Encara ara

Però, encara hi creus? Encara en tens ganes?

Si.

No de la mateixa manera. Em fa mandra jugar, tenir presents masses coses, anar amunt i avall. Em fa molta mandra, sovint.

Em sento gran, em canso molt més. M'atabalo en qüestions que abans no m'atabalava.

Pateixo una mica més. Però, també és cert, que em sento més segura que abans.

Crec en el projecte. En el que faig.

I de fet, continuo assumint tasques. No és creure-hi, encara?

Ara, després de poder descansar com toca un diumenge. De fer exercici, de deixar-me acariciar pel sol d'aquesta tardor que no sembla tardor en un vermut i dinar improvitzat, ara afegiria....

M'estimo el que faig, el que m'ha donat i vull que d'altres també en rebin, d'aquest amor.

Sento que faig alguna cosa. No és gaire, però faig alguna cosa per canviar el que tenim.

Però sóc conscient que, sovint, m'ajuda en la meva "lloable" tasca de no cuidar-me de mi. Em deixa que no pensi en què hauria de fer per cuidar-me de mi mateixa. És l'excusa perfecta.

ps. La foto, del Roure centenari de la Creu de l'Arç, Vidrà. De l'excursió d'ahir.

Anar al cine

Dos tuits llegits amb una setmana de diferència:

RT: Em resulta incomprensible que Gravity no ompli les sales dels cinemes.

RT: Cues de gairebé una hora per entrar al cinema!

Aquests dos tuits els hauria de llegir algú important. Algú del Govern, per suposat, però també algú de les distribuidores, algú de les empreses de cinemes. I s'haurien d'adonar.

Tenim ganes de cinema. 

La necessitat de sentir-te que algú més t'enten, la màgia de la pantalla gran, la bellesa dels espais, dels paisatges, ... Les ganes d'embolcallar-se en les històries, en espantar-se pel so dolby no sé què que et resona per darrera, els moviments perquè no t'atrapi el mostre 3D, fins i tot les crispetes saltant de les emocions.

Riure i que algú a l'altra banda de la sala també rigui amb l'acudit que ningú més ha entès com tu, que la desconeguda del costat et doni un mocador de paper de les llàgrimes que no pots contenir. Xiuxiuejar els arguments amb l'amic. Fer manetes. Petons robats.

Contagiar-te del riure de la Julia, flipar-te amb les mirades del George. Trobar l'home més sexy del món: l'Ewan, per suposat amb permís d'en Brad. Voler copiar els vestits de la Jennifer tot i que saps que mai te'ls podries posar......

A molts ens agrada el cinema. Molts no podem anar al cinema tant com voldriem.

Si no s'abaixa el preu de la cultura, aquí no hi anirà ni l'apuntador. 

I no crec que sigui només un tema d'IVA. És clar que, com tot, sembla que ni es vulgui que la gent tingui cultura ni sembla que es vulgui mantenir cap tipus d'indústria. I sense indústria no hi ha capacitat de generar treball i sense treball, no tenim res.

ps. Els tuits no eren exactament així, però la idea era aquesta. Per això no poso la font.

Per qui encara no ho sàpiga des de dilluns a avui es celebra la festa del cinema. Pelis a 2,90€ la sessió, prèvia acreditació via web. Dimarts, El País publicava que dilluns més de 350.000 persones havien anat al cinema. Bestial. Ahir feia goig tornar a fer cua per entrar al cinema i veure una sala plena, veure la peli des del lateral.

Avui

Avui no penjo un llaç rosa. Ni al wassap, ni al facebook, ni al twitter ni aquí. Perquè el voldria o hauria de portar cada dia.

Però avui, només avui, deixo escrit tot allò que cada dia penso, o crec, que pensem tots els que t'estimem. 

Avui, només avui, em venen les paraules que no sé dir, en aquest art maldestre de no saber trobar la paraula adequada, quan el somriure que vols veure no em surt espontani perquè la preocupació m'invaeix.

Avui, com cada dia, t'admiro més; per la teva força i coratge. Possiblement, l'únic que tenim i que surt quan ha de sortir, però que tantes i tantes vegades has demostrat.

