Setembre, mes d'inflexió

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi, Lluís Llach

Si dic que tinc ganes que sigui diumenge nit, crec que no sorprenc massa. Que haguem votat i que s’acabi tot això. Però si penso que votant tot s’haurà acabat, sóc ben beneita. La saturació mental a la que estem sotmesos i de la que parlen els mitjans, a moltes estones, em pot. Tinc clar el meu vot, molt convençuda, però no tinc ni esma ni ganes de parlar de política, però n'acabo parlant. Sé que és un moment cabdal. I estic espantada, pel que pot venir, però crec que tenir en compte tot el que pot passar no ens fa dèbils, ans el contrari, ens fa més forts i valents. I el cert és que també estic molt convençuda, per dignitat, per tot el que sóc i tot el que vull pels que estimo, que van ser i que seran. Que no hi ha volta enrere i que sols podem avançar per la llibertat o ser esclafats.

Però com deia, no vull parlar de política. Sembla que la vida de tots s’hagi aturat. I no és cert. S’acaba l’estiu i toca recomençar.  La tardor, la meva estació preferida, és a tocar. Moment de resguardar-se, de fer caliu, de calmar-se després de la disbauxa de l’estiu, de pausar-se i contemplar. També temps de posar-se a treballar.

Ahir, fèiem un sopar d’equip, per posar-nos al dia i començar el curs amb els infants. I me n’adono que tot i haver parat -oficialment- màquines durant l’estiu, tot i haver desconnectat -el que s’ha pogut-, tot i haver netejat i fet endreça, tot i saber que és el darrer any de responsabilitat i potser del centre, començo sense tenir les idees clares del tot ni el llapis apunt.

Espero que tot vagi bé i ser tieta a l’abril. Bé, tieta i padrina. I és una il·lusió que em desborda i em fa molt feliç, per molt que ho demostri ben poc. El cert és que quan vaig saber de l'embaràs de la meva germana em va ser com una alliberació personal, que m’ha tret cabòries, temors i tristeses pròpies, de pressions i malsons. Ben curiós tot plegat.

Divendres reprenem el club de lectura, i en tinc moltíssimes ganes. Ja no només per les lectures, sinó molt, per compartir les estones de vida, aprendre, riure, plorar i créixer.

Tinc moltes propostes - més o menys formals, pensades o perquè no, imaginades- per fer coses i que em criden: cantar en una coral, fer un grup de revisió de vida, reprendre un grup de drets humans tancat fa anys, endinsar-me en el món dels vins, el ganxet, .... Però sento que no em puc involucrar en més projectes, que potser encara n’he de tancar algun, doncs el curs passat vaig acabar força saturada. I també sé que visc en un temps d’incertesa, de canvis vitals que encara no sé si es materialitzaran però pels que encara tinc força per apostar-hi i que m’allunyen de molts dels projectes que se m’ofereixen.

Amb el nucli central d’amics he pres certes determinacions, i per molt que no m’alliberen i sovint em fan sentir trista, sé que és el que he de fer. Que ja no tinc edat per anar amunt i avall creuant la ciutat per adaptar-me a la gent, per molt que entenc que si el nucli està arrelat a un ambient, és difícil sortir-ne. Que l’amistat ha de ser un sentiment recíproc i que darrerament, crec que tot un pilar que era sòlid s’ha esquerdat, ja sigui per les situacions personals de cadascú o bé ja sigui perquè potser no era tant com pensava.

I potser les determinacions haurien d’anar en algun altre àmbit encara més íntim. Però, el cert és que encara no sento que sigui el moment, que encara hem de fer guaret per saber si la terra que trepitgem és fèrtil i sòlida. I és que si bé pensava que això de l’amor ha de ser fàcil, que no ha de ser complicat i s’ha de mostrar tal i com és, les coses no son sempre com les penses. I més entre dues persones que sempre han tingut por d’estimar, de donar-se a una altra persona. O fins i tot quan, 42km sembla Austràlia. 

Aquest estiu he intentat viure el moment, gaudir del que la vida em dóna i me n'adono que és molt més del que em penso. Segur que m'he fet pesada en això, en el poc que he escrit. He intentat no capficar-me o estar esperant que alguna cosa vagi malament, no buscar fantasmes que ja prous en vaig trobar l’hivern passat, ni ser catastrofista. I intento en sortir-me dels meus temors. A estones ho faig, de vegades perquè no tinc temps per res, però també a estones, em continuo sentint buida, sola. I aquesta buidor no l’entenc. No la vull. Fa molt i molt temps enrere (far, far away) no la sentia, i tot i que després va aparèixer amb força, ara semblava apaivagada, però el cert és que de tant en tant, em visita. Aquesta tardor, me n'hauré de desprendre del tot.

ps.  I quines són les vostres inflexions per aquesta tardor?
Sento si no sóc clara, darrerament, em fa cosa esplaiar-me clarament, no sé perquè. 
La foto, de quatre dies en família. El pòrtic de Santa Maria de Ripoll, on neix tot.
La cançó, potser no de les més conegudes, però que sempre m'ha fet ser valenta. Pensar que sou molts els que anem. Serem un país lliure si som lliures tu i jo.

