2001. Istambul

Eye in the sky, Noa

Encara recordo el seu so. El primer cop que vaig escoltar la crida a la pregària: l’altaveu dels minarets. Després, es repetiria al llarg dels dies, com una música de fons. I aquest fet t’anunciava que estaves en un lloc ben diferent.

Un creuament de camins. Indret de mestissatge, de cultures ben diferents i que llavors, havien après a conviure en pau.

Quan penso en Istambul, ja no la recordo per l’equip de bàsquet que jugava contra el Barça quan el basquet era un esport reconegut. Recordo els colors càlids vermells, taronges, torrats, ocres, tots ben posats. La majestuositat de les grans mesquites. La història diferent i propera, alhora. Els basars (on vaig descobrir que no m’agrada regatejar), el te de menta, els banys turcs, i els kebabs, que aquí encara no es coneixien. Trepitjar Àsia, camins, aventures i molts riures.

Va ser dels meus primers viatges, i el meu primer tastet de la cultura àrab. 

Va ser abans de tot, abans del 11S. Abans que ens canviés el món.

Ps. Felicitats Xexu, per 11 anys a la blogosfera. Ejem, 126 paraules.
La foto, Sant Salvador de Chora, una petita esglèsia cristiana. On també va nèixer el cristianisme, i que em va encantar per la seva senzillesa.

Hibernació

Universos infinitos. Love of lesbian.

El neguit que sento avança. S’agreuja.
La conversa, ara, amb la mare. El virus.

Rita! Pensa en positiu.

Ara, són les tres. I estic més tranquil•la. No m’he d’encaparrar. Víric, però fora. Dijous metge.
Un altre maldecap d’aquests absurds que mortifiquen els hipocondríacs.

L’altre dolor.

Sembla que no sàpiga viure sense dolor.
Miro fotografies d’altres. Somriures. Segur que també tenen els seus malsons. I tanmateix, viuen.

Una bruíxola sense imantar. Voltes i voltes ràpides, nervioses, en un nord sense magnetisme.

Malvisc en aquests dies freds. Quin hivern.

Diumenge vaig veure ametllers florits. Amb el sol d’hivern que escalfa, encara desprenien més bellesa. La bellesa efímera d’un instant de pau.

La neu també era bella. Dolça com un gelat de llimona.
El fred glaça els dits dels peus.
Detesto el fred de peus. I en tinc.

Enyoro dormir amb estufa orgànica.
Cada segon que passa veig el rellotge més gran. Les hores, els dies.

Un missatge esborrat, qui sap si ha arribat.
Una súplica feta malbé. Un parany de dolor.
Una paret que no cau amb el mall dels meus desitjos.
Potser, amb amor no n’hi ha prou. Però, potser, ho és tot.

Fluir.
Fluor.
Flurescent.

Deixar anar, millor. I tan sols dir-ho cap endins, mentre el dolor baixa per l’esòfag i la tràquea, les espatlles es destensen.
I les llàgrimes llisquen pòmuls avall. I el nas envermelleix, els ulls s'inflamen, la cara es desfigura.
Aigua fresca, tovallola suau. I endavant les atxes. El somriure, i la revolta.

Els quaranta son això. Agres, de moment.
Una altra nit dormint malament.

Tan debò pogués hibernar. De fet, ja ho faig. Em tanco a tothom.
Diria que no m’ajuda a resistir el medi desfavorable.

Haurà d'arribar la primavera. Sempre arriba.

ps. Un post que he anat escrivint a estones. Feia temps que no escrivia des dels budells. Potser no s'entén res. Però cal?
I que consti que sempre he estat de tardor i hivern. Per què coi vull la primavera i la seva al·lèrgia????