Rolling in the Deep- Adele
El Sergi, al seu comentari al meu post anterior, parlava de les reflexions d'aquests dies i una de les que anomenava és que la crisis sanitària li ha anat bé al Medi Ambient.
És curiós. Avui, escombrava el balcó (feia dies que no ho feia) i hi havia un munt de pol·len. Tinc el nas tapadot, però ni rastre de la rinitis que m'ha acompanyat els darrers anys i que, si bé pensava que s'aguditzava per primavera, el cert és que em dura tot l'any. Fa molts dies que no tinc rinitis. I un compte de twitter que valora la contaminació de la ciutat fa dies que els comptadors no estan en vermell.
També, fa uns dies van sortir imatges dels canals de Venècia, nets, amb animals que fins feia poc havien perdut el seu privilegi de passejar-s'hi quan és casa seva, i no nostra. I aquella aigua neta, cristal·lina de blau clar, em va transportat al setembre de 2010. A Folegandros, Grècia, a una petita platja, Katergo, i com vam trobar una morena nedant per la platja. La meva amiga veterinària al·lucinava, deia que ja era molt difícil veure morenes, i molt més sense roques, a mitja platja. Estàvem en un indret privilegiat, on les masses turístiques encara no hi havien arribat. Encara era casa seva.
Aquests dies, baixen senglars fins Diagonal/Balmes, s'escolten tants ocells que mai pensàvem que hi fossin. És un contrasentit que el nostre patiment, la nostra por, la nostra desgràcia, sigui oportunitat per a d'altres que tenen el mateix dret a viure que nosaltres (i això que, de la plaga dels senglars també en som responsables els humans).
Quan es passi l'epidèmia, tothom coincideix en què tot canviarà. Jo encara dubto de si realment la gent canviarà, si deixarà d'agafar avions per passar el cap de setmana fora, si deixarà de comprar menjar preparat de criançes sobreexplotades, si deixarà de tenir mil trajos per llençar-los la següent temporada. Potser ho hauran de deixar de fer perquè no es tindran diners.
Fa anys que he relentit molt el meu consumisme, i alhora en sóc una gran consumidora. Però fa un temps que en sóc conscient. Potser és la dramàtica manera que hem de patir per aprendre.
ps. Ja no tinc tanta tos. Si mal de coll. I ni rastre de rinitis, això em va inquietar molts dies.
I continuo patint; molt.
Però d'una manera o d'altre, ens en sortirem.
5 comentaris:
És espectacular com aquests canvis mediambientals s'han notat tant aviat. M'he quedat ben parada.
Jo crec que les persones, moltes persones, individualment canviarem després d'aquesta pandèmia, però dibto molt fort que la societat canviï. Continuaremambel tu tira que jo m'hi enganxo... tibant la corda, tibant la corda, fins que la Terra s'emprenyi del tot.
Allò de Venècia em sembla que era mentida, eh? Els canals segur que estan més nets, però que hi campin animals... També hi ha molta notícia falsa aquests dies, la gent se n'aprofita.
Jo penso que no canviaran tantes coses com ens pensem. D'aquí a uns mesos només serà un record i tot seguirà igual. Qui es preocupava pel medi ambient, seguirà preocupant-se'n. Qui no, seguirà consumint esbojarradament. El que potser sí que canviarà és la nostra relació amb algunes persones. Situacions de crisi permeten veure com reacciona el personal i potser no t'agrada com ho fa alguna gent que fins ara deixaves que se t'acostés. Potser, quan acabi aquesta separació forçosa, alguna gent ja no tindrà el privilegi de tornar a retallar distàncies.
Jo després de dies de reflexions ja he canviat,el que no sé és si seré capaç de posar-ho en pràctica. Però he decidit tenir temps per mi i ser jo mateix.
A mi l'altre dia em va venir al cap que aquest virus és com una queixa de tota la natura contra l'home, com si la natura digués:
"Home cregut, superb, que et creus gairebé un déu i que ho pots fer tot... que no vols aturar els teus excessos per a protegir-me... De mi sortirà un enemic petit, microscòpic, que et ridiculitzarà i et demostrarà que, en realitat, ets una mena de globus inflat. Una mica d'humilitat. Tingues cura del teu entorn, del mar, de les muntanyes, dels animals... i et permetré vèncer al petit enemic."
Després vaig pensar que tinc massa fantasia.
En tot cas, esperem que la gent n'aprengui!!
Petons, guapa!!
CARME, segurament la societat no canviarà, perquè el neoliberalisme encara ens escanyarà més, o potser vindran temps de menys llibertats. La terra s’emprenya i ens envía missatges clars, ja s’ha emprenyat.
XeXu, vols dir que era mentida? L’altre dia la van ensenyar al TN (vaaaale….. ja sé, el TN)La reflexió del canvi en com ens relacionem amb la gent del nostre entorn no me l’havia fet. Repassava un comentari que vaig fer fa poc al teu blog, en relació amb una amistat. Aquests dies està passant un mal tràngol, molt, i em sento fatal per no saber ajudar millor. I tot això ve a què una de les coses que em neguiteja d’aquests dies és que la pèrdua de persones estimades ens faci molt més freds, molt pitjor. No hi ha acompanyament prou gran, i alhora tot plegat és ben complicat.
JOAN, ben fet, ja és un gran canvi. Espero que et trobis millor.
ASSUMPTA, no és fantasia, és ben cert. L’home, amb la seva ànsia de domini i avenç, crea els seus propis enemics.
Un petó confinat per a tots!
Publica un comentari a l'entrada