El vestit llarg

Sovint miro les tendències de moda, veig coses que m’agraden i d’altres que no. De vegades veig peces de roba en noies o en revistes que m’agraden. M’hi fixo i m’agraden, sempre, però, per als altres.

El cert és que mai m’agrado amb les robes. Em costa molt comprar roba, mai trobo res que m’acabi d’agradar. No tinc ni un estil concret ni ben definit, sempre acabo anant amb pantalons i algunes camises o samarretes gens arrapades i sols a l’estiu em permeto algunes faldilles i sempre més clàssic que altra cosa. No m’agrada gaire, però mai em decideixo, ni em permeto veure’m amb d’altres robes.

Una barreja de mandra d’anar de botigues, remenar, les dependentes ...; el fet de tenir pocs diners i moltes despeses; el qüestionar-me sobre el per què comprar més roba de la necessària i sobretot la poca cintura fa que no m’agradi anar de compres i que arrisqui molt poc. De fet, si arrisco és quan li agafo alguna peça a ma germana que té roba per omplir diversos armaris.

Fa uns tres anys que vaig darrera un vestit llarg d’estiu i ara es tornen a portar. Però no trobava cap que em fes el pes. A Eivissa les companyes de viatge es van proposar que m’havia de comprar alguna peça, però no van aconseguir-ho. Segurament m’hauria d’haver emprovat aquella camisa blanca que em va fer mandra emprovar-me per si no em quedava bé –és que era tan bonica que la recordaré durant molt de temps- i que sé que encara que vaig dir que la podia trobar a Barcelona més barata, les possibilitats son ben mínimes. Potser hauria d’haver arriscat amb el vestit verd d’aquella botiga on hauria comprat molt més que el pareo que li he regalat a ma germana (que sé que duré més jo que ella), però tampoc em vaig atrevir.

I així he tornat a Barcelona amb les mans buides per un nou estiu a la ciutat, que encara que està de rebaixes no sé què passa que sempre ens fixem en allò que justament no està rebaixat.

Ahir al matí, però, enmig d’un esmorzar estrany em van arrossegar a la botiga del costat del bar i gairebé com si tingués un ganivet al coll em van fer emprovar el vestit llarg de floretes que també es quedava la companya de batalles. Pensant incrèdula que seria impossible que em quedés bé, pensant que el fet d’emprovar-me el vestit faria que d’una vegada per totes m’oblidés de la idea d’un vestit llarg, resulta que no quedava tan malament, i gairebé sense ni pensar-hi, arrossegada per l’efervescència de totes 4 emprovant-nos roba, ja tinc el vestit llarg d’estiu a casa. Ara sols falta un cinturó adequat i sobretot, sobretot, atrevir-me a posar-me’l.

I és que avui, me’l miro i m’entén tots els dubtes. No sé si m’atreviré, no sé si fa per mi. Algun dia m’agradaria poder deixar de tenir tants dubtes. Segurament aquell dia m’atreviria a comprar-me molta més roba. Segurament, aquell dia m’atreviria a viure més intensament, doncs no només és amb la roba amb el que em costa convèncer-me de com sóc i vull viure, sols és el reflex d’una vida plena de dubtes i retirades.

Ps. Bé, em manca el cinturó i ... els sostenidors! Això si que serà difícil de trobar. La foto m’ha costat molt, com n’és de llarg, no m’hi cap a l’armari!!