He tingut instal·lada a casa una amiga que de tant en tant em visita. Arriba el dia menys pensat, de la forma menys pensada i ni demana permís per instal·lar-se; sense importar-li si tinc coses a fer, activitats a les que anar, compromisos on donar el millor de mi.
Arriba i es queda còmodament al sofà de casa.
Sovint em queixo que casa és freda, que li falten cosetes per donar-li caliu, però ella no necessita res. S’arrauleix al llit i s’hi passa hores contemplant el no res.
No em deixa estar còmoda dels amics, veure la llum del sol o esforçar-me en allò que em costa. Em roba tota la força i tota l’energia i ens passem hores i hores parlant i explicant-nos, matxacant-nos sobre el que no tenim, sobre el que ens fa mal o no entenem. Retraient-me els meus pitjors defectes, fent-me sentir més culpable d’allò que no funciona.
Però per més que vulgui, no la sé fer fora. Per més que pensi i doni voltes, ella segueix allà, absorbint-me.
Això si, m’esforço en recordar que acaba marxant. El dia menys pensat, en el moment menys pensat, s’esfuma sense que cap motiu o esdeveniment faci canviar l’entorn. No pas perquè no li presti atenció o faci més o menys coses, ni vegi més o menys gent. Simplement marxa. Deu ser que veu que no la necessito o que ja hem divagat el suficient.
Avui ha marxat. I em sento descansada, alleugerida. Amb molta força encara que el peu em faci mal de l’esgotament d’ahir i avui tampoc hagi parat gaire.
Espero que trigui a tornar, doncs ha estat instal·lada massa temps darrerament.
Aquesta amiga es diu Solitud. I no és bona companyia, ho asseguro.
Top Secret; La desobediència civil, professional i moral a la sentència del TC sobre l’Estatut; punts de connexió que no pensava que existien; converses íntimes entorn un tallat; els colors de la tardor; Sentir-me alliberada perquè fer fi he entès que no he d’estar trista per perdre alguna amistat quan he fet tot el possible per no perdre-la sinó contenta perquè n’he fet de noves; les cançons cursis de la Beth; Jugar a vendre castanyes i fer trencaclosques; sofing després de dinar; les compres absurdes però necessàries.
ps. Val a dir, que si bé avui ric i em fa gràcia ahir el fet de sortir la meva feina en algún mitjà carrincló em va suposar un bon maldecap laboral. Per sort, continuem amb la nostra.
Camines passadís amunt i avall, amb aquella gràcia teva que només tenen els que són com tu. Mires a tord i a dret i fuges corrents. Tornes amb un bastó, un paraigua o el telèfon per amagar-lo al lloc menys pensat.
Amb els morros plens de xocolata de l'esmorzar de luxe que ens hem menjat els grans i has volgut tastar, potser seria ja hora de treure't el pijama. I quin millor lloc per canviar-se que la taula del menjador enmig d'un brogit de gent.
Posem el canviador, la roba i t'estiro. T'aixeco per descordar-te els botons del pijama, perquè sempre costen tant de descordar? Un braçet, l'altre, unes quantes pessigolles a la panxa i un riure encomanadís. Una cameta rabassudeta, l'altre i un peuet per fer-li un petó.
El body cada cop més donat de si, com creixeu de ràpid! I el bolquer encara prou sec per haver passat la nit.
Carícies, pessigolles i un riure que no para en els ulls més innocents. Et passo la tovalloleta i et poso crema pel culet intentant anar ràpid no sigui que l’aspersor faci de les seves i em deixi ben molla.
Creia que ja no sabria posar un bolquer, però potser és com anar en bicicleta, quan n'has aprés ja no hi ha oblit possible. I unes quantes carantoines més. Peterrons amb la boca i massatge a la panxolina, la pell de vellut i aquella olor d'infant que és inigualable. Fins i tot t'hauria cantat una cançó desafinant de valent.
Un nou body, uns mitjonets que fins i tot li cabrien en Puck i marejos amunt i avall asseient-te, estirant-te, posant-te dempeus a la taula. Uns pantalons texans com si fossis un adolescent i una samarreta de ratlles, amb els botonets al costat. Que n'és de bonica la roba de nadons.
Ja estàs apunt per triomfar de valent entre les noietes del poble, amb el teu somriure irresistible i do de paraula (encara que gairebé no t'entenguem res, només la mare les endivina totes).
Per acabar unes minúscules bambes com les del pare, per no parar de córrer, només fa una setmana que camines tot sol i et queda tants camins de vida per endavant!!!!
