Relats d'estiu de la Carme

Aquí estic, esperant-te. Com sempre, arribes tard. Fa deu anys que no ens veiem, des d’aquell desastrós estiu del 2007, i veig que res ha canviat, tan impuntual com sempre! Seure aquí, a la nostra taula, el nostre raconet, on havíem passat tantes estones, em remou per dins. Com t’admirava, com m’agradava tot el que m’explicaves, com em seduïes amb les teves conviccions, amb totes aquelles lliçons d’història que m’ajudaven a obrir la ment, i com t’agradava que et fes preguntes i et poguessis esplaiar. També recordo quan jo et parlava i baixaves el cap amb un somriure mig amagat per la barba de dos dies, assenties contínuament i et feies aquelles cigarretes que ara fa tothom però que quan érem joves eren tota una actitud subversiva.

No has canviat gens. Arribes tot atabalat, carregat amb patracols a les mans i la motxilla mig esparracada. I jo, només puc fer que somriure. Per molt que no entengui la trucada, per molt que em pregunti perquè  després de tants anys, perquè em remous ara que estic tan bé. Ets conegut, escrius en els mitjans i dones xerrades i mai hagués pensat que tornaríem a veure’ns, sóc tan lluny de tot allò que vam viure: les reunions, manifestacions quan érem quatre gats, de les diades diferents quan els anhels de llibertat semblaven utòpics. No entenc a què treu cap aquesta trobada.

T’asseus com feies de costum, arrepenjat a la paret sense importar-te si trenques el vidre i jo em veig embadalida, escoltant-te les mil excuses de pa sucat amb oli que dones per arribar tard i regalant-me la floreta del gerro com a disculpa, com sempre feies. I de cop, riem des de les entranyes i me n’adono que tot allò ja ha passat, que iguals i diferents, i que ja no t’estimo i t’estimo d’altra manera però que ja no et vull ni desitjo. Faig les paus amb el meu –el nostre- passat i tot el dolor que vaig sentir quan vas marxar, s’ha esvaït no sé com, però s’ha esvaït. 

Dius que estic molt guapa, que els rínxols m’escauen bé i sones sorneguer preguntant-me si encara vaig amb les marteens, que ara aniria a la moda. Em preguntes com estic, fins i tot em demanes que et recordi el nom del meu metge particular –mai t’he dit que el meu company fos metge ni el nom- i que t’ensenyi fotografies dels nens. No em parles de tú, no em deixes saber si estàs bé, si ets feliç. Em preguntes si m’agrada treballar de 8 a 3, i sembles interessart-te pel què crec. Xerrem i xerrem de l’estat de la qüestió, divaguem sobre el què volem, somiem amb la possibilitat de votar i el primer cafè passa a aigua amb gas i acaba amb un parell de quintos. S’està tan bé en aquest racó nostre el mes d’agost. La fresqueta de l’aire corrent i la poqueta gent fa que sigui ben agradable però sé que ja ens uneix ben poc i m’agrada que sigui així.

I, de cop:

- Necessito ajuda. N’estàs disposada? No em facis preguntes, jo no en sé gaire, però jo hi sóc i si tu hi estàs i n’estàs, agafa aquest paper. És feina de tots. Per molt que costi, cal anar endavant aquesta tardor.

ps. I aquesta és la meva aportació als relats d'estiu de la Carme. Espero que us agradi.