La marea

Rutinàriament, els dies laborals, tinc un petit plaer: poder fer un cafè amb llet en got de vidre llarg, amb un entrepanet de pernilet (bé, ara és temps de truita de carxofa) i llegir el diari començant pel final i llegint-lo al revés. Amb l'escalfor del got agafat amb força entre les mans i oblidant per uns breus minuts tot el que m’envolta. M'agrada tant fer-ho, que de vegades renuncio a esmorzar amb tota la colla i m'endinso en moments de solitud buscada que reconforten per així poder continuar amb la jungla del dia a dia.

Però darrerament, quan ho faig, no agafo el diari i m'entretinc amb les revistes del cor, molt més superficials i lleugeres de digerir. Més que mai, estic completament desinformada. Suposo que per saturació mental.

Els caps de setmana, aquesta rutina encara és més meva i per poc que puc (perquè darrerament vaig de bòlid) m’agradava mirar els diaris digitalment. Però el cert, és que tot plegat m’enfarfega i si bé ja no ni segueixo digitalment ni El País (per estar en contra de l'ERO que van fer) ni l'ARA (perquè em vaig enfadar amb ells per alguna cosa que ja no aconsegueixo recordar), cada cop llegeixo menys les notícies.

Per altra banda, i sense massa veure amb l’explicat abans, em passa que sovint m’envolto del què m’expliquen. Perquè una de les coses que més m’apassiona és quan la gent m’explica i ensenya. M’agrada aprendre de la gent, m’agrada escoltar i que m’il·lustrin. M’agrada la gent llegida, que sap de què parla. Res de parlar per parlar o cotillejar, res de banalitats o superficialitat, que això ja és el que puc aportar jo (molt soroll per no res). M’agrada la gent que té un discurs raonat, que em fa pensar, que m’interpel·la. M’agrada aprendre dels demés, dels seus coneixements o de les seves experiències. I no és fàcil trobar gent així, persones que fins i tot m’incomodi per tot el seu saber però que em fascinin. I de vegades no cal temes molt transcendents o eminències. Suposo que son les persones que viuen intensament el que fan. I el fet és que aquestes persones normalment son persones que no es donen de grandesa ni son grandiloqüents o inaccessibles. Persones que en el tu a tu aporten moltíssim. I tinc la sort de conèixer-ne unes quantes.

En JM n’és una d’elles. Compartim esperit revolucionari i sovint em posa en camí quan m’embolico soleta. No estarà a la avantguarda però en silenci va teixint un saber i un raonament propi. I llavors, en el moment adequat, et diu just allò necessari i real. L’admiro i n’aprenc moltíssim.

I què té a veure això amb el que explicava al principi? doncs resulta que en JM, fa ja uns dies, em va portar el segon número de La Marea, la cooperativa que els ex-treballadors de El Público han creat per continuar treballant i alhora mantenir l’esperit del diari. I m’ha sorprès gratament. Tota l’actualitat tractada amb objectivitat i l’aprofundiment que un diari mensual et permet. Amb temes ben diferents, realitats que se t’escapen, història que desconeixes, projectes que engrandeixen l’ànima i suggeriments a tenir en compte. El proper número és apunt de sortir, no me’l penso perdre pas. m’ha reconciliat amb el periodisme en paper i m’ha fet agafar una nova rutina, sopar llegint un article diàriament. Un plaer i una necessitat ben gran.

Moltes gràcies, JM. Per tot el que aprenc, dones i per totes les petites revolucions que anem fent! Que no son poques ni covardes!! I quin seria l’equivalent català? La directa? Serà qüestió de fer-hi una ullada!

ps.la foto no està malament, haureu de llegir el diari per saber el perquè! Molt interessant!!!