Sovint sé que no sé res

Nota: El meu objectiu no és que hi hagi spoilers, però potser algú se n'adona d'alguna cosa de la història. No crec, doncs vaig força enderrarida de la nissaga.

Avui fa 10 anys exactes que vaig signar la meva entrada en una nova nissaga: el meu particular Joc de Trons. Avui fa 10 anys que vaig signar el meu primer i únic contracte laboral (després he signat subrogacions i un minso augment de categoria, però sempre el mateix contracte).

Vaig arribar a aquella casa plena de vidres, bon rotllo i un ambient immillorable com si fos una autèntica Sansa. Ingènua i fleuma, em posava vermella amb tots els caps i cavallers. Fins i tot em vaig enamorar (i no per una vegada). Van ser uns anys ben bons, vivíem en un hivernacle constant, un estiu florit de festes, bon rotllo i on em sentia orgullosa de treballar en alguna cosa relacionada amb el dret i en un àmbit ben proper. De tant en tant, veia que no encaixava, sovint encara ho penso, una petita Jon Nieve, bastarda sense acabar de trobar el seu lloc però posant per davant l'honor i l'amor. Això em passaria factura, certament.

Però tot estiu no és etern. I aviat s'iniciaria una tardor que anunciava que s'acostava l'hivern.

Desenganyem-nos, Desembarco del Rey no és un lloc pacífic i on tothom vagi de cara. El poder és present en cada un dels dies.

Moure'm silenciosament, atenta al que es coïa, propera als amics i per tots els racons, no em va servir de gaire. Arya sols és una nena que vol sobreviure.

Vam viure batalles, plors i moltes fletxes se'ns van clavar per defensar la nostra feina. El poder era gran i encara que vam guanyar una batalla, el nostre rei al Nord, Robb era increïblement valent, generós i astut. I vam viure en pau uns anys, però, l'hivern s'acosta.

He vist coronar diversos reis, vinguts de tots els racons; bé, de tots no, però gairebé. Alguns han sigut magnànims i fiesteros, Robert crec que es deia; d'altres amb tantes ànsies de poder que ni el Joffrey semblaria odiós. També n'hem tingut d'esbogerrats, efímers.... I he vist tallar caps. N'hi ha dos que em saben molt de greu: els dels meus pares laborals. D'en Ned vaig aprendre moltíssim i sóc com sóc en el meu ambient laboral gràcies a ell. La Catelyn era odiosa, tenia un mal geni i sempre volia tenir raó. De fet, no tenia gaire bona premsa i crec que es va equivocar en alguna ocasió, però ha estat la millor reina que he vist mai. Implacable i alhora es movia pel cor.

I ara,... ara no sé on sóc. Em moc afamada i cansada enmig del desert. Amb el pes de molta feina al damunt i molt pocs recursos. Veig les lluites i en rebo les conseqüències i el que creia que era una bona feina, doncs ja no em permet viure independentment. Però a diferència de la Daenerys, no tinc dracs. No sóc de la sang del drac, no he estat capaç de despertar el drac. I els dracs que encenc ho faig de males maneres i destructivament, autodestruint-me. He d'anar en compte i encara he de créixer.  

Em van destruir Hivernalia i estic presa a Harrenhal. Les illes del ferro es mouen marejades i Nido de Águilas segueix en el seu somni. Dorne sembla que visqui en un altre pel·lícula i el trindente està dividit, tothom està a l'expectativa,  i ningú sap què passarà demà. 

Però segueixo. I he de donar gràcies. He vist clavar fletxes molt doloroses i he sentit el plor de qui han decapitat fa molt poc, una Cersei a qui li va tocar rebre i alhora m'ha fet llàstima. 

Sé que no estic sola, que compto amb uns quants cavallers nobles que em seguiran, que en Tyrion tot i moure's per a ell, per sobreviure, té bon cor i que ens entenem. I sobretot, que potser algun dia el gel i el foc es trobaran. És la meva esperança.

Potser m'hauré de posar a llegir Festín de cuervos. Ja tocaria, no?

ps. A la feina som uns frikis i tenim personatges assignats i tot. Fins i tot àrees son reialmes. Estem fatal, ho reconec. I jo, en un acte d'egocentrisme de no sé què, em vaig demanar ser la Dany. Però és clar, només havia llegit Joc de trons.

