Fer equip

Una de les coses que aprens quan estàs associat és a treballar en equip (que també es pot aprendre a l’escola o al treball, però també en el món associatiu, sigui quin sigui l’àmbit o la tipologia). En els anys que fa que estic associada he passat per diversos equips. He tingut problemes, no diré que sempre ha estat fàcil. I segur que he posat pals a les rodes molts cops. Però he tingut molta sort i he passat per equips fantàstics, on hem treballat de valent, hem obtingut resultats que ens omplen (sobretot l’ànima) i ens ho hem passat molt bé. Recordo un equip que ens veiem cada divendres a la tarda i un munt d’hores, i en canvi, mai ens qüestionàvem el fet d’estar una tarda de divendres reunits. Era un equip que funcionava molt i molt bé, i del que en guardo un molt bon record.

Poc a poc, vas agafant una manera de treballar, de fer. El comptar amb els altres, respectar les opinions de tots, trobar el punt mig, renunciar a idees pròpies, deixar-te interpel·lar. I no és gens fàcil. Sovint, esperes que l’altre reaccioni com tu, i no sempre passa. També és cert que poc a  poc vas agafant confiança, t’expliques coses personals, comparteixes vida i això ajuda a entendre decisions, actituds, a acompanyar en moments durs o difícils.

Des del curs passat estic en un nou equip. Reconeixeré que la responsabilitat que m’ha portat a estar en aquest equip no és que l’agafés amb ganes i il·lusió sinó per simple compromís amb l’entitat. Aquest fet, ben real, m’ha marcat el curs, doncs en moments m’ha costat i se m’ha fet feixuc. L’equip està format per persones molt maques, amb molt bon cor, que aprecio molt i amb les que ja havia coincidit anteriorment, però em costa entendre’m-hi. No funcionem com a equip o si més no, com m’agrada entendre que funciona un equip. Ens reunim poc, les tasques no queden prou definides i cadascú va molt a la seva. No podem comptar els uns amb els altres, responsabilitzar-nos, gestionar o engrescar-nos amb nous reptes, doncs sembla que no es vulgui fer més enllà. O aquesta és la sensació que tinc, i que sovint penso que ningú més té. Com a militant amb recorregut (anys i panys), la meva tasca seria precisament poder fer equip, aportar l’experiència del pas dels anys, formar, explicar coses. Sento que el curs passat, en molts moments, no ho vaig saber fer i que les mancances de temps i ganes personals marcaven també el poder ser més empàtica amb el grup, cuidar-lo per afrontar nous reptes i deixar que moltes coses les portessin els altres fossin com fossin. I potser perquè precisament la meva responsabilitat és la que veig que no faig bé, em costa tant entrar-hi.

Pel nou curs, volia precisament cuidar aquest equip. Fer que treballi, justament, com a equip. Però en tornar a posar-m’hi després d’una desconnexió que necessitava molt, m’he trobat una mica estranya. No entenc coses d’algun membre i no sé com afrontar-les. Que no es respecti el que s’ha parlat i acordat en una reunió i es faci arribar un document completament diferent, per mi, ha vessat un got.  No sé com afrontar aquest tema però no podia fer ulls clucs i respectar simplement perquè ha presentat un document. Crec que no seria bo ni com a equip i sobretot per a l’entitat.

Després de donar-hi alguna volta vaig decidir que no ho podia deixar estar i vaig dir el que pensava. I el resultat ha estat molt més que bo. Resulta que tot era un malentés (una mica estrany, però bé) i un acabar donant les gràcies per l'equip que fem. I aquí la meva estupefacció. No sé com prendre-m'ho. Massa exigència per part meva? Les noves maneres de fer molt, massa, superficials que fan que una mica de feina ja sigui un munt? Un nou començar? Crec que prefereixo quedar-me amb aquesta darrera i començar de nou. Un nou curs.

ps. De les coses que més em fascinen és que la manera de treballar de l'entitat, de fer equip, m'ha portat a saber treballar en equip en tots els àmbits. I això, me'n fa estar molt orgullosa.

Totes les lletres que necessito llegir ara

"Todo lo que de yo quisiera de ti, son esas cosas cotidianas, el olor de tu cuerpo, saber lo que piensas de cualquier cosa, de ti, de mi , de nuestro entorno. Que mires más allá de mi apariencia física, que me recuerdes con pasión, y que el placer que juntos inventamos sea otro signo de la libertad.”

Julio Cortázar

Per al club de lectura, aquesta vegada tinc dos llibres, i com que un el porto una mica enderrarit, vaig decidir atacar el segon aquest cap de setmana. Quin llibre tan trist. Cadascuna de les paraules és trista. Quant de dolor. I me n'adono que en d'altres moments, m'hagués commogut, no per identificar-me però si per identificar els sentiments, les emocions. 

