Reflexions d'una nit de primavera amb canvi d'hora

I arribes d'un casament. Cansada i borratxa (perquè negar-ho). Escrius (perquè tampoc tens son) el primer que et vé al cap, després et desdius. Et treus el collaret, les mitges (perquè mira que són molestes les mitges), et rentes les dents i et passes la toallita desmaquillante, per acabar novament davant el teclat.

I és que, de cop, en arribar a casa, et trobes sola, amb la teva realitat.

I penses. Penses en lo contenta que has estat. Per l'amic que ha trobat una companya de viatje, per les dificultats que han passat i com el seu amor ha anat augmentant. I com t'alegres.

Però també de com et costen els casaments. De com som d'egoistes – o si més no, jo ho sóc- i arribo a casa i em desfaig.

Estic cansada. Cansada de buscar, cansada d'esforçar-me i cansada de mi mateixa, d'haver deixat escapar oportunitats i dels xascos portats. Repasso el meu historial i em desmunto, em desfaig en un mar de llàgrimes sense sentit.

Cansada de fer-me la forta i mirar endavant, com si no m'importès, com si sapigués quin rumb porta la meva vida, però el cert és que m'importa, que per molt estimada que em senti, la casa i el llit és buit. I que em sento completament perduda. Abatuda per tot plegat.

Que hi ha paraules dels que t'estimen, aprecien, que et recomforten i que saps que son sinceres i necessàries. Però, que de tant en tant, un bri de no sé on et fa replantejar,... Per què? Què he fet malament? Per què no? Com he arribat a aquí?

Avui, xerrava amb una companya que no ens veiem gaire, però que no sé com sempre acabem tenint converses ben personals i íntimes, que ja he renunciat. Ella, en la mateixa situació que jo, em deia que no, que mai se sap, que mirés els nuvis, però jo no ho veig així. No puc. Sento que no puc tornar a començar. I aquesta renúncia em fa ser àspre en algunes respostes i comentaris, seca en algunes propostes, però sento que no puc. Que no puc fer veure que tot va bé quan no és així.

ps. segurament no hauria de publicar aquest post.

Segurament, demà buscaré alguna excusa per fer-lo baixar. Em sap greu, però escriure-ho i no publicar-ho, tampoc em venia de gust fer-ho.

I que consti que ha estat un gran casament. Que m'ho he passat genial i he estat immensament feliç per la felicitat dels qui estimo.

L'Antònia, en Manel i tots els amics

Podria semblar la cançó d’un grup de Saragossa i en canvi no és pas així. Son tota una colla de músics que amb el català per bandera i amb tota normalitat estan captivant l’esfera musical.

L’Antònia Font desperta d’un dolç descans. Els Manel copen les llistes dels més venuts a les espanyes cantant en català i Els Amics de les Arts semblen no tenir descans després d’un any d’èxits. I tots ells surten als mitjans, enmig de catàstrofes, misèries i crisis per fer-nos mirar endavant.

Ens amoïnem, ens queixem que no se’ns respecta però el cert és que com es diria a un anunci de cervesa catalana, tenim de tot i més. I una música catalana que fa de molt envejar. Qui li hagués dit al als Setze jutges, a la Trinca, Xesco Boix ... que amb el que van haver de lluitar, finalment la música en català seria tan respectada i estimada com ho és ara, si més no per nosaltres mateixos, que ja és molt. El seu esforç va fer néixer una espurna que avui ja ha fet foc. I l’esclat dels anys noranta amb Sopa de Cabra, Els Pets, Sau, Sangtraït, Lax’n’busto, Gossos,... té molta continuïtat (i molts d'ells encara continuen o retornen).

I potser sols son els capdavanters, potser els més coneguts i populars. Doncs et mires el melic i trobes que hi ha mil i una apostes, mil maneres d’entendre la música i estimar-la, i tota en català. La llista és infinita, com infinites son les melodies dels sentiments. Des d’apostes rumberes de La Troba Kung Fu a apostes reindivicatives com les del Cesk Freixas o intimistes i personals com el Pau Vallvé. Des del rock d’Inspira a l’aire de rock-pop alternatiu dels Raydibaum. De mediàtiques com la Beth o La porta dels somnis a inclassificables com Mishima. I segur que em deixo moltíssima gent. L’Anna Roig i l’ombra de tot Chien, Mazoni, Roger Mas, Sanjosex, Miquel Abras.... i tants d'altres que encara no conec.