Sé que el nom de la nissaga és Cançó de foc i gel, però sempre li dic Joc de trons, fins i tot el hastag és aquest.

Com una sopa a la napolitana

Estic com una sopa. Els matins son un desastre, no em llevaria per res del món i els vespres..., als vespres no estic per gaires orgues. La congestió nasal arriba a fer maldecap, l’ull esquerra em plora i si ja sordejava, encara ho faig mes. Amb tot, estic contenta.

Per fi ha sortit el constipat.

Feia setmanes que no m’acabava de trobar massa bé. Un mes de desembre infernal, els excessos napolitans i aquesta arrencada del nou any, amb projectes nous, que demanen molta atenció, com atenció em demanen tots els fronts de la vida. Mals de panxa, d’estómac, rodaments, nervis, maldecaps només despertar-se, esquena trinxada, venetes del nas que es trenquen, panses a la boca que ni l'Angelina Jolie té per llavis… un panorama, vaja, el millor moment per tenir cites i tot!! Una piltrafilla. Però el constipat no acabava de fer acte de presència.

I finalment s’ha dignat a aparèixer. I així, poder descansar. Poder dir prou, fins aquí he arribat, agafar la manteta i una tisana calenta, i descansar. Em ve taaaan de gust. Fins i tot, així poder parlar de Nàpols. Perquè ...., he explicat que vaig passar el cap d’any a Nàpols? Què desconsiderada!!! Una experiència genial i ni us faig dentetes!

Faig salivera només recordar-ho. Poder marxar del brogit, de la gent, de la crisi, de tot. Desconnectar-me i passar-ho de la millor manera. Quatre dies de vacances que van suposar la recàrrega d’energia més gran en molt de temps. Que van significar donar-te als companys de viatge, refer lligams, conèixer molta, moltíssima gent, deixar-me anar com feia temps, gaudir dels instants compartits. Una festa.

Una festa de color, de caos, de campanades japoneses a les quatre de la tarda, de boes fúcsies, de photo-calls, de focs artificials, de riures i de menjar. Molt de menjar.

Perquè Nàpols pot ser moltes coses, però per mi, és vida. Estranya, caòtica, bruta, insegura, decadent, però vida. Vida que s’ha de viure.

Vida dels amics, d’aquesta ciutat de pujades i baixades, d'altars amb llums de neó, de màfies, de mil i un cotxes creuant per tot arreu, d’escombraries per tots els racons, d’edificis apunt d'esfondrar-se, de mirades absolutament penetrants. I vida de menjar. Com de bé es menja!

Podria explicar els mil i un menjars, les pizzes, pastes, antispastos, formatges, limocello, fins i tot vi. I no me’n cansaria. 

Podria explicar les aventures d’una ciutat on les noies no van mai soles pel carrer, on per cap d’any has de sortir de casa abans de les 12 perquè disparen pel carrer, de com vam sortir a la tele o de com de cansats estàvem el dia 1. Podria explicar lo dur que va ser deixar una peça allà, de com el trobem a faltar. I dels projectes que tenim entre mans

.

Però sobretot el que he d’explicar és com d’important va ser aquesta entrada d’any, espectacular. De propòsits i despropòsits, de dir-me que quan estigui avorrida i tonta en una festa, m’han de donar un calbot per no fer la napolitana. I sobretot que, junts, en la distància o no, podem amb tot. Fins i tot amb aquest 2013.

Ps. Sé que hi tornaré. Seria la tercera vegada, però encara em queda conèixer Positano, la costa Amalfi,..... tenim tot el temps del món. Si algun dia voleu anar a Nàpols, no dubteu pas, pregunteu, hi ha mil coses a veure i per gaudir! Això si, prepareu-vos per engreixar-vos, jo he tornat amb un quilo més.

La foto, el Mediterrani, no és bell fins i tot a l'hivern? Al Castel dell'Ovo, a Nàpols, el matí del darrer dia del 2012.

