30/6/14

Fora tot


La darrera setmana he estat fora, de colònies acompanyant el projecte d'uns amics. Aportant poc, doncs de música no hi entenc gens, però estant-hi pel què fes falta, amb els despistes i cansament que gasto darrerament, però intentant posar el millor que tinc, no massa la veritat. Podria explicar mil i una cosa, mil i una emocions, riures, plors, escales amunt i avall, aigua gelada i cançons, moltes cançons. Podria parlar de la primera barbeta oberta que he tingut en tants i tants anys, i que arriba quan pensava que ja ho has vist tot.

Però no, certament, no era així. I després d'explicar a una monitora novella que a l'endemà viuria lo bonic que és veure com els infants estan contents de tornar a veure els pares, d'explicar les aventures viscudes i com de recomfortant és no patir per infants que no volen tornar a casa per no viure en un dia a dia feixuc i complicat, com passa a l'entitat en la que estic, doncs va i un nen se'm trenca en mig de plors, pors, desconsol. I deixa anar tot allò que el preocupa, que viu. 

I si, no m'era una situació desconeguda, i alhora em sorprenia i em deixava feta pols. Segurament, els problemes que té no son per tant, però son els seus problemes i per algú sensible i tímid, que es guarda les coses per ell, doncs era molt feixuc.

En un moment li vaig preguntar si n'havia parlat amb algú, amb els amics, els pares o a l'escola. I em va explicar que sí i que la mestra i la psicòloga de l'escola li havien dit que no s'havia de preocupar.

I aquí és on m'indigno! Realment aquesta ha de ser la resposta a un infant preadolescent que cada cop es rebota més i no fa cas, que t'obre el cor i et diu el que el preocupa. De debò? I no donar-li eines? Si, segurament no hi ha de pensar tant, s'ha de fer el seu camí però com es pot dir que la solució és no pensar-hi. Què vol dir no pensar-hi? Si no se li donen eines per fer-ho, com aprendrà, com se'n sortirà? De veritat, una persona que viu en un bucle de pensaments, de pors i sofriment no se li pot dir que no hi ha de pensar-hi i prou. Se l'ha d'ajudar a  que aprengui a no fer-ho. És que no puc sortir del meu astorament, de la manca de professionalitat.

I això em porta a una crítica que sovint no és ben rebuda. Penso que ser mestre és una gran responsabilitat. Molt gran. Personalment, penso que seria incapaç de fer-ho. I penso que ha de ser vocacional. S'ha de compendre com son els nens, com senten i viuen i a més saber transmetre coneixement. I no és fàcil. I per això penso que és una professió que s'ha desvaloritzat, que durant molts i molts anys ha estat una sortida fàcil quan en veritat no es té vocació. Ara, amb la crisi, ser mestre ja no és una sortida fàcil, ni bons sous ni bons horaris, ni estabilitat. Per tant, estic segura que tornaran les grans vocacions de mestre.

S'hauria d'agraïr tant als grans mestres que hem tingut. I saber oblidar aquells que no ens van ajudar. Però cal que tinguem bons mestres, i bons professionals a les escoles. I també s'ha de tenir en compte que amb tantes retallades, qui ho pateix, és el més indefens. Els infants.

ps. Explicar als pares els fets tampoc va ser fàcil, per sort, no em va tocar a mi. Ara, sols em manca esperar i desitjar que tot vagi millor, que les eines que vam parlar l'ajudin i tingui l'estiu fantàstic que es mereix. Tot i que em fa por no haver-lo sabut ajudar gaire.
I no parlo dels pares. Aquests dies també he descobert que els pares s'equivoquen, que sovint, pensant què és el millor, s'espifia, sols cal tornar-ho a intentar. Espero que en aquest cas també sigui així.
Altra cosa és lo identificada que em vaig sentir. Massa. Sobretot en el fet aquest de guardar-se el patiment per un mateix, i enllaçant-lo amb la peli de Frozen, que surt de mala manera. Masses coses. Potser si algú m'hagués ensenyat a dir tot el que no m'atreveixo a dir sovint, potser tot aniria millor.