Avui, m'agradaria saber com ajudar-te, com estar al teu costat, sobretot cada cop que penso que no ho estic fent gens bé.

Avui, m'agradaria que et deixessis ajudar, que mostréssis una mica de feblesa. Segurament la demostres, quan no fas el que sempre has sabut fer, la simplesa d'una vida pràctica. Però davant nostre no plores, no t'encongeixes, fas com si res. I en canvi, en parles obertament, m'ensenyes tant.

Avui, m'avergonyeixo de tots els moments dels darrers mesos on he estat egoista, on no he entés res i només he pensat en mi.

Però avui somric una mica. Ahir em vas donar una oportunitat de caminar al teu costat. Literalment. I em vas fer molt feliç. I fins i tot, en aquest instant, estic convençuda que m'estaràs ajudant molt més tu a mi que no pas jo a tu. Espero poder seguir el teu pas, sempre has estat molt més àgil.  

ps. Avui és el dia internacional de lluita contra el càncer de pit.

Trobades casuals

Darrerament, és com si molts del meu ahir em vinguessin a dir hola. De vegades, sense reconéixe'ns; tant que fins i tot el pedaleig veloç de la bicicleta no ens deixa ni temps per adonar-nos que ens coneixem, que tinc ganes de saber de tu, de com estàs, de si continues tan despistat i com n'és de gran la teva nena.

D'altres vegades, en el moment menys oportú, quan tots els elements giren en contra. O potser quan el record llunyà i trist no deixa que flueixin ni les paraules més sinceres ni les paraules de cortesia. 

Algunes vegades encara que ens reconeguem tard, s'abaixen les mirades. Timidesa? No saber què dir? No tenir ganes d'encarar-nos? Quan passa, no m'agrada. És com si tot el que va passar tornés, quan estaria bé que el que quedés fos tot el bo que ens va aportar. 

Per sort, hi ha retrobaments espectacularment riallers. Al lloc menys pensat, en el moment més oportú, d'aquella manera que algú et salva i el salves de l'avorriment. Que a més, t'ajuden a explicar-te, a saber com has canviat, com has evolucionat.

Fins i tot, retrobaments amb qui has crescut, amb qui t'has fet. Persones que en un moment et van marcar d'alguna manera i potser no en vaig ser conscient. Mirades de color d'aiguamarina, tendres i delicades.

I encara molt millor aquells retrobaments plens d'alegria, quan el veure't, que t'acostin fins a algú et fa fer un xiscle i et fons en una abraçada plena de convicció, sentiment i emoció. Dir tantíssimes coses enmig d'una plaça plena de gent sense dir-nos res.

Hi ha vegades que un retrobament potser és un inici d'alguna nova etapa plegats, d'altres potser simplement el posar-te al dia i seguir fent el seu camí, i d'altres també son un alliberament. Son aquelles trobades que et fan dir-te "que lluny tot alló, com va poder ser", que et fan sentir diferent i que et donen un somriure a la cara. Canviem, no sé si gaire, segurament, evolucionem, la vida ens porta per molts camins, la gràcia però és saber que tota aquestes persones han format part de mi, de la meva vida.

Altra cosa curiosa és que molt sovint em voldria trobar algú. I solament el fet de voler-te trobar, sembla que faci fer que no t'hagis de trobar. Senyals? Potser és que encara no és el moment que ens trobem.

Per cert, també m'he retrobat amb ells. Mai he estat gran seguidora, però justament una de les persones que em vaig trobar ahir, n'és una gran admiradora. I per ella, en dono una altra oportunitat i escolto les lletres, que m'arriben molt, i molt endins.

Petita frustració

I què voleu que us digui? Que no? Que tan és? Que no és per tant? Doncs no. Em feia moltíssima il·lusió. Molta més de la que jo mateixa era conscient i de la que havia explicitat. Segurament, per un altre seria una tonteria, però per mi, era molt.

En tenia moltes ganes, del dia de demà. Ara, i més avui, després de tot el que ha passat aquesta tarda. Ara, i més que mai, tot i els meus raonaments indignats, tot i la meva poca confiança en el Govern. Doncs ara, que sembla que hi ha certa esperança, doncs ara em feia moltíssima il·lusió anar-hi. 

