Boomp3.com
"He de confessar que el testimoni de comiat el vaig pensar ja fa temps, després de l’acció comuna a la Serralada de la Marina. Van ser tantes emocions concentrades en un mes que tenia moltes coses a dir-vos. Però no el vaig escriure, vaig pensar que ja tindria temps. I en d’altres ocasions tampoc ho vaig fer (una de les marques de la casa és anar deixant el que costa dir fins a l’últim moment). Aquest estiu, davant l’ordinador per escriure’l, m’he quedat en blanc. Ha estat tot tan intens i alhora tan ràpid que no sé ni per on començar ni com dir tot el què he sentit. Per sort, l’assemblea de la setmana passada, em va ajudar a obrir els ulls i reconèixer tot el què m’ha donat el mijac aquests tres anys. Que ha estat tant!! Han estat tres cursos molt intensos, amb alguns moments complicadillus però amb moltes, moltes alegries. I ara, tot i que estigui esgotada, necessiti tornar al centre o encarar temes personals pendents, només em venen al cap els bons moments i, fins i tot, em fa una mica de no sé què deixar de viure tan intensament al servei del mijac. Perquè sí, la responsabilitat és intensitat, servei i amor.
Per mi, és la responsabilitat més agraïda perqué és la més propera als infants. Acompanyar-los a compartir el què viuen, veure’ls créixer, jugar, riure amb ells. Hi ha infants que ja coneixia de l’anterior pas per l’equip disc i alguns que fins i tot ja son –o han estat- animadors, com l’Emilio dels Esquirols o l’Imma, que fins i tot ara s’uneix a l’equip disc!!! Penso en infants com la Isa de Trinitat Nova, com a crescut - era tan petita i tan trasto quan la vaig conèixer-, l’Anna de Risitas, el Jonathan de Drac Màgic, el Juan de Llefià, la Jenni de Lleida, el Gil de Vic (per dir alguns només)... com s’estimen el Mijac, treballen a les coordinadores un diumenge al matí, esdevenen protagonistes i, sobretot, com somriuen a la vida que no sempre els ho posa fàcil. Potser el testimoni que més m’ha colpit ha estat el de l’Adrián de La Pau. El seu posat rebel i una mica distant amaga una timidesa i tendresa indescriptible. El seu pas per les coordinadores i pel CAJIM ens ha estat testimoni per a tots els que hem tingut la sort d’acompanyar-lo.
Aquests tres anys també m’han permès conèixer-vos més a tots vosaltres. Crec que he estat a gairebé tots els centres i totes les diòcesis (menys Mallorca,...ais) i ara ja em conec tota la xarxa d’autobusos, metro i puc fer-vos una combinació per anar a Lleida de lo més estrambòtica que us imagineu. I fins i tot sóc capaç de guiar un autocar per la Trini!!!. Gràcies als actes, visites, reunions i demés he conegut les vostres realitats. M’heu obert les portes dels vostres centres, la vostra manera de fer, el què viviu, i sobretot m’heu ensenyat la grandesa de ser militant: com dia a dia, tot i les nostres vides, els nostres horaris, com malgrat ens anem fent grans, com malgrat tot, fem les mil i una, el semblant i inversemblant, perquè els centres tirin endavant perquè els infants dels nostres barris tinguin la oportunitat de conèixer el Mijac.
A més, si em miro a mi mateixa, he de reconèixer que la responsabilitat m’ha donat l’oportunitat de conèixer millor el mijact o l’Església, entendre el perquè de certes coses, o no –o fins i tot d’interpel·lar-me de noves-. Però sobretot, també m’ha ajudat a aprofundir en les meves conviccions, a canviar i a trobar (o més que trobar, viure en pau amb) la meva pròpia fe. Durant aquest temps m’he independitzat, he fet més present el mijac i el seu estil de vida en el meu dia a dia i qui ho diria però fins i tot m’he implicat en una secció sindical i ara agafo una nova tasca.