Però ara no puc. Em costa digerir tots aquests sentiments. Fins i tot, sento que els repel·lo. I en canvi, m'han portat ganes de recordar Bennedetti, Neruda, Martí i Pol, i sobretot, redescobrir Julio Cortázar, a qui durant molt de temps m'havia negat. És com si fos una adolescent, però només tinc ganes de paraules boniques, d'aquelles que t'arriben a l'ànima i et toquen el cor. Deixar-me de paraules lletges, rudes, mortíferes, doloroses, paraules que t'esquinçen el dolor més profund; ja arribaran els temps que les necessiti per recomfortar.

ps. Avui es compleix el centenari del neixament de Julio Cortázar, un esdeveniment que ha passat gairebé desepercebut. Una llàstima. Per celebrar-ho, m'he deixat el seny que vaig tenir per Sant Jordi i m'he comprat una edició (la 50a) especial de Rayuela, que celebra l'efemèride així com els 30 anys de la seva mort.

Relats de la Carme: Converses marietes

- A tu, tothom t’admira. Ets tan bonica! Rodoneta, lluent, amb els topets ben posats. Tens totes les gràcies, caus bé a la gent, ets bona, ets simpàtica, fas riure, ets atent i carinyosa. Et dibuixen, et porten a les seves samarretes, et volen agafar. Et fan caminar pels seus ditets fins que obres les ales, arrenques el vol i els arrenques un ooooh! En canvi, jo sóc l’estranya, aquella que no coneixen i es miren amb cara de pocs amics, no fos cas que els fes mal. No tinc la figura bonica i el meu dibuix no és apreciat. La gent em veu i se’n va, o fins i tot m’intenten aixafar. Mai em volen. Per tot això et tinc enveja, no puc fer-hi res més.

- Estimada, si sabessis com t’envejo. Ets lliure, pots campar per totes les plantes de l’hort; tastar tomàquets, jugar a enterrar-te per la terra i enfilar-te fins la prunera. Pots arribar al capdamunt de la teulada i veure l’horitzó, les muntanyes infinites. I no et passa res. Pots fer-ho tot, pots viure sense ser un objecte de qui estan pendents. Cada dos per tres m’intenten atrapar i fins i tot alguna vegada m’han ficat dins d’un got asfixiant d’on he hagut que escapar. No, no m’envegis que, per mi, ets la més bonica. Ets diferent, única i estic convençuda que interesses a més dels que et penses. En canvi, com jo, n’hi ha moltes i sempre els passa el mateix: avui, em volen però demà, m’obliden.

ps. La meva aportació als Relats de la Carme!

Un desdoblador d'audio

Podem arribar a sentir-nos tan perduts, tan derrotats. Tan tristos, que ningú ni res ens pot eixugar les llàgrimes i tot sembla dins d'un pou sense sortida. 

Bé, no sé si és ben bé veritat, ens en podem tornar a sortir. L'únic que tenim és continuar fent el nostre camí, allò que ens mou, que ens fa bellugar de la cadira, l'únic que se'ns doni bé. I somriure, malgrat tot. 

Tot això, i un desdoblador d'audio. Per compartir. Doncs la vida, tan sigui amarga com dolça, compartida és molt millor. Amb música que acompanyi els nostres petits passos, per tornar a caminar. Encara que sigui enmig del brogit de la ciutat.

Donar la mà i confiar, mai saps què et pot portar. Transformar-se, que no canviar, sols treure el millor.

ps. M'ha agradat tan Begin Again que tornaria a veure-la. I comparar-la amb la pel·lícula anterior del mateix director, no l'ajuda gens, però és preciosa. I la BSO, una delícia i Nova York, espectacular.

Jo també vaig sortir volent un desdoblador d'audio!

Quin és el teu vers?

¡Oh, mi yo! ¡oh, vida!
de sus preguntas que vuelven,
Del desfile interminable de los desleales,
de las ciudades llenas de necios,

De mí mismo,
que me reprocho siempre (pues,
¿quién es más necio que yo, ni más desleal?),
De los ojos que en vano ansían la luz, de los objetos
despreciables, de la lucha siempre renovada,
De lo malos resultados de todo, de las multitudes
afanosas y sórdidas que me rodean,

De los años vacíos e inútiles de los demás, yo
entrelazado con los demás,
La pregunta, ¡Oh, mi yo!, la pregunta triste que
vuelve - ¿qué de bueno hay en medio de estas
cosas, Oh, mi yo, Oh, vida ?

Respuesta

Que estás aquí - que existe la vida y la identidad,
Que prosigue el poderoso drama, y que
puedes contribuir con un verso.

WALT WHITMAN 

ps. Sempre tenir present Robin Williams com la Sra. Doubtfire o el Dr. Chiflado de Flubber. Però era molt més que un còmic. Un dia, vaig veure un documental sobre la seva vida i em va canviar per complert la imatge que tenia d'ell, esdevenint una persona intensa.

