Aniversari la nit de Reis

Avui és l'aniversari d'una de les persones més importants del meu voltant. Una d'aquelles amigues que saps que sempre tindràs aprop.

Fa tants anys que ens coneixem, fa tants anys que caminem plegades, just des de la foto de fa dos posts. A temporades més aprop, a temporades més allunyades. Records d'infantesa en forma de tarda explicant-nos Los diez negritos, o d'excursions llençant el peix al gat. Joventut en forma de cigarretes d'amagat dos carrers enllà de l'escola o estius de càmping amb la caravana del seu pare. I anant-nos fent grans amb sortides, sopars, viatges, confessions al jacussi o tardes de sofà i peli romàntica.

No ens cal dir res i en canvi sempre sabem com estem. Podem estar més d'una setmana sense dir-nos res i en canvi passar cap de setmanes sense separar-nos. Sabem els nostres punts forts i les nostres febleses, de vegades ens enfadem, però sempre tot acaba tornant al seu lloc.

Potser per ser la més gran de la colla, potser per ser tan tossuda com és o potser per ser tan racional, sempre ens ha arrossegat i de vegades crec que quan ha necessitat que l'arrosseguéssim, doncs no ho hem sapigut fer del tot.

Diu que és freda i que té mal caràcter, però ens cuida com ningú (Mai oblidaré cm et vas presentar a l'hospital dient que et quedaves a dormir la primera nit de l'accident).De vegades té por de no ser dolça, però n'és un munt sense enfargagar i quan no es sent estimada es tanca sense dir res, sense deixar que veiem el seu dolor.

No ho ha tingut gens fàcil, però és que potser algú ho té? Cadascú portem la nostra motxil·la i la seva mai ha volgut que li pesés gaire i sempre mirant endavant.

Potser ara veiem les coses de manera diferent, busquem el mateix però per camins diferents. I això de vegades ens separa i ens fa mal, postser ara necessitem més distància, fer cada una allò que ha de fer, però sabent que sempre ens tindrem.

Avui celebrarem el seu aniversari, ja sense ganes de sortir, masses anys sortint de festa el dia 5 a la nit ballant al Panam's o al New York sense gairebé ningú. Farem pinya i bufarem les espelmes. Les d'un any més que arriba i que no sabem que ens portarà, però segur que molt bones estones plegades.

Moltes felicitats, Marta!



ps. des de que he perdut la por als postres no hi ha qui em pari. Avui, la meva primera Sacher (el seu pastís preferit). No sé si tindrà bon gust, però l'aparença, no està gens malament! El millor de cuinar xocolata, poder llepar-se els dits amb el sobrant de la cobertura i l'oloreta a xocolata que invaeix tota la casa. El pitjor, com embruta tota la cuina!!!
La cançó,...ja ho sé, ja, però és una debilitat que tenim. Era l'oreja o el David Bisbal per recordar els gorgoritos al sing star....