19/1/09

Un petit jardí



M'he comprat margarides.
Per plantar-les i que creixi la primavera.
I en aquests dies gèlids, aparegui el sol.


Els dies van passant,
alguns més aprop,
d'altres lluny sense saber perquè.


Caps de setmana que ho engegaries tot a rodar,
instants que et retornen un bri d'alguna cosa.


I dilluns que t'amagaries sota el nòrdic.
Llàstima que sota el nòrdic tampoc surt el sol.



ps. Demà canviarà el món?
Donada la meva poca fe en els que tinc aprop, necessito creure que encara algú ens pot donar alé.
Però de moment, tot és festa

ps2. Perquè ja no es poden insertar vídeos del youtube?

15/1/09

Relats conjunts: L'Odalisca



La cinquena! No més no, si us plau! Toques molt bé, ets un geni de la cítara, el millor, però mira'm una mica, sóc aquí, i tinc fred!


Només que em tractéssis amb la meitat de tendresa que la tractes a ella, ja em consideraria afortunada. Només que em dediquéssis la meitat de temps que li dediques a ella, ja em semblaria una eternitat. Només que m'estiméssis la mil·léssima part del que t'estimes aquesta joia teva, podria continuar amb aquesta esclavitud.


Tú que et sents infeliç per tocar per mi, per fer-me passar l'estona, quan voldries tocar per d'altres, que voldries volar ben lluny amb ella, i jo que només et vull a tú. Quin parell.

Si almenys em diguéssis alguna cosa.

Deixa de tocar d'una vegada! No, no, no deixis de tocar. No podria estar sense tú.

13/1/09

L'escola II

El meu pas per l'escola no va ser per tirar coets, ni espectacular, ni brillant, ni pèssim. Sempre vaig intentar passar decepercebuda, amb el meu grup d'amics, portar-ne bé amb tothom, fent cas als mestres, però sense destacar en res. Mai vaig demanar atenció. Anava aprenent, sense esforçar-me gaire però sense que em demanèssin gaire.
Hi ha episodis de l'escola que m'agradaria borrar completament de la memòria, com quan vaig agafar por de la piscina, però aquests records tornen de tant en tant. O com quan em van enxampar copiant en un exàmen de mates i el profe em va avergonyir davant de tothom perquè sabia perfectament que així no ho tornaria a fer.
Hi ha els bons records sobretot les colònies de sisè, els patis, les classes al laboratori, el carnaval disfressant al noi guapo de la classe de Blancaneus o l'intercanvi a Dinamarca.
La meva classe era la dolenta. Era aquella que a vuitè van demanar molta gent canviar i anar al grup B perquè era més tranquil. Érem més nois que noies, però a nosaltres ja ens anava bé. Era divertida i vaig crèixer amb tots ells des de que teníem 3 anys. I no la canviaria per res del món.
Bé potser si que hi ha una cosa que hagués canviat. Quan a segon de BUP no vam fer res per uns companys que no venien de viatge a Cantàbria. Crec que va ser una petita derrota de la que he aprés i m'ha fet ser més conscient amb d'altres causes més endavant i apendre la importància de fer pinya.
Quan ens vam veure fa ben poc en un sopar, al cap de cinc minuts, ja era com tornar a classe, les mateixes maneres de relacionar-se, de fer. I això em porta a pensar que no canviem massa. Som com som, podem modificar conductes, millorar-nos, però mai podem canviar la nostra essència. De fet si miro enrera i recordo com vaig reaccionar quan per casualitat, per estar allí en el moment, em van escollir per fer de fada a la representació de Canigó, representació de la festa de sant jordi on nens i nenes de totes les classes hi participaven, o com quan vaig guanyar el premi de Sant Jordi a seté amb un conte fet en menys de cin minuts, veig que sempre he estat igual. Totes dues coses em suposaven ser centre d'atenció i la pressió que algú estigués atenta al què feia no em deixava disfrutar del fet de sortir en una representació o de guanyar un premi. I ara continuo igual. Detesto els examens orals, parlar en públic. Els darrers anys, com a coordinadora, el pitjor moment era posar-se damunt la tarima o davant del micro i explicar-se, pors no superades.

Miro aquells temps i malgrat tingui un bon record, no hi tornaria. I podria dir que segurament faria coses diferents. Però en canvi continuo caient en els mateixos errors, relacionant-me de la mateixa manera que a l'escola. Potser és hora de fer alguna cosa diferent. O potser és impossible.

12/1/09

L'escola


Per casualitat, he trobat aquest dibuix de l'escola. El va fer la Pilarín Bayés per celebrar el 20è aniversari de l’escola, la meva petita escola on féiem l’hort, ens arrebossàvem amb farina, pintàvem les parets del carrer o ens manifestavem per posar un semàfor.

