Boomp3.com

Tenir massa imaginació és un petit maldecap,
el caparró va a mil per hora i a tot li dones un sentit,
el sentit que li vols donar.

I per molt que sàpigues que no te n'has d'anar,
deixar que el cor et domini,
ho fas.

Però en un petit instant, t'adones de tot,
la ment es fa clara i precisa.
I tot el que penses i repenses, les voltes que li has donat,
ja no tenen sentit. Eren absurditats.

Tocar de peus a terra
i deixar de fer volar coloms.

Això si, hi ha petites realitats que no es poden deixar escapar ni perdre: la Carla, com ha canviat en un mes i mig, ja és una nineta d'ulls blaus.

Desdoblar-se en dos

Avui, a les 22.30h. Presentació en societat. Primer concert al Sidecar.

Avui a les 21h. Presentació en societat. Primer sopar a casa.

Encara no s'ha inventat el desdoblament de personalitat.

Algún dia apendré a fer servir l'agenda, espero.

Què em treu el son?

Els mil i un sorolls del silenci.
Les gavines que malviuen prop la platja
La coca-cola a partir de les 7 de la tarda
La taladradora de l’edifici fashion que construeixen al costat

El sofriment dels que estimo
Les errades de cada dia
Les carícies desitjades
Les expectatives creades que topen amb la realitat
Les tasques que he de fer i posposo
Les paraules que vull dir i xiuxiuejo o em guardo

El Puck jugant a les 4 de la matinada!!!!!!

Se suposava que tindria més temps,
Que aniria més descansada i tranquil·la pel món.
Se suposava que podria posar ordre,
I ja no m’oblidaria de dates, de quedades o obligacions.
Se suposava que l’equilibri de la força arribaria a la meva vida.

I en canvi continuo anant amunt i avall,
Sense ordre ni concert.
Oblidant-me de tot i més,
Amb quaranta mil coses al mateix temps,
I posant-ne de noves.
Canviant dates, posant excuses per no arribar a tot arreu,
I la sensació de fallar.

I alhora, el buit.

Dubte ètic

Presentar-se o no a una convocatòria que has dissenyat i preparat.

Legalment, es pot fer. No s’incompleixen les prohibicions per a ser beneficiari d’una subvenció.
I l’ética professional? On ha d’arribar?

No sóc jo. Quan m’han plantejat si era possible no he sabut respondre. M’he sentit entre l’espasa i la paret, i molt violenta. Fins i tot m’he sentit que havia abusat de la meva confiança perquè em demanava la resposta legal a un fet que sé que no està bé. I la resposta no li ha agradat, perquè no li he dit el què buscava i l'he qüestionat.

I aquest fet que tinc clar em porta a plantejar-se que llavors, si faig servir els meus coneixements sobre l’Administració quan preparem les subvencions d’activitats de l’entitat seria el mateix?

Un estiu a la Provença

Un estiu a la Provença podria ser moltes coses, i es queda a mitges a totes. El més impactant de la peli és que a ple S.XIX, era de les telecomunicacions i consum, un noi es dediqui a substituir el seu pare malalt per anar de poblet a poblet de la Provença francesa amb la botiga ambulant.
Sembla que ja no puguin passar aquestes coses.
Aquest cap de setmana a Fonollosa, més o menys el mateix. Una única botiga en tot el poblet. Botiga que fa de “colmadu” (m’encanta la paraula “colmadu”), carnisseria, forn i al fons, de bar. I no pas un super petit, no, una mini-botiga amb les prestatgeries mig buides i mig plenes, amb els pots d’arròs per tot arreu, una única marca d’oli o ampolles de vodka de fa mil anys oblidades al prestatge de dalt.

Sovint sembla que el món giri massa despresa, i en canvi d’altres sembla que es vulgui deturar.

Pd. La peli no està mal és força tendre, però n’esperava més (més romanticisme, més emoció, més provença....). Potser no estava feta per un divendres a la nit i enVO.
Se’m resisteix Vicky, Cristina, Barcelona,... ais.....

Petits plaers de cap de setmana...

Obrir porticons,
obrir la finestra.
Descobrir nous paisatges,
noves imatges amb records del passat,
el dels boscos davant de casa els avis avui cremats.
Deixar-se acaronar pel sol de tardor,
i sentir-se completament en pau.

Els petits plaers d'un diumenge matí abans de tornar a la ciutat.

