Bocins de gener

★ Bocins de dolor, record però també esperança. Avui fa 75 anys del bombardeig de l'Armada italiana a la Pl. Sant Felip Neri. Van morir 42 persones, 22 infants. El record és ben viu entre nosaltres, ferides de la nostra història. He llegit (però no trobo l'enllaç) que s'ha reobert el cas i que es vol imputar l'armada per crim contra la humanitat. Passejar per Sant Felip Neri, veure infants jugant ens ha de recordar que cal combatre l'odi, la ràbia, el dolor, des de l'amor i l'esperança. Perquè no es torni a repetir, perquè això que volem construir sigui un demà per a tots. Sant Felip Neri és un dels meus racons de la ciutat preferits.

★ Reobrir sant medir (tot i que vaig de bòlit i no acabo de trobar el meu lloc enlloc).

★ L'alegria de ma germana. La petita se'ns casa i penso gaudir de la seva joia al màxim (i això que, a mi, els bodorrios, com que no, però amb la seva il·lusió, em contàgia). Està tan bonica vestida de núvia!!

★ Les petites vacances de tot a Nàpols.

★ Un missatge inesperat.

★ Refer llaços que creia impossibles de refer.

★ El dinar amb els amics de Terrassa. Llops, més que llops!!

★ Una panxeta que creix i creix.

★ El fred, per gaudir amb mateta al sofà, mitenes i la mañanita de la iaia per l'ordinador.

★ El sol d'hivern, el que més m'agrada.

★ Tenir ganes de blog. Tot i el poc temps que tinc, torno a sentir-m'hi aprop, doncs darrerament no me'l feia meu. Segurament també és per la necessitat de retrobar-me.

★ Nova proposta de llogatera (i sense ni posar l'anunci!). Si tot va bé, potser arriben aromes alemanys al vuit8ena! I si diu que sí, ves que agafo bitllet!

★ Estones només per a mi.

★ Homeland.

★ Domir fins tard, mandrejar sota el nòrdic.

★ Estalviar dia a dia per anar al concert d'Eels.

★ Big boys gone bananas*! Un documental que s'ha de veure. Sobre la llibertat d'expressió, la pressió dels mercats econòmics, un parlament seriós i democràtic (no com els nostres) i sobretot, la força que tenim la gent.

★ Una proposta de xerrada, de teatre i d'activitat blogaire.

★ Ui, que me'n descuidava! un secret confessat que em fa molt feliç! Espero en candeletes poder-lo xerrar!

ps. Quins son els vostres bocins?

Aquests bocins, que per aquest any he pensat fer mensuals, estan dedicats al bombardeig de Sant Felip Neri, no podia passar-ho per alt.

El meu llibre preferit

Un dia, enmig d'un sopar en un restaurant ja fa anys, em van preguntar quin era el meu llibre preferit. Una pregunta qualsevol, sense cap tipus de res. Parlàvem de llibres, sí, però la pregunta em va agafar de sorpresa. Què dir? com explicar? Em vaig quedar en blanc. I vaig fer un dels meus silencis que queden estranys. Allò que et fa semblar estranya quan la timidesa i la inseguretat et poden. En aquell moment no vaig saber què dir.

Me'n ric de mi mateixa. De vegades tinc unes coses. Com arribar a la gent si les paraules s'atrevesen en el moment menys oportú?

El meu llibre preferit és "Orgull i prejudici", de Jane Austen. Fins ara no he llegit cap llibre com aquest. Ni novel·la fantàstica, ni policíaca, ni de sentiments, res. Aquest és intocable. Potser mitificat i tot, ho reconec. Però m'atrapa. La història de les germanes Bennet em conmou. Com voldria ser Elisabeth i com m'agradaria que el senyor Darcy existís, perquè dia rera dia em convenço que només és un personatge. Però com que no crec que existeixi, doncs millor ser lliure i forta com ella.

Avui fa 200 anys que es va publicar per primer cop. De Jane Austen s'han explicat mil i una cosa i només va publicar sis llibres, però son històries, totes elles que han anat passant els anys i els temps. Que es mantenen. Perquè parlen d'allò més amagat, el que es troba dins del cor.

