Concerts

El meu primer concert és un dels Lax'n'busto a la Pl. Catalunya de Barcelona. Era l'època de "Que collons Miami ni que Florida beach..." i era una dolescent en plena febre del rock català.



A partir d'aquí n'hi ha hagut moltíssims. Concerts petits, grans, a places, estadis o petites sales. D'amics d'amics, de estrelles rutilants o concerts d'orquestra. Concerts llargs, interminables i concerts curts, molt curts (Suede. Una hora de concert clavada). Arribar a mig concert, no arribar-hi.

Recordo no massa especialment com vam acompanyar una amiga de la facultat que sortia amb un noi siniestro-punk que tocava a El Prat i com no vam arribar-hi i ens vam quedar tirades a mitja autopista esperant un autobús que mai arribava.

També, un d'especial, per aconseguir entrades d'una manera rocambolesca i entabanar la Irene perquè anéssim a Zeleste, quan encara era Zeleste i cada dos per tres anavem a l'A+saco.

(és el concert del dia abans a Madrid, però no n'hi ha cap del de BCN)

Amb una amiga déiem que hi ha artitstes que has de veure com a mínim una vegada en directe, però com sempre, el llistat de concerts pendents és etern.

A més, últimament hi ha la febre aquesta de les grans cues i d'esgotar les entrades en hores oi comprar entrades per internet, pendents de ser els primers per no quedar-se sense. Com caiem a les pròpies xarxes de la publicitat i del consumisme!! Fa certa ràbia, la veritat. Ma germana, després d'estar 7 hores fent cua per una entrada per un concert d'U2 es va quedar a les portes de l'FNAC (però després li va tocar a través del carnet del Barça... i vam anar les dues de gorra,...je, je, je.... només les podia recollir el pare que va ser qui les va acabar pagant....)

I hi ha concerts per tot, per ballar i cridar fins quedar-se extenuada i sense veu, passant tres dies amb les emocions viscudes, amb els records de les cançons, concerts per estar abaix cridant i saltant. Hi també hi ha concerts per escoltar, per gaudir de la música, la veu, la companyia... concerts per veure'ls des de la graderia, gaudint de la música i ballant tanquil·lament.


Hi ha un concert que se'm resisteix. Algú a qui no he vist mai en directe, que per diverses raons m'he quedat sense escoltar-lo en directe: Jorge Drexler.

Però amb tot, el concert que més m'ha arribat va ser el d'homenatge a Freddy Mercury a Wembley l'any 1992. Recordo passar tota la tarda enganxada davant la tele i recordo descobrir tot un nou món.



(manca More than words que s'enllaçava, però no les vaig trobar juntes)

Hi ha qui diu que sempre hi ha un concert que et marca (com tantes altres coses que et marquen). No sé si aquest ho va ser o si està per arribar, només sé que jo (que no sóc gaire entesa en música) m'agrada de manera especial escoltar la música en directe. Té una màgia diferent.


Pd. Aquest dissabte, concert de Marlango a Sant Cugat (amb la panxa de la Walting a punt de parir).
I avui també he vist la programació del X Festival Mil·leni, i buf... n'hi ha uns quants d'interessants.
Però és tot tan car....

pd2. els vídeos no son massa bons, però és el què he trobat..... De fet, aquest post neix perquè l'altre dia vaig trobar el vídeo del concert del Freddy Mercury i s'havia fet malbé. A sant-youtube hi ha de tot. I esclar, uns va portar als altres.
Per cert, tots els vídeos son de concerts "canyerus", però els tranquil·lets també valen.

El no plan

“Plan” de cap de setmana.
Cap.
El que surti.
Sense horaris.
Un veritable luxe.
Descans.
Posar el nòrdic.
Llevar-se tard.
Baixar a la platja.
Pintar.

Ni mirar de reúll el llistat de coses pendents.
No, aquest cap de setmana, no.

