Vens al teatre?

Sempre m'ha agradat el teatre, tot i que mai m'ha agradat fer-ne, em fa tanta vergonya!! I sempre, malauradament, he vist el teatre com una activitat ocasional, doncs ésdespesa cara i que només em puc permetre en compta-gotes. Però el cert és que, comparativament, el que porto d'any he anat més al teatre que al cinema. I és que gràcies a ofertes que es troben per internet o amics que tenen entrades per diversos motius, o amics que et conviden perquè si, doncs he pogut gaudir de grans tardes o vespres.

També té a veure que el cinema cada cop és més car i per tant menys assumible de manera habitual i per tant queda com el teatre, per a grans ocasions. I carai, quin teatre que tenim!!! De veritat molt millor canviar dos/tres cinemes medicres per un teatre.

Quatre històries punyents i ben bèsties. Que et deixen compulgida i aplaudint amb un esglai al cor. Amb uns personatges que t'estimes i alhora no entens com poden ser així. I uns actors i posada en escena espectaculars. Quins actors catalans que tenim!!!!!

La millor, Incendis, que avui s'acaba al Teatre Romea i que per mi ha estat la millor obra de teatre que he vist mai. Espectacular i sense paraules. Una història tan bèstia com emotiva, una història que no et deixa indiferent. Una manera de viure el teatre ben endins i una manera de sentir ben intensa. Única.

Set actors magistrals fent-nos sentir els crits en busca de la Marwual dies i dies després.

La més bèstia, la relació de parella de Qui té por de Virginia Wolf? Des de llavors em vinc preguntat si l'amor no hauria de ser fàcil. Si ha de ser tan difícil, té sentit?

Encara em sorpren que diverses persones que l'han vist, just en sortir han pensat en relacions d'amics. Em sorpren, neguiteja i fa plantejar moltes coses entorn les relacions de parella.

La més contradictòria, La vampira del raval, riures i tristeses completament ben comprenetades. Un musical ben nostre, ben de veritat. Una història que esgarrifa i que alhora té la màgia de fer-nos recompondre de la brutalitat de la veritat.

El més curiós em va passar mentre esperava els meus acompanyants. Una àvia, completament arregladeta em pregunta què passa, i m'explica que ella va viure la història.

Parlour song, p otser la més fluixeta, potser la més reflexiva entorn al solitud i que crec que encara he d'entendre i interioritzar.

Riures amargs.

Així doncs, potser cal fer calaix, quatre duros (que aviat hauran d'anar a les receptes) i deixar-se portar pel món del teatre. Mentre puguem.

ps. fa molt temps que tenia aquest post pensat. Havia de fer-ne un sobre Virginia Wolf, la Vilarasau i el Pere Arquillué, després, un altre sobre Incendis, on totes les paraules se'm queden curtes. Però definitivament, sembla que les paraules se m'en van del cap del blog. Sembla que faci mandra i res m'agrada com queda escrit. Incendis tornarà a posar-se en escena per Nadal, no en perdeu l'ocasió.

ps2. A la primera foto, hi ha un parany, un visitant amagat. A veure si el veieu!!!

Molt bon cap de setmana!