Per cert, a la feina m'han dit rarita per estar contenta perquè em sortís el constipat. Si, potser és estrany, però ara ja em trobo millor

Deliri d'un vespre amb la tele encesa

"bàsicament, sóc entusiasta. Necessito encomanar-me d'entusiasme (...). I afortunadament, no puc fer les coses que m'entusiasmen sol, necessito dels altres."

M'agrada. M'agrada moltíssim i m'agradaria poder-me arribar a definir així. Però costa. Cada vegada em costa trobar entusiasme. Sóc negativa i pessimista i tot i les idees esbojarrades, poques vegades les poso en marxa. Trobar energia per recompondre'm i alegria en tornar a començar. No és gens fàcil. I malgrat ho intenti quan els astres son favorables, sovint caic en el desànim.

"Tenir confiança." "Viure al límit. Sense comoditat.". Potser aquesta és la clau. Potser la col·lecció de fracassos desmunta una confiança en un mateix que poques vegades ha surat damunt la mar. Fins i tot, potser, aquesta manca de confiança és la que porta a ni intentar-ho en els àmbits amb més nombre de fracàs. A arraulir-se davant el sofà còmodament amb un gat damunt les cames i el comandament a distància. 

Per sort, de tant en tant, algú confia més que no pas una mateixa. Desafortunadament, no en totes les coses pots ajudar-te d'una mà amiga.

Deixo aquests fragments de l'entrevista amb Julio Manrique al Bestiari il·lustrat, programa que m'agrada de la mateixa manera que em fa ràbia. Si pogués renunciar a la meva condició d'obrera i pobre, m'agradaria ser gafapasta? No, crec que no, però el que donaria per poder-me tallar el serrell com la Bibianna i que no se'm escarolés constantment, i més en vespres com avui, plens d'humitat. "Solo soy una chica con pelo mediterraneo" deia el twitter d'una famosa temps enrere. Doncs això.  

Amb tot aquest aire de superficialitat però amb michelin inclòs, em ve al cap el pare. S'indigna tant amb la seqüència final de Pa Negre. I s'enfada perquè una pel·lícula com aquesta hagi tingut tant d'èxit. "Sí, potser és una gran pel·lícula però ens descriu als catalans com uns venuts. Sempre ha estat així. El Pujol ho va ser molt." Recordo el dia que va dir això en una sobretaula. Ens vam quedar muts, ell que sempre ha detestat la classe política i les banderes, que tot li era igual. I amb tot, des de fa uns mesos proclama la independència a tort i dret i vota un partit independentista i sulfrura la família espanyolista. A vegades els meus pares no deixen de sorprendre'm. Potser una filla rojilla i una altra independentista els han fet obrir els ulls. Potser ells ens han fet així, doncs dins del seu cor sols veuen, com ha dit, novament Manrique, "bondat i bellesa." I això és l'important, i el que m'agrada que ens mogui a casa.

Però la nit encara em porta una nova sorpresa. El jardinero fiel. Com m'agrada aquesta peli! Potser m'hauria de llegir el llibre. Sempre he pensat que m'agradaria ser molt més Tess, apassionada, convincent i valenta; però que en canvi, segurament sóc més Justin, covard, silent, seguidor de les normes establertes. Però per damunt de tot, és una història d'amor, i l'amor de tots dos fa que Justin sigui valent, per defensar i honorar la Tess. L'amor dóna força i ho pot canviar tot.

I de cop, recordo que aquesta tarda defensava un dels projectes en els que més crec. Un projecte que m'entusiasma. Un projecte a qui he dedicat molt d'esforç durant molts anys.  Com? que m'entusiasma? Potser encara resultarà que una mica de Tess si que hi ha dins les venes, encara que no suposin lluitar contra la maquinària capitalista. Ah, si, que treballar perquè els infants puguin conèixer una nova realitat, puguin dir la seva i créixer valents i decidits potser si que té una mica de lluita.

Demà em tornaré a passar la planxa pels cabells. Tinc una reunió i un marronasso. Quin pal. 

ps. Com de contradictòria pot arribar a ser una mateixa, oi?

Si, ja ho sé, no és la crònica de Nàpols. Les fotos son taaaaan lamentables que no motiven gens a escriure'n. I això és una d'aquelles vomitades que després em sabrà greu haver escrit. O no. 