El darrer any vaig llegir molt poc. Saturació de moltes coses, masses interesos i incapaç de centrar-me en cap lectura. Però ara en torno a tenir ganes (i d'acord, el que estic llegint ara, buf... força dolentot). Potser son les ganes de retrobar-me amb mi mateixa i la necessitat de pausar-me, d'abstreure'm de tot. No n'estic segura, però sols sé  que tinc ganes d'acabar-me el llibre cutre-sàdic per posar-m'hi de nou, llegir, i aquest cop en català, la gran història d'amor més gran mai explicada.

Per cert, quin és el vostre llibre preferit?

ps. digeu-me que no és fàcil contestar. Més d'un cop havia pensat en enviar un correu electrònic a qui m'ho va preguntar. Però crec que enviar-li encara li semblaria més estranya i tot.

Festí de corbs serà el següent, d'acord!

Anar al cinema

Al cinema hi pots anar amb gent diversa: amb la colla, els amics més íntims, en parella, per tenir una cita, per acompanyar un infant il·lusionat, amb la mare o sol. Fins i tot pots anar-hi en grup i dividir-te en diverses sales. 

Pots anar-hi el cap de setmana o entre setmana, el dia de l'espectador, a primera sessió, al vespre, a les golfes. Qualsevol hora pot ser bona (encara que a les golfes hi ha molts punts d'adormir-se si la pel·lícula no fascina).

Pots menjar-hi (això si, sent net, polit i respectuós): crispetes salades, crispetes dolces (ecs!), fruits secs, gominoles, gelats, entrepans casolans, hamburgueses, durums, fins i tot ara pots fer un tallat (la darrera frikada que he fet. Era primera sessió i no m'havia donat temps!). O també no menjar res.

Veure versions originals subtitulades, les traduïdes (i amb molta sort en pots trobar alguna en català!), en pantalles gegantines (queden ben pocs cinemes amb pantalla panoràmica) o de ben petites. Sales amb seients ben incòmodes o de gran confort, fins i tot diuen que hi ha sales amb seients dobles. Això si, sempre amb aquella olor inconfusible (bé, no sempre, malauradament hi ha olors que... vaja...)

No sé de quina manera m'agrada més anar-hi, m'agrada de totes les maneres (encara que el cert és que cada vegada hi puc anar menys) i potser el que menys m'agrada és comentar-la quan surto. Necessito un temps per processar el que he vist i sovint interioritzo lent tot el que m'ha produït.

Això sí, hi ha unes pel·lícules que no les vull veure d'altra manera; amb els amics de sempre i al cinema de sempre, aquell que ha estat al barri tota i on anava amb els pares de petita. Es tracta de les versions de Peter Jackson sobre els llibres de J.R.R. Tolkien.

No sé com va començar tot, suposo que quan es va estrenar la primera més o menys érem els que anàvem sempre junts. La nissaga dels Senyors dels Anells cada Nadal, sabent què veuriem i alimentant les ganes durant tot l'any. Recordo perfectament el comentari quan es va acabar el Retorn del Rei. I ara què? què farem l'any vinent? Un nadal no pot ser nadal sense pel·lícula del Senyor dels Anells. Sense veure elfs, ni en Frodo, ni el gollum, sense combats amb orcs horribles, sense bavejar amb l'Aragorn. Com en Bilbo Saquet, volíem tornar a veure Rivendell, caminar pels prats de La comarca, fascinar-nos per les muntanyes del pas, perdre'ns per Mines Tirith o espantar-nos amb Mordor.

Però ens vam haver de conformar. Fins i tot volíem fer maratons de les tres versions exteses que cada Nadal portaven els Reis.

Per sort, tot torna i aquest Nadal teniem un regal, El Hobbit. Algun de la comunitat ja no hi participa i la veritat és que ara ens costa més poder anar al cinema. Però vam esperar: malalties, viatges i trobar un cangur. I finalment la vam veure, mig espantats perquè tothom deia de tot, perquè eren més de tres hores i com podia ser que un llibre tan curt donés per tres hores. Però vam tornar a gaudir. Els personatges, reconèixer escenaris, saber que darrera una persecució amb conills hi ha Rivendell perquè era el mateix lloc on Arwen escapava dels orcs, espantar-te de nou, avançar-te al que saps que passa, entendre el perquè i com passen coses més endavant. Fins i tot maleïr algun personatge.

Et pot agradar o no, però el que està clar, és que ens agermana una mica més. 