Sens dubte, ets el millor antídot per a la tristesa.
ps. feia molt de temps que no canviava un nadó. És com si m'hagués negat a fer-ho des de que vaig treballar de cangur. No sé ben bé perquè. I suposo que mai et vols ficar, però aquest cap de setmana vaig tenir prou confiança com per demanar que em deixéssin vestir un dels meus petits prínceps. Moltes gràcies. Que n'és de divertit!
No ets la mateixa que fa 10 anys. En absolut. Ni la mateixa que fa 3.
I llavors, com sóc ara? Com he canviat?
Gràcies al blog he descobert un nou món. He descobert que podia dir tot allò que em passa pel cap, encara que de vegades em censuri, em pensi que em repeteixo o em cansi de dir el mateix. Encara que em faci cosa qui ho pugui llegir, pugui en riure’s o cansar-se.
Gràcies al blog he descobert que puc posar ordre a les idees, que les puc escriure i dir. I que són escoltades, enteses i respectades. Fins i tot he pres decisions gràcies als comentaris rebuts.
Gràcies al blog he descobert a fer més present la meva veu, a no callar-me tantes coses, encara que només sigui escrivint-les.
Gràcies al blog he descobert que no sóc tan estranya per donar-hi voltes a tot, que potser és part de ser molt (o massa?) reflexiva. Que no sóc pas la única i que és una sort.
Gràcies al blog he descobert que m’estimo una mica més del que em penso, que no em culpabilitzo de tot, tot. Que també em sé valorar (de tant en tant) a mi mateixa.
Gràcies al blog he descobert a mirar endavant. A no arraulir-me o quedar-me parada. M’he fet forta (una mica només, eh! La majoria dels dies encara em sento feble).
Gràcies al blog he rigut molts vespres, m’he divertit i he aprés un munt de coses. He flipat amb l’enginy, l’encant, la bellesa de moltes paraules, imatges o dibuixos, de les petites coses que cadascú amaga i que es deixen entreveure en el privilegi que és seguir blogs personals.
Gràcies al blog he redescobert que m’agrada llegir, cuinar, de millorar dia a dia. He intentat defensar-me amb la informàtica i recordar un munt de música emmagatzemada a la part més fonda del disc dur.
Gràcies al blog he descobert i fet un munt de companys i amics. He fet camí amb un munt de personetes que ja sou part de mi. M’he preocupat, he intentat esperonar, m’he alegrat i he plorat. Igual que us heu preocupat, m’heu esperonat, heu rigut i alegrat de les meves gràcies i desgràcies. De vegades trobo a faltar a alguns, de vegades em sorprenc descobrint noves il·lusions i blogs que em maleeixo per no haver descobert abans.
Gràcies al blog he viscut moments preciosos i d’altres no tan bonics. Històries entrellaçades, amics d’amics, vides properes o no tan properes. Però tots instants ben intensos i significatius.
Gràcies al blog he descobert que la solitud es difumina quan la vida és compartida.
Moltes gràcies a tots els que passeu per aquí, als que llegiu, als que comenteu, als qui em coneixeu físicament i em dieu que llegint el blog em sentiu més a prop o que em descobriu en coses que no sabíeu de mi, als qui em confesseu que seguiu el blog per vergonya meva o als que no ho feu. De vegades penso que si ens coneguéssim físicament us decepcionaria, perquè cadascú veu o pensa com vol, i les coses no sempre són com pensem.
Moltes gràcies per les coses boniques que sempre em dieu tots. Sovint crec que no me les mereixo pas i em fan envermellir. Moltes gràcies per ser-hi sempre.
Casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú. I aquest blog arriba a les 400 entrades gràcies a tots vosaltres. Un petó.
Ps. Avui tenia un post ben trist, un dia que ja s’ha despertat gris i lleig. Trobava poques coses per les quals estar contenta, només una notícia via facebook era capaç d’alegrar-lo una mica. Però quan l’anava a penjar he vist que aquest seria el post número 400.... i era massa repetitiu d’altres posts per fer-lo un número rodó.
records d'infància (sobretot la cançó del vídeo, de la peli que ma germana no deixava de veure); fer camí de ronda; sentir complicitats amb qui sempre m'he sentit petita, petita; recordar per enèssima vegada que fer piscina em senta bé; una reunió de feina que ens dóna alè al meu cap i a mi (si resulta que de tant en tant ens escolten i tot! Finalment, si es pot aquest any tirarà endavant la meva proposta de beques!); enganxar-me a Fringe (feia molt de temps que no m'enganxava una série); la importància d'una infància plena de música i alegria; mails que fan somriure; el bon rotllo i ganes de ballar de les flash mob primer(de ballarins, multitudinàries o les dels inicis, deixant el personal ko) i dels lip dub ara; seguir sorprenent-me del meu GPS personal (ja no sóc un desastre de copilot! Fins i tot llegeixo bé els mapes); planejar un regal amb broma inclosa.
ps. Avui, per variar, res de mosaic, un vídeo que m'han passat, d'una fash mob a Bèlgica, per ballar una estona.