I amb tot, el que més recordo és aquesta pel·lícula, que vaig veure essent una adolescent: El club de los poetas muertos.

Un record, avui que ens ha deixat. 

Els venedors de flors

Quantes vegades heu estat en una terrassa, en un bar, una discoteca o fins i tot en un restaurant i us ha vingut un venedor de flors ambulant? Moltíssimes, segur. 

Molts, ja tenen una ruta feta, son els habituals i fins i tot et poden fer una mica de pena. Sempre amb un somriure ample però ben fals i unes flors a quina més chuchurria. N'hi que poden arribar a passar tres i quatre vegades en el transcurs d'una vetllada, important-los ben poc que ja els hagis dit que no. N'hi ha que son educats, passen ofereixen les flors i si dius que no, marxen. Però d'altres, poden arribar a ser ben pesats, a incomodar moltíssim.

I en aquest darrer cas, és quan més importa amb qui estàs. Quan estàs en grup, doncs pots fer-ne més i menys cas, pots dir alguna cosa graciosa o fins i tot es pot acabar comprant alguna en una petita anècdota de la nit. Però, i quan estàs amb algú que fa poc que coneixes? quan la relació que tens encara no està definida i no saps cap a on navega, quan les vergonyes i les inseguretats estan més a flor de pell. Doncs en aquests casos, és una situació més que incòmoda. A mi, m'incomoda moltíssim, doncs per res voldria que el meu acompanyant en comprés i no sé mai com ensortir-me'n. Perquè a més, se n'aprofiten molt. Veuen descaradament el moment i no dubten ni un instant en dir alguna cosa maca per fer-te treure els colors. Per altra banda, mai sé què passa pel caparró de l'altra part però em dóna la sensació que els crea com una incomoditat de si es veiéssin obligats a comprar-ne i que si no ho fan, en el fons et deceben i no és per res això. Però el que segur que passa és que, de cop, et poses una cuirassa de no sé què i te'l treus del damunt, creant-se uns moments de silenci incòmode que en el fons no calien.

I si, ja sé que tothom té dret a guanyar-se la vida com pot i que no fan mal a ningú, però aquests actes de romanticisme passat de moda, de l'època de les nostres àvies i la Sara Montiel amb La violetera, de classiquisme patriarcal, ja no calen per seduir, no hi crec  i no ajuden a construir res. Però, és clar, si ho continuen fent, si n'hi ha tants, algú deu de comprar-los flors, no?

ps. I amb això no vull dir que no m'agradi que em regalin flors. Al contrari, m'encanta i és un gest preciós, però no d'aquesta manera. Potser també té a veure amb una manera de fer més intimista o quan tot està molt més definit. 

I de postres, fruita

Seguint amb el post anterior, una altra de les característiques de la dieta mediterrània és la fruita. Tenim fruita tan i tan bona! I sovint, no la sabem apreciar.

A les colònies d'aquest any, les cuineres que eren de la vella escola i sols volíen acontentar els nens i nenes, els costava posar fruita, els posaven molts làctics i gelats. Això, sumat al gran nombre d'hidrats de carboni i la poca verdura, era una bomba pel cos. Ens vam haver de fer pesats amb el tema amanida, verdura i fruita i ens miraven amb cara de preocupació però anaven acceptant les nostres demandes. Així, ens van arribar a posar una safata d'amanida a cada àpat o un bol amb fruita. La sorpresa va ser el darrer dinar, on ens van tornar a donar gelats i fruita per escollir, i la majoria van escollir fruita. El cos, et demana allò que et falta.

I així vaig recordar el vell costum de casa. Posar un bol amb tota la fruita al mig de la taula. No freda de la nevera sinó del temps. I cadascú escollia la que li venia de gust. Posàvem un tupper petit amb aigua per netejar-la i cadascú n'anava triant. Les cireres sempre volàven i en canvi les avorrides pomes o peres, quedaven fins que es posaven lloques i la mare ens les feia menjar obligatòriament per no haver-les de llençar. Apart, el meló i la síndria, reis de l'estiu. 

Però tot va quedar en l'oblit el dia que em va sortir al·lèrgia a la pell del prèssec, fruita de la qual, a casa, en son fanàtics. I vam agafar un nou costum. Ja no hi havia tota la fruita per escollir al mig de la taula sinó que en acabar el segon plat, el pare s'aixeca i ens demana què volem, i ens ho porta, ja rentat. Però el que ens ha passat és que mengem menys fruita, i molta s'acaba fent malbé. I aquest costum segueix encara que ja no visqui amb ells, sobretot des de que no visc amb ells i els prèssecs campen tranquils per la cuina. 

ps. La meva fruita preferida és el meló i les cireres. Quina és la vostra?