds, la història la trobava fins i tot una mica ridícula i em vaig avorrir.

Després una companya de la feina em va explicar tot el que li agradava, la màgia que trobava als personatges, tristos amb la seva soledat o el misteri de les paraules del Bill Murray a l’Scarlett a l’última seqüència. I ho tenia tan clar i amb tanta passió que vaig decidir donar-li una segona oportunitat.

La segona vegada que vaig veure aquesta pel·lícula, em va enamorar. Em podria trobar en qualsevol dels dos personatges, en la seva solitud i manca de rumb. En tot el món nou i desconegut que els abraçava amb força i en forma de la llum i color de Tokio però que podria ser a qualsevol lloc que t’aclapari. En els seus silencis enmig del soroll, en sentir-se incomprès per no girar a la velocitat que marca la societat o en no entendre els altres perquè parlen en un llenguatge –no necessàriament idioma- diferent. Però també en la sensibilitat i timidesa, en la ridiculesa de les coses que la gent fan i desfà sense ordre ni sentit simplement perquè toca o està ben vist. En les converses més íntimes i personals. En la capacitat de poder-s’ho passar bé en el més imprevist o en el fet de trobar amor en el més inesperat.

De vegades, alguna cosa no ens agrada perquè aprofundir-hi pot ser molt dur –només de vegades, d’altres no agrada i punt. No cal donar-hi voltes a tot-. I crec que és el que va passar amb aquesta pel·li. I és que tot necesita més d’una oportunitat. Tot s’ha de tornar a veure, pensar, llegir, perquè sempre pot haver-hi petits encants amagats. I aquesta afirmació em porta a una contradicció: sempre he dit que no crec en les segones oportunitats (les de parella). Potser també ho hauré de repensar.

Avui, Lost in translation es ven amb el Periódico, i m’ha acompanyat en un dels esmorzars més tranquils –i ressacosos- que he tingut en els últims dies. I com l’he disfrutat!

El crit dels refusats

Avui tinc moltes ganes de cridar. I no és un crit de desesperació, tristesa o dir prou no puc més.

Un crit ben diferent. Cridaria ben fort per treure tota la ràbia,...si, si, ràbia que sento i que no m'agrada sentir. Perquè hi ha coses al meu voltant que em destorben de la meva pau, i això m'inquieta.

Ràbia perquè la gent és molt poc professional, no es responsabilitza de les seves responsabilitats, i en canvi jo em matxaco constantment per no fer prou bé les tasques que m'encomanen. Perquè sempre sóc allà disposada a fer el què calgui perquè les feines surtin el millor possible i a sobre, si exigeixes, demanes professionalitat, t'enfades i rondines, a sobre vas de" guais".

Ràbia perquè no confio prou en mi mateixa, perquè dubto i sempre acabo pensant que ho faig malament.

Ràbia perquè al meu voltant tot és crítica i ja no puc més. Ràbia amb mi mateixa perquè alimento aquesta crítica, ho reconnec, però ara em satura. I sovint les crítiques em fan riure, perquè sovint no son malintencionades i hi ha un toc d'afecte, però d'altres son per maneres diferents de veure les coses, d'altres son per temes que se'ns escapen i no en som responsables, d'altres és enveja,.... sigui pel que sigui, és crítica.

Ràbia perquè volia tornar a disfrutar d'anar a treballar. I ja torno a estar saturada i cansada.

Ràbia perquè mai estic contenta amb la meva acció sindical. M'agradaria ser valenta i decidida, tenir l'acció clara i no "arrugar-me" en moments claus. Quan m'implico m'agobio perquè penso que no ho faig bé o perquè tinc por de repercusions. Quan no m'implico prou, perquè considero que ho hauria de fer perquè les coses ja ens han anat prou malament. I ara és el moment clau, son les eleccions. I estic saturada.

Estic saturada. Tinc molta feina, i alhora no estic prou enlloc. I sento que no ens en sortirem i això que ja les hem passat de tots colors. I aquest últim fet també em fa recordar que tinc ràbia perquè encara que sempre vaig dient que tots som lliures d'implicar-nos com volem, que cadascú té les seves limitacions i obligacions i que l'únic important dins del col·lectiu és que confiem tots en tots, amb tot això, tinc ràbia perquè molts passen i s'enfaden. I ho he intentat entendre, ho he defensat però ara que és l'hora de posar mans a l'obra, em fa cert mal. I això, que em faci mal, també em fa ràbia.

Buf! Volia posar la foto de El crit, de Munch, però al buscar-la al flirck, no m'ha agradat. No m'hi sentia indentificada com altres vegades, em donava sensació de claustrofobia,... i he trobat aquest mural que estava penjat a un altre blog. Es diu el grito de los rechazados, i tal com estan les coses per la feina, és més que adient.

pd. Amb tot, després de rellegir la parrafada, em sento més alliberada, com si hagués cridat en silenci. I ara, més que mai, a fer campanya.

Una agradable sorpresa!
Per riure una bona estona i fins i tot emocionar-te.