Mai he pogut ser objectiva del tot amb ella. Me l’estimo massa, m’hi vaig passar 15 anys de la meva vida i encara ara està a menys de cinc minuts de casa els pares. Fins fa ben poc no m’havia plantejat que havia anat a una escola activa (com li déien abans) i creia que tots els nens i nenes havien fet hort, tenien un sorral immens per jugar i anaven a piscina. I en canvi, la realitat és que en aquells temps no era així.

Ara, l’escola ha canviat molt. Massa. És una escola gegant, amb molt nens i nenes i encara que sembla que volen recuperar cert esperit de temps enrera doncs s’ha perdut el caliu que la feia especial, la veritat és que ja no és tan referent educatiu al barri (de fet, per sort, ra hi ha molt bones escoles al barri i de diferents estils). Els pares sempre dieun que tot va canviar el dia que es va decidir que l’escola no es fés pública. Diuen que des d’aquell dia, tot es va perdre.

Però jo tot això no ho sé, i em continuo meravellant de les petites coses, que la sala dels profes encara tingui els vitralls que va dibuixar la Marta o la sala de música els de la Neus. Que al sòtan es continuïn fent mobles de pretecnologia i que el menjador encara faci aquella olor tan especial. I em meravella l’edifici nou, amb la sala de dibuix plena de claraboies, el què hauria donat per poder-hi dibuixar i no com ho féiem nosaltres al menjador. Però com ja he dit els anys on era una escola petita, una escola en construcció, fent-se, van ser els millors. De plantar mimoses, trepitjar les figues de la figuera, jugar a bales, dutxar-se amb aigua freda al vestidor, còrrer per la biblioteca, i esclar apendre alguna coseta.

10/1/09

brownies


El vuit8ena fa olor de xocolata. Demà venen a sopar uns amics i he fet brownie de postres. Ja veurem com ha sortit. M'he inventat les mesures, doncs no tinc bàscula i les mides de la recepta eren exactes i no com les receptes de la iaia Ester que va amb closques d'ou i cullerades soperes.Fora plou a bots i barrals. Algún dia pararà de ploure i sortirà el sol? I jo ja em sento contradita, doncs m'agrada la pluja.
A la tele fan poca cosa, una peli de por que sola no m'agrada veure, programillos d'aquests que posen dels nervis, i una d'aquelles pelis bones, bones però que t'esgarrifa la pell.El Puck es posa damunt del sofà, ronroneja i espera mimitos.
Un divendres nit a casa i tot es fa estrany.Vacances, per fi, mil i una gestions a fer, mil i una cosa a mirar. Mil i un paper a endreçar.I només un desig, canviar aquesta rutina, que no és rutina però que no deixa de ser rutina.
Hi ha un tòpic que diu que tothom desitja allò que no té.
Alguns es resignen, o potser simplement accepten el què tenen. Crec que aquestes últimes aconsegueixen viure en pau amb elles mateixes però mai arribaran a sentir-se plenament satisfets.

D'altres s'amarguen i amarguen als que tenen al voltant, tornant les relacions de la pitjor manera (torno a la peli durilla que estava veient Tedoy mis ojos).
Els que no es resignen se suposa que lluiten per aconseguir allò que volen.
Hi ha els que lluiten, i que quan aconsegueixen una fita, se'n proposen una altra, però sovint es neguen a acceptar que per aconseguir aquesta fita s'ha fet mal.

I jo, vaig fent brownies, com si tot anés rodat, com si tingués allò desitjat, però ha arribat un punt que ja no sé res.

9/1/09

Ens quedarem tots glaçats!!!
Quin fred que fa!!!!


I com diuen la bruixoleta i en XeXu, l'amor ens ho pot fer perdre tot...