I el millor, saber que el proper Nadal. Hi haurà més.

ps. Mai he estat de El Hobbit. No em va agradar quan me'l van fer llegir a l'escola i em va fer costar llegir-ne més. Per sort, vaig rectificar!

El dormilega

“Cada dia et veig. Sempre estàs als núvols. Això m’agrada pensar. Tanques els ulls i somrius lleugerament. Què deu passar pel teu caparró?

O potser, descanses la mirada abans d’enfrontar-te al dia. Fins i tot, potser és que no has dormit gaire bé.

Et miro. Intento concentrar-me en el llibre, però només ho faig per dissimular. La veritat és que les pàgines que se suposa que he llegit en el trajecte que compartim, les he de tornar a llegir a la tarda, en el viatge de tornada. On mai et veig.

Et miro i no et dic res. Com gosaria fer-ho. Qui sap; potser, si et sentís la veu es trencaria la màgia. Potser així deixaria de tenir aquesta obsessió adolescent, qui sap, segurament no tenim res en comú. O potser... no, millor que no, que el que passa pel cap només passa a les pel·lícules.

Et miro i de fet, et busco. És el primer que faig en pujar al vagó. No m’importa anar de peu si et puc veure. O si no tinc visibilitat, m’és igual, sé que estàs allà.

Però cada dia, quan pujo tinc por de no veure’t. I el dia que no ho fas, et penso massa.

Demà, demà buscaré alguna excusa per parlar-te. De demà no passa.

Uix... m’has vist! He abaixat la mirada, quina vergonya!!”

ps. Amb una mica de retard,... la proposta per al dibuix de la Carme

Sovint sé que no sé res

Nota: El meu objectiu no és que hi hagi spoilers, però potser algú se n'adona d'alguna cosa de la història. No crec, doncs vaig força enderrarida de la nissaga.

Avui fa 10 anys exactes que vaig signar la meva entrada en una nova nissaga: el meu particular Joc de Trons. Avui fa 10 anys que vaig signar el meu primer i únic contracte laboral (després he signat subrogacions i un minso augment de categoria, però sempre el mateix contracte).

Vaig arribar a aquella casa plena de vidres, bon rotllo i un ambient immillorable com si fos una autèntica Sansa. Ingènua i fleuma, em posava vermella amb tots els caps i cavallers. Fins i tot em vaig enamorar (i no per una vegada). Van ser uns anys ben bons, vivíem en un hivernacle constant, un estiu florit de festes, bon rotllo i on em sentia orgullosa de treballar en alguna cosa relacionada amb el dret i en un àmbit ben proper. De tant en tant, veia que no encaixava, sovint encara ho penso, una petita Jon Nieve, bastarda sense acabar de trobar el seu lloc però posant per davant l'honor i l'amor. Això em passaria factura, certament.

Però tot estiu no és etern. I aviat s'iniciaria una tardor que anunciava que s'acostava l'hivern.

Desenganyem-nos, Desembarco del Rey no és un lloc pacífic i on tothom vagi de cara. El poder és present en cada un dels dies.

Moure'm silenciosament, atenta al que es coïa, propera als amics i per tots els racons, no em va servir de gaire. Arya sols és una nena que vol sobreviure.

Vam viure batalles, plors i moltes fletxes se'ns van clavar per defensar la nostra feina. El poder era gran i encara que vam guanyar una batalla, el nostre rei al Nord, Robb era increïblement valent, generós i astut. I vam viure en pau uns anys, però, l'hivern s'acosta.

He vist coronar diversos reis, vinguts de tots els racons; bé, de tots no, però gairebé. Alguns han sigut magnànims i fiesteros, Robert crec que es deia; d'altres amb tantes ànsies de poder que ni el Joffrey semblaria odiós. També n'hem tingut d'esbogerrats, efímers.... I he vist tallar caps. N'hi ha dos que em saben molt de greu: els dels meus pares laborals. D'en Ned vaig aprendre moltíssim i sóc com sóc en el meu ambient laboral gràcies a ell. La Catelyn era odiosa, tenia un mal geni i sempre volia tenir raó. De fet, no tenia gaire bona premsa i crec que es va equivocar en alguna ocasió, però ha estat la millor reina que he vist mai. Implacable i alhora es movia pel cor.

