De segones oportunitats....

Hi ha pel·lícules que la primera vegada que les veus no t’agraden, però que després, si tens la sort de tornar-les a veure, t’acaben arribant al cor i ja passen a ser de les imprescindibles.

Això em va passar amb Lost in translation. La primera vegada que la vaig veure, al cine, no em va agradar gens. Potser n’esperava molt. Tothom en parlava tan bé i semblava que tenia que ser una autèntica joia. No la vaig entendre. Els personatges em semblaven freds, la història la trobava fins i tot una mica ridícula i em vaig avorrir.

Després una companya de la feina em va explicar tot el que li agradava, la màgia que trobava als personatges, tristos amb la seva soledat o el misteri de les paraules del Bill Murray a l’Scarlett a l’última seqüència. I ho tenia tan clar i amb tanta passió que vaig decidir donar-li una segona oportunitat.

La segona vegada que vaig veure aquesta pel·lícula, em va enamorar. Em podria trobar en qualsevol dels dos personatges, en la seva solitud i manca de rumb. En tot el món nou i desconegut que els abraçava amb força i en forma de la llum i color de Tokio però que podria ser a qualsevol lloc que t’aclapari. En els seus silencis enmig del soroll, en sentir-se incomprès per no girar a la velocitat que marca la societat o en no entendre els altres perquè parlen en un llenguatge –no necessàriament idioma- diferent. Però també en la sensibilitat i timidesa, en la ridiculesa de les coses que la gent fan i desfà sense ordre ni sentit simplement perquè toca o està ben vist. En les converses més íntimes i personals. En la capacitat de poder-s’ho passar bé en el més imprevist o en el fet de trobar amor en el més inesperat.

De vegades, alguna cosa no ens agrada perquè aprofundir-hi pot ser molt dur –només de vegades, d’altres no agrada i punt. No cal donar-hi voltes a tot-. I crec que és el que va passar amb aquesta pel·li. I és que tot necesita més d’una oportunitat. Tot s’ha de tornar a veure, pensar, llegir, perquè sempre pot haver-hi petits encants amagats. I aquesta afirmació em porta a una contradicció: sempre he dit que no crec en les segones oportunitats (les de parella). Potser també ho hauré de repensar.

Avui, Lost in translation es ven amb el Periódico, i m’ha acompanyat en un dels esmorzars més tranquils –i ressacosos- que he tingut en els últims dies. I com l’he disfrutat!