The Cinematic Orchestra Arrival of the Birds & Transformatio

He pensat molt en si havia de fer aquest post, o no fer-lo. Sobre què dir o què no dir. I encara ara, no ho sé.

Abatuda. Plena de remordiment i culpa.

Enfadada. Perquè la injustícia ens fa dolents a tots.

Trista. Molt trista. 

I sols se m'acut que, potser he tingut la oportunitat, o potser hauria de .... o si bé he estat una nècia en no entenent la importància del què passava fins fa un parell de setmanes, i de manera omnipresent des de fa una. I ara, ara només puc dir que tinc les meves mans. Encara no sé com ni per a què. I tot i així, sempre pensaré que és massa tard. Com en tantes altres situacions que pensem que no ens són properes, que no són reals.

ps. fins i tot el cel, plora. I tanmateix, és l'esperança.
La foto, Budapest, l'any 2009.

Segona època

De petita, alguns anys havíem anat a la Diada de Sant Fèlix amb la família. No cada any, però si alguns. Era el final de les vacances, abans de sant Ramon, el sant del pare. Recordava la gentada i l’emoció de la plaça, en fi, que m'agradava molt encara que no entenia res. Després, però, vaig estar molt de temps sense anar-hi. Coses de la vida, que t'allunya sense saber perquè d'algunes històries.

Ahir vaig tornar a anar a plaça. A la jornada per excel·lència. Talment, és allò de roda el món i torna al born. O coses de la vida, et retorna al més inesperat. En el meu cas, al Penedès. 

Com vaig gaudir dels castells. Immensos, dificultosos, apassionant. Com vaig gaudir de la festa; de la competitivitat però també de l'esportivitat, del reconeixement a una força immensa per pujar aquells castells. De les històries del darrere, de les normes escrites o no escrites. De les ganes d'aquesta afició tan nostra i tan estimada. Diuen, que cada Sant Fèlix té la responsabilitat de ser la jornada històrica, però cada vegada és més difícil i de fet, cada jornada és històrica pel què aplega. Per exemple, diuen que ahir els Minyons de Terrassa van portar mil castellers i no eren els únics que eren tants. Moure tanta gent per una passió, per molt de moda que sigui, va molt més enllà.

A més, per sort meva, anava acompanyada de gent que hi entén molt, dels de tota la vida, alguns castellers i tot. I per tant, tot tenia molt més sentit. I la calor, el sol i les hores passen molt més ràpides. Això i el mulla pinyes, que ens va donar alè amb aigua a tots els que suàvem la cansalada.

Així doncs, esperant poder veure molts Sant Fèlix més, aquest sempre quedarà en la meva memòria, com aquells que veia quan era petita i que em semblaven impossibles.

ps. Si espereu dades tècniques, no és el vostre post, com sempre, una visió més personal del viscut. A més, no fos cas que fiqués la pota amb alguna dada incorrecta. Per dades, molt millor el nostre blogaire casteller, que segur que coneix els 13 gamma extra que es van aixecar.

La foto, el 4d9net de la Vella de Valls, el més espectacular, més que el 3d10fm dels Minyons. I per cert, el video també és perquè no vaig fer fotos, després de perdre emoció en el primer castell pendent de fer fotos, he arribat a la conclusió que no en faré més, que ja les trobes a la xarxa i que en canvi l'emoció del moment, val molt més.

Cap de setmana amb els pares

Drops of Jupiter, Train

Sentir que els pares es fan grans és d’aquelles coses que t’interpel•len de valent, ja n'he parlat en d'altres ocasions. Deixes de ser la nena que, de fet no vols ser, però que de tant en tant va molt bé, doncs a tots ens agrada que ens mimin, i passes a ser la filla de qui necessiten ajut. Passen de cuidar-te (o sobrecuidar-te en alguns casos) a cuidar-los. 

Els pares es fan grans, ho sé de fa temps, però sovint, en el dia a dia, no ho vull veure. A més, viure independitzat, fer la teva vida, fa que la relació, encara que sigui bona i fluida (crec) no et permeti adonar-te d’aquest pas del temps.