A més, anar a formar-me en temes en els quals hi crec. En una llei que considero insuficient però que és un avenç, en afectacions a la meva feina directa, en el que intento defensar fins i tot quan és indefensable i pel qual molts dies em costa llevar-me. Fins i tot per qüestionar-la i poder-la millorar des de l'exercici de la feina.

Em venia tant de gust. Passar un dia fora del cau de rates on treballo, veure el sol (o el núvol, tan se val), deixar de sentir crits, deixar les tonteries que no ens porten enlloc i que son el pa de cada dia. Sentia que era una petita recompensa pel treball dels darrers mesos, la tensió acumulada que no em deixa dormir, les responsabilitats per sobre de la meva categoria laboral, la cagada d'aquesta setmana que tant m'he matxacat i que una alt càrrec d'un altre departament em va responsabilitzar quan en canvi simplement havia estat donar opcions; i és que encara que la meva companya i el meu cap li treguin ferro, jo em vaig disculpant per tot arreu.

Fins i tot em feia ganes de vestir-me bé, de posar-me vestit, pintar-me les ungles, posar-me rímel a les pestanyes. Simplement pel fet d'anar bé. Una tonteria presumida però que fa temps que no faig.

I en canvi m'he endut una desil·lusió enorme. Avui, després d'una reunió de gairebé tres hores; cansada i havent de processar tot el que havia de fer i no volent-la cagar, doncs darrerament, la meva companya i jo estem tan sota pressió que se'ns fa coll amunt. Doncs va i em diuen que demà no hi vaig. I m'he de creure la versió oficial que es donarà perquè la oficiosa comporta fer allò que menys m'agrada: culpar un company que l'ha cagat.

I m'he frustrat. I a sobre, no em puc queixar per principis, tot i que encara espero que es vingui a disculpar. El companyarisme ha de portar això? Tot és igual? Per què a la gent li costa tan admetre les cagades? Per què hi ha gent tan prepotent? 

En fi, demà serà divendres, un divendres normal. I jo continuaré sent una persona normal. Però què voleu que us digui, per molt que demà no vegi cap fada, m'agrada ser una persona ben normal.

ps. que n'és de bona aquesta cançó! com m'agrada. Anima i recomforta. Segurament, aquest post no hauria estat si hagués escoltat aquesta cançó abans. 

I el company aquest, doncs un que es creu que no és de la gent normal. Ai.....

Potser algun dia podré anar al Parlament, qui ho sap. Molts dels meus companys hi han anat i s'han cregut molt importants. Jo no és pas importància el que m'il·lusiona, simplement és .... no sé, sentiment de país? de treball? orgull d'un lloc que ha de ser molt important, per molts titelles que hi estan que no es mereixen ser-hi.
I amb tot, els actes d'aquesta tarda al Parlament em semblen entre ridículs i esperpèntics, que només deixen en evidència la manca de discurs i educació d'alguns.

Cróniques gatunes II.

Dia 1872. 

Estimats camarades, el que he viscut aquests dies m'ha facilitat grans revelacions, de les més importants des de que vam iniciar la nostra tasca. Han estat dies de gran sofriment, nits d'insomni i grans dosis de renúncia dels drets adquirits, però tinc entre les meves mans una de les grans característiques i febleses dels humans. Descobrir-ho ha estat una mica traumàtic però ha valgut la pena per als nostres propòsits conqueridors.

Fa ja un mes va tornar a instal·lar-se al pis la pèlroja menjadora compulsiva d'all. Això ja no és nou i després de rebre aquell subjecte de peus grans i hàbits quadrats, ja m'he acostumat als canvis constants d'habitants. El fet, però, és que fa dues setmanes, de cop i volta, un artefacte de soroll infernal va omplir mig menjador per convertir-se en un llit, l'espai on dormen els humans. I a mitjanit, quan tot descansava en una calma tensa, va arribar un tercer subjecte. La dona més estranya del món. Des del primer moment, l'instint em va dir que no era gaire receptiva. I em vaig allunyar. Vaig utilitzar el protocol de seguretat. Res de sortir de l'espai de territori propi, l'habitació de la subjecte 1; res d'aproximació visual ni molt menys marques als peus. El fet, però, és que tot va complicar-se. La subjecte número 1 va desaparèixer i la pèlroja va instal·lar-se a l'espai de seguretat. Tots els meus radars estaven al descobert! l'emergència es va disparar i em vaig amagar sota el llit sense sortir-ne. Ni per menjar ni beure i amb alguns vòmits inclosos.

