44 dies

Avui he cobrat els 44 dies meritats de la paga que ens van treure al 2012. Després de molts càlculs i especulacions (el Decret és del més inintel·ligible possible. Una mas-colellada, que li dic jo, doncs segur que ha fet mil càbales per pagar el mínim que la sentència judicial precedent li obligava, doncs no és pas per un gest de bona voluntat) l'import ha estat més sorprenent del què em pensava, i el cap de finances, que m'ho ha vingut a anunciar, ha somrigut per la meva cara de felicitat absoluta. He de confessar que, avui, el meu dia laboral, ha estat productivament molt més rendible que d'altres, quan darrerament, les forces de molts companys, i les meves en concret, comencen a defallir.

Immediatament, he dit que aquells diners me'ls gastaria. No en coses banals sinó en coses que necessito, algunes molt, i que vaig deixant per la meva economia doncs no són de subsistència. I el cap de finances encara ha somrigut més. Sobretot perquè per molt que sigui cap i ell no cobri, entén que hagi pogut deixar de comprar-me unes bambes amb plantilla que necessito per uns turmells amb unes tendinitis que tornen a dir prou.

Ara, però, miro i remiro textos, alguns dels que llegeixo al vespre, en un intent de meditar una mica o alguns que m'arriben aquests dies i la meva reacció d'aquest matí, doncs em sap una mica de greu. I és que per molt que ens diguin que tot va millor, que ens paguin el que ens deuen o convoquin subvencions que fa un any eren impensables, el cert és que no és veritat que tot vagi millor. Continua havent-hi molta gent en aquesta paraula políticament correcta que es diu "risc d'exclusió social" però que jo en dic pobresa. Continua havent-hi amics que no troben feina, amics i familiars que cobren sous indignes per la feina que fan, amics que els fan fora. Tots ens hem empobrit. No tots no, els rics s'han fet més rics.

I llavors penso en si m'he de comprar aquelles bambes d'aquella marca X que ves a saber on està feta, segurament en explotació dels treballadors, o què he de fer, doncs necessito unes bambes. I llavors penso que darrerament només estic capficada en mi mateixa, i per molt que digui que m'he de cuidar a mi per poder cuidar els demés, darrerament no faig ni una cosa ni l'altra (l'altra era pensar tant en els demés que em descuidava a mi mateixa).

ps. Per cert, els cristians de meditar en diem pregar. Només és un apunt. És el mateix. I això és cosa d'un altre post que fa massa temps que tinc present.