I ara,... ara no sé on sóc. Em moc afamada i cansada enmig del desert. Amb el pes de molta feina al damunt i molt pocs recursos. Veig les lluites i en rebo les conseqüències i el que creia que era una bona feina, doncs ja no em permet viure independentment. Però a diferència de la Daenerys, no tinc dracs. No sóc de la sang del drac, no he estat capaç de despertar el drac. I els dracs que encenc ho faig de males maneres i destructivament, autodestruint-me. He d'anar en compte i encara he de créixer.  

Em van destruir Hivernalia i estic presa a Harrenhal. Les illes del ferro es mouen marejades i Nido de Águilas segueix en el seu somni. Dorne sembla que visqui en un altre pel·lícula i el trindente està dividit, tothom està a l'expectativa,  i ningú sap què passarà demà. 

Però segueixo. I he de donar gràcies. He vist clavar fletxes molt doloroses i he sentit el plor de qui han decapitat fa molt poc, una Cersei a qui li va tocar rebre i alhora m'ha fet llàstima. 

Sé que no estic sola, que compto amb uns quants cavallers nobles que em seguiran, que en Tyrion tot i moure's per a ell, per sobreviure, té bon cor i que ens entenem. I sobretot, que potser algun dia el gel i el foc es trobaran. És la meva esperança.

Potser m'hauré de posar a llegir Festín de cuervos. Ja tocaria, no?

ps. A la feina som uns frikis i tenim personatges assignats i tot. Fins i tot àrees son reialmes. Estem fatal, ho reconec. I jo, en un acte d'egocentrisme de no sé què, em vaig demanar ser la Dany. Però és clar, només havia llegit Joc de trons.

Sé que el nom de la nissaga és Cançó de foc i gel, però sempre li dic Joc de trons, fins i tot el hastag és aquest.

Com una sopa a la napolitana

Estic com una sopa. Els matins son un desastre, no em llevaria per res del món i els vespres..., als vespres no estic per gaires orgues. La congestió nasal arriba a fer maldecap, l’ull esquerra em plora i si ja sordejava, encara ho faig mes. Amb tot, estic contenta.

Per fi ha sortit el constipat.

Feia setmanes que no m’acabava de trobar massa bé. Un mes de desembre infernal, els excessos napolitans i aquesta arrencada del nou any, amb projectes nous, que demanen molta atenció, com atenció em demanen tots els fronts de la vida. Mals de panxa, d’estómac, rodaments, nervis, maldecaps només despertar-se, esquena trinxada, venetes del nas que es trenquen, panses a la boca que ni l'Angelina Jolie té per llavis… un panorama, vaja, el millor moment per tenir cites i tot!! Una piltrafilla. Però el constipat no acabava de fer acte de presència.

I finalment s’ha dignat a aparèixer. I així, poder descansar. Poder dir prou, fins aquí he arribat, agafar la manteta i una tisana calenta, i descansar. Em ve taaaan de gust. Fins i tot, així poder parlar de Nàpols. Perquè ...., he explicat que vaig passar el cap d’any a Nàpols? Què desconsiderada!!! Una experiència genial i ni us faig dentetes!

Faig salivera només recordar-ho. Poder marxar del brogit, de la gent, de la crisi, de tot. Desconnectar-me i passar-ho de la millor manera. Quatre dies de vacances que van suposar la recàrrega d’energia més gran en molt de temps. Que van significar donar-te als companys de viatge, refer lligams, conèixer molta, moltíssima gent, deixar-me anar com feia temps, gaudir dels instants compartits. Una festa.

Una festa de color, de caos, de campanades japoneses a les quatre de la tarda, de boes fúcsies, de photo-calls, de focs artificials, de riures i de menjar. Molt de menjar.

Perquè Nàpols pot ser moltes coses, però per mi, és vida. Estranya, caòtica, bruta, insegura, decadent, però vida. Vida que s’ha de viure.

Vida dels amics, d’aquesta ciutat de pujades i baixades, d'altars amb llums de neó, de màfies, de mil i un cotxes creuant per tot arreu, d’escombraries per tots els racons, d’edificis apunt d'esfondrar-se, de mirades absolutament penetrants. I vida de menjar. Com de bé es menja!