Com podia el subjecte número 1 marxar? Allò em va descol·locar moltíssim. Al cap d'uns dies va tornar. I com si res. S'havia fumat a casa sense permís i moltes altres coses, però ella com si res.

Tot semblava tornar a lloc quan va desaparèixer aquesta noieta però el cert és que en una nova nit de canvis, van tornar a aparèixer dues noves subjectes!!! Això sembla allò de la multiplicació dels pans i els peixos, em vaig dir. No obstant, en aquest punt he de dir que el canvi va ser substancial. El radar no va mostrar perill i vaig establir contacte, em vaig deixar fer carantonyes i fins i tot fotos.

Ara ja han marxat. Tornen a ser dues, i jo, torno al meu regnat.

I quina és la conclusió, us preguntareu. Doncs està clar, els humans confien. Tenen confiança en qui tenen al costat. Han perdut el seu instint, o fins i tot es veuen amb necessitat d'ignorar-lo. En qui creuen que coneixen els ho donen i ho deixen tot. Potser pot semblar que els costa, però ho fan. I sovint no veuen els perills. Sovint el seu radar d'instint els falla, deu tenir les piles caducades. Ens podem preguntar mil i una vegades perquè ho fan, però ho fan. I per molt que el perill de perdre seguretat els envolti, sovint, es deixen. Per confiança en els altres subjectes. Nosaltres no confiem mai, un gat sempre ens pot ensenyar les urpes.

Esperant que els episodis no es tornin a repetir, es despedeix el camarada que us miola cada nit de lluna plena,

Puck.

ps. segona entrega de les cróniques gatunes.

Fa uns dies vaig llegir un reportatge on deia que un estudi havia dit que els humans distingim sis classes d'olor, incloent àmbits com la por. Segur que els animals en distingeixen molts més. L'instint d'aquests dies del puck ha estat fulminant, per un gat tan sociable com ell, havia de veure alguna cosa molt important en aquella noieta que no li va agradar per comportar-se com ho va fer. Encara em fa pensar. Per sort me n'alegro que ja se li hagi passat l'estrés i torni a estar normal, vaig tenir molts remordiments d'haver marxat i veure'l tan agobiat en tornar. 

Bocins de setembre

Ara i aquí

★ L'inici de la tardor

★ Converses, amistat entorn de pinchos.

★ Una abraçada

★ Una fotografia, un calendari, un fulard.

★ retrobar-me amb la meva companya de feina. 

★ La Via Catalana i tots els que ens vam trobar al tram 380.

★ Descobrir la nouvelle vague via biblioteca.

★ Fer rosquilles.

★ Emocionar-me en veure tan bonica i feliç a ma germana vestida de núvia.

★ Tancar etapes i obrir-ne de noves.

★ Tenir l'agenda plena.

★ Tenir el Julio Manrique a menys de deu metres.

★ Una darrera capbussada a les cales de Roses.


ps. I quins son els vostres bocins?

Sunday slovac-catalan dinners

A casa els meus pares el més normal és que els diumenges a la nit es sopi pà amb tomàquet i embotit o alguna cosa ben lleugerta. Segurament perquè els dinars de diumenge son força elaborats i perquè és una manera d'acabar el cap de setmana de manera més relaxada.

Aquesta dinàmica també l'he agafat per a casa meva. Fins ara.

Fa tres setmana (tres setmanes ja?) que va arribar la meva companya de pis eslovaca, la mateixa que va venir l'any passat. Com que les dues ens avenim però alhora fem vides molt independents i coincidim poc a casa, li vaig proposar que els diumenges al vespre, que és un moment que acostumem a estar les dues, sopéssim plegades, fent cada setmana una el sopar amb menjars típics del seu país.