El cap de setmana passat he estat amb ells, fora de les obligacions de la ciutat i del dia a dia i si de vacances, a la platja, com sempre els ha agradat. Relaxats, fent vacances, a la seva manera, que ja no és la meva manera de fer vacances. 

I m’he adonat de com se n’han fet, de grans. Han canviat rutines, en tenen moltes de noves, que sovint em sorprenen i em fan somriure, van a un ritme molt més lent i no atenen diverses coses alhora. Caminen poc a poc, es cansen i rondinen com a vells. 

Però aquest parell de dies també m’han reconfortat. He pogut xerrar amb ells de coses que sovint queden en un calaix per no donar trobar el moment, inquietuds que els neguitegen, records i històries de la família que desconeixies, sorprendre't per pensaments que mai gosaves imaginar. He pogut somriure amb les il•lusions i la satisfacció que et transmeten per les coses que aconseguim les fills, dels canvis que estem vivint les filles, assaborint un bon moment familiar. I com a parella, els he vist com feia temps que no els veia, ja que en més d'un moment han passat per crisis importants. Sento que es cuiden l’un de l’altre, que es tenen en compte i que fan la seva vida, ja deixant-nos de tenir sempre presents com les nenes que han de cuidar i si com les filles que admiren i qui necessiten recolzar-se. Doncs ara s'han de cuidar més que mai.

Ps. Això si, és demanar una truita de patates que fa mesos que no he tastat, i els desitjos es fan realitat en un tres i no res.

RC- Relats de la Carme: Balcó de Ramatuelle

-    Estàs de conya, oi? No ho diràs de veritat? Aquesta casa? Aquest balcó?

“I així va ser com la Ivanna, la dona més cool de la ciutat es va treure les ulleres de sol per veure-hi bé i, de cop i volta, es va adonar que l’àtic de l’Eixample barceloní, aquell pis que tant adorava, de colors blancs, grans finestrals que deixaven entrar la llum, pocs mobles escollits acuradament i molta sofisticació, es feia un trencadís.

Va sospirar profundament, intentant amagar el cor encongit, el va mirar a ell que somreia satisfet, il•lusionat amb la possibilitat de viure junts en aquella casa, i li va somriure. Sabia perfectament que si volia apostar per aquella relació havia de deixar la ciutat, que per la realitat de tots dos, era el pas amb més sentit i racionalitat i que no era una casa enmig de la muntanya sinó en un nucli urbà, com li va proposar. Però aquella casa, la paret arrebossada i la finestra petita, aquells colors, tantes plantes esfilagarsades per tot arreu, tants testos i milions de coses era tan diferent a com havia viscut fins ara.”

-    Dóna-li una oportunitat. Sé que ara no t’agrada el que veus, però la farem nostra. Casa nostra. Amb el millor de la muntanya i de la ciutat. Les finestres petites eviten que entri el fred i la calor, els testos pintats eren dels nens de la casa i tots els records són d’una vida viscuda. Poc a poc anirem construint els nostres, de records. Ja veuràs, quan siguis velleta voldràs, i tindràs, el balcó així de ple. T’ho asseguro. Vine.

“I allargant-li la mà, van entrar per la porta. I va veure la llum del patí que ho il•luminava tot.”

ps. Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts de la Carme, substitució estiuenca dels RC-Relats Conjunts. Espero que us agradi.

Les primeres vegades

A sky full of stars, Coldplay

S'ha escrit infinites vegades sobre les primeres vegades del que fem, sentim o vivim. Molts posts, articles, cançons i, fins i tot, llibres. 

Tots recordem les primeres vegades, i la infància, adolescència i joventut són les etapes que haurien d'acumular més primeres vegades. Recordem, assaborim, temem les emocions que desperten les primeres vegades: por, valentia, incertesa, desig, dubtes,….. així com les emocions que provoquen: alegria, superació d’un mateix, satisfacció encara que també poden provocar tristesa o frustració.

Hi ha qui, cansat de les rutines, fa noves activitats, es posa a prova, i crec que en part, també hi ha una mica de necessitat de tornar a assaborir les primeres vegades. També és cert que crec que també hi ha les primeres vegades de petites gestes personals, de coses que han quedat enrere o simplement, que no havien pogut donar-se per les circumstàncies que siguin. Aconseguir aquestes primeres vegades també són importants. I aquestes es poden anar donant durant tota la vida.

I benvingudes siguin! Benvinguts siguin els nervis del que passarà, del desconegut. Benvingut sigui atrevir-nos a fer quelcom no ens atrevim; benvingut sigui que la nostra vida evolucioni i no es quedi aturada; benvingut sigui que sortim de la zona de confort. Encara que ja tinguem cabells blancs, arrugues o ens pensem que ja no ens podem sorprendre ni canviar.