La música és cultura i la cultura ens fa forts. I és part del que tenim, el que som i volem ser, i lluitem si cal. M’agrada pensar que és un pas endavant, i que ja no hi ha qui ho pari; que el català serà escoltat arreu, més enllà de les nostres fronteres perquè la música és universal i pot arribar en qualsevol llengua quan es parla des del cor.

Ps. I que consti que dec ser la única persona en el món a qui no li agrada la nova cançó de Manel. Em sembla del tot avorrida!, com no m’agrada la destrossa de versió que han fet els Amics de Don’t look back in anger. Hi ha cançons que no s’han de tocar. Però és que per sort, a tots no ens ha d'agradar el mateix.

No he posat cançó, és que ja hi ha moltes de linkades.

És com el cinema, que ja comença a sentir-se en català.

I per una vegada, cal reconèixer que les polítiques lingüístiques han donat el seu fruit en la cultura.

Bocins de dimecres

El capítol final d'Infidels, amb una gran frase: “encara que estiguis desequilibrat i paranoic... m'encantes”

Recordar Donostia i el carnaval: el monte Urgull, la Conxa, les tapes, els vinitus (he descobert que el txacolí em dóna mal de cap, per tant, res de res, però el vinet negre...), els pollastres, cuiners, metges, jeques árabes,...

El concert de la Beth a l'antiga fàbrica Damm. Cursileria i bon rotllo!

El doodle i tots els mails encadenats

Sentir que em refaig (no sé com, però ho faig)

Converses amb ma germana (perquè les germanes grans sempre serem germanes grans i les petites, les petites princeses?)

El sopar anual de vacunació del Puck. Aquest any, creps! mmm, boníssimes

Tenir el millor amfitrió possible a casa: rep els convidats amb alegria, content, fent el tafaner, es deixa agafar, puja a les faldes, juga,... (això si, mossega una mica..molt)

La marató de calçotades: ja en porto 2/3

El bitllet per la primera part de les vacances d'estiu



ps. I quins son els vostres bocins de dimecres?

La primavera i Emma

Arriba la primavera i per tant arriba el solet, les flors, els canvis de temps sobtats, els dies que s’allarguen. I amb ella, tot es revoluciona.

S’abaixen les defenses (ja per si prou baixes amb el constipat que he agafat). I així passa que de fer sofing amb un colacao, et saltes l'autoprohibició de veure comèdies romàntiques. I es clar, torna a sortir l’esperit romàntic, ingenu i somiador, sobretot si veus Conociendo a Jane Austen. Recordes els llibres que tant et van agradar, els sentiments i embolics emocionals atemporals, perquè l'amor sempre és l'amor per més segles que passin. Recordes que igual com li passa a una de les protagonistes, el senyor Knightley és el meu personatge masculí preferit dels que conec de la Jane Austen (amb permís d'en Marc Darcy, es clar) i et sorprens d'una gran veritat: no son llibres per dones, sinó llibres que els homes hauríen també de llegir perquè les relacions humanes les construim tots. I llavors, fins i tot decideixes posar-te a llegir Emma i així riure una estona de tot plegat.

I arribes a creure que tot és possible i que tot arribarà. I et deixes anar, agafes empemta.

Però el cert és que la primavera és capritxosa i traïdora. Amaga les al·lèrgies i l’astènia que em deixa sense ni un gram de força o em fa agafar constipats per anar a mig gas. I llavors es posa tot a lloc per recordar que no, que val més que torni a pujar les barreres, que només son llibres i la realitat molt més crua. Que el cantó amarg sembla que ningú s'atreveixi a relatar-lo.

Perquè sinó sempre m’acabo fent molt més mal. Perquè de vegades és molt més fàcil no creure en res. I potser hauria de deixar còrrer això d'Emma, ara que encara no ha sortit el senyor Churchill per embolicar-ho tot i fer veure els sentiments amagats. Potser fins i tot seria millor Sentido y sensibilidad, però fins i tot allà la gèlida Elionor Dashwood es desfà.