He de reconèixer que si he estat capaç de gaudir i descobrir tantes coses en els infants, anis i en mi mateixa, ha estat perquè per damunt de tot he tingut l’oportunitat de conviure i apendre de tots vosaltres; en els equips diocesans, coordinadors c/b, equip permanent...i sobretot a la comi i l’equip disc. Hem compartit moments difícils o complicats, ens hem sorprés de decisions personals, hem tingut reunions llargues o multiplicades, ens hem trencat el cap pensant la millor solució sense fer mal a ningú o intentant no deixar-nos cap detall (ejem... acció comuna...). Divagar fins l’extanuitat, de vegades seriosament, d’altres, no. Perquè a més, hem rigut, molt, moltíssim!! I no tot ha estat feina, també hem tingut temps per fer soparets, alguna cervesseta i fins i tot algún cap de setmana (ja sigui d’excursió xirucaire de mitja bota a Montserrat o cosmopolita a Santa Eulàlia), compartir les nostres vides que no es deturen amb el mijac, els neguits, els sobresalts o les alegries i noves il·lusions.
Us vull de demanar perdó per les meves mancances i errors, pels dubtes, desordres, despistes o contradiccions que he pogut tenir o les autolimitacions que m’he imposat. Per arribar tard a reunions, enviar les convocatòries l’últim moment, no ser prou corresponsable o aprendre a delegar, per no despendre’m de la mandra de fer servir el telèfon, per algún silenci quan no tocava o nosaber vèncer aquesta timidesa de parlar en públic malgrat faci temps que ens coneguem.
Amb tot, només puc donar gràcies. A la família i als amics de fora del mijac, que respecten la meva opció malgrat no l’entenguin i pateixin l’agenda tan desordenada. A tots els infants i animadors que meu acollit i en especial amb els qui més he compartit en aquesta aventura; a l’Hèctor, la Cristina, la Maria, el Carlos, el Joan Ramon i la Núria, la Mònica, la Núria o l'Eva, per cuidar-nos tant i portar-me en cotxe), a l’Ester per confiar en mi per aquesta responsabilitat. Als que heu passat pel disc: el Max i l’Oriol, que em van coordinar a mi en un any especialment caòtic a nivell personal; les dues Annes i la Sònia ara, per atrevir-vos amb l’acció comuna i entusiasmar-vos amb el NP 60. A la Comi, per tots els moments irrepetibles; la Marta, la Mary, la Maria i el Jaume per fer-me descobrir la diòcesi i recolzar-me tant, la Martita, el Dani, el Natxy i el Quique, per fer possible l’impossible amb esforç, treball i bon humor.
A la gent de Sant Medir, per recolzar-me malgrat no estar tan al centre com voldria o arribar a on abans arribava, i sobretot a l’Asel·la i el Ramon, per tot l’amor que m’heu donat, que en molts moments m’heu portat del braçet on no he arribat, mai sense una paraula desagradable i amb moooolta paciència.
Només em queda encoratjar-vos a seguir creient en aquest projecte, que entre tots podrem tirar endavant. Desitjar-vos a la comi i l’equipdisc, i en especial a la Sònia i la Imma, molta sort i segur us anirà molt bé i viureu moments irrepetibles a la vostra militància, i recordar-vos que sempre podreu comptar en mi pel què sigui (Imma, millor truca tu)
Mari, crec que ara ja et puc contestar la pregunta ...I ara què? Doncs sobretot tornar a disfrutar dels Llet amb xocolata cada dissabte, que son un grup que tira de valent, aconseguir que els nens i nenes de Sant Medir s’interessin per la diòcesi (és una petita espineta) i seguir vivint intensament el mijac, que com vam dir fa temps, és un regal que tenim tots plegats.
Un petó!"
Assemblea d'animadors/es del Mijac Barcelona i Terrassa
Arenys de Mar, 21 de setembre de 2008
