22/2/13

La marea



Rutinàriament, els dies laborals, tinc un petit plaer: poder fer un cafè amb llet en got de vidre llarg, amb un entrepanet de pernilet (bé, ara és temps de truita de carxofa) i llegir el diari començant pel final i llegint-lo al revés. Amb l'escalfor del got agafat amb força entre les mans i oblidant per uns breus minuts tot el que m’envolta. M'agrada tant fer-ho, que de vegades renuncio a esmorzar amb tota la colla i m'endinso en moments de solitud buscada que reconforten per així poder continuar amb la jungla del dia a dia.
Però darrerament, quan ho faig, no agafo el diari i m'entretinc amb les revistes del cor, molt més superficials i lleugeres de digerir. Més que mai, estic completament desinformada. Suposo que per saturació mental.
Els caps de setmana, aquesta rutina encara és més meva i per poc que puc (perquè darrerament vaig de bòlid) m’agradava mirar els diaris digitalment. Però el cert, és que tot plegat m’enfarfega i si bé ja no ni segueixo digitalment ni El País (per estar en contra de l'ERO que van fer) ni l'ARA (perquè em vaig enfadar amb ells per alguna cosa que ja no aconsegueixo recordar), cada cop llegeixo menys les notícies.
Per altra banda, i sense massa veure amb l’explicat abans, em passa que sovint m’envolto del què m’expliquen. Perquè una de les coses que més m’apassiona és quan la gent m’explica i ensenya. M’agrada aprendre de la gent, m’agrada escoltar i que m’il·lustrin. M’agrada la gent llegida, que sap de què parla. Res de parlar per parlar o cotillejar, res de banalitats o superficialitat, que això ja és el que puc aportar jo (molt soroll per no res). M’agrada la gent que té un discurs raonat, que em fa pensar, que m’interpel·la. M’agrada aprendre dels demés, dels seus coneixements o de les seves experiències. I no és fàcil trobar gent així, persones que fins i tot m’incomodi per tot el seu saber però que em fascinin. I de vegades no cal temes molt transcendents o eminències. Suposo que son les persones que viuen intensament el que fan. I el fet és que aquestes persones normalment son persones que no es donen de grandesa ni son grandiloqüents o inaccessibles. Persones que en el tu a tu aporten moltíssim. I tinc la sort de conèixer-ne unes quantes.
En JM n’és una d’elles. Compartim esperit revolucionari i sovint em posa en camí quan m’embolico soleta. No estarà a la avantguarda però en silenci va teixint un saber i un raonament propi. I llavors, en el moment adequat, et diu just allò necessari i real. L’admiro i n’aprenc moltíssim.
I què té a veure això amb el que explicava al principi? doncs resulta que en JM, fa ja uns dies, em va portar el segon número de La Marea, la cooperativa que els ex-treballadors de El Público han creat per continuar treballant i alhora mantenir l’esperit del diari. I m’ha sorprès gratament. Tota l’actualitat tractada amb objectivitat i l’aprofundiment que un diari mensual et permet. Amb temes ben diferents, realitats que se t’escapen, història que desconeixes, projectes que engrandeixen l’ànima i suggeriments a tenir en compte. El proper número és apunt de sortir, no me’l penso perdre pas. m’ha reconciliat amb el periodisme en paper i m’ha fet agafar una nova rutina, sopar llegint un article diàriament. Un plaer i una necessitat ben gran.
Moltes gràcies, JM. Per tot el que aprenc, dones i per totes les petites revolucions que anem fent! Que no son poques ni covardes!! I quin seria l’equivalent català? La directa? Serà qüestió de fer-hi una ullada!

ps.la foto no està malament, haureu de llegir el diari per saber el perquè! Molt interessant!!!

14 comentaris:

Alba ha dit...

Quan he vist com a títol "La marea" em pensava que parlaries sobre les manifestacions de demà dissabte.... ^^ Hi aniràs oi??