Tot i així, que en son de bonics els colors de la primavera!

Ps. La foto és del viatge a Donostia, un matí de diumenge assoleiat. Segur que ara l’arbre encara està molt més florit.

No hi hagut manera de trobar un enllaç de la cançó ni un video per penjar de la cançó, i mira que feia dies que pensava en aquesta cançó per avui.

De moment, seguiré amb Emma. Segurament, hauria de llegir L’Abadia de Northanger o Persuasió que no els conec gens, però Emma sempre m'ha tingut el cor robat (tot i que no és Orgull i prejudici, esclar). Fer els sis com a la peli em sembla exagerat, no crec que pogués. A més, no és el llibre que volia llegir ara, tinc un en espera en candeletes, que em deixaran però com es fa esperar!!

Dir-hi alguna cosa

M'agrada escoltar atenta les converses, sobretot entorn la taula. M'agrada escoltar els altres (encara que tingui fama de desconnectar sovint per endinsar-me en els meus pensaments). M'agrada aprendre dels altres. M'agrada més escoltar que no pas xerrar.

De vegades, pots aportar a la conversa el teu criteri, dir la teva, ficar-hi cullerada. Però sentir els altres, pot ser apassionant. Pots aprendre tant, que mai tindries prou. Fins i tot donaria molts posts.

De vegades, no pots intervenir. Pot passar que no et deixin, que voluntària o involuntàriament, algú acapari tota l'atenció. Deixes fer, i de vegades t'enfades més o menys, però acceptes la derrota sense res més a afegir.

De vegades, no pots intervenir. No pots aportar res. M'entristeix, em fa sentir vulnerable, petita davant dels altres. Estranya en mi mateixa. La derrota és molt més difícil d'assumir i et deixa una buidor difícil d'explicar i molt més d'oblidar. Et remarca.

Bocins d'esperança

"La muerte no se opone a la vida, la muerte está incluida en nuestra vida”
Tokio blues. Haruki Murakami.
“Con lo vasto que es el mundo, a ti te corresponde un espacio minúsculo –y ya te parece bien que así sea-, pero éste no figura en ninguna parte”
Kafka a la platja. Haruki Murakami.

Avui no hi havia cabuda pels bocins de dimecres, masses notícies tristes. No m’hi veia en cor, però el cert és que cal sempre mirar endavant i una conversa a l’esmorzar em demana fer-los. Bocins diferents.

El planeta ha dit prou i ha mostrat la seva fúria. Devastadora i incontrolable, per deixar vista per sentència l’arrogància i superioritat que es creia l’home. O més que l’home, el poder. Demostrant que el que uns quants denuncien insostenible és una gran veritat, com un cop de puny a l’estómac. Fent-nos veure que el camí que trepitgen els que van per davant no és un camí d’immunitat. Que el futur de llum, progrés, esplendor és incandescent a la força de la natura i de la ciència, que no pot suportar tants excessos i que ara crema.

Hem arribat a un punt d’inflexió. No hi ha possibilitat de seguir com fins ara, anant cap a on ens porta aquest món que no s’atura, la nostra pròpia destrucció. No podem seguir el camí, segon que passa sembla més a prop la tragèdia de les tragèdies i res podem fer.

Sols renéixer i tornar a començar. Perquè tornin a florir els cirerers.

Jo estic disposada a fer-ho. Renunciar a plaers energètics, amb menys podem viure plenament. Però també sé que ser coherent amb aquesta afirmació és molt més complicat que unes simples lletres en un post.

Però sols sóc com un gra de mostassa. Petit, insignificant en un espai gegantí. Mentre el poder no renunciï a benefici i grandesa, mentre la rendibilitat estigui per sobre de la vida, mentre l’avenç i futur no estigui al servei de tots i per al benestar i seguretat, ni terratrèmols ni tsunamis ens faran renunciar a la comoditat de riquesa i egoisme a la que estem sotmesos i acostumats. Sols ens faran creure que es canvia alguna cosa, però renunciar a l’energia nuclear ningú s’ho arribarà a plantejar.