22/6/14

Baixar a còrrer a la platja


Posar-me samarreta i pantalons curts. Les bambes amb mitjonets. Baixar les escales caminant. Fer els estiraments que em va ensenyar el fisio abans de començar, per intentar protegir aquests talons d'aquil·les des de fa un temps tan fràgils.

I començar a caminar. Trobar nous racons d'art urbà, paisatges de ciment que canvien dia rera dia, fàbriques decadentment precioses, gent fent una copa després de treballar, turistes perduts en la immensitat de la ciutat.

Arribar a la platja. I còrrer una miqueta. Ara, només una miqueta, qui sap si d'aquí unes setmanes, una miqueta més o tot el passeig.

La platja força buida, encara que a partir de la setmana vinent segur que estarà més plena. Runners experimentats o no, alguns sense samarreta, lluïnt músculs. Nens que es resisteixen a marxar, malgrat la mare els arrossegui. Algún turista fent-se fotos aguantant l'hotel Vela, una parella fent ioga o meditant. Grups d'amics rient i passant-ho bé, fins i tot un friki buscant objectes de metall. Descobrir que hi ha una plaça per eskaters, envejar la parella que abraçats caminen mentre es confessen confidències, esquivar un gos que juga amb una festa o i més turistes que venen de la festa del xiringuito.

Veure la immensitat del mar, platejat, tranquil, seré, en calma. Contemplar la immensitat del cel. Gegantí, espectacular. Amb núvols foscos i una mica tenebrosos cap al Maresme, quines ironies, i un cel clar al meu davant, amb quatre núvols prims que dibuixen infinitat de tonalitats de blau cel, suaus tendres, amorosos, fins i tot una mica rosats, doncs just darrera meu, el sol es vol amagar entre la torre Mapfre i Collserola, deixant-nos rajos intensos, com aquells que es veuen a l'Empordà.

La fresca del mar, l'olor de sal. I que soni una cançó perfecte del vell ipod, d'aquell que té les cançons de temps enrere, dels bons temps que no ho semblaven tant.

Tornar a casa, vorejar el cementiri del Poblenou, el grup d'amos de gossos que comenta la jugada, la ciutat que es prepara per la nit. I arribar a casa, dir-me que pujaré caminant, però al final no fer-ho, fer unes abdominals i tornar a fer estiraments, aquest cop a totes les parts del cos.

I això, no pas per l'operació bikini, ni per aprimar-me el que m'hauria d'aprimar, doncs això ara com ara sembla una fita impossible. No pas perquè estigui de moda això del runner, no va pas amb mi. Només per mi. Per desencarcarar-me de tant de temps de descuidar-me, desatrontinar-me del brogit de les obligacions i dels maldecaps, deixar de pensar en tot allò que m'envolta, deixar de donar voltes a tot allò que m'encadena, per generar endorfines, per dormir una mica millor. 

PS. I no, no hi ha foto. El mòbil es queda a casa. Ho haureu d'imaginar. O potser millor, provar-ho.
De moment, només ho faig un cop a la setmana, encara no he aconseguit tenir l'hàbit i no tinc gens de voluntat. A més, veure molta gent en forma i tu no, costa una miqueta. Però per això aquest post, aviam si agafo l'hàbit, doncs quan ho faig, m'agrada molt. El següent pas, tornar també a la piscina i combinar-ho.

12/6/14

"Dir coses en nom de la veritat no vol dir poder dir el que sigui sense pensar en el mal que es fa".

ps. I tanmateix, al dir aquesta frase enmig d'una discussió, caus al parany de cadascuna de les seves paraules.

8/6/14

Tancar una història


Ahir, tornant a casa en cotxe i xerrant de mil coses, un amic m'explicava que una parella d'amics seus s'ha trencat. Una parella de molt de temps, de molts alts i baixos, deixades i tornades però que als meus ulls (que només els connec de vista) i als de molta gent, eren una parella consolidada.