Per cert, no passa res per fer els bocins la matinada de dimarts a dimecres, oi?
M'agrada mirar la lluna, contemplar-la. I em diuen llunàtica. Però poques vegades m'he parat a pensar quins efectes podia tenir realment la lluna. Si, esclar, de sobres és conegut l'efecte de les marees, però científicament, poca cosa més coneixia. Els metges li atribueixen grans dons a les dones que han de tenir fills, però un amiga de vuit mesos em constata que no sempre és així (avui ha escrit un mail i per tant en Pau encara és dins la panxa).
Una de la colla, gran seguidora de totes creences alternatives és anti-lluna (i potser per portar-li la contrària, tant m'agrada a mi). La maleeix i els dies que hi ha lluna plena es passa una bona estona recordant que aquella nit no dormirà (personalment crec que s'autoconveç que serà així i ja no dorm). La veritat és que no li faig gaire cas i atribueixo les nits d'insomni a neguits, cansament acumulat, nervis, mal al peu i no pas a la lluna o a tenir el llit direcció est (segons ella, per dormir bé has de tenir el cap al nord).
El fet, però, és que porto dos nits d'agonia. I jo ho atribuia al senyor amo de tota la casa, el gran Puck. Ha tingut unes festes, festasses de ca l'ample. M'ha despertat a mig somni ben dolç (fet que alhora també celebro, doncs per un dia recordo què somiava). I tot de mossegades i esgarrinxades a les cames i braços en donen fe. No li he donat més importància que el fet que vaig dormir dos dies seguits fora de casa. I segons la meva teoria de pa sucat en oli, quan això passa, perd el nord i m'ho fa pagar amb escreix. Però es veu que no.
Quan he arribat a la feina, la meva compi m'ha explicat que havia passat mala nit. Culpa de la lluna! I com és gallega i mig bruixa no li diré pas que no! Segons ella, la lluna afecta clarament el son i afecta moltíssim el comportament dels animals, sobretot els gossos i llops (lo dels llops ja sé que ho sap tothom, però no hi havia caigut). Primer no me l'he cregut gaire, però després he començat a lligar caps. Aquest cap de setmana uns gossos han matat dues persones, recordo com les nits de lluna plena al Penedès era un autèntic girigall de gossos i llops. Potser té raó.
Però i els gats? Als felins també els afecta? O és que no tinc un gat? O tinc un gat-llop? (si és com els d' Underworld ja m'estaria bé). Potser ja no és ascendent de gats de camp vascos com creia (també anava dient que era fill de mare soltera i resulta que no, que se sap qui és el pare. La prova de paternitat no ha calgut. Son idèntics).
El més misteriós i preocupant, però, és que quan he arribat a casa, el senyor amo de tota la casa, enlloc de venir-me a saludar, estava contemplant la lluna fixament, com si no hi hagués res més, com si fos el seu tresor. Ara ja li tinc por i tot, aquí damunt dels meus braços, fent veure que ronroneja i es deixa acariciar suaument. Crec que passarem una altra nit d'insomni!
ps. de vegades penso que parlo massa del meu gat. Quan tingui un fill en parlaré tant? Segur i més! Lo de llunàtica no és pas perquè en sigui fan incondicional sinó pels canvis d'humor. Mira que no m'agraden les pelis de por, però les de vampirs.... Per cert, la foto del Puck no és d'ara. En publicar-la me n'he adonat de com s'ha fet de gran! ara té molt més pèl!
Ha estat especial. Molt tranquil·la. La fiesta més tranquil·la en anys. No hi érem tots, però en canvi, això ha ajudat a que estiguéssim més relaxats.
La meva iaia celebrava els seus 85 anys, i molts sóm els que creiem que serà la darrera i molts d'altres els qui no volen ni plantejar-s'ho. La iaia s'està apagant, però l'hem fet riure i emocionar. Semblava una nena petita amb sabates noves.