Podria explicar els mil i un menjars, les pizzes, pastes, antispastos, formatges, limocello, fins i tot vi. I no me’n cansaria. 

Podria explicar les aventures d’una ciutat on les noies no van mai soles pel carrer, on per cap d’any has de sortir de casa abans de les 12 perquè disparen pel carrer, de com vam sortir a la tele o de com de cansats estàvem el dia 1. Podria explicar lo dur que va ser deixar una peça allà, de com el trobem a faltar. I dels projectes que tenim entre mans

.

Però sobretot el que he d’explicar és com d’important va ser aquesta entrada d’any, espectacular. De propòsits i despropòsits, de dir-me que quan estigui avorrida i tonta en una festa, m’han de donar un calbot per no fer la napolitana. I sobretot que, junts, en la distància o no, podem amb tot. Fins i tot amb aquest 2013.

Ps. Sé que hi tornaré. Seria la tercera vegada, però encara em queda conèixer Positano, la costa Amalfi,..... tenim tot el temps del món. Si algun dia voleu anar a Nàpols, no dubteu pas, pregunteu, hi ha mil coses a veure i per gaudir! Això si, prepareu-vos per engreixar-vos, jo he tornat amb un quilo més.

La foto, el Mediterrani, no és bell fins i tot a l'hivern? Al Castel dell'Ovo, a Nàpols, el matí del darrer dia del 2012.

Per cert, a la feina m'han dit rarita per estar contenta perquè em sortís el constipat. Si, potser és estrany, però ara ja em trobo millor

Deliri d'un vespre amb la tele encesa

"bàsicament, sóc entusiasta. Necessito encomanar-me d'entusiasme (...). I afortunadament, no puc fer les coses que m'entusiasmen sol, necessito dels altres."

M'agrada. M'agrada moltíssim i m'agradaria poder-me arribar a definir així. Però costa. Cada vegada em costa trobar entusiasme. Sóc negativa i pessimista i tot i les idees esbojarrades, poques vegades les poso en marxa. Trobar energia per recompondre'm i alegria en tornar a començar. No és gens fàcil. I malgrat ho intenti quan els astres son favorables, sovint caic en el desànim.

"Tenir confiança." "Viure al límit. Sense comoditat.". Potser aquesta és la clau. Potser la col·lecció de fracassos desmunta una confiança en un mateix que poques vegades ha surat damunt la mar. Fins i tot, potser, aquesta manca de confiança és la que porta a ni intentar-ho en els àmbits amb més nombre de fracàs. A arraulir-se davant el sofà còmodament amb un gat damunt les cames i el comandament a distància. 

Per sort, de tant en tant, algú confia més que no pas una mateixa. Desafortunadament, no en totes les coses pots ajudar-te d'una mà amiga.

Deixo aquests fragments de l'entrevista amb Julio Manrique al Bestiari il·lustrat, programa que m'agrada de la mateixa manera que em fa ràbia. Si pogués renunciar a la meva condició d'obrera i pobre, m'agradaria ser gafapasta? No, crec que no, però el que donaria per poder-me tallar el serrell com la Bibianna i que no se'm escarolés constantment, i més en vespres com avui, plens d'humitat. "Solo soy una chica con pelo mediterraneo" deia el twitter d'una famosa temps enrere. Doncs això.  

Amb tot aquest aire de superficialitat però amb michelin inclòs, em ve al cap el pare. S'indigna tant amb la seqüència final de Pa Negre. I s'enfada perquè una pel·lícula com aquesta hagi tingut tant d'èxit. "Sí, potser és una gran pel·lícula però ens descriu als catalans com uns venuts. Sempre ha estat així. El Pujol ho va ser molt." Recordo el dia que va dir això en una sobretaula. Ens vam quedar muts, ell que sempre ha detestat la classe política i les banderes, que tot li era igual. I amb tot, des de fa uns mesos proclama la independència a tort i dret i vota un partit independentista i sulfrura la família espanyolista. A vegades els meus pares no deixen de sorprendre'm. Potser una filla rojilla i una altra independentista els han fet obrir els ulls. Potser ells ens han fet així, doncs dins del seu cor sols veuen, com ha dit, novament Manrique, "bondat i bellesa." I això és l'important, i el que m'agrada que ens mogui a casa.

