
19/1/09
Un petit jardí

15/1/09
Relats conjunts: L'Odalisca

Deixa de tocar d'una vegada! No, no, no deixis de tocar. No podria estar sense tú.
13/1/09
L'escola II
Bé potser si que hi ha una cosa que hagués canviat. Quan a segon de BUP no vam fer res per uns companys que no venien de viatge a Cantàbria. Crec que va ser una petita derrota de la que he aprés i m'ha fet ser més conscient amb d'altres causes més endavant i apendre la importància de fer pinya.
Miro aquells temps i malgrat tingui un bon record, no hi tornaria. I podria dir que segurament faria coses diferents. Però en canvi continuo caient en els mateixos errors, relacionant-me de la mateixa manera que a l'escola. Potser és hora de fer alguna cosa diferent. O potser és impossible.
12/1/09
L'escola

Mai he pogut ser objectiva del tot amb ella. Me l’estimo massa, m’hi vaig passar 15 anys de la meva vida i encara ara està a menys de cinc minuts de casa els pares. Fins fa ben poc no m’havia plantejat que havia anat a una escola activa (com li déien abans) i creia que tots els nens i nenes havien fet hort, tenien un sorral immens per jugar i anaven a piscina. I en canvi, la realitat és que en aquells temps no era així.
Ara, l’escola ha canviat molt. Massa. És una escola gegant, amb molt nens i nenes i encara que sembla que volen recuperar cert esperit de temps enrera doncs s’ha perdut el caliu que la feia especial, la veritat és que ja no és tan referent educatiu al barri (de fet, per sort, ra hi ha molt bones escoles al barri i de diferents estils). Els pares sempre dieun que tot va canviar el dia que es va decidir que l’escola no es fés pública. Diuen que des d’aquell dia, tot es va perdre.
Però jo tot això no ho sé, i em continuo meravellant de les petites coses, que la sala dels profes encara tingui els vitralls que va dibuixar la Marta o la sala de música els de la Neus. Que al sòtan es continuïn fent mobles de pretecnologia i que el menjador encara faci aquella olor tan especial. I em meravella l’edifici nou, amb la sala de dibuix plena de claraboies, el què hauria donat per poder-hi dibuixar i no com ho féiem nosaltres al menjador. Però com ja he dit els anys on era una escola petita, una escola en construcció, fent-se, van ser els millors. De plantar mimoses, trepitjar les figues de la figuera, jugar a bales, dutxar-se amb aigua freda al vestidor, còrrer per la biblioteca, i esclar apendre alguna coseta.
10/1/09
brownies

Alguns es resignen, o potser simplement accepten el què tenen. Crec que aquestes últimes aconsegueixen viure en pau amb elles mateixes però mai arribaran a sentir-se plenament satisfets.
D'altres s'amarguen i amarguen als que tenen al voltant, tornant les relacions de la pitjor manera (torno a la peli durilla que estava veient Tedoy mis ojos).
Els que no es resignen se suposa que lluiten per aconseguir allò que volen.
Hi ha els que lluiten, i que quan aconsegueixen una fita, se'n proposen una altra, però sovint es neguen a acceptar que per aconseguir aquesta fita s'ha fet mal.
I jo, vaig fent brownies, com si tot anés rodat, com si tingués allò desitjat, però ha arribat un punt que ja no sé res.
9/1/09
8/1/09
distància
I això fa mal. Fa mal que cada cosa que ens diguem ens porti a paraules malsonants, “mocs” i desprecis. Fa mal que no ens poguem mirar a la cara, abraçar, cridar i plorar si cal. Fa mal ja no riure juntes.
Qualsevol cosa porta a mal entesos, a ni mirar-nos als ulls. És com si la nostra amistat ja no fós prou bona o suficient.
Sembla dramàtic, quan no ho és. Però pensava que a aquestes edats aquestes coses ja no passen, que les relacions ja es porten d’una manera més tranquil·la i que cadascuna de nosaltres té la seva vida, i sabem compartir-la. Que cadascuna té les seves virtuts i els seus defectes, però que conèixe’ns tant fa que ens acceptem tal i com sóm.
Tancada en les meves ofuscacions, en coses que no entenc, reaccions que no són com considero que han de ser, somnis de pa sucat en oli i el fet que em dóna la sensació que últimament només dono voltes a les meves misèries sense avançar en res o que cada cosa que fem em qüestiona constantment, no m’han ajudat a entendre-la. A buscar moments per retrobar-nos. I potser simplement és un toc d’alerta, la seva manera de dir-nos alguna cosa que li fa mal l’ànima.
Però no sé com podem arribar a ella. Ella que és tan racional, tan pragmàtica i decidida, ella que se’n riu perquè mentre jo trigo 4 mesos a decidir quina làmpara ha d’anar a l’habitació, en una setmana ja té totes les làmpares, tampoc es deixa ajudar massa. I tampoc fa massa per entendre que les coses que vol ella no necessàriament han de ser les mateixes que els altres, que encara que m’encantaria anar cada dimecres a sopar tapes, l’economia no ho permet o que faci mandra creuar la ciutat per anar al gimnàs.
Suposo que totes hem tingut massa canvis el darrer any. Espero que el temps posi les coses al seu lloc. És una part de mi i no podria ser la mateixa sense la seva amistat. Com la de les altres.
Ps. Aquests dies que fa tant de fred me’n recordo molt com li agrada tan poc el fred i prefereix l’estiu i el calor, i com jo sempre li dic que molt millor aquest aire de refresca les idees, que amb el fred et pots abrigar però amb el calor res de res i com el sol d’hivern que fa tants dies que no es deixa veure és un dels plaers immensos que hi ha.
6/1/09
Puck, puck, puck