8/1/09

distància

Una de les amigues de l’escola, d’aquelles que tens des de fa milions d’anys i que creus conèixer com si fosis tú mateixa, està passant un mal moment. Però ella es nega a acceptar, a dir-nos que està feta una merda i que no sap cap on vol tirar. Fa ja dies que estem estranyes amb ella, fets que han anat passant els darrers temps, persones que han tornat a les nostres vides de manera diferent i que totes no ho vivim igual fa que ens haguem distanciat.
I això fa mal. Fa mal que cada cosa que ens diguem ens porti a paraules malsonants, “mocs” i desprecis. Fa mal que no ens poguem mirar a la cara, abraçar, cridar i plorar si cal. Fa mal ja no riure juntes.
Qualsevol cosa porta a mal entesos, a ni mirar-nos als ulls. És com si la nostra amistat ja no fós prou bona o suficient.
Sembla dramàtic, quan no ho és. Però pensava que a aquestes edats aquestes coses ja no passen, que les relacions ja es porten d’una manera més tranquil·la i que cadascuna de nosaltres té la seva vida, i sabem compartir-la. Que cadascuna té les seves virtuts i els seus defectes, però que conèixe’ns tant fa que ens acceptem tal i com sóm.
Tancada en les meves ofuscacions, en coses que no entenc, reaccions que no són com considero que han de ser, somnis de pa sucat en oli i el fet que em dóna la sensació que últimament només dono voltes a les meves misèries sense avançar en res o que cada cosa que fem em qüestiona constantment, no m’han ajudat a entendre-la. A buscar moments per retrobar-nos. I potser simplement és un toc d’alerta, la seva manera de dir-nos alguna cosa que li fa mal l’ànima.
Però no sé com podem arribar a ella. Ella que és tan racional, tan pragmàtica i decidida, ella que se’n riu perquè mentre jo trigo 4 mesos a decidir quina làmpara ha d’anar a l’habitació, en una setmana ja té totes les làmpares, tampoc es deixa ajudar massa. I tampoc fa massa per entendre que les coses que vol ella no necessàriament han de ser les mateixes que els altres, que encara que m’encantaria anar cada dimecres a sopar tapes, l’economia no ho permet o que faci mandra creuar la ciutat per anar al gimnàs.
Suposo que totes hem tingut massa canvis el darrer any. Espero que el temps posi les coses al seu lloc. És una part de mi i no podria ser la mateixa sense la seva amistat. Com la de les altres.
I alhora tot això em fa replantejar com estic al costat dels que estimo. De vegades, sovint, penso en el que dono i en el que rebo. M'agrada pensar que dono sense esperar res a canvi, i que estic atenta, però de tant en tant topo en parts que em fan pensar que potser penso massa i faig poc.
Ps. Aquests dies que fa tant de fred me’n recordo molt com li agrada tan poc el fred i prefereix l’estiu i el calor, i com jo sempre li dic que molt millor aquest aire de refresca les idees, que amb el fred et pots abrigar però amb el calor res de res i com el sol d’hivern que fa tants dies que no es deixa veure és un dels plaers immensos que hi ha.

6/1/09

Puck, puck, puck


No han estat uns bons temps, ho sé.

L'arribada del fred va fer que es despertéssin puces arribades de no sabem on, si del camp, d'algunes sabates o de la pròpia casa nova, però el fred i la calefacció les va despertar, i fins que no les vam aconseguir caçar, vas passar uns dies una mica irritat.

Els darrers dies no t'he fet massa cas, no hem jugat i massa, doncs no estava massa per fer-ho.

El regal de reis crec que no t'ha agradat massa, un llitet ben maco, no sé ben bé perquè, segur que estaràs més còmode que no pas al llit, donant-te patades mentre em moc.

I demà tinc l'últim regalet. I aquest no te l'esperes. Estàs enfadat perquè t'he tret el menjar, però així ho han manat. Et fas gran, i encara que et pensis que m'agrada fer-te la punyeta no és així, estaràs més bé capat. Ara encara no ho saps, però abans que et converteixis en un gat sexy i trenca cors de les gatetes de la barriada i et posis nerviós, millor capar-te.

Però arribaran els bons dies, deixarà de ploure i no t'espantaràs amb els llamps i trons, i et faràs gran, continuràs xerrant quan arribo a casa, explicant les mil i una fetes que has fet i les coses que has descobert. T'amagaràs sota el llit només obrir la porta i continuaràs intentant agafar les coses de damunt la taula. Saltaràs encara més amunt i derraparàs intentant fer de Messi colant les pilotes sota el sofà. I sobretot ronronejant mentre veiem una peli plegats.

Has estat la millor inversió del vuit8ena.

Ais demà...

4/1/09

Australia

Podria ser una gran pel·lícula, però li falta alguna cosa. O com a mínim és el que a mi em va semblar. I em va agradar, però...

No hi entenc massa i normalment vaig al cine perquè em crida l’atenció la història, per algún actor, però poques vegades perquè el director m’agradi. I en aquest cas, era així. M’apassionen les pel·lícules del Baz Luhrmann, la versió de Romeu i Julieta, per mi és la millor feta mai, i la primera hora de Moulin Rouge, buf, indescriptible, color, moviment, tot tan ràpid i alhora tan clar. Per això n’esperava molt d’aquesta Australia, o més que molt, una pel·lícula diferent i en canvi, tot i els paisatges, cada dos per tres veus els perfils sobreposats d’una seqüència rodada en estudi.