I així ho fem. Avui ha estat el tercer sopar i he sopat com uns raviols de patata farcits de formatge i ceba i uns pastissets de mermelada i anous. Anem dos eslovacs i un català.

No us penseu que és fàcil destriar què cuinar! La compi, em fa menjar molt pesats i que em costen de digerir al vespre, però que son molt bons. I jo, intento fer-li coses lleugeres, però els plats cassolans més típics també es caracteritzen per ser més contundents i propis del dinar.

A més, hi ha una variable a tenir en compte: és vegetariana, només menja verdura, fruita i ous i llet. I amb el que m'agrada a mi la carn!

El millor de tot, al marge de l'estona que passem plegades, de les converses amb el meu anglès macarrònic però que no sé com me'n surto (deu ser per la seva paciència), és que passo bona part de la setmana pensant el menú, m'encanta. Només faig que anar apuntant idees, raconets de la meva memòria culinària, memòria pròpia i típica dels anys que hem anat perdent en cuinar per un de sol, per fer menjars de dieta o per deixar-nos endur pels aires exòtics que tant ens criden l'atenció.

M'agrada cuinar però fer-ho per un de sol, amb el tipus de vida tan amunt i avall, cuino molt poc. Per això aprofitar aquests petits moments a la cuina son un regal. I poder donar a conèixer els nostres petits plaers culinaris, una sort.

ps. El meu primer menú va ser una torrada de pà amb tomàquet i escalivada amb formatge de cabra per damunt i truita d'espinacs amb panses i pinyons, amb rosquilles de la iaia de postres.

I de idees doncs des de pastís de tonyina (modificant la tonyina), canelons d'espinacs (encara que és repetir-se), alguna cosa amb bolets,.... a mel i mató, crema catalana, coca,..... S'accepten i us demano suggeriments!!

La foto no és gaire bona, però quan la vaig fer ni vaig pensar en fer un post. Potser podria fer un receptari i tot de totes les que faci d'aquí a que marxi. mmmm

Apartar-te

Et vaig apartar.

Et vaig mantenir ben lluny durant molts anys. 

Estava tan convençuda que els meus defectes son tan grans que no et mereixo, que no veia que jo mateixa era la meva pitjor enemiga.

Vaig viure allunyada de tu, sense voler-te mirar de cara, convencent-me que em donaves l’esquena.

I vaig aprendre a viure sense tu, amb més o menys fortuna segons l'estació.

Vaig tenir por, molta por. 

Mai vaig aprendre a fer les coses per mi mateixa. I a tu només jo et podia cercar.

Però sols donava voltes i voltes en el meu petit cercle de confortabilitat, encara que fes mal.

No crec que ara sigui més valenta, et continuo tenint por. 

Simplement he entès que per moltes voltes, per moltes ganes de fugir que tingui, en el fons, no puc fer-ho.

I t’he d’encarar.

Desenganyem-nos, quan ho faig, sóc un desastre. No me'n surto pas. 

I sovint vull tornar a convènce'm de les meves veritats-mentides i deixar-te estar, com un vaixell que s'allunya a l'horitzó dels meus dies. 

És més fàcil. Encara que faci mal, ho puc portar.

Però serà que no, que això no seria viure.

Em sento gran per jugar amb tu i en canvi sóc una joveneta a les teves mans.

No hi ha dia que no vulgui tornar a la letàrgia.

I en canvi sé que no ho he de fer.

No me n'he sortit quan t'he sentit una mica a prop. 

Però si algun dia volguéssis, et prometo que no seré jo qui ensenyi les pigues de l'esquena.

No et vull apartar de mi.

Altra cosa és que ho sàpiga fer.

ps. Aquest dibuix és Ofèlia, de la Paula Bonet. El personatge de Hamlet que va embogir i morir d'amor per Hamlet. No sé si se li escau, mai he embogit per amor, però més enllà del personatge que representa, aquesta il·lustració m'encanta, adormida en una mateixa.