Però si un no comença, quin demà els donem als que venen per darrera. Jo estic disposada a intentar-ho, per petita que sigui. I tú?

ps. Tanco els ulls i penso en els fills de tots els meus amics, en els nens i nenes que he anat coneixent, en els que he cuidat i en els que ja no són tan nens. Penso en la Gheisa de la pel·lícula, corrent pel temple. Se m'encoingeix el cor.

Les fotos són les d'un viatge al Japó d'uns bons amics l'estiu del 2009.

ps2. El Jordicine m'ha fet un nou regal, un premi que a més m'ha emocionat molt. El voldria posar en uns bocins més bonics, però com també penso en el seu fill que tant en tant parla, també és present, també és futur. Moltes gràcies! I tb moltes gràcies a qui m'hagi recomenat per a ser blog del dia al 3cat24. Fa molta il·lusió i un xic de vergonya!!

Pluja de notícies

Intento escriure. Potser he esborrat aquest post tres vegades. Son tantes coses. Tants fets d'aquests darrers dies, tantes situacions, tantes notícies. Tantes de noves com de velles, algunes, més caducades que el iogurt que queda a la nevera de fa dies.

Intento buscar paraules boniques, però no les trobo. Voldria jugar amb la pluja i com m'agrada mirar la pluja a la muntanya i sentir l’olor de terra humida. M’agradaria riure recordant les aventuretes d’intrèpides muntanyeres de pà sucat en oli, o els records emocionats dels amics. Fins i tot del sol d'hivern d'ahir al migdia que encomenava vitalitat. Però res em sembla prou ni gens clar. Avui el dia torna a ser fosc.

Aquest cap de setmana feia mandra. Molta mandra. I el que no sabia és el que m'esguardava: notícies.

I ninguna de bona.

Tots sabíem que podien arribar, el món de la construcció està fatal, molt pitjor del que sembla, com d’altres sectors propers en els que estimo. Estàvem preparats. O no. Perquè sempre t'agafa per sorpresa i de manera diferent a l'esperada.

Tots sabíem que les coses no ens van com voldríem, però que intentem mirar endavant, i somriure cada dia. Alegrar-nos del què tenim i no pensar en el que no. Però de tant en tant, ens desinflem. I quan qui es desinfla és el més fort, no hi ha consol possible. I no deixa de ser un efecte dominó que et porta a sentir-nos petits i dèbils.

I fins i tot, les notícies de l'altra punta del món, que vas decidir desconnectar-te amb un mínim d'esperança, es tornen negres en llegir el diari al migdia en ple vermut.

I llavors et toca treure la força d'on sigui, estirar del carro, o del feix de llenya, i mirar endavant. Somriure, encara que sigui forçat, i és que hem de recordar que de tot ens en sortim. I sé que he de pensar que els maldecaps, les ofuscacions, neguits o tristors, sols son pedres del camí. Que ara sento que he d’estar més atenta i cuidar. I així, potser fins i tot,s m’ajudaré a mi mateixa en els meus maldecaps.

Trobar recomfort mitant les fotografies de la festa donostiarra, rebre un mail amb fotos noves de les princeses i saber que el tsunami només va fer créixer el nivell del mar 1 metre a LA i que estan bé o buscar l'assessorament demanat on només puc anar a buscar-lo. I sobretot, perquè ara em toca a mi estar al peu del canó, malgrat només tingui ganes de tornar-me a tapar sota el nòrdic.

ps. I rebre un premi. Moltíssimes gràcies Audrey!! Dóna força i empempta.

Un regal inesperat

Aquesta tarda m'han fet un regal d'aquells que és més que un regal. Que et fa somriure permanentment i que segurament qui l'ha fet no és conscient de la importància que ha tingut en mi.

En un forn de pa, comprant el berenar dels nanos del Grup Jove, m'he trobat tot un homenet que em somreia tímidament. Feia tant de temps que no el veia que ens ha agafat vergonya.

Aquest any farà 20 anys i entre somriures m'ha explicat lo content que està, que estudia infermeria i que ha fet les pràctiques. Que li agrada molt. Li brillàven tant els ulls, aquells ulls tristos que sempre va tenir. Com em brillen a mi ara de les llàgrimes que sento en recordar-lo.

