De famílies n'hi ha milers de diferents. I al cinema, gairebé totes. Famílies enormes, amb un munt de fills i un avi que perd al petit a la fira de nadal, de riques completament barallades per “quatre duros” o ben pobres que lluiten per tirar endavant en situacions que, tot i poder ser ben properes, ens semblen ben llunyanes. Famílies avingudes, desavingudes, amb drames i comèdies.
A la realitat, en conec de ben diferents. Grans famílies ben avingudes on tots compten amb tots, famílies enormes on gairebé no es parlen, famílies petites on cada peça té el seu paper ben representant, famílies mínimes però feliçes. Famílies. I cap d'elles és millor que les altres.
En una peli que ara no recordo, una noia deia algo així com “sabes aquellas familias donde todo el mundo parece chalado y se odia, pero en el fondo los aprecias? Pues la mía no es de esas”. Doncs, això, la meva no és d'aquestes. Tres tiets i un munt de cosins, cadascú amb la seva vida, cadascú fent coses ben diferents i sense saber res els uns dels altres. Un nucli on la meitat són testimonis de Jehovà i el concepte de família l'entenen a la seva particular manera,. A casa, sóm els catalans; que dius,... jo diria que tots sóm catalans, però es veu que no, que la nostra manera de fer sense crits ni espectacles passionals i que parlem català, doncs sóm els catalans. Mai hem estat una família unida, i la meva iaia sempre ha tingut delit per unir-nos. Com que els testimonis de Jehovà no celebren cap tipus d'aniversaris, doncs els meus avis es van inventar “la fiesta”, un dia on ens ajuntàven a tots a la seva casa del Penedès i celebràvem el molt que ens estimem. De petita en tinc un bon record, (excepte quan vaig trencar les dents d'una cosina jugant al frontón) i sols recordo que els grans acabaven sempre fatal. Ara de gran, tot és diferent. Fa una mandra, tots els cosins com si ens coneguèssim i estiméssim molt, com si poguéssim comptar els uns amb els alters, quan no és veritat, tots a explicar les grans proeses de l'any, lo molt que han viatjat o triomfat. I els grans, continuen amb els seus espectacles. De vegades, i sempre ho dic, semblem una família italiana, plena de crits, amor i odi. I tot, ara que ja no hi ha la casa, en un restaurant.
Demà és el dinar d'aquest any. Ma mare porta dues setmanes recordant-m'ho. Dimecres posava una reunió amb dinar per demà.
A la realitat, en conec de ben diferents. Grans famílies ben avingudes on tots compten amb tots, famílies enormes on gairebé no es parlen, famílies petites on cada peça té el seu paper ben representant, famílies mínimes però feliçes. Famílies. I cap d'elles és millor que les altres.
En una peli que ara no recordo, una noia deia algo així com “sabes aquellas familias donde todo el mundo parece chalado y se odia, pero en el fondo los aprecias? Pues la mía no es de esas”. Doncs, això, la meva no és d'aquestes. Tres tiets i un munt de cosins, cadascú amb la seva vida, cadascú fent coses ben diferents i sense saber res els uns dels altres. Un nucli on la meitat són testimonis de Jehovà i el concepte de família l'entenen a la seva particular manera,. A casa, sóm els catalans; que dius,... jo diria que tots sóm catalans, però es veu que no, que la nostra manera de fer sense crits ni espectacles passionals i que parlem català, doncs sóm els catalans. Mai hem estat una família unida, i la meva iaia sempre ha tingut delit per unir-nos. Com que els testimonis de Jehovà no celebren cap tipus d'aniversaris, doncs els meus avis es van inventar “la fiesta”, un dia on ens ajuntàven a tots a la seva casa del Penedès i celebràvem el molt que ens estimem. De petita en tinc un bon record, (excepte quan vaig trencar les dents d'una cosina jugant al frontón) i sols recordo que els grans acabaven sempre fatal. Ara de gran, tot és diferent. Fa una mandra, tots els cosins com si ens coneguèssim i estiméssim molt, com si poguéssim comptar els uns amb els alters, quan no és veritat, tots a explicar les grans proeses de l'any, lo molt que han viatjat o triomfat. I els grans, continuen amb els seus espectacles. De vegades, i sempre ho dic, semblem una família italiana, plena de crits, amor i odi. I tot, ara que ja no hi ha la casa, en un restaurant.
Demà és el dinar d'aquest any. Ma mare porta dues setmanes recordant-m'ho. Dimecres posava una reunió amb dinar per demà.
21 comentaris:
Una família amb la meitat testimonis Jehovà? Wau! Puc venir a fer el tafaner sense ser vista?