Han vingut els Reis!

Al vuit8ena no acostumen a venir els Reis. Potser és que no sóc gaire bona minyona. O potser és que encara no he fet el canvi de domicili reial i fins ara continuaven portant els regals a Sants. Però aquesta nit han vingut els Reis!!!! I ostres, no els havia deixat copetes de vi bo ni aigua pels camells!!! Ais, aviam si miro bé la cuina,... crec que han trobat fàcilment l'ampolla començada de vi!

I és que aquest matí ha estat ben diferent. Ahir vaig anar a dormir ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora. Potser és la primera nit de Reis que no surto -varem celebrar l'aniversari d'una de les meves millors amigues el dia abans, coses de l'edat. I de tenir nens. La gent ja no pot sortir la nit de Reis-.

Total que servidora de vostès era dormint plàcidament, babeta inclosa, quan el senyoret Puck ha vingut i ha començat a miolar. Neguitós, donava voltes i voltes i no volia dormir aixefant-me els peus. En una mossegada he xisclat i m'he llevat. I ...... ohhhh!!!!! almenjador, vora el pessebre, ben embolicats i amb els noms de tothom, tot de paquets!!!

N'hi ha pel Ramon, per la Rita, per la Laura, pel Quim, per la petita Júlia i fins i tot pel puckie, que ja no pot més de l'emoció i ha esgarrapat l'embolcall. Una joguina nova!!! no para de portar el ratolí amb el picarol amunt i avall!!! Ah, i també hi ha una joguina per la rits! Que si, i tant, crec que m'ho mereixo una miqueta, no?

Crec que han estat els Reis més senzills de fa molt de temps, però en canvi si que dels més viscuts. No sé si ha estat aquest mes de desembre passat que ha estat tan difícil a nivell familiar o si l'escapada de cap d'any a Nàpols que m'ha omplert d'energia i bon rotllo, però sento que si, que hem de celebrar que ens tenim els uns els altres, que no calen grans despeses de regals per dir-nos que ens estimem i que ens necessitem. Així doncs millor arreplego tots aquests paquets i a menjar xocolata desfeta amb els papis!! com ens feia la iaia Esther, a qui per cert, m'han xivat que a Sants han obert el seu paquet i han trobat una nina ben bonica i ben cofoia. Segur que a l'àvia, dèbil i alhora il·lusionada, li farà molta il·lusió!

Per cert,.... i a vosaltres? els Reis us han portat els vostres somnis?

Un petó!!! i molt bon any a aquells a qui encara no he pogut felicitar l'any nou!!!!

ps.mmmm, m'hauran portat els Reis a Sants el trencaclosques amb el petó de Kimt? fa tres anys que el demano!!!

Vaig molt enderrarida de posts i de felicitacions d'any nou. Vaig estar uns dies fora, celebrant l'any nou a Nàpols, espero poder-ne fer la crònica en breu. Però la tornada ha estat amb molta feina i el blog i la catosfera està .... ehem,......

Un concert qualsevol, el concert de Sant Esteve

L’església és plena a vessar i com en les grans ocasions, esdevé l’espai acollidor per tothom, creients, ateus, agnòstics,… tots aquells qui ens estimem els uns als altres. El passadís central i la primera fila son plenes de nens asseguts a terra. Al costat, el nebot d’una amiga meva de quatre anys ens pregunta el nom en anglès. Està content i xerraire un cop ha decidit que no vol cantar. La seva tieta m’explica que a assajar si que va, però que no vol cantar davant la gent. Davant meu, a terra, el fill pre-adolescent acollit per la germana d’un antic company de l’escola, un jovenet que no ho ha tingut (ni té) gens fàcil i que sosté damunt la falda el seu germanet, un nanet d’un any i mig, com a molt dos, que els pares van tenir i que és un belluguet.

És impossible que hi hagi silenci sepulcral, que hi hagi solemnitat. I és que, de fet, no cal, no estem al Palau de la Música, però és el millor concert de Sant Esteve possible. Els cantaires de totes les edats esguarden als laterals, amb les samarretes de colors o les camises ben planxades. Nervis? Potser. Ganes de passar-ho bé? Segur.  