El meu amic em parlava, per sorpresa meva, d'una història difícil, d'aquells amors malaltissos. Des de l'objectivitat de no conèixe'ls, vaig arribar a la conclusió que quan t'estimes una persona, per molt que sàpigues que allò no et convé, que potser t'estàs fent mal, lluites, t'aferres a ella fins a l'extenuïtat. Sempre diem que l'amor mou muntanyes, que l'amor ho és tot, el més important. I quan estimes algú és molt difícil deixar-lo enrera per molt que sàpigues que no et porta enlloc o que només s'estan fent mal. I amb tot, hi ha històries que han d'acabar, però crec que això només passa quan l'amor s'acaba, quan és tan minso que no pot amb la càrrega de pes al cos.

Avui, parlant amb una amiga que fa poc que connec però que m'ha portat a una conversa molt íntima, personal i sincera, hem parlat d'aquelles històries que no son històries però que no es tanquen. Històries que saps que son el que hauríen de ser doncs son homes que no et convenen, homes que saps que et fan mal, que no t'aporten res, que no t'estimen, homes però que per molt que passis d'ells, que et diguis que ja està, que s'ha acabat, continuen a la teva ment, d'una manera o altra. Per què som incapaços de deixar enrera certes històries que ja no hi son?

I mirant la conversa d'ahir vespre arribo a la mateixa conclusió. Les persones que has estimat, és molt difícil tancar els temes, sobretot quan no han quedat clares les coses. Hi ha històries, homes que et retornen de tant en tant, que no pots deixar-los oblidar en el més profund del record.

El meu amic, ahir, també em manifestava la seva preocupació de com estar enmig, de com aquest fet li afecta directament. No vaig saber què dir-li i sols treure-li importància. Però avui, me n'adono que el temps ho cura tot, que hi ha històries que no son ni històries però que continues mantenint certa amistat, que per molt tòpic que sigui, el temps ho cura tot, i que sols cal mirar endavant. Històries que es tanquen i que et deixen un somriure.

Doncs, com em va dir el meu amic fa molt de temps en un context molt tontaina, "un clavo quita otro clavo" i de vegades, és ben cert i històries que sembla que no s'han de tancar o que t'han afectat més del què pensaves passen a ser, una part del viscut. Per tant, ara només tinc que pensar que aquesta història que no sé tancar per molt que sé que he de tancar, que em dic que he tancat però que continua fent-me pensar més del compte, sols necessita un recanvi al cor, com si fos una peça que poder canviar. I si, no és fàcil, però sols vivint es pot aconseguir.

ps. Potser un altre post és com ens sentim els que ens envolta, una ruptura. Però ... ves, això és un altre post... 

4/6/14

Bocins de maig



El somriure de la Laura.
Les peonies. La paniculata. Les roses. Totes les flors. Però, sobretot, les peonies.
Després de voltar i voltar per tota la ciutat, trobar just el que volies. El detall perfecte.
Nens que ja no son nens que t'expliquen com els va la vida, il·lusionats, amb aquella llum a la mirada de la joventut.
The New Raemon.
Tornar a menjar gamoneu (mmm, tot i que em sentés malament tant de formatge a la nit).
Sentir els talons recuperats. Ja no em fan mal per dormir.
Pintar-me les ungles dels peus.
Un 3d9f i unn 3d8f com si res, un pim pam.
Acabar el mes recuperant tot el meu jo.

Ps. I quins son els vostres bocins de maig?

Maig ha estat el mes del casament. Tot pendent, un mes que passarà en un munt de records, tots preciosos. Ara, toca refer-me a mi mateixa, allò que havia deixat de banda. I encarar l'estiu.
La cançó, ... és la que em vaig demanar per acompanyar musicalment el que vaig llegir al casament de la meva germana, el text del Petit Príncep. I que em diu tant. És preciosa.
I així, sense pretensions, compleixo el que em van demanar a principi d'any, posar una foto meva, encara que sigui així de petita....