A mi, tampoc, em fan gràcia aquestes reunions familiars, la sort és que ja no en tenim! Buf!
Suposo que com dius totes les famílies són diferents.
La meva, sense tenir variacions religioses, s'assembla prou a la teva. I és que avui en dia la família la formen els companys de feina, els amics que ens envolten i poc més. Entre el ritme de la vida, que no és altre que el que nosaltres li volguem donar, i que per sort o desgràcia ja no ens necessitem tant com en temps de cisi (de la de veritat, de la que encara no ha acabat d'aterrar), el concepte de família ha quedat un pèl arraconat. Tot i això, un dia és un dia, amb les seves 24 hores sí, però poc més. Molta sort!
Paciencia , que aquestes reunions , tot i que jo no en tinc , si que m'he n'han organitzat alguna trobada de cosins i tal . Tot plegat un rollo , doncs que fas veien la familia un cop l'any on tothom vol demostrar el que no es . La veritable familia es la que t'envolta diariament i en qui pots confiar , deixant de banda els vincles de sang.
Sempre pots arribar tard i marxar aviat amb alguna excusa , així durara menys.....Anims i esperem el resultat....si vols :)
hi una dita que diu que la família no es tria.
ai l'apassionant món de la família!
M'has sorprès, amb aquesta cançó! :-D
És difícil ser una família exemplar i modèlica; val més que ens conformem amb el que tenim, i paciència, dilluns ja haurà passat.
Com dius, de famílies n'hi ha tantes de diferents... cada casa és un món, i sembla que a tu no t'ha tocat una família convencional, però existeix això realment? Hauríem de veure-ho. Si ens posem tots a explicar les nostres misèries, això podria ser un ball de llàgrimes.
Espero que no sigui massa dur avui, i que no arribi la sang al riu. Paciència.
Això de les families és ben complicat. Com diuen, cada casa és un món. I sincerament, per mi la meva família, només hi consten els meus pares i la meva parella (ja que la iaia es va morir fa uns anyets), els altres són allà i prou, però no fan la funció de res. Només porten que problemes, en fi...
I d'aqui uns anys, si tot va bé, la família anirà augmentant amb els petits... però ja et dic, a la llarga.
Crec que la família és la gent més propera que tens, que t'estima i que la tens tant per lo bo com per lo dolent, i el més important de tot, és que facis el què facis, seguirà al teu costat.
A aquestes hores, Rits, deus ser preparant-te pel gran dinar. Ai. Paciència, com ja t'ha recomanat algú per aquí dalt. En tot cas, és veritat que de famílies n'hi ha moltíssimes, perquè també d'individus n'hi ha tants com caps. Som diferents, i només pel fet de néixer en un entorn determinat se suposa que estem obligats a entendre'ns i dur-nos bé. Doncs no!, no és veritat.
Al meu entendre, la cosa familiar se salva amb l'amor per qui vulguis, i el respecte per tots.
Ànims!
Doncs això que diu en Ferran de respecte per tots, és el millor :-))
Jo tinc una família mooooooooooolt nombrosa :-) Ma mare eren SET germans i tots han tingut molts fills, així que, només per aquesta banda tinc una porrada de cosins germans ;-)) casats i amb fills, clar. Cada quatre anys fan una trobada i a la darrera hi havia CENT persones :-))
Mon pare eren CINC germans i no tan prolífics... però també és una família gran :-)
Ens veiem poc però he de dir que, quan ens veiem, el fet de saludar-los, de xerrar, de passar una bona estona, no em soposa cap esforç perquè tots "em cauen bé" :-)) però, clar, quan et veus poc i no hi ha massa diferències ni problemes, tampoc és difícil mirar de passar un bon dia :-)
Tu pensa això, que és un cop l'any i mira de passar-ho el millor possible :-)
Millor que vaiguis amb esperit de pasar-ho be.
he entés bé la teva última frase? t'has montat una excusa per no haver-hi d'anar? això és el que m'ha semblat entendre... i si no ho has fet... això és el que jo faria!
Has de seguir el que el cor et diu... Tu més que ningú saps què et convé! Sort, bonica!
A veure... aquest "dimecres posava una reunió amb dinar per demà" qui ho diu... tu mateixa?.
És que repassava i no vaig entendre que fossis tu, no vaig veure clara la frase. Però llegint el comentari de Kika ara interpreto per potser ets tu qui va convocar una reunió... però, de feina? En dissabte?.
Ostres, Rits... jeje estic espessa!!!
Moltes gràcies pel suport i ànims. El dinar d'ahir, bueno, no va ser dels més desastrossos, la iaia va estar contenta i això és el que compta.
