Potser, un dels hàbits bonics que vaig adquirir amb el blog va ser el balanç anual. Potser, diria que ja el feia als meus quaderns més privats. Però en tot cas, ha estat un bon motiu per tornar a passar per aquí. M'agrada rellegir el balanç de l'any anterior; pensar en què he canviat i què volia per aquest 2020. Sembla increïble. Sembla una altra vida, una altra realitat.
Aquests dies, tothom parla de com ha canviat tot, la pandèmia. Però fins que no he rellegit el post del balanç del 2019, no me n'he adonat. Tot el que hem viscut m'ha esdevingut real. El dia a dia, com ens anem acostumant, com ens anem adaptant al què hi ha, no em deixa adonar-me'n. Els dies passen ràpid, i en canvi, la vida, sembla congelada. O potser, no.
I és que amb tot, han passat un munt de coses. Un munt de vida abans pandèmia, la requalificació del gener, l'escapada a Donostia a principis de febrer, el carnaval de superheroi del petit, l'aniversari de la M i del Sr. E, la calçotada a finals de febrer, qui ho hauria de dir que seria el darrer moment de tota la colla junts en tot l'any... I de cop; tot s'atura mentre el planeta no deixa de girar.
I quatre paraules: pandèmia, coronavirus, covid-19, confinament.
Si no fos per tot el neguit que hi havia, tota la tristesa, la duresa de tot plegat, diria en veu alta allò que em dic en veu interior: el confinament va ser positiu per a mi. Em va permetre fer allò que el balanç ja em demanava. Aturar-me, posar-me jo mateixa al centre de la meva vida. De cop, vaig començar a tenir estones per mi, a fer gimnàs a casa, a apuntar-me a l'autoescola, cuinar una mica millor, a estar a casa. I ves, el què pensava que passaria amb la humanitat, m'ha passat a mi. Va ser desconfinar-nos i tornar a rodar i rodar com una baldufa. No ho he aconseguit canviar. O potser si, però encara no m'és evident. Em continuo sobrepreocupant per els que estimo, posant per davant meu. I tot i tenir conseqüències en complicar-me la vida, crec que a aquestes alçades, ja no ho canviaré.
L'estiu va portar una petita treva, vaig ser just on volia estar i amb qui volia estar. I la tardor, no ha estat la meva estació preferida de l'any - que ho és-, sinó que el neguit, la precaució s'ha fet molt més present, sense poder-nos confinar. La malaltia va passar per la família, tan debò tots la passéssim com ella la va passar. I tot el neguit m'ha fet multiplicar exponencialment una hipocondria que el Sr. E té molta paciència a cuidar. Tinc les mans encetades de l'ús de gel, més d'un test fet i visites a casa els pares amb comptagotes i mascareta permanent. No veig els amics, em costa molt socialitzar. I cada cop que faig algun àpat fora de casa, agafo el bus, ... em suposa 3 dies de neguit. Fins i tot, em vaig forçar a anar al teatre per una entrada que tenia comprada del gener, però les conseqüències és que aquest Nadal he estat molt angoixada.
Aquest any, la mort m'ha colpejat fort. A principis de novembre, va morir l'amo, en Puck. I encara l'enyorem. Encara el busco quan obro una llauneta de tonyina o d'olives, el penso quan obro la porta de casa, o el Sr. E jugaria em ell en arribar. Va ser tot molt ràpid, massa, i els seus ullets mirant-me m'acompanyaran sempre. Ha estat un gran company. També la mort ha colpejat fort a la meva família política, persones que sempre em van acollir de manera afable, ja no hi són. I en un cas, ni em vaig poder acomiadar.
Un any de merda, vaja.
Però ens referem. I amb totes les dificultats que vindran -n'hi ha moltes a l'horitzó-, estic expectant, la llum, una petita llum que mai s'ha apaivagat, cada cop es fa una mica més gran. I aviam si és cert que ens canvia. Queda molt perquè el malson acabi. I quan dic això penso en els altres malsons que hi ha al món, i que no veiem. I els que vindran. Però almenys, aquest, que acabi. I llavors, ja lluitarem per allò que es necessiti, i aquells qui ho necessitin.
Sembla que l'any 2021 hagi de canviar tot. Aviam, no les tinc totes. Però sí que sé que, per a mi, comença amb canvis. Deixo la ciutat. I no per ser dels que marxen per la gentrificació o per trobar més salut. Marxo perquè el meu cor em porta cap al Penedès. De moment, no tindrem la casa que buscàvem, la casa que m'imaginava amb un hortet, amb Montserrat de fons, una bassa per refrescar-se i habitacions per acollir a qui vulgui venir. La incertesa dels autònoms i del sector primari ens fa anar amb peus de plom, però de ben segur sí serà un petit refugi on trobar-hi caliu i una bona ampolla de vi per conversar plegats. Tothom hi serà convidat.
I amb aquest canvi, doncs no em proposo gaire cosa a fer més. Serà una feinada que espero que m'alliberi de tantes voltes i voltes a un punyetero microbi. O si més no, la baldufa deixarà de rodar una mica.
Podria dir que vull llegir més, desfer-me de plataformes que no dono a l'abast de productes a veure o consumir més cultura, estudiar i treure'm el carnet el més aviat possible, o aprimar els quilets que costen tant. Però el cert és que tot això només són coses. Coses a fer, coses relatives. El que tinc més ganes - i sóc conscient que encara trigarà- és poder estar a casa els pares tranquil·la, sense mascareta, jugar amb en P i riure, veure na M i en J que des de finals d'agost no he vist en persona i estan super grans, abraçar-me amb els meus amics -en tinc tantes ganes, d'això, però tantes ganes-, fer clubs de lectura no virtuals, anar a Donostia i gaudir d'un menú de sidredria altre cop, trobar-nos amb les de la uni a Berlin com havíem de fer a primavera, fer vermuts interminables a Gràcia o fer un Barceloneta, tornar al teatre per gaudir i interpel·lar-me, tornar a veure jugar en Messi en directe abans no marxi del Barça, sentir la gralla per esperonar els castells, tornar a manifestar-me ... Perquè potser semblarien no gran cosa, però aquesta vida era genial. I segur que serà diferent, però serà.
PD. Només tinc ganes que acabi el 2020, i encara queden 4 dies. Poden passar massa coses en 4 dies. És com les colònies, fins que no havia baixat de l'autocar, no podia dir, han acabat.
Val, he fet el post amb la peli de Les dues torres de fons. Injecció de moral.