Com que no ha vingut la part de la família dels testimonis de Jehovà hem pogut cantar-li el cumpleaños feliz i brinar (fins i tot, diverses vegades). Coses que sempre estan prohibides i que sempre han generat conflicte, perquè sempre a algú se li escapa i els altres s'ofenen.
No ho puc entendre. Se suposa que tots hem de respectar-nos els uns als altres, però en canvi ells no poden respectar que la meva iaia i la resta de la família no abraçem les seves creences. Així, mai han vingut a les celebracions familiars (i que consti que jo no en sóc gaire amant d'aquestes trobades, sempre em sento peix fora de l'aigua), només als banquets de noces (això si que no s'ho perden!) i a la fiesta, dels pocs dinars que compartim tots plegats. A més, com tota la família son/sóm molt cridaners i l'alcohol ajuda, sempre s'acaba muntant algun pollastre. Entre els cosins passem força dels mals moments, fins i tot quan fa dos anys els meus tiets van marxar a mig dinar, els seus fills es van quedar. Però no deixa de ser molt trist. Sobretot per la meva iaia, que pateix. Perquè son coses que no s'entenen.
Segurament ella no ho ha fet tot bé a la vida, com la mare tampoc ni jo mateixa, que m'equivoco constantment. Però negar-se, confrontar-se per pensar diferent produeix una de les tristeses més grans que poden haver-hi en aquells bonics ulls verds. Et sents impotent. Em miro amb ma germana, amb qui no sóm gaire properes i sento que mai acabarem així. M'agrada pensar que no acabarem així.
ps. em repeteixo. sento que he escrit un post molt semblant a fa un any. Vigent encara. I sols desitjo equivocar-me, i l'any vinent haver de tornar a escriure un post semblant a aquest, perquè haguem tornat a fer La fiesta. Acabo d'escoltar que avui s'ha fet l'homenatge als desapareguts i caiguts a la batalla de l'Ebre. Ho sabia perquè una amiga hi havia d'anar, però no sabia el dia. El meu avi va ser ferit a l'Ebre, per sort no va morir i tots sóm aquí. Se m'estreny el cor amb la coincidència (que pot semblar absurda).
saltar-se el règim amb uns pinxitus bascs al born; fer fotos amb la reflex digital de la Laura (ma germana); escriure, escriure, escriure; plorar, de vegades cal; deixar-se ajudar; un café que fa temps que tenia que haver fet; julio manrique; retrobar-me amb antics i nous companys; un italià a barcelona; un diumenge asoleiat i la tardor; converses amb xino d'acompanyant.
Em falta gairebé un mes per la revisió ginecològica anual, quin pal! Però hi ha coses que s'han de fer i més tenint antecedents familiars i estant en edat fèrtil. El pitjor és recordar que et punxaran i et faran mal. A la darrera (i comptant que l'any passat la vaig haver d’anul·lar per estar amb el guix i he anat allargant el tema) em van detectar un mini-mini-nòdul i em van haver de fer proves.
Van ser uns dies de neguit, de no trobar-te bé amb tu mateixa, de mal humor i de tenir pors: Sabia que no era res, que tenia que pensar bé, però sempre estàs neguitosa, engoixada (o a mi, que sóc més aviat cagueta, me'n feia). A més, vaig estar enmig d’una discussió entre doctores. La que feia l’ecografia no me’l volia punxar, perquè opinava que era petit i en canvi la meva ginecòloga em va fer tornar a baixar, ja que al centre on pertanyo tenen com a política preventiva punxar-los tots, per petits que siguin. Les dues enfadades perquè s’havien desautoritzat entre elles i jo enmig, la doctora em va haver de punxar tres vegades per trobar-lo. Recordo que fa molt de mal, no és una agulla normal d’anàlisi o de donació de sang. És brutalment llarga i gruixuda. Se’t salten les llàgrimes sense possibilitat d’amagar-les, però saps que ho has de fer. I ma germana en té tres, i pensar que cada vegada que hi va se’ls ha de punxar se’m fa un nus al coll.
Hi ha moltes proves doloroses i que s’han de fer, no queda més remei si t'estimes una mica a tu mateix i valores la teva vida. És l’únic que tenim, la prevenció, per molt que també és cert que per més previsor i que vigilis, el càncer et pot aparèixer en el moment i lloc menys previst, no és just per un mateix no cuidar-se la salut. La meva companya de davant de taula i amb 20 anys, encara ara lluita perquè el malson del coll li quedi l més lluny possible. La seva lluita és la de molts. I sé que se’n surt i torna a somriure.
