Clap along

"Clap along if you feel like that's what you want to do".

Després d'una setmana amb canvi d'espai a la feina. De trasbalsos fins al moll de l'os.

Després d'una setmana de sentir-te molt sola.

Després d'una setmana de prendre decisions, que t'alliberen per molt que siguin tristes.

Després d'una setmana de veure un video. D'emocionar-se, de veure tot allò que la teoria del què fas es pot fer.

Després d'una setmana de descobrir que el video eren còpies ilegals d'un curtmetratge encara no estrenat i que s'ha de promocionar en diferents certàmens.

Després d'una setmana de reafirmar conviccions.

Després d'unes setmanes ben dures, arriba el cansament en forma de bronquitis i atac d'al·lèrgia,  però tot i així, només puc dir....

I pensar que només queda una setmana d'italiana a casa.

Que dijous comença carnaval.

I que encara que m'hauria de quedar a casa amb la baixa, no ho puc fer, just ara. Hauré de fer bondat d'una altra manera. Perquè ara, al nou espai, fins i tot apareix el sol.

I sobretot, que no estic sola. Ni de conya. Des d'un comentari encertadíssim, una carícia, una cervesa o un whatsapp.

ps. disculpeu el silenci. De bòlid, seria poca cosa. Però si, tot es va posant a lloc.

Crec que no us he explicat que tinc llogada l'habitació a una italiana,... i que no ens fem gaire... sobretot pel tema gat.... 

Crec que si comparteixo aquest video, no li passarà res, oi?

Un iogurt per berenar

Un iogurt desnatat per berenar, això és el que tinc al costat del teclat. Un intent ridícul de fer dieta. Un acudit que no fa gràcia.  

Com fer dieta amb el desgabell d'horaris, d'obligacions, de nervis, de ganes de passar de tot, de cansament, d'ansietat?

O simple manca de voluntat.

Un vestit blau fosc, sense mànigues, per no veure'm massa. Anar de vermell m'hauria fet sentir incòmoda, ridícula. 

I enlloc de sentir-me alleugerida per haver-me decidit, em sento trista. Com si fos una derrota meva.

O simple manca d'atrevir-se.

Una llista interminable de tasques pendents a fer. Trucades que fan tard. Actes per rescriure, mails per enviar. Piles de paper per endreçar. Masses obligacions buscades.

Per què no sabré dir que no? Per què no sabré posar-m'hi?

O simple manca d'organització.

Em diuen que sóc massa exigent amb mi mateixa. I alhora sóc massa indulgent amb mi mateixa. I així, sols s'apilen troques de llanes.

Però com trobar la força després d'una (només una?) setmana infernal, on les petites coses es tornen muntanyes imbencibles que als altres els semblen tonteries però que et porten a atzucacs; quan sents que no arribes enlloc, que ets incapaç d'ensortir-te'n sola; quan veus els teus pitjors defectes en la nova companya de pis i només tens ganes que marxi. Quan sents que per més que facis, res canvia.

I com queixar-te quan només sents que hauries de ser capaç de veure el costat positiu, d'assaborir les petites coses, de posar-hi sucre enlloc del gust més amarg. Potser algun dia aprendré la recepta.  

ps. Simple post de rebecaria. Aviam si tot es posa a lloc.

6 anys caminant

M'agrada caminar al costat dels qui estimo, admiro, respecto. D'aquells qui n'aprenc, em fan somriure i demanen suport, caliu o ajut. Fins i tot dels que rondinen.

Sovint, també m'agrada caminar sola. D'altres vegades, no tant, tropeço massa.

M'agrada molt caminar. No parlo de runners, ni de fer kilòmetres. M'agrada passejar, mirar amunt i veure cels clars, núvols que espanten, gotes que cauen. M'agrada caminar per esbargir les cabòries, per deixar-me acaronar pel sol. 

Però com deia, m'agrada caminar al costat. Compartir una conversa, un gelat o les presses de no arribar  a temps.

Als blogs, en la seva manera, també camino. Al costat de tots els que passeu per aquí, de tots els qui connec, virtual o personalment. Fent camí junts.

I resulta que avui, justament avui, fa 6 anys que caminem plegats!!!  I tot plegat té tanta màgia, que després d'un dia de feina i atabalamenta, vaig i me n'adono i ho puc celebrar fent ganxet amb una blogaire.

I ara que tinc (i de vegades crec que és compartit amb més blogaires) menys temps per dedicar al blog, més xarxes socials que atendre, altres prioritats que em demanen temps i dedicació, doncs ara, tinc més ganes de continuar caminant per aquí, al meu pas, a batzegades, ràpid; a estones, lent.

Caminem encara més lluny?

ps. La il·lustració, d'aquí