4/1/09
Australia
Podria ser una gran pel·lícula, però li falta alguna cosa. O com a mínim és el que a mi em va semblar. I em va agradar, però...No hi entenc massa i normalment vaig al cine perquè em crida l’atenció la història, per algún actor, però poques vegades perquè el director m’agradi. I en aquest cas, era així. M’apassionen les pel·lícules del Baz Luhrmann, la versió de Romeu i Julieta, per mi és la millor feta mai, i la primera hora de Moulin Rouge, buf, indescriptible, color, moviment, tot tan ràpid i alhora tan clar. Per això n’esperava molt d’aquesta Australia, o més que molt, una pel·lícula diferent i en canvi, tot i els paisatges, cada dos per tres veus els perfils sobreposats d’una seqüència rodada en estudi.
I està molt bé, desdibuixes tocs de l’autor, però sembla una pel·lícula americana més, amb un principi i un final marcats, una història sense sorpreses, amb tocs d’humor, acció, melodrama i plors, doncs vaig plorar com una magdalena, però sense allò que fa que algunes pel·lícules siguin especials. Un dolent molt dolent que no es creu ningú (i això que qui fa de dolent és el meu estimat Faramir, però s’ha de reconèixer que aquí ho fa fatal). Però per alguna cosa, em falta algo, i encara no sé què és.
Podria passar a qualsevol lloc, … i sols trets típics et marquen que estàs a Australia. Fins i tot, la història dels aborígens queda a mitges quan és l’eix de tot plegat. A estones sembla un western, i a estones sembla que estiguis a Pearl Harbor. Potser és que aquell continent queda tan llunyà i especial que sembla que tingui que ser tot diferent quan no ho és.

La Nicole Kidman ho fa molt bé, però com que li tinc una mica de mania, doncs mira, això si, una cosa que sempre em fa molta gràcia és com fa els personatges de nena bona i mimada, com camina ràpidament, és un estil molt particular i molt autèntic. Això si, quin troç d’home!!!! Només per l’escena de la dutxa ja val la pena anar al cine! I ahir per un dia, vam estar totes d’acord, millor guarro que no pas empolainat i la clenxa al costat.
I per damunt de tot hi ha els ulls del nen, que se’t claven com bales a l’ànima, que et remouen i deixen sense alè. Història de tots, i dels australians en particular. I el Rey Jorge sublim jugant a fer de flamenc.
Malgrat tot, una bona pel·lícula que no es fan gens pesades les 3 hores (potser és que n’esperava massa). I un lloc per descobrir.
Ps. Continuo sense entendre el paper dels japonesos a la IIGM. D’acord que van ser qui van portar els USA a participar-hi, però no entenc el perquè. I encara menys entenc el seu paper després. Van desaparèixer del mapa mundial, sense participar a la guerra freda per convertir-se en super potència econòmica. Això si, a les pel·lícules els japonesos sempre tenen les mateixes pintes.
3/1/09
Vine al mercat, reina
M'apassiona anar al mercat. I no és una cosa que acostumi a fer molt sovint. Això del dissabte al matí anar al mercat és una aventura que no puc fer gairebé mai, sols durant les vacances, quan no tinc nens. I entre setmana reconnec que sempre hi ha quaranta mil coses i acabes comprant de mala manera al super que hi ha més a prop de casa.
at d'Eivissa, un mercat petitó petitó, obert i amb estructura romana.