Puja a l’altar la canalla. Samarretes taronges, vermelles, negres i morades. I comença la música i les veus. Suaus i alhora alegres. Sona el baix, la bateria i el teclat i tothom va agafant posicions. El nanet salta de la falda i seu a terra al costat de la seva cosineta, també de la mateixa edat.

I comença la festa; totes les nadales tindran un toc diferent, des de swing, mambo, salsa, flamenc,...... Els més petits canten, alegres i desvergonyits amb una diadema divertidíssima de rens al cap. I ho fan tan bé que et fan somriure. I el nanet que tinc davant, el d'un any i mig o dos, comença a moure el cap. Bocabadat per la música, embadalit per la cançó que coneix, satisfet de veure la seva cosina gran cantant, és deixa portar per la música que el fa viure. I quan acaba la cançó i es fa el silenci de cop, crida ben fort “molt bé” i aplaudeix. I llavors, de cop, tota l’església es posa a aplaudir. I la gent ja no deixa d’aplaudir a cada nadala.

Qui diu que un infant no ho pot canviar tot? Qui diu que no son un avui pel que cal esforçar-se? El seu somriure, com el de la nena que m’ensenyava l’àlbum de p-4 de la classe dels pingüins mentre la mare recollia el lot del banc d’aliments dissabte passat, ens demana no decaure. Poder viure les petites coses que ens podem donar els uns als altres, ajudar-nos amb el que tenim i creure en l’esperança que junts, fem el món millor. Un lloc per a nosaltres. On no cal tenir grans coses ni grans dons. Només el poder saber que al costat hi ha algú que t’estima i per qui val donar-ho tot.

El concert és tot un èxit, ja s’està acabant i tothom està embriagat d’emoció. El director de la coral, l’home del moment i el més buscat, que ha aconseguit unir més de cent cantaires i que cantin junts satisfets, que fa que músics de rock s’emocionin amb nadales cantades per marrecs, que sembla que mai perdi la il•lusió i pugui trobar bellesa i esperança en tots els racons, enlloc d’admirar l’èxit, rebre les lloances dels grans, s’ajeu al costat del pre-adolescent grenyut i comenten la jugada entre riures. En aquell moment és quan més el reconec i orgullosa em sento de coneixe’l i, encara que compartim poc temps i poques coses, sentir-lo amic. En aquell moment recordo tot el que hem viscut i pel què val la pena llevar-se, poder estar al costat dels qui més ho necessiten, donar-te pel què creus i esforçar-te. I pels projectes que tenim endavant.

I ja a la festa, marxo tímidament i sense fer soroll. Pensant que m’hagués agradat també estar en un altre concert, en un altre part de la ciutat i amb un altre amic. Qui sap si h hauran més concerts. 

ps. No tinc ni fotos ni enregistraments, però aquesta és una de les nadales que es van cantar.
Ah, i per cert, el belluguet va tenir un altre moment sublim. Durant el moment més emocionant de les joves que canten de fàbula, es va posar tot atabalat amb el dit enlaire cridant "un moc, un moc". Creic que el baixista encara està en estat de xoc. La feina va ser trobar ràpidament un mocador. 

Bon Nadal

Si ens donem la mà,…

…tot és millor ;

… el difícil, el fem més fàcil;

… els mals moments, ens els acompanyen;

… les alegries, les celebrem;

… les errades, s’esborren; 

… la vida, la compartim.

Si ens donem la mà, 

cada dia pot ser Nadal.

Bon Nadal i millor 2013

ps. Les mans dels amics, de la petita Júlia, dels nens del mijac, de la mare. Totes les vostres mans.

Estar-se a casa

Una de les coses que més gràcia li va fer a la meva compi eslovaca de pis és que decoréssim la ciutat de Nadal, com si fóssim un país d’hivern, amb llumetes, papàs-noel o d’altres ornaments com si a la ciutat nevés. És clar, ella no tenia gens sensació de fred, però en fa! El dia que vam sortir a sopar per celebrar la seva estada, m’explicava que el seu poblet ja era tot nevat. Que tenia moltes ganes de veure’l, com també tenia ganes de veure la seva família, el seu nòvio i els amics.