Tinc pendent doncs fer una ullada al diari que esmentes, últimament tampoc llegeixo premsa jo....

Carme Rosanas ha dit...

L'haurem de llegir, doncs!

Sergi ha dit...

Sempre dic que els millors mai no et fan veure que ho són. Si se'n vanten, és que saben positivament que no ho són.

Desconeixia aquesta publicació, haurem d'estar a l'aguait, però tampoc no era seguidor de Público, la veritat.

pati di fusa ha dit...

Mira, que bé que en parles, rits. Jo ja fa setmanes que tinc curiositat per llegir "La Marea". Els segueixo al Facebook i al Twitter, però res com tenir el diari de paper sobre la taula vora el cafè. Me'l compraré.

I avui dia, en què abunda el mimetisme i la repetició, tenir l'ocasió d'empapar-se de persones com el JM, amb criteri propi, és una gran sort.

Anònim ha dit...

vaja, a la meva ciutat no el venen, m'hauré de conformar amb l'edició digital...

Garbí24 ha dit...

ara em pica la curiositat....haurem de buscar

Gemma Sara ha dit...

Jo també pensava, com l'Alba, que parlaries de la manifestació de demà... doncs és veritat que en algun lloc n'havia sentit a parlar, demà preguntaré al quiosqueru habitual, gràcies per fer-nos-hi pensar. Tens sort del tenir el JM i ell de tenir-te a tu, for sure!

Ferran Porta ha dit...

Benvolguda revolucionària, comparteixo la desgana per la informació del dia a dia: jo també n'estic tip, jo també necessito una pausa ben farcida de superficialitat, jo també necessito desconnectar de tanta corruptela i de tanta misèria. Què vols: som revolucionaris, sí, però també humans.

Elfreelang ha dit...

els petits plaers quotidians són els que ens ajuden a viure cada dia, celebro l'aparició de la marea ....on es pot aconseguir?

Anna ha dit...

Ei! Gràcies per la informació! No coneixia aquesta publicació! Sé a qui li interessarà especialment!

DooMMasteR ha dit...

Dissabte vaig assistir a una conferència que ens va fer un dels editors per a l'escola de fotoperiodisme. Em va encantar tot, des de com està muntat el diari fins a la seva visió de les coses. Entre aquest i la Directa tenim un bon parell de diaris que no hem de desaprofitar :-)

rits ha dit...

ALBA, doncs tenies tota la raó. No hi vaig pensar. Va ser molt gran el de dissabte. Des de les teves terres vaig estar enganxada al twitter veient què passava. Pq aquest finde em tocava estar amb la meva lluita, aquella que fa anys que crec.
Aviam què et sembla!

CARME, ho has fet? t'ho xivo? el reportatge del Felip VI té un petit apartat on expliquen que a Xàtiva els Borbons no son benvinguts i tenen un quadre d'un al revés. I bé, a casa meva tampoc ho son gaire, de benvinguts ;)

XeXu, sé que tb ho penses i et dono la raó, els millors no es donen de res. És una mica diferent al Público, és un diari xò veu molt d'una revista mensual. Molt interessant, la veritat. Ja diràs, si el llegeixes.

PATI DI FUSA, doncs jo no sabia que tenen twitter i fb, potser me'ls afegeixo.
Doncs si, sóc molt afortunada. Un secret, va llegir el post! hehehe, li va fer molta vergonyeta!

pons007, segur que no el venen? et pots subscriure i que te l'enviïn, potser?

JOAN GASULL, ho has trobat? a la Carme li he explicat per sobre el secret. Segur que t'agradarà!

GEMMA SARA, caram , doncs quan vaig escriure el post no hi vaig pensar gens. Com que no hi podia anar suposo que no la tenia present... ais!!
Què t'ha semblat? t'ha agradat? En JM el tens ben apropet!!