Ni pensar en el què fa mal.
No, aquest cap de setmana, no.

Potser

Ma germana porta dues setmanes de vacances.
De fet, se li va acabar el contracte.
I el conte de la lletera que tenia fet (acabar la carrera, fer les proves, independitzar-se...) s'ha quedat en stand by.

Tinc dos cosins que treballen a la Seat. I un d'ells treballa amb la seva companya.
Cada vegada que se sent alguna cosa,... ens truquem o enviem mail. i no ho acostumem a fer massa sovint.

Una amiga, treballa a la Nissan.
Fa patir.

Potser, si no hagués viscut el que vaig viure fa dos anys, potser no em tocaria tan aprop el que surt aquests dies de notícia.
Potser, si nó hagués viscut aquell dia en el bar quan ens déien que si féiem públic el que sabiem ens féien a fora a tots 40, potser no podria entendre la impotència dels que llencen containers.
Potser, si no m'haguéssin dit que el meu lloc de treball no tenia continuitat simplement per una estratègia política, potser encara em creuria algún polític o sindicat.
Potser, si no haguéssim fet pinya, haguéssim lluitat per tots, potser no pensaria que encara estem a temps de fer alguna cosa.

Simpatia pel diable

No sé què passa, si és la llei de Murphy que mai falla, els astres, el destí o la mala sort, però sempre passa.

Aquell dia que no t’arrecles, que penses,.. és igual, només vaig a treballar, ja m’arreclaré demà. Aquell dia que ni penses que et poses el jersei més còmode però menys bonic, que gairebé ni et mires el mirall, aquell dia que tot et cau, que tropeçes .…. Llavors, aquell dia, et retrobes amb algú.

I no algú que t’és igual que et vegi millor o pitjor, no algú que sàpiga entendre que estàs cansada i que tot va navegant sense rumb. No aquell que et veu cada dia, els bons i els dolents, o que no veus però que està sempre i de qui m’allunyo sense saber-ne parar.

No, no… Et trobes aquell que no ha de ser però que sempre et treu els colors.

Aquell que saps que no et convé, que fins i tot et queia malament, i que ja havia aconseguit esborrar de la memòria. Aquell que gairebé ni sabia que existies però que per l’atzar et va apropar. Aquell de qui no te’n pots refiar, però que amb un somriure, una paraula mig xiuxiuejada i una brometa innocent, et deixa trastocada per tota la tarda.

I l’únic que se m’acut fer és somriure.

Perquè encara que sé que no voldria res, que ja no hi ha res (si és que alguna vegada hi hagut alguna cosa), encara que ja tot sigui ben lluny, sempre et vols sentir bé davant els altres, i més davant de qui has considerat atractiu.

El fet, però, és que m'hauria de sentir bé amb mi mateixa cada dia, i no perquè em pugui trobar diables o àngels del passat, present o futur. Per mi mateixa.

pd. Demà m’arreclaré una miqueta més, gràcies diablillo per aparèixer (i llavors no apareixerà... i de fet, millor)

La cançó, és que sempre me la recorda.

I és que és guapo!

Quan poso la clau, ja miola i ve corrents al menjador.

No deixa dormir, no em deixa menjar, no em deixa dutxar-me.

Esgarrapa de valent, mossega incansablement, està canviant les dents però no vol plorar.

Derrapa i ensopega. Surt corrents des de la cuina, fa el triple salt mortal al sofà i acaba xocant amb el vidre.

S'entreté amb el més simple les llargues hores que passa sol. Si em deixo un mil·límetre oberta la porta del lavabo, fa una festa amb el paper de water.
La rentadora té un efecte hipnòtic sobre seu.

S'enganxa als pantalons (tinc les cames com un mapa). Em mossega (ja ho he dit, oi?...però...) i fa la croqueta. L'estiro de la cua, s'enfada. Salta i salta sense parar (no hi hagut manera d'enganxar-lo).