Nou curs

Tornar a començar.
Un nou curs.
Hi ha dies que penses què coi fas, perquè continuar? Ja no et toca, el què hauries és de jugar i cuidar els teus propis fills.
Hi ha dies que et qüestiones tot i més, però després tornes a començar, com si res, com part de la rutina, perquè omple i fa feliç. I si ja ho hauria d'haver deixat o no deixa de tenir importància perquè no la té, cadascú fa el seu camí.
Aquest curs serà complicat i dens. Alhora, sé que ja tinc més temps, ja no tinc les tasques del càrrec i només m'he de preocupar de disfrutar els dissabtes al matí amb els infants, però haver de creuar la ciutat, no tenir la vida una mica més estructurada, fa que costi una miqueta.
Per tant, tornarem a començar, sense la il·lusió d'anys passats -seria absurd voler-ho fer- però amb el convenciment que mereix l'esforç.

pd. la foto, és la casa que vam construir a colònies. Amb una campana, el camp de futbol i plena de colors. Només hi va faltar la placa fotovoltàica, però als nens, això els va ser igual. És la màgia de colònies. És el què et fa continuar.

Primera reunió de veïns. Això és Camboja!

Com col·locar 88 veïns en un replà d’uns 6 m2?
Resultat: reunió al parking!
Com fer creure que tot és massa important i complicat?
Resultat : Parlant judicià… aquell idioma que hi ha qui es pensa que és molt important perquè els altres no entenen res.
Com sentir-se petit, petit?
Resultat: 88 persones recriminant-te que els ascensors son defectuosos des del primer dia i que son uns xapuses!!!

Va ser agobiant però fins i tot divertit. A més, vaig conèixer bona part dels meus veïns, molts encara no hi viuen, i ens vam posar força d’acord. Tots estem tan emprenyats amb els ascensors, averies, fugues, persianes trencades,... que ja no podíem més.
Això de l’HPO té molta pega. Hi ha qui confon austeritat amb deficiència.
Perquè es posin materials senzills no vol dir que es pugui fer malament i de qualsevol manera.
Perquè no costin la brutalitat de diners que costa el mercat lliure de l’habitatge, no vol dir que ens tinguem que conformar amb les coses mal fetes o de defectuosa qualitat.

I tot sembla que acaba de començar. Això de ser propietària (més aviat hipotecada) dóna uns quants mals de cap (però arribar a caseta, pensar com decorar-la, fer canvis,.... és tan divertit, que compensa!)

El tren de les 3.10

Ja fa dies que la vaig anar a veure. I com em passa de vegades (per sort, no moltes), quan vaig sortir tenia la sensació que no m’havia agradat massa. Complia amb tots els típics i tòpics de les pel·lis de l’oest i de les d’acció americanes, i de fet, mai m’han agradat les pel·lis de l’oest, però esclar, el Cristhian Bale i el seu somriure és una debilitat (què hi farem).

A més també tot el reguitzell de tòpics moralistes. El triomf del bé sobre el mal, la integritat de les persones, la justícia, la transformació del bé sobre el mal.....

Vaig sortir decebuda (si fins i tot havia trobat el Russell Crowe més guapo que el meu estimat Bale!)

Ara, al cap d’un cert temps, la recordo. I cada vegada li trobo més cosetes que la fan interessant (apart que està molt ben feta). Ja no veig tant els dos personatges com antagònics, que un representi el bé i l’altre el mal. Crec que no hi ha bons ni dolents. Son les nostres accions que ens porten a ser considerats bons o dolents, i sempre als ulls dels altres. I, alhora, son les nostres pròpies accions qui ens fan esclaus, esclaus de nosaltres mateixos. Els dos personatges en el fons, son iguals, esclaus del seu passat i intentant sobreviure; i potser diferents en la forma, un seguint el camí establert, el correcte, i l’altre no, al marge de la llei.

El bé triomfa, a les pel·lis sempre acaba triomfant. Ara ja he entès on triomfa el bé d’aquesta pel·li, però me’l guardaré, per qui no l’hagi vist.

I és que no som bons o dolents, només personetes que anem sobrevivint com podem.

Pd. El Bale de Batman,...buf!!! sense comentaris, allí si que està guapo, sobretot quan no porta el trajo negre. Per cert, la pel·li molt bé, però mai havia vist tan NY a Gottam. Si fins i tot surt l’Empire!!!!!!!!!!!!!!!! I el Jocker, realment, esplèndid!
Pd2. Un petó, Paul, gràcies pels bons moments que m’has fet passar, per la vida que has viscut i pels ullets blaus que ens han enamorat.