Perquè va arribar de ben marrec, del braçet de la seva amiga de l'ànima i m'estirava la samarreta dient “Rita, ezcolta, ezcolta!” per explicar-te la bajanada més gran que se li acudia. Perquè era un trapella adorable, un “terremoto” patós com ell sol i que se les empescava totes. A qui havies de esbroncar però no podies amagar-te el riure quan justificava el tirar maons i cadires d'un balcó del pati “per fer múzica” o jugava amb el paraigües obert enmig de la pluja i del revés “per netejar-lo”.

I somric perquè hi ha coses increïbles. Com que vulgui estudiar infermeria, d'aquelles professions que tenen en mi tota l'admiració possible, el dedicar-se a les persones malaltes. El cuidar-les, atendre-les, curar-les. És meravellós. I llavors, recordo la seva mare, m'és molt present i penso com n'estaria d'orgullosa del seu nen, per qui ho va donar tot. Perquè per l'amor dels seus dos fills va ser capaç de deixar les seves addiccions i amb les limitacions que tenia treballava de sol a sol, lluitava, estimava, i sempre tenia un somriure per les coses del nano. I també penso en la seva germana gran qui el va cuidar, renunciant en part a les coses que li tocàven per estar a casa amb ell. Dos supervivents, que es tenen l'un a l'altre i no ho han tingut gens fàcil. Que s'estimen i que curiosament tots dos han triat camins professionals de dedicació a persones malaltes.

Perquè és molt frustrant quan t'has dedicat en cos i ànima a que persones com ell tinguin una oportunitat de canvi i els veus fer-se grans i destruir-se. Perquè llavors penses que no serveix de res. Però en canvi, quan et trobes amb testimonis com el seu, te n'adones que si, que un món diferent és possible.

Però a més, salta i em parla del centre, del Grup Jove i que … ”què tal tornar al centre? no com a nen, eh! Com animador!” i em diu que deixem passar un any, que ara no, però que si, que per què no? Que ja en parlarà amb una amiga que també va estar al centre i que amb els del Grup Jove, … “doncs això, a obrir”. Amb aquella naturalitat tan seva, tan de fer fàcil el que sembla impossible.

I llavors és quan arribo a casa i entre llàgrimes d'emoció, me n'adono que tot és possible i que tots els maldecaps, totes les renuncies que he fet durant anys i anys o trencaclosques que ha estat la vida militant, s'ho mereixen. I que hi ha somnis que encara son possibles, somnis pels quals llevar-se al matí no és tan feixuc.

ps. a saber, potser d'aquí un any moltes coses canvien, però ara, de moment, em fan tornar a il·lusionar.

La crónica donostiarra,... encara haurà d'esperar!

Kaixo, Donosti!

Perquè de vegades passa, que sense saber com ni perquè, algú et segueix el rotllo quan proposes alguna bajanada, i així sense saber ni que era carnaval, tan sols perquè eren tres dies de festa per endavant, un cap de setmana que podria semblar qualsevol altre es converteix en tota una aventureta de carretera i manta per gaudir de la fascinant Donostia.

Asteburu ona!!!

ps. comença una ratxa de viatgets i/o sortides que déu n'hi dó! a disfressar-vos i passar-ho bé, que per carnaval tot s'hi val!

El meu vasc, diguem que és nivell zero, agafat del traductor google, per tant si les frases que poso son d'altra manera, agrairé molt les correccions!!

Bocins de dimecres

L'arribada de l'Ainhoa, la germaneta de la Carla, per sorpresa i abans d'hora, el 23-F!

Els mails, els posts, els comentaris, .... les croquetes que no vaig tastar!!!... tot, tot i tot del post-sopar blogger.

Penjar, per fi, el pòster d'Amélie que tenia a l’estudi de hobbiton però no al vuit8ena.

Mandrejar fins tard.

Un xàfec de pluja inesperada però refrescant.

Les maduixes: Amb iogurt, amb plàtan i suc de taronja, soles, amb una mica de sucre o de qualsevol manera.

Escollir el millor vestit dels oscars a l'hora de l’esmorzar

Que demà sigui Sant Medir, la festa més dolça, i pujar a Gràcia.

Descobrir racons de Barcelona: el Parc de les Aigües.

El fred i el sol d'hivern a la cara.

Bruixes!!! que serem més que bruixes!

ps. I quins son els vostres bocins de la setmana?