Només podem fer una cosa, viure en plenitud. I entomar el que ens pugui venir amb valentia. Avui es dedica el dia a recordar-nos la lluita contra el càncer de mama. Diumenge és la cursa de les dones, us convido a participar-hi. És dels càncers on més s’ha evolucionat mèdicament i on la possibilitat de sobreviure és més elevada, i també és un dels que més s’ha evolucionat socialment en quant a la prevenció. Però tot i així cal continuar lluitant, seguir esperonant en la seva investigació, sobretot per a aquells que l’han vençut, pels que dia a dia lluiten i pels que ens han deixat en la seva lluita. Segur que tots en coneixem més d’un i d’una.
Ps. I avui, enlloc de cançó, dos anuncis d’aquells que em toquen. No sé perquè ja sé que són publicitat, però darrerament, quan els veig, em fan saltar les llàgrimes. Crec que m'agrada més el segon.
Darrerament amb el grupillo d'amics ens ha donat per fer excursions i sortides, on sigui, per escapar de la ciutat i de la rutina, com si ens fes mal aquesta ciutat que tant estimem. Fa uns dies vam anar a buscar bolets, amb força èxit, omplint un cistell i una bossa amb camagrocs i rovellons i ara ja es planeja la darrera escapada a la costa, per aprofitar els últims rajos de sol, encara que siguin amb bufanda.
Però avui ha estat un diumenge diferent. Disfrutar, conèixer la ciutat, estimar-la. L'excusa ha estat el 48h Open house Barcelona, visites guiades gratuïtes a 130 edificis de la ciutat. Un pla perfecte per no passar un diumenge de tardor fresquet i asoleïat vaguejant per casa.
L'itinerari fet no ha estat ni de bon troç el planejat (primer visitar el Media tic, edifici que tinc vora casa, veure per dins la Torre Agbar, agafar el tranvia i baixar al dipòsit d'aigües, actual bibilioteca de la UPF, per després anar a dinar a la barceloneta i arribar al'Hotel vela per fer un café).
Les entrades pel MediaTic estaven esgotades des de feia dies i per tant, amb l'amiga que m'ha seguit la proposta, hem anat directes al dipòsit d'aigües. Els pobres estudiants crec que ens han maleït força però és un edifici ben bonic i curiós de veure. Segur que estudiar allà dins ha de ser molt profitós i recomfortant.
Després hem pensat anar demanar entrades al Museu Picasso per aprofitar i veure l'exposició Picasso versus Degàs, però esclar, només eren edificis i ho hem deixat còrrer per un dia entre setmana i no fer la cua de guiris.
Entre mig hem passejat per la ciutadella i hem vist una trobada de lindihop -què xulo que és aquest ball i què bé ballen!-.
A la porta del Picasso ens hem trobat uns amics i ens hem ajuntat per dinar de ruta vasca per les tabernetes del Born, uns vinitus i uns montaditos, l'acompanyament perfecte per posar-nos al dia i riure una bona estona (i saltar-se el règim, per bé que la caminada de tot el dia ho ha compensat).
Hem refet la ruta per tercera vegada – des de que vam anar a Grècia, l'improvisació i l'aventura s'ha instaurat a dins nostre de la manera més natural, o això ens agrada creure-. Anar al vela, fer un tallat i agafar el telefèric per visitar l'Institut botànic i el Caixafórum, i així per fi, visitar l'exposició del Barceló. El vela no és tan espectacular, me l'imaginava més gran però colar-nos dins els ascensors i fer el cotilla ha estat tota una experiència. I després, prendre un tallat a la vora de la platja amb el solet que encara escalfa una micarrona ha estat escandalosament recomfortant.
Això si, la nostra visita ha acabat aquí, una altra cuassa de més d'una hora ens esperava per pujar al telefèric i ho hem deixat còrrer. Si ja sé jo que arribarà gener i no hauré anat a veure en Barceló!
Un diumenge, i de fet tot un cap de setmana, de tardor a la ciutat, amb els verds, marrons, grocs i vermells dels arbres i amb el solet que encara escalfa, el blau del mar i una companyia excepcional per encarar la setmana amb millor humor.
ps. De fet, tot un cap de setmana recomfortant, amb noves rutines i molts sopars casolans commovedors i divertits. La visita ha estat tan profitosa que m'he quedat amb les ganes de tornar-hi, n'hi de coses maques a la ciutat! i fins i tot he arribat a casa tan motivada que he tret Els pilars de la terra per començar-lo. Seré capaç? Només treure'l i veure com pesa ja m'ha tornat la mandra. De moment el poso a la barra lateral, per anar-me acostumant.