També em va explicar que la ciutat és preciosa i el que més l’havia sorprès i agradat és l’amabilitat, proximitat i tendresa de la gent. M’explicava que tot i que la gent no parli anglès o francès, tothom sempre intentava ajudar-la. Que en tot moment es va sentir molt acollida i cuidada. Sobretot per mi. I la veritat és que el dia que ens vam acomiadar em vaig inflar com una gallina lloca pels seus compliments. Que em digués que havia estat fantàsticament a casa, que l’havia ajudat molt i que s’havia sentit molt bé, que tinc una casa molt bonica i acollidora, omple molt.

Llavors, recordo que sovint ens amaguem tot el que fem bé i ens quedem amb allò que no ens agrada. Si més no, una servidora, ho fa molt sovint. Però si. Els catalans, tenim (o ens han dit) que som esquerps, que anem a la nostra, que no som simpàtics. Potser no tenim la gràcia andalusa o les ganes de gresca constant d’altres, però això de tancats i enfurismats, tampoc és per tant. Al contrari, som gent d’acollida, que ajudem a que els que arriben, que treballem fort i que volem el millor per a tots. Terra d’acollida que ens volen fer creure que no som.

I sovint penso que sóc callada, poc amigable, que puc aportar poc, que casa és freda perquè té parets de color gris, no hi ha parquet o que li falten moltes coses per ser una llar. Però és casa meva i resulta que no està tan malament. Que d'una aparença freda, pot amargar-s'hi calidesa.

Fa una setmana que ha marxat, i no diré pas que la trobi a faltar, m’encanta poder gaudir de casa meva completament, estar escarxofada al sofà amb el portàtil i la tele encesa o poder tenir la roba sense planxar, o simplement llegint o escoltant música sense pensar si molesto o no. Fins i tot reconeixeré que algun dia havia marxat de casa pel simple fet d'estar fora i no estar en silencis incòmodes. Però compartir pis també té coses bones, com dir hola en arribar i la resposta sigui més enllà d'un miau o tenir converses e englès macarrónic i aprendre de l'altre. Suposo que és part de l'encant de compartir.

ps. si algun altre dia cau, explicaré l'anècdota més divertida, del dia que vam anar a un concert eslovac. Això si, hi ha coses que encara no han tornat a la normalitat, com l'olor del pis, encara fa una mica d'olor d'una de les espècies que feia servir per cuinar (i d'all) i el puck encara no torna a posar-se al sofà.

12.12.12

Els estius eren del Carlitos i la Sara. Ell tenia un any menys i ella li treia ben bé un pam. Tots dos portaven els cabells curts i negres i amb els genolls pelats. Eren els millors amics. Se’n van fer perquè a ell no li agradava jugar a futbol i sempre estava l’ametller del solar buit. Ella no tenia gaires amics, només anava a casa els avis de molt tant en tant i no era de la colla. Es van trobar una tarda de juliol. Ell va ensenyar-li a pujar l’ametller on farien la cabana i també a perdre la por a anar en bicicleta. Ella a nedar a la bassa i després l’ajudava amb les matemàtiques. Buscaven cargols quan plovia per fer-ne curses i empaitaven els gats entre les vinyes. Menjaven les ametlles que trencaven amb pedres i les nits d’estiu feien competicions d’estels fugaços. En Carlitos era un gran dibuixant i creava llocs imaginaris on viatjarien en una nau espacial que tots dos van pintar amb colors ben llampants. Van créixer junts, sempre es trobaven a l’ametller. Un dia, el Carlitos, a qui ja no agradava que li digués Carlitos perquè era de nen petit, li va dir que marxava. No li va dir on, només que marxava, i que li deixava la nau perquè es poguessin trobar el dia 12.12.12 a les 12.12h.
 

