27/12/20

Balanç 2020



" (...)- Però al final, tot és passatger, com  aquesta ombra, 
i fins i tot la foscor s'acaba per donar lloc a un nou dia,
 i quan el sol brilla, brilla més radiant encara (...)
 Els protagonistes d'aquelles històries tenen moltes oportunitats de tornar,
però no ho fan. Segueixen endavant perquè tots lluiten per a alguna cosa.
- Per a què lluites ara, Sam?
- Per al bé d'aquest món, Sr. Frodo. I val la pena lluitar per això."
El senyor dels anells: les dues torres. J.R. R Tolkien.


Potser, un dels hàbits bonics que vaig adquirir amb el blog va ser el balanç anual. Potser, diria que ja el feia als meus quaderns més privats. Però en tot cas, ha estat un bon motiu per tornar a passar per aquí. M'agrada rellegir el balanç de l'any anterior; pensar en què he canviat i què volia per aquest 2020. Sembla increïble. Sembla una altra vida, una altra realitat.

Aquests dies, tothom parla de com ha canviat tot, la pandèmia. Però fins que no he rellegit el post del balanç del 2019, no me n'he adonat. Tot el que hem viscut m'ha esdevingut real. El dia a dia, com ens anem acostumant, com ens anem adaptant al què hi ha, no em deixa adonar-me'n. Els dies passen ràpid, i en canvi, la vida, sembla congelada. O potser, no.

I és que amb tot, han passat un munt de coses. Un munt de vida abans pandèmia, la requalificació del gener, l'escapada  a Donostia a principis de febrer, el carnaval de superheroi del petit, l'aniversari de la M i del Sr. E, la calçotada a finals de febrer, qui ho hauria de dir que seria el darrer moment de tota la colla junts en tot l'any... I de cop; tot s'atura mentre el planeta no deixa de girar.

I quatre paraules: pandèmia, coronavirus, covid-19, confinament.

Si no fos per tot el neguit que hi havia, tota la tristesa, la duresa de tot plegat, diria en veu alta allò que em dic en veu interior: el confinament va ser positiu per a mi. Em va permetre fer allò que el balanç ja em demanava. Aturar-me, posar-me jo mateixa al centre de la meva vida. De cop, vaig començar a tenir estones per mi, a fer gimnàs a casa, a apuntar-me a l'autoescola, cuinar una mica millor, a estar a casa. I ves, el què pensava que passaria amb la humanitat, m'ha passat a mi. Va ser desconfinar-nos i tornar a rodar i rodar com una baldufa. No ho he aconseguit canviar. O potser si, però encara no m'és evident. Em continuo sobrepreocupant per els que estimo, posant per davant meu. I tot i tenir conseqüències en complicar-me la vida, crec que a aquestes alçades, ja no ho canviaré.

L'estiu va portar una petita treva, vaig ser just on volia estar i amb qui volia estar. I la tardor, no ha estat la meva estació preferida de l'any - que ho és-, sinó que el neguit, la precaució s'ha fet molt més present, sense poder-nos confinar. La malaltia va passar per la família, tan debò tots la passéssim com ella la va passar. I tot el neguit m'ha fet multiplicar exponencialment una hipocondria que el Sr. E té molta paciència a cuidar. Tinc les mans encetades de l'ús de gel, més d'un test fet i visites a casa els pares amb comptagotes i mascareta permanent. No veig els amics, em costa molt socialitzar. I cada cop que faig algun àpat fora de casa, agafo el bus, ... em suposa 3 dies de neguit. Fins i tot, em vaig forçar a anar al teatre per una entrada que tenia comprada del gener, però les conseqüències és que aquest Nadal he estat molt angoixada.

Aquest any, la mort m'ha colpejat fort. A principis de novembre, va morir l'amo, en Puck. I encara l'enyorem. Encara el busco quan obro una llauneta de tonyina o d'olives, el penso quan obro la porta de casa, o el Sr. E jugaria em ell en arribar. Va ser tot molt ràpid, massa, i els seus ullets mirant-me m'acompanyaran sempre. Ha estat un gran company. També la mort ha colpejat fort a la meva família política, persones que sempre em van acollir de manera afable, ja no hi són. I en un cas, ni em vaig poder acomiadar.

Un any de merda, vaja.

Però ens referem. I amb totes les dificultats que vindran -n'hi ha moltes a l'horitzó-, estic expectant, la llum, una petita llum que mai s'ha apaivagat, cada cop es fa una mica més gran. I aviam si és cert que ens canvia. Queda molt perquè el malson acabi. I quan dic això penso en els altres malsons que hi ha al món, i que no veiem. I els que vindran. Però almenys, aquest, que acabi. I llavors, ja lluitarem per allò que es necessiti, i aquells qui ho necessitin.

Sembla que l'any 2021 hagi de canviar tot. Aviam, no les tinc totes. Però sí que sé que, per a mi, comença amb canvis. Deixo la ciutat. I no per ser dels que marxen per la gentrificació o per trobar més salut. Marxo perquè el meu cor em porta cap al Penedès. De moment, no tindrem la casa que buscàvem, la casa que m'imaginava amb un hortet, amb Montserrat de fons, una bassa per refrescar-se i habitacions per acollir a qui vulgui venir. La incertesa dels autònoms i del sector primari ens fa anar amb peus de plom, però de ben segur sí serà un petit refugi on trobar-hi caliu i una bona ampolla de vi per conversar plegats. Tothom hi serà convidat.

I amb aquest canvi, doncs no em proposo gaire cosa a fer més. Serà una feinada que espero que m'alliberi de tantes voltes i voltes a un punyetero microbi. O si més no, la baldufa deixarà de rodar una mica.