I què diria el meu yayo?

He escrit aquest post diverses vegades. El post després de la via catalana. Les reaccions de tot plegat. I van ser tantes. Tantes emocions, contradiccions, pensaments, fets, que em sortien posts kiométrics, gairebé tan llargs com la pròpia via. Bé, això no és possible.

També pensava en escriure sobre el dia després. L'ara què. La feina, la responsabilitat que tenim tots davant, la necessitat de tenir el cap clar, fins i tot com ens podem deixar anar per sentiments i no tenir el cap fred (m'ha passat, eh! que consti).

Però després d'uns dies molt moguts a nivell personal, de moltes vivències i emocions que espero poder compartir en aquest espai, avui he pogut sopar arraulida al sofà de casa, amb en Puck damunt la falda i una copa de vi blanc, i he vist La Riera al 33. I després de la série, els dilluns, fan un progama que m'agrad molt: En clau de vi. 

Avui, el somelier del millor restaurant del món -que tots sabem, amb orgull, que és Can Roca-, Josep Roca, i en un moment donat de la visita al restaurant, explicava el seu celler i els cinc varietats de vi que destaca. Podria dir que us mireu el programa per no revelar els noms, però llavors aquest post no tindria sentit, doncs en el fons no vull parlar de vi. M'ha agradat quan ha parlat de la terra de la Borgonya, de moltes coses que desconeixia, però quan en parlava, tot i ser una terra ben diferent, inmediatament, em traslladava al meu estimat Penedès, a la meva infantesa i a la terra que tant vaig trepitjar i treballar. També ha parlat del Priorat, com a terra ferma, de treball lent i serenós acompanyat per un violoncel magestuós; i de seguida he pensat en el fet català, en el nostre tarannà. I després, ha acabat en el ví de xerés; la sorpresa final. Àrid, sec, amarg. La terra de molts emigrants andalusos. La terra de part dels meus avantpassats. I de seguida he pensat en el meu yayo.

Molts cops, moltíssims, recordo el meu yayo i em plantejo què pensaria ell ara de tot plegat. Fa més de vint anys que va morir. Era andalús de Granada, pagès, republicà i home de paraula i de cor. Li agradaven els toros i era molt espanyol de sentiment. Va arribar a Catalunya capturat pel bàndol nacional a la batalla de l'Ebre i va tirar endavant una família de quatre fills amb força penes i treball. A poc a poc va anar-se fent respectar, era un home valent i de conviccions fermes, encara que de tracte difícil i aspre. I va fer caseta seva, amb un hort i un jardí que eren d'admirar. Però bé, que me'n vaig de tema. Li agradaven els toros i m'agrada pensar que, igual que quan tenia tres o quatre anys ens discutíem perquè li deia que les berenjenas no es diuen així sinó albergínies, també m'hauria entès quan li parlés del respecte als animals. En el fons el meu yayo era tot cor. S'estimava els animals igual que les persones i us asseguro que s'estimava molt la gent que l'envoltava. Encara recordo com el van acomiadar. Potser de les coses que més he après del meu avi és l'amor cap a les persones, el donar-se, no tan sols donar el què es té, sinó donar-se en cos i ànima al company.

I per això, sovint m'agrada pensar que en aquests vint anys m'hauria entès. Nosaltres som els catalans de la família i sé que entre oncles i cosins no acaben d'entendre'ns (o no volen entendre'ns). No puc saber què en pensaria el meu yayo, però m'agrada pensar que amb l'anhel de llibertat amb el que vivia, en el fons el que voldria és que ens sentíssim tan lliures per ser el que volguéssim ser. Que hauria pogut saber veure perquè cada cop ens podem sentir menys volguts i estimats. Perquè cada vegada penso, més fermament, que ens cal tornar a començar, de nou i en plena llibertat.

ps. i de vegades em pregunto si la resta de la família s'ho pensa. O si es queden amb la imatge molt espanyola del meu yayo per justificar el seu ostracisme. Quan penso en això, penso que no sé si el coneixíen bé. Estic convençuda que avui el meu yayo, si bé no crec que parlés català, si que es plantejaria moltes coses.