I és que les primeres vegades, fins i tot les doloroses, ens fan sentir vius. I queden en el record, que és el que ens enduem dins del més profund del cor, fins i tot encara que no hi quedi constància d'una fotografia.

I tot això, a què treu ara? Miro la meva infància, adolescència i joventut, i en reconec moltes, de primeres vegades. Però me n’adono que, darrerament, estic vivint moltes primeres vegades. Potser de coses que hauria d’haver viscut fa temps i que per por (que sovint em vencia i que prou coneixeu els que volteu per aquest espai) no havia fet, o simplement perquè no s’havia donat el cas. I sé que encara n’he de viure més. I ara, m’emocionen i em suposen un repte.

ps. Com per exemple, menjar ostres. Segurament, no és una experiència vital que em calia viure, però mira, ha estat una primera vegada fàcil d'explicar. I és que carai, quin darrer any de primeres  vegades!

Per cert, no em van entusiasmar, que diguem.

Rependre

I follow rivers. Lykke Li.

Reprendre la quotidianitat. La rutina. Tornar. Acabar les vacances.

I somriure. 

Retrobar-te amb la família, amb els amics. Fer una copa a la terrassa mentre s'acosten els llamps i trons de la tempesta, riure i retrobar complicitats. Rebre bones notícies, missatges alentadors.

Explicar el viscut. La vida. Els camins, els menjars, les aventures, les gents. Reconèixer que no t'has atrevit a fer rafting, que això ja no és per tu.

Tenir novament presents, la intimitat que creix a cada instant. Fins i tot en les desavinences. Sobretot per les complicitats explicades, insinuades, teixides.

Descobrint país; fent país.
Fent camí.

ps. Ja fa una setmana que he reprès l'activitat quotidiana, però agost ja ho té això, no és gens quotidià. O potser sí, en una nova quotidianitat.

La foto, Sant Joan d'Isil.

Cuidar-se

Stay Alive, Jose Gonzalez

Tot fent una cerveseta no massa refrescant - pot refrescar alguna cosa, aquesta calorada que portem?- amb una amiga, em deia que feia molt bona cara, que les vacances anaven molt bé. I d'aquesta conversa vam acabar parlant de la importància de cuidar-se.

Sembla fàcil de dir, que tots ens cuidem, i que a més hem de cuidar els altres. Però sovint, hi ha qui aquest primer aspecte, cuidar-se un mateix, l'oblidem o fins i tot entenem que és una demostració d'egoisme i que està malament. Aquesta visió esbiaixada del fet de cuidar-se, pot portar just al contrari, a descuidar-se, oblidar-se tant d'un mateix, en molts casos per cuidar als altres, que provoca justament l'efecte contrari. Si un no es cuida, no pot cuidar.

Cuidar-se no vol està pendent d'un mateix i del seu gaudi per damunt dels altres, potser aquesta és la diferència. I tampoc vol dir fer mil i una activitats de plaer o una gran despesa. Però si que vol dir tenir-se en compte un mateix, les necessitats pròpies per estar bé. I avarca tres vessants: el cuidar-se físicament, mentalment i socialment. I totes tres s'han de cuidar -oi que no és fàcil, comporta força feina!-.  I aquests tres aspectes, incloure'ls en tots els àmbits de la vida pròpia.

Socialment, entenc que vol dir mantenir unes relacions socials saludables. Amistats sanes, sense enveges, on un pot ser un mateix. Mantenir relacions cordials amb totes les persones que ens envolten: veïns, companys de feina, família..... Sempre he assegurat que tinc molt bons amics, que m'han cuidat quan ha calgut i amb qui he gaudit molt. No estic segura si els he sabut cuidar quan ha calgut, però bé que ho intento. Això si, no puc negar que en moments m'he sentit sola i potser aquest sentiment de solitud m'ha fet no gaudir-ne prou, de les amistats que tinc, exigir massa.

Mentalment, suposo que vol dir no deixar que les emocions ens aturin, ens ofeguin en el pensament. Havent vist Inside Out aquesta setmana potser costa d'entendre però precisament vol dir que cada emoció jugui el seu paper, sense que cap d'elles aclapari o anul·li les altres. Que la capacitat de pensar i raonar estigui per damunt i ens faci veure tot allò que ens passa de manera molt més clara. Cuidar la ment també vol dir fer aquelles accions que ens produeixen benestar: llegir, fer exercici o altres activitats que ens donin benestar.