FERRAN, estimat, de vegades ser humà sembla que sigui incoherent amb la revolució,... xò suposo que no podem de deixar-ho de ser. I saps què? tb millor!
A Berlin crec que ho tens complicat, xò aquí crec que als kioscos està.

ELFREELANG, doncs als kioscos es pot aconseguir. El segon número me l'han deixat i el tercer, la veritat és que encara no l'he anat a comprar. xò no crec que sigui difícil.

ANNA, doncs aviam si us agrada!!

DOOMM, què afortunat!!! segur que devia ser molt interessant. A La Directa encara no li he donat una oportunitat.

Un petó a tots i totes!!

El porquet ha dit...

Gran post, once again, ple de detalls i coses a comentar.

Primer de tot. Gràcies, gràcies i gràcies. Gràcies per fer-me adonar que tampoc sóc tan estrany quan m'agafen ganes d'estar sol i no compartir amb ningú més certs moments del dia, certes rutines que sento meves i amb les que no tinc ganes que m'hi acompanyi ningú més. A vegades em pregunto si sóc una "rara avis" i ves, m'has fet adonar, que potser tan estrany no sóc... o és que els dos ho som!

Del què comentes sobre aquesta gent amb una magnífica capacitat retòrica que la sap utilitzar sense ser un encantador de serps. Doncs què t'he de dir. A mi em roben el cor. Jo reconec que sóc d'aquells que m'agrada més escoltar que xerrar. Potser perquè no tinc una capacitat verbal meravellosa i llavors si aboco alguna cosa, prefereixo fer-ho per escrit. Però escoltar és un plaer inimaginable.

Del tema del diari, doncs celebro aquesta iniciativa al marge de les grans publicacions. Mai vaig seguir el Público perquè jo sempre he preferit que m'expliquin les notícies des d'aquí, però. No sé en quina línia es mou La Marea, però aquí a Catalunya tenim un setmanari espectacular que fa anys que aguanta al marge de tots els lobbies. Es diu El Triangle. Incisius, terrorífics, no es casen amb ningú i posen el dit a la nafra. Si no el coneixes compra'l algun dia... ara, si estàs en fase aïllament de certes notícies que ens inunden aquests dies potser deixa passar un temps.

I què dir per acabar de la cançó amb la que has musicat el post. OBRA MESTRA. Ja la vaig posar jo, no fa massa, en un post meu. Tinc taaaaaaantes ganes que treguin un nou disc i pugui anar per fi a un concert. El darrer que van fer al Palau de la Música, estava al metro ja anant-hi... i vaig haver de fer mitja volta per temes personals... pots comprendre que tinc un neguit a dins!

rits ha dit...


PORQUET, dius que gran post i jo dic que gran comentari!
Què bé que hi hagi més gent que tb li passa això de necessitar moments d'estar sol. Jo tb pensava que era rareta. En el fons, els companys de feina passa una mica com la família, no la tries i a més hi hem de conviure moltes hores. A mi, segons el dia m'atavalen molt i com que estic molt emboirada de feina, segons quins dies les converses cridaneres no m'ajuden gaire. Ais..
Saps, amb el teu comentari me n'he adonat d'una cosa. A mi tb m'agrada molt més escoltar que no xerrar. I si, potser xq tp tinc una capacitat verbal meravellosa i mai em surten les paraules adequades. Xò el pitjor és que sento que a més, darrerament he perdut aquesta capacitat d'escoltar. No sé si és que necessito de converses noves, de gent nova o què, xò que salto deseguida i sento que no escolto com abans. Ho hauré de recuperar, xq com dius escoltar és un plaer.
Certament El triangle és molt més proper. I no el segueixo. Doncs si, el compraré!
Recordo el teu post. Genial. Ostres, pot ser que recordi que anéssis al concert del Palau, que ho tuitegesis? Em sap greu. Segur que aviat tornaran i et podràs treure l'espineta. Jo només els he vist una vegada, i em van encantar!!

Un petó!