Acarícia, es deixa acariciar, mimitos després de sopar.

Ja té el seu tron per mirar la tele.

Poc a poc, es fa gran.

I tot i que aquesta setmana he rondinat (i molt!!), dóna molt d'amor al vui8ena. Ara com ara, és el meu petit príncep i ja m'ha robat el cor.

pd. Una setmana estranya. Molt estranya.
Confosa i una mica perduda.
Contenta i trista alhora.
Ricícula.
Cansada (també ja ho he dit, oi?), molt cansada.
Tornant enrera en moltes coses, sense acabar de trobar el meu lloc.
Però molt cansada de parlar de mi (i no sé deixar de fer-ho).

Una més al club dels 30

Mooooltes felicitats!!!
I benvinguda!!!!

Espero que disfrutis molt d’aquest dia. No treballis massa i el passa’l amb en Ramon i l’Abril!!!

Moltes gràcies per ser-hi sempre,
per la teva calma i serenor,
per posar una miqueta d’ordre i seny,
per acompanyar-me sempre en les idees esbojarrades
d’una imaginació, de vegades, sense límit,
i trobar, sempre, la solució.

Moltes gràcies per donar-nos tant d’amor.

Qui ho hauria dit, fa vora 15 anys que ens coneixem,
I encara que no sempre hem estat d’acord,
sé que sempre ens tindrem ben a prop.
I espero que sàpigues que, malgrat m’oblidi de concerts, de felicitacions,..., sempre podràs comptar amb mi.

Un petó,

rita



pd. La foto, no he trobat millor. Desprén tanta tendresa i amor, que no me n’he pogut estar.
La cançó, dels teus preferits.
Hem de celebrar-ho, eh!!!!!! Que no me’n recordava!!!!

Desmesura

Els dies, les setmanes, la vida m’és desmesuradament ràpida.
I les petites passes, imperceptibles.

Com si tot passés davant dels teus ulls, i no poguessis retenir ni un instant.

Distàncies curtes, novament llunyanes.
Somriures perduts a l’infinit,
Una estranya vergonya multiplicada per mil
I el cansament damunt les espatlles.

Walk on

pd. Yes, we can. Felicitats. Ara té una gran responsabilitat. No defraudar. 4 pesones ja m'han dit que a aquest noi se'l carregaran, espero que s'equivoquin.

pd. no puc explicar gaire més.
un cap de setmana molt intens.

La castanyada, la tornada a l'escola

Aquest any la castanyada es presenta d’una manera ben curiosa. “Gràcies” a sant-facebook, s’ha organitzat un sopar de la classe de l’escola. Serem unes 40 persones (de 70 més o menys) i es veu que ens posaran en taules rodones de 8-10 persones, com si estiguéssim en un casament.

Al principi de tota aquesta moguda no tenia gens clar si hi volia anar, després em vaig anar animant, però ara em torna a fer una mica de mandra, la veritat. De tota la gent, el cert és que n’hi ha uns quants que si que fa gràcia tornar a veure, perquè a l’escola em portava bé amb tothom, però tampoc destacava per ser mis simpatia i popular. Alhora, hi ha gent que m’agradaria veure que no ve (coses que passen). I és que amb alguns d’ells em vaig passar 15 anys de la meva vida veient-los cada dia, i gairebé 15 anys després, no els he tornat a veure. Però alhora també hi ha molta gent que la veritat, no hi tinc res a veure i no em cal veure’ls, no em cal passar per els mil i un embarassos, naixements, vides professionals apassionants, o no, ....

Personalment, em fa pensar com era i com sóc. En algunes reconec que he canviat i fins i tot m’aventuraria a dir que he madurat. En d’altres, continuo sent la noieta tímida i poruga que era a l’escola. Portant-me bé amb tothom però amb un grup més aviat reduït d’amics. Amb moltes pors i inseguretats, treballant però tampoc esforçant-me massa i deixant-me portar. I tot això que encara no he deixat enrere, és el que em fa que no tingui gaire ganes d’anar-hi.

