El dentista

Gairebé a ningú li agrada anar al metge. A mi, tampoc. I encara menys al dentista. Un pànic i mal humor s’instal·la les hores prèvies de la visita, sense poder-hi fer res.

Potser perquè de petita en vaig visitar uns quants. Em van sortir totes les dents de llet corcades. Va ser una mica un trauma familiar més que no pas personal, ni me n’adonava ni em feien mal.
Em van portar a molts dentistes, uns deien que m’havien d’empastar totes les dents, d’altres que ja caurien i no em fessin res. Fins que vaig anar a Sant Joan de Déu i amb tres anys em van treure el meu primer ullal. A partir d’aquell moment els dentistes es van convertir en el meu pitjor enemic. Plorava i no em deixava fer res.

Van decidir empastar-me totes les dents i em van portar a molts dentistes, fins que el vaig trobar a ell. Ningú entenia perquè, si per la seva veu o perquè era l’únic dentista a qui li deixava ensenyar les dents. La mare, de vegades, diu que va ser el segon home de qui em vaig enamorar (el primer, el pare, es clar).

I així anava jo, cada dos per tres al dentista, mig somrient cada vegada menys, doncs cada vegada em feia més vergonya ensenyar-les, fins que van començar a caure, i de cop i volta tots els mal de caps van desaparèixer. Les dents van deixar de ser negres i les visites al dentista van esfumar-se del calendari.

Vaig trigar moltíssim a tornar a anar al dentista, doncs per sort tampoc vaig haver de portar ferros i amb les tandes de fluor que ens feien a l’escola, semblava tot sota control. Tant vaig trigar que quan vaig tornar, amb gairebé 25 anys el meu estimat dentista ja no hi era, però en vaig saber trobar un altre qui abans de començar sempre em somriu i em diu que no passarà res.

Potser l’edat, potser la por del mal, aquest estiu em va començar a fer mal un queixal i abans que el mal fos insuportable vaig anar. M’ha de matar el nervi. I jo, ja pateixo pel dolor, físic i econòmic! Tot passa, però em sembla que cada vegada que penso en el sorollet dels instruments, m'entren tots els mals. Potser retornen tots els fantasmes de la infància, potser ja tenia raó quan em negava a somriure-li a un dentista.