20 anys son masses, però la Sara encara té la nau. Fins i tot l’ha pintat a la paret de l’habitació per al seu nen. No se n’ha oblidat i això que no n'ha sabut res més. Amb el full a la mà, l’únic lloc on sap anar és a l’ametller, que ja no hi és. Un edifici a mig construir l’ha esvaït. Està de vuit mesos, plou a bots i barrals, fa un fred que pela on sempre era estiu. I no espera res. Ha vist moltes pel•lícules però té la certesa que en Carlitos no apareixerà. Que els homes de tot se n’obliden i que la vida pot haver donat mil tombs. Però tot i així, ella recull el cargol que troba al terra i mira endavant.

ps. Un petit relat. No sé perquè però aquest dia em fa certa gràcia, és el darrer any que es donarà una data amb tots els números iguals.
El final, el que cadascú vulgui. Fins i tot si el voleu continuar....

Deixar empremta

Hi ha persones que deixen empremta. Per com son, per com pensen, per la seva bellesa, per la seva intel·ligència, pel seu magnetisme,.... Persones que d'una manera o d'altra et captiven, que desprenen una àurea ben especial. Tenir-ne alguna aprop és una gran sort.

Ahir ens va deixar una d'aquestes persones a la família. D'acord, potser era ja força gran, havia fet la seva vida, dues filles precioses, quatre netes i una vida plena d'alegries i també de penes. I el seu adèu ha estat ràpid i patint poc. Massa ràpid. Sabia com voldria explicar-ho, fins i tot com havia pensat en escriure un relat de les germanes Pérez.  Però tot ha anat tan ràpid que no tinc ni capacitat de reaccionar.

I encara que no és propera del tot, la tristesa m'invaeix. Els seus ulls verds, preciosos, i aquell riure encomenadís i sincer, aquella veu tan peculiar seva. Energia pura, afrontant els problemes amb una força increïble. Així és com vull recordar-la.

Ahir ens va deixar la mà dreta de la mare. La seva força. Tenien una relació entre de mare i filla o germanes. Una relació que ha deixat la mare molt malferida. Ahir em vaig haver de deixar de tonteries com les del post passat. Reaccionar davant la realitat i deixar de ser nena per ser adulta. 

ps. I com sempre, les coses es compliquen i s'ajunten. Ahir també trucaven que portaven a la meva iaia (mare de la meva mare i germana) al Clínic, en una de les ja habituals rutines del que sabem que un dia passarà, una tarda d'anar amunt i avall. 

A preguntes tontes, respostes sense resposta

Per què escolto Ismael Serrano?

No pot portar res de bo. Millor me'n torno a alguna cosa ben canyera. Ahir em va donar per cantar cançons dels noranta, veure videos de Blur que no havia vist mai i pensar quina és la cançó de Suede que tan m'agradava. Podria posar-los. Records de joventut, de quan tot semblava anar bé. De nits i de dies, de cants i camins, de revolucions joves i de somnis per complir. De dies que passaven a velocitat fulminant com cotxes de carreres, a tot gas, intentant viure cada instant. 

Si fins i tot recordo que podria suplir aquesta manca d'inspiració blogaire amb un post que un dia vaig pensar que faria de la Shirley Manson, de Garbage, la meva musa dels noranta.

Per què escolto Ismael Serrano, llavors?

Potser perquè un mateix és el seu pitjor enemic. Que es boicoteja ell mateix, que s'enfada com ningú per les mancances, pors, decepcions, incoherències. Silencis. Perquè en el fons les aparences de un tot va bé sempre hi ha petits racons, amagadets si es vol (i es pot), dedicats a pensar.

I per què escric sobre Ismael Serrano?

Si fa dies que penso en possibles posts, que si el pinterest, que si la desobediència civil, l'advent,.... però és que fa dies que necessito tornar-me a mirar endins. I el que passa és que si miro endins, no sé què hi trobo. Rutina? esperança? força? alegria? cansament? tristesa? Masses coses, masses res.

Definitivament, sembla que no sàpiga on sóc. I alhora no em sento perduda.

I per què no poso la cançó al principi del post, com havia pensat en tornar-ho a fer, com fa mooooolt temps enrere?

Perquè no, per sorpresa no penso posar Ismael Serrano. No penso admetre que l'he escoltat. I sobretot perquè avui, avui cal escoltar música en català. 

ps. un post ben estrany. Coses que passen. Demà serà un altre dia. Però atenció, podria ser pitjor, podria ser Pedro Guerra. Llavors si que estaria fotudeta.