Bocins d'esperança

"La muerte no se opone a la vida, la muerte está incluida en nuestra vida”
Tokio blues. Haruki Murakami.
“Con lo vasto que es el mundo, a ti te corresponde un espacio minúsculo –y ya te parece bien que así sea-, pero éste no figura en ninguna parte”
Kafka a la platja. Haruki Murakami.

Avui no hi havia cabuda pels bocins de dimecres, masses notícies tristes. No m’hi veia en cor, però el cert és que cal sempre mirar endavant i una conversa a l’esmorzar em demana fer-los. Bocins diferents.

El planeta ha dit prou i ha mostrat la seva fúria. Devastadora i incontrolable, per deixar vista per sentència l’arrogància i superioritat que es creia l’home. O més que l’home, el poder. Demostrant que el que uns quants denuncien insostenible és una gran veritat, com un cop de puny a l’estómac. Fent-nos veure que el camí que trepitgen els que van per davant no és un camí d’immunitat. Que el futur de llum, progrés, esplendor és incandescent a la força de la natura i de la ciència, que no pot suportar tants excessos i que ara crema.

Hem arribat a un punt d’inflexió. No hi ha possibilitat de seguir com fins ara, anant cap a on ens porta aquest món que no s’atura, la nostra pròpia destrucció. No podem seguir el camí, segon que passa sembla més a prop la tragèdia de les tragèdies i res podem fer.

Sols renéixer i tornar a començar. Perquè tornin a florir els cirerers.

Jo estic disposada a fer-ho. Renunciar a plaers energètics, amb menys podem viure plenament. Però també sé que ser coherent amb aquesta afirmació és molt més complicat que unes simples lletres en un post.

Però sols sóc com un gra de mostassa. Petit, insignificant en un espai gegantí. Mentre el poder no renunciï a benefici i grandesa, mentre la rendibilitat estigui per sobre de la vida, mentre l’avenç i futur no estigui al servei de tots i per al benestar i seguretat, ni terratrèmols ni tsunamis ens faran renunciar a la comoditat de riquesa i egoisme a la que estem sotmesos i acostumats. Sols ens faran creure que es canvia alguna cosa, però renunciar a l’energia nuclear ningú s’ho arribarà a plantejar.

Però si un no comença, quin demà els donem als que venen per darrera. Jo estic disposada a intentar-ho, per petita que sigui. I tú?

ps. Tanco els ulls i penso en els fills de tots els meus amics, en els nens i nenes que he anat coneixent, en els que he cuidat i en els que ja no són tan nens. Penso en la Gheisa de la pel·lícula, corrent pel temple. Se m'encoingeix el cor.

Les fotos són les d'un viatge al Japó d'uns bons amics l'estiu del 2009.

ps2. El Jordicine m'ha fet un nou regal, un premi que a més m'ha emocionat molt. El voldria posar en uns bocins més bonics, però com també penso en el seu fill que tant en tant parla, també és present, també és futur. Moltes gràcies! I tb moltes gràcies a qui m'hagi recomenat per a ser blog del dia al 3cat24. Fa molta il·lusió i un xic de vergonya!!

El peix que es mossega la cua

De la crisi, no hi entenc massa, la veritat. Fa massa temps que visc en el meu món, que de tant en tant surto, trec el cap i m’espanto. I a més, els números no se’m donen massa bé.

Aquest matí, mentre m’acabava de despertar m’ha semblat sentir que les mesures contra la crisi que vol posar el Govern estatal han de servir per fomentar el consum entre les famílies. S’ha d’aconseguir que les entitats de crèdit donin préstecs a les famílies per tal que aquestes tornin a tenir poder adquisitiu, gastin i reactivin l’economia.

Fredament, objectivament puc entendre que aquesta és la solució. Si no hi ha consum, no es pot vendre i per tant no es pot produir i per tant es tanquen les fàbriques, es crea atur.....

Però, si precisament el consumisme ens ha portat on som. Durant els anys de bonança ens hem tornat encara més egoistes i ens han fet creure que per viure, per ser “el més”, es necessita de tot i més, i que això representa l’èxit personal. Que s’ha de tenir una casa espectacular, cotxe, viatjar als llocs més llunyans, sortir, tenir de tot, quaranta mil pantalons i dotzenes de parells de sabates; que l’arruga no és bella i cal eliminar-la, que l’educació s’aprèn a força de talonari... i, bé, podria dir quaranta mil coses més. I tothom hi hem caigut de quatre grapes a la galleda. Estirant més el braç que la màniga, endeutant-se fins el coll.

I la solució és creant més endeutament? A mi, em van ensenyar que endeutament comporta pobresa. És un pou amb poques sortides.

I a sobre, per acabar-me d’embolicar més, hi ha qui va ensenyant balanços amb guanys escandalosos mentre la filial anuncia acomiadaments igualment escandalosos. I alguns ploren dient que el que més els preocupa són els impagaments hipotecaris i desnonaments.

Tot plegat massa despropòsits i cap alternativa. Si no canviem nosaltres mateixos i deixem de jugar als jocs dels magnats, cada dia els rics seran més rics i els pobres, més pobres.