Podria dir que vull llegir més, desfer-me de plataformes que no dono a l'abast de productes a veure o consumir més cultura, estudiar i treure'm el carnet el més aviat possible, o aprimar els quilets que costen tant. Però el cert és que tot això només són coses. Coses a fer, coses relatives. El que tinc més ganes - i sóc conscient que encara trigarà- és poder estar a casa els pares tranquil·la, sense mascareta, jugar amb en P i riure, veure na M i en J que des de finals d'agost no he vist en persona i estan super grans, abraçar-me amb els meus amics -en tinc tantes ganes, d'això, però tantes ganes-, fer clubs de lectura no virtuals, anar a  Donostia i gaudir d'un menú de sidredria altre cop, trobar-nos amb les de la uni a Berlin com havíem de fer a primavera, fer vermuts interminables a Gràcia o fer un Barceloneta, tornar al teatre per gaudir i interpel·lar-me, tornar a veure jugar en Messi en directe abans no marxi del Barça, sentir la gralla per esperonar els castells, tornar a manifestar-me ... Perquè potser semblarien no gran cosa, però aquesta vida era genial. I segur que serà diferent, però serà.

PD. Només tinc ganes que acabi el 2020, i encara queden  4 dies. Poden passar massa coses en 4 dies. És com les colònies, fins que no havia baixat de l'autocar, no podia dir, han acabat.

Val, he fet el post amb la peli de Les dues torres de fons. Injecció de moral. 


4 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Em sap greu que hagis perdut en Puck i també les altres morts de familiars. Això ha estat el més dur d'aquest any: les morts.

A mi sempre em fa mandra fer balanços de final d'any. O potser és que no en tinc cap necessitat. Aquest any, malgrat tot, considero que és un any que ha anat prou bé. Els que hem tingut sort que hem mantingut la salut, doncs, com tu dius aturar-nos no ens ha anat malament. Jo he tingut més temps per cuidar la meva neta petita que l'hivern passat amb el confinament no anava a la guarderia i m'ha semblat un temps molt ben aprofitat. Sí que m'agradaria tornar a dibuixar més i també escriure més i em costa arrencar. Sempre és més fàcil llegir que no pas pensar què dibuixaré o què escriure i llegeixo bastant.

Trobo a faltar de veure els amics i la gran família, germans, nebots, etc.... i esperem que ara, encara que serà lent, tot comenci a millorar.
Bon any 2021 i que doni el tomb el maleït coronavirus i comenci a anar de baixa, que sembla que no tingui final!

Una abraçada, rits...

sa lluna ha dit...

Quina pena els morts!... He acabat per no mirar notícies perquè sembla que van comptant com si fossin objectes. Seguim ben preocupats perquè no n'hi hagi ni un més. No poder cuidar-los ni acomiadar-se d'ells crec que ha estat el més dur. Ho sento molt, nina.

Vaig fent balanç de la meva vida dia a dia, no sé si és molt correcte, si en fa més mal què bé, però les circumstàncies viscudes aquests darrers anys han fet que sigui la nit el moment del recompte. Sobreviure minut a minut és el que té, sense fer plans, ni a llarg ni a curt termini.
Com bé dius tu, les coses es poden fer a qualsevol moment, però també com tu dius, enyoro un petó, enyoro una aferrada, enyoro poder xerrar sense tapa-boques i poder entrar o sortir quan en tingui ganes...

Crec que mai ens hem posat d'acord tota la Humanitat en un mateix desig, desfer-nos d'aquest maleït virus i començar de nou, amb salut i més amor.

Aferradetes dolcetes, Rits.

XeXu ha dit...

Ja era hora! Ostres, per fi te'n vas a viure amb el Senyor E, pensava que no arribaria mai el moment... ja t'ho has fet durar això. Me n'alegro molt d'aquesta notícia, però em sembla que el que impacta més del teu balanç és la marxa d'en Puck. Això sí que m'ha sabut greu, un motiu més que tens per odiar aquest 2020, que deixarà un molt mal record. Normal que el trobis a faltar, jo de vegades penso que aquest moment arribarà i que no pot faltar gaire temps, i foragito aquests pensaments del cap tan aviat com puc.

Per la resta, com sempre, et preocupes massa. Estic segur que ets prudent amb tot i que segueixes les indicacions millor que ningú. Res, ni tan sols aquest virus, t'ha d'impedir viure, sents? A veure si la cara et canvia ara allà al Penedès i aprens que la vida no fa por.

Apa, a per un 2021 millor, que aparentment no hauria de ser difícil, però ja veuràs tu...

vrajitor ha dit...

El vostre marit / la vostra dona va dir de sobte que vol divorciar-se i que voleu que els dos torni a formar una família feliç? A continuació, deixeu de mirar, perquè el doctor White, el gran encisador, té una solució per a vosaltres. Sóc banquer de professió, quan el meu matrimoni de vuit anys es va esfondrar, això em va trencar el cor i fins i tot va afectar la meva feina, perquè sempre pensava i no em concentrava. M’encanta el meu marit, de manera que estic buscant maneres de recuperar-lo després de viure separat durant uns 7 mesos. Vaig trobar un testimoni sobre un home que va dir que va aconseguir promocionar la feina amb l'ajut del gran encisador Dr. White, així que vaig contactar amb ell, li vaig explicar els meus problemes matrimonials i em va assegurar que les coses anirien millor per a mi , però va dir algunes coses que cal fer per assolir el meu objectiu, vaig seguir les instruccions i avui visc feliç de nou amb el meu marit, és realment un home meravellós i beneït pels seus déus. Poseu-vos en contacte amb el metge blanc per qualsevol tipus de problema de vida al número de WhatsApp:
+17168691327
o per correu electrònic: wightmagicmaster@gmail.com, no us penedireu de conèixer-lo.