I està molt bé, desdibuixes tocs de l’autor, però sembla una pel·lícula americana més, amb un principi i un final marcats, una història sense sorpreses, amb tocs d’humor, acció, melodrama i plors, doncs vaig plorar com una magdalena, però sense allò que fa que algunes pel·lícules siguin especials. Un dolent molt dolent que no es creu ningú (i això que qui fa de dolent és el meu estimat Faramir, però s’ha de reconèixer que aquí ho fa fatal). Però per alguna cosa, em falta algo, i encara no sé què és.

Podria passar a qualsevol lloc, … i sols trets típics et marquen que estàs a Australia. Fins i tot, la història dels aborígens queda a mitges quan és l’eix de tot plegat. A estones sembla un western, i a estones sembla que estiguis a Pearl Harbor. Potser és que aquell continent queda tan llunyà i especial que sembla que tingui que ser tot diferent quan no ho és.



La Nicole Kidman ho fa molt bé, però com que li tinc una mica de mania, doncs mira, això si, una cosa que sempre em fa molta gràcia és com fa els personatges de nena bona i mimada, com camina ràpidament, és un estil molt particular i molt autèntic. Això si, quin troç d’home!!!! Només per l’escena de la dutxa ja val la pena anar al cine! I ahir per un dia, vam estar totes d’acord, millor guarro que no pas empolainat i la clenxa al costat.

I per damunt de tot hi ha els ulls del nen, que se’t claven com bales a l’ànima, que et remouen i deixen sense alè. Història de tots, i dels australians en particular. I el Rey Jorge sublim jugant a fer de flamenc.

Malgrat tot, una bona pel·lícula que no es fan gens pesades les 3 hores (potser és que n’esperava massa). I un lloc per descobrir.


Ps. Continuo sense entendre el paper dels japonesos a la IIGM. D’acord que van ser qui van portar els USA a participar-hi, però no entenc el perquè. I encara menys entenc el seu paper després. Van desaparèixer del mapa mundial, sense participar a la guerra freda per convertir-se en super potència econòmica. Això si, a les pel·lícules els japonesos sempre tenen les mateixes pintes.

3/1/09

Vine al mercat, reina

M'apassiona anar al mercat. I no és una cosa que acostumi a fer molt sovint. Això del dissabte al matí anar al mercat és una aventura que no puc fer gairebé mai, sols durant les vacances, quan no tinc nens. I entre setmana reconnec que sempre hi ha quaranta mil coses i acabes comprant de mala manera al super que hi ha més a prop de casa.

Però bé, m'apassiona el mercat. No hi ha tantes aglomeracions, les dependentes són amables i tot i que et volen vendre mil i una coses mai et donen gat per llebre (o almenys fins ara no m'ha passat mai).

M'agraden les parades de fruites i verdures, sempre amb tot ben posat, amb mil i un colors i olors. M'agraden les parades de conserves, amb totes les olives, les peixetaries amb els escamarlans encara movent-se; els pernils deixant el seu perfum, tots els formatges possibles i més..... Sempre m'han fet gràcia les parades de llegum cuita, que aquest any han repartit la grossa i els bars del mercat; un espai ben curiós, de cafés en llet ràpids i crossants una mica ressecs.

M'agrada com s'ajuden els comerciants, com el noi del bar va repartint cafés en llet per mantenir l'escalfor, trobar els primers bolets de la temporada a preus desorbitats, aconseguir una fruita que gairebé ningú coneix o que et tornin a explicar per milionèssima vegada la recepta del fricandó.

El que encara no sé comprar és el peix, me'l continua portant la mare del de sants (o potser és que com m'agrada poc el peix, tampoc m'hi escarrasso massa).

No trobo que el mercat sigui gaire més car que algunes grans superfícies, (avui mateix he trobat els tomàquets gairebé 50 cèntims més barats al mercat que al super ...uix... m'estic fent gran...) i en canvi la fruita té gust a fruita, la pots tenir més d'una setmana i que mantingui el gust, la carn no deixa anar aigueta al fer-la a la planxa, el peix es conserva una mica més i el pernil dolç tallat no té res a veure amb l'envasat.

De tots els mercats, els meus preferits són el mercat de Vilafranca els dissabtes al matí enmig del poble i on hi pots trobar de tot, fins i tot aneguets i pollastres petitons, calçes i calçotets, olles i plats,..... i el mercat d'Eivissa, un mercat petitó petitó, obert i amb estructura romana.

Als viatge sempre n'hi ha per visitar, als mercats pots descobrir l'escència del poble, la seva vida. Encara que a molts llocs això del mercat gairebé ja no existeix. I en canvi és un punt de trobada important, un punt de creuament de camins.




ps. la última foto te l'he robat, lulamy, no me n'he pogut estar, espero que no et sàpiga greu però és preciosa.