Però la nit encara em porta una nova sorpresa. El jardinero fiel. Com m'agrada aquesta peli! Potser m'hauria de llegir el llibre. Sempre he pensat que m'agradaria ser molt més Tess, apassionada, convincent i valenta; però que en canvi, segurament sóc més Justin, covard, silent, seguidor de les normes establertes. Però per damunt de tot, és una història d'amor, i l'amor de tots dos fa que Justin sigui valent, per defensar i honorar la Tess. L'amor dóna força i ho pot canviar tot.

I de cop, recordo que aquesta tarda defensava un dels projectes en els que més crec. Un projecte que m'entusiasma. Un projecte a qui he dedicat molt d'esforç durant molts anys.  Com? que m'entusiasma? Potser encara resultarà que una mica de Tess si que hi ha dins les venes, encara que no suposin lluitar contra la maquinària capitalista. Ah, si, que treballar perquè els infants puguin conèixer una nova realitat, puguin dir la seva i créixer valents i decidits potser si que té una mica de lluita.

Demà em tornaré a passar la planxa pels cabells. Tinc una reunió i un marronasso. Quin pal. 

ps. Com de contradictòria pot arribar a ser una mateixa, oi?

Si, ja ho sé, no és la crònica de Nàpols. Les fotos son taaaaan lamentables que no motiven gens a escriure'n. I això és una d'aquelles vomitades que després em sabrà greu haver escrit. O no. 

Han vingut els Reis!

Al vuit8ena no acostumen a venir els Reis. Potser és que no sóc gaire bona minyona. O potser és que encara no he fet el canvi de domicili reial i fins ara continuaven portant els regals a Sants. Però aquesta nit han vingut els Reis!!!! I ostres, no els havia deixat copetes de vi bo ni aigua pels camells!!! Ais, aviam si miro bé la cuina,... crec que han trobat fàcilment l'ampolla començada de vi!

I és que aquest matí ha estat ben diferent. Ahir vaig anar a dormir ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora. Potser és la primera nit de Reis que no surto -varem celebrar l'aniversari d'una de les meves millors amigues el dia abans, coses de l'edat. I de tenir nens. La gent ja no pot sortir la nit de Reis-.

Total que servidora de vostès era dormint plàcidament, babeta inclosa, quan el senyoret Puck ha vingut i ha començat a miolar. Neguitós, donava voltes i voltes i no volia dormir aixefant-me els peus. En una mossegada he xisclat i m'he llevat. I ...... ohhhh!!!!! almenjador, vora el pessebre, ben embolicats i amb els noms de tothom, tot de paquets!!!

N'hi ha pel Ramon, per la Rita, per la Laura, pel Quim, per la petita Júlia i fins i tot pel puckie, que ja no pot més de l'emoció i ha esgarrapat l'embolcall. Una joguina nova!!! no para de portar el ratolí amb el picarol amunt i avall!!! Ah, i també hi ha una joguina per la rits! Que si, i tant, crec que m'ho mereixo una miqueta, no?

Crec que han estat els Reis més senzills de fa molt de temps, però en canvi si que dels més viscuts. No sé si ha estat aquest mes de desembre passat que ha estat tan difícil a nivell familiar o si l'escapada de cap d'any a Nàpols que m'ha omplert d'energia i bon rotllo, però sento que si, que hem de celebrar que ens tenim els uns els altres, que no calen grans despeses de regals per dir-nos que ens estimem i que ens necessitem. Així doncs millor arreplego tots aquests paquets i a menjar xocolata desfeta amb els papis!! com ens feia la iaia Esther, a qui per cert, m'han xivat que a Sants han obert el seu paquet i han trobat una nina ben bonica i ben cofoia. Segur que a l'àvia, dèbil i alhora il·lusionada, li farà molta il·lusió!

Per cert,.... i a vosaltres? els Reis us han portat els vostres somnis?

Un petó!!! i molt bon any a aquells a qui encara no he pogut felicitar l'any nou!!!!

ps.mmmm, m'hauran portat els Reis a Sants el trencaclosques amb el petó de Kimt? fa tres anys que el demano!!!

Vaig molt enderrarida de posts i de felicitacions d'any nou. Vaig estar uns dies fora, celebrant l'any nou a Nàpols, espero poder-ne fer la crònica en breu. Però la tornada ha estat amb molta feina i el blog i la catosfera està .... ehem,......