Per altra banda, demà celebrem la castanyada amb els nanos, marxem tot el cap de setmana. I en part, celebrem que tots aportem alguna cosa bona, que tots tenim que estar contents amb el que fem, sigui quina sigui la nostra situació, i adonar-nos de les actituds que ens fan recordar dels altres. I tot això m’interpel•la en relació amb el sopar d’avui.

Crec que és típic que anys després d’acabar l’escola tothom vulgui saber de les persones de la seva infància i adolescència. És com una necessitat perquè ja ho he vist a diferents persones i no necessàriament per ànim de crítica.

Tinc ganes ja que passi perquè portem 2 mesos parlant-ne amb les amigues del cole (si, si, perquè un grupet de les meves amigues continua sent les del cole...). El grupet que no ens hem deixat de seguir les passes, amb temporades que ens hem vist més o menys, però que sempre hi hem estat, que sabem el què hem rigut, hem plorat i hem canviat. Les amigues que hem crescut juntes (i que últimament estem una mica “alborotades”).

Pd. Fa dies volia parlar del facebook, però a molts blogs he vist que ja se’n parla, i és moooolt alliberador veure que hi ha gent que no li agrada. A mi no m’agrada, sobretot per les relacions falses que es creen a la meva feina. Sembla que si no tens facebook no ets ningú i alhora es passen tot el dia cotillejant dels compis. I fa ràbia perquè en molts casos no pots escollir si vols que sàpiguen o no de tu. Em vaig resistir, però per incoherències pròpies, l’he acabat fent per aquest sopar ditxós. Però no el segueixo massa, la veritat.

Ravalejant

Boomp3.com

Tinc un tema pendent (de fet, en tinc molts). De cop i volta recordo una petita botiga de detallets amagada al cor del Raval.
Fa fred, el dia ja és curt, i encara plou.
Les Rambles no semblen les Rambles. Hi ha gent, però no es passeja. Si et descuides, algún autobús o taxi t’esquitxa del bassal d’aigua que s’ha fet devant el semàfor.
T’endises pels carrerons, la llum s’enfosqueix.
I els contrastos es fan més grans.
Mares amb els seus fills a coll o gairebé arrosegant-los per anar cap a casa. Algunes amb bicleta, d’altres fent sentir els talons i d’altres posant-se bé el mocador al cap.
Grups de pakistanís davant dels kebabs, adolescents remenant robes,. Un africà amb la mirada perduda i un petit retall de paper a la mà.
Els restaurants tancats, i el pati de la Bibliteca de Catalunya, deserta.
La plaça de Sant Agustí tenyida del sofriment diari, amb cartons per terra i uns companys del dia a dia compartint un vi de cartró, també.
Les olors de les espècies es barregen, s’amunteguen deixant aromes ben curiosos.
La Rambla buida. No hi ha terrasses, no hi ha infants jugant.
Una dona en pijama i sabatilles d’estar per casa que es perd en la foscor, un avi aguantant el paraigua com pot esperant que el gos acabi de fer la seva feina.
Els carrers es fan més petits i estrets.
Dues àvies amb els cabells ben castigats pel pas del temps, compartiexen batalletes mentre allarguen un café gelat ja gelat i es tornen a pintar els llavis de vermell per si el galan de les seves pel·lícules apareix per regalar-lis un somriure.
El noi africà torna a passar, encara més perdut que abans. Els ulls se li obren de bat a bat quan una veu des de la llunyania el crida.
Finalment arribo, i la botigueta ha desaparegut.
Però ja no plou.

pd. La cançó no sé si se li adiu massa al text, però m'ha sortit perduda per l'mp3 en aquesta versió d'una de les meves cançons preferides mentre ravalejava. Una delícia dels sentits. Em fa gràcia això de "ravalejar".