Tots tenim els nostres més i menys amb la família, suposo que és inevitable.
Doncs si Tirai, una mica complicat de portar per tots plegats. No es poden fer brindis, i fer-ne algun, ha comportat problemes. Total, un munt de tonteries.
Kweilan, aquesta és la gràcia. Si totes fóssin com la meva, que malament aniríem.
Salva Piqueras, crec que em vaig deixar un paràgraf al post on explicar tot el que dius. Jo tb crec que la família la conformen més els amics amb els que comparteixes el dia a dia que no pas un lligam de sang. Però no et creguis, això tb m'ho han retret!! encara de tant en tant em retreuen que no anés a un casament d'una cosina perquè va coincidir amb el casament de dos dels meus millors amics!!! els pares, per suposat ho van entendre, xò els tiets,..... buf!
garbi24, doncs is que vaig arribar tard, si!!!! involuntàriament, xò vaig arribar la última, i no em vaig veure en cor de marxar ràpid!
estrip, potser no la tries però la relació que vols tenir amb ells?
P-CFACSBC2V, mira, pensava en una cançó petarda, italiana, i em va venir la Rafaella,.....no et creguis, que aquesta ja l'he ballat alguna vegada que altra!
XeXu, suposo que tens raó, que cadascú té la seva història. I mira que connec famílies estrambòtiques o desestructurades, xò jo només veig inconvenients...
_MeiA_ d'acord, per mi la família també és el nucli dur, i amb els meus pares, bé, me'ls estimo molt xò de vegades en depenc massa i tot. Tens raó en el fet que els petits apropen, i tant!!!
Ferran, m'agrada el que dius de respecte per tots. I crec que l'aplico, si no respectés i estimés la meva avia, segurament ahir no hi hauria anat. I suposo que, en el fons, tots ho fem.
Ahir, quan vas escriure el comentari, no m'estava preparant pas, sinó de reunió de pares, em vaig haver de preparar en 5 minuts i vaig arribar tardíssim!!!
Assumpta, una trobada de 100 persones!!!!!!!!!!! naltres sóm 35 i ja em semblen molts!!!
Me n'alegro molt que estigueu ben avinguts!!!!!
I pel comentari de després, doncs si teniem que fer una reunió de colònies aquest cap de setmana i vam dir de fer-la dissabte per dinar (normalment els dissabtes dino amb uns amics compis del centre, x tant ja és l'habitual i per tant ampliar-la amb tots els que han de venir de colònies era el més fàcil. divendres vaig tenir el flaix i vam haver de canviar la data, hem fet la reunió aquest matí!)
Striper, doncs si, passar una estona el més agradable i llestos
kika, concientment no vaig muntar l'excusa, xò ves a saber quines males passades em juga l'inconscient! xò vam canviar la reunió i llestos
zel, en temes de família, costa tant seguir el cor. El seny i la resposabilitat de vegades em fan menjar cada marrón.....
Si com a persones úniques ja sóm "complicadets"..., quan es tracta de la família la cosa va encara a més.
Fins que mon pare hi era, erem una família "unideta" (sense tenir en compte la part amb que no es parlen, je,je). Però sense ell, ma mare que és una persona força especial i no te cap interés per a res ni gairebé per a ningú (no es preocupa ni dels nets, ja no dic dels fills) (i ara que ja torna a estar bé, pitjor), encara és més complicat.
No sé si realment existeixen les famílies perfectes. No n'he conegut cap. Hem d'acceptar la que tenim i creure que la "família" ens la fem nosaltres amb qui de veritat més ens estimem.
;)
Hola Rits,
Arribo que no queden ni els postres.
Families.... se'n podrien dir de coses.
Tenim el que tenim. No cal esperar més del compte.
Una abraçada
Pos si, cada família és un món, i mai trobaries dos d'iguals. Jo sóc partidaria d'anar fent celebracions, però amb moderació que molta família junta pot arribar a cansar! jajaja
buff! Queda ben poca cosa a dir, així que n'hi ha prou que me n'alegri que al final el dinar no fos tan desastrós com preveies. Al cap i a la fi, com tu dius, si la iaia estava contenta, ja n'hi ha prou! :)
Ara pots oblidar tota la família fins d'aquí a un any, si vols!
Bona setmana, bunika!
Ostres, l'inconscient!!... quines jugades... :-)
De totes formes veig que has sobreviscut :-)))
Doncs jo penso que...
No pensi tant home, que arribem massa tard per pensar...
Volia cridar allò de Chenchoooo!!! Hi hi hi...
Ui la família... Res, que això, que mira de no pensar-hi més fins l'any que ve, eh?
;-)
Publica un comentari a l'entrada