I finalment, està el cuidar-se físicament. Que desenganyem-nos, personalment és el que més em costa. Per què? Ni idea, però tendeixo a descuidar-me força en aquest aspecte. Vol dir tenir cura d'una mateixa en la part més  frontal, i potser incideix en les altres. I què vol dir cuidar-se físicament? L'agradar-se un mateix. Des del pes fins al pentinat dels cabells. Des de les celles fins a les ungles dels peus. Des del vestir-se com un se sent bé i còmode a tenir una pell hidratada. I tot això passa per menjar bé, per dutxar-se, hidratar-se, portar la roba cuidada, dormir les hores necessàries, ..... una feinada!

I és que cuidar-se és estimar-se. I si estimar hauria de ser fàcil però de vegades pot ser difícil, amb el cuidar-se passa el mateix. Demana temps i paciència. Ara estic fent dieta, i em costa moltíssim, però es mereix l'esforç. 

El Sr. E m'ha dit alguna vegada que quan em va conèixer va pensar que estava descuidada. També m'ha dit que ara ja no. I encara que no m'agradi reconèixer-ho, potser ha tingut alguna cosa a veure. Però continuo pensant que una s'ha de cuidar per un mateix, per viure intensament cada cosa bonica que et pugui arribar, i que de fet, les coses bones, arriben quan et cuides i t'estimes. Fins i tot el Sr. E.

ps. La foto, de la xarxa.

Vacances, per fi!

As sweet, Núria Graham

Ara sí, per fi, de vacances. I quines ganes, i quina necessitat!

Ja no recordo què ha estat altres anys, suposo que com aquest, però aquest any tinc molta necessitat de vacances, sobretot, de descansar. Més enllà de la feina, que ha estat un curs molt i molt dur, també d'oblidar-me de grups de whatsapp, de reunions, de trajectes en bus o en metro estressants creuant la ciutat amunt i avall, amb presses per arribar a tot arreu, oblidant-me del que realment vull, necessito o sóc, simplement per fer allò que se suposa que he de fer. També per oblidar-me i refer llaços esquinçats pel dia a dia d'obligacions i cansament.

I ganes, moltes ganes de fresqueta, de camins nous, de descans a la platja. De silencis, tinc molta necessitat de silenci, de corriols de rius, ocells. De les onades de la platja, d'una orxata al capvespre. De llegir sense pressa,  d'una capbussada refrescant. De passejar entre vinyes, conèixer racons del nostre país que no he vist mai. Trepitjar terra nova.

Fins i tot, de no marxar massa lluny. Tenia una proposta i a últim moment, la vaig anul·lar. No tinc ni ganes de fer turisme, amb el que a mi m'agrada! però m'estaré fent gran? No, simplement no és el que necessito ara. És ben curiós com el cos i la ment manen.

Desitjo que també tingueu les vacances que necessiteu!

ps. De fet, vaig començar vacances divendres a la tarda, però va ser el darrer spring estressant del curs, marxar de colònies fins ahir a la tarda. I encara que em diguin que amb el temps lliure un fa el que vol, marxar de colònies no és que sigui, precisament descansar.

I bé, començo les vacances amb una setmana força atapeïda de coses, però el ritme, ja és diferent.

La foto, de la xarxa. No ho faria mai, això d'una hamaca enmig del riu, quina por! xò transmet tot allò que vull per aquests dies.

A la lluna, a les estrelles, als núvols

Please, please, please let me get what I want. The Smiths

Permeteu-me, per poc que sigui, poder-m'hi quedar una miqueta. Aquesta vegada sí. Quedar-me aquí dalt, als núvols, a la llum de la lluna brillant i formosa, amb els estels fugaços o intermitentment estàtics. Permeteu-me estar-hi una micarrona, uns dies, unes setmanes. I gaudir: d'aquestes estones, migdies, tardes o nits. I somriure com feia temps que no ho feia. I superar pors. I cuidar-me, i fins i tot, estimar-me un xic.

Perquè aquesta vegada sí, ho penso disfrutar. I ni boicotejar per pors, ni limitar per silencis inexpressius,ni buscar mil excuses. I no penso buscar-me o inventar-me problemes simplement perquè pot ser que passi. Deixeu-me viure intensament el moment, que de coses dolentes, ja vindran.

I no importa si l'enfoc no és correcte als ulls dels altres, per mi és genial. I no importa si és borrós, així m'esforço més en veure-ho clar. I no importa si anem poc a poc, sempre he sigut una tortugueta, oi? 

Així doncs, a dansar i riure!

ps. la foto és molt dolenta, ho sé, però és d'ahir la nit i intentava agafar la lluna espectacular que hi havia. Lo dit, ho intentava. Una nit d'estiu.