9/6/09

Roda el món i torna al born


Dilluns al matí, un noi i una noia de 33 anys, agafàven un avió. Destí, de moment Cuba, però en ment, Mèxic i el que vingui, i en la ruta, d'aquí un any potser a l'Índia. Res establert, un temps de desconnexió del dia a dia, per trobar-se a un mateix.

Una amiga de la universitat fa un mes que ha tornat d'un any a Mèxic com a cooperant internacional. Fent tasques de suport a persones amenaçades per les guerrilles o per d'altres (dir que el propi govern amenaça, seria una mica massa fort, no?). Just quan marxava em deia que ara que s'havia trobat a ella mateixa i que es sentia bé aquí, li tocava marxar. I és que ha voltat per mig món, ha viscut a Eivissa un munt de temps, i mai va trobar un espai propi on sentir-se bé.

Una parella tenia un blog. Van decidir viatjar al voltant del món, com una aventura per gaudir de l'últim suspir de joventut. Finalment van tornar, a l'últim post déien que sentien la necessitat de tornar, entre d'altres raons.

Aquest matí, anant cap una reunió, una companya de la feina m'explicava totes les seves experiències internacionals. Entre elles, estar sis mesos en una comunitat indígena del Brasil, aprenent com eduquen de pares a fills, com viuen en una societat de supervivència. I com, més que com a experiència professional, li va servir com a experiència vital.

He conegut un munt de gent que ha marxat a fer voluntariats a països en vies de desenvolupament. Sempre, amb esperit contradictori, els déia que aquí ja hi ha llocs on col·laborar, però que semblava que era més fàcil marxar ben lluny.

Les persones que marxen per fugir o trobar-se, és difícil que viatjant s'arribin a trobar. El que es necessita és un viatge interior. En canvi, les persones que marxen simplement pel fet de veure món, segur que aprofiten molt més el viatge.

Sempre he sentit que em perdia una part. En el seu moment no em vaig decidir a marxar, per diferents motius no podia, masses coses em lligaven aquí. I alhora era un sentiment de voler marxar, desaparèixer per no saber on era.

Ara sento que per aquestes aventures, ja he fet tard. Que una petita part voldria tenir aquest esperit aventurer, deixar-ho tot, agafar una excedència de sis mesos, llogar el pis i voltar. Però alhora, ara sé que el meu lloc està aquí i potser ja no necessito fugir. Que aquestes aventures ja no em calen i que bé, potser no podré veure tan de món, però hi ha tot un món ben aprop.




ps. He intentat buscar l'enllaç amb el blog que esmento, però no l'he trobat. Això si, m'han aparegut un munt de blogs de gent que està vivint experiències similars.
La foto, la
selva amazònica, un dels llocs que des de fa poc em crida l'atenció.

16 comentaris:

JJMiracle ha dit...

Trobo força encertada la teva reflexió. Jo també penso que si es vol ajudar, aquí ja hi ha un munt de llocs on es pot fer, no cal anar a l'altra part de món; una altra cosa és si, a més, es vol veure món. També sembla que ajudes més si vas més lluny, i es pot anar "més lluny" des de ben a prop.

(Mira, ara feia temps que no sentia aquesta cançó de Keane!)

Striper ha dit...

Jo també crec que aqui hi molt imolt per fer i cada cop mes.

kweilan ha dit...

Jo també crec encertada la teua reflexió. També és veritat que hi ha gent que porta dins voltar, i estar vivint noves experiències lluny dels seus però ho necessiten o ho porten a dins. Cadascú ha de fer el que li sembli en aquest sentit. El que està clar és que si vols ajudar els altres, aquí també hi ha molta feina a fer.

Sergi ha dit...

Penso que per fer aquesta mena de tasques humanitàries, tan lluny de casa i de tot el que coneixem, s'ha de ser d'una pasta especial. Dues amigues que van ser molt properes temps enrere van fer viatges d'aquests, i les dues deien que els havia canviat la vida. Ha de ser una experiència dura però la sensació de lluitar cada dia t'ha de canviar per força. Jo no me'n veig capaç, sincerament. No me'n veia llavors, i no me'n veig ara. Com deia, crec que s'ha de ser especial per fer això, o ser d'una manera que jo no sóc.

Molt bona cançó la que has triat per il·lustrar el post, m'encanta. Però més m'agrada encara la que tens penjada a la barra lateral. Magnífica.

Ferran Porta ha dit...

"Ara sento que per aquestes aventures ja he fet tard". Puc corregir-te? Espero que no soni pedant... no, Rits, no has fet tard; ningú no fa tard, mai. Només haurem fet tard quan deixem anar l'últim alè de vida, però mai abans.

Ara el cos et demana ser aquí, amb els teus. Això és el que has de fer, doncs, i ben fet està si ho fas.

Que la pressió del temps no ens faci petits. L'important és fer allò que sentim que hem de fer. Quan sigui.

Una abraçada.

francesc ha dit...

Estic amb el Ferran. De la mateixa manera que no es tracta de fugir, sinó d'anar a descobrir, gaudir, conèixer, etc. crec que l'edat no hi té res a veure...

Si algun dia es dóna la situació, i et ve de gust, endavant!!

Assumpta ha dit...

No entenc que, amb l'edat que tens, pensis que has fet tard :-))

Per altre part, mentre anava llegint, això de marxar lluny per trobar-se un mateix no ho acabo d'ententre massa... per això, quan he arribat a la part on dius "Les persones que marxen per fugir o trobar-se, és difícil que viatjant s'arribin a trobar. El que es necessita és un viatge interior." no he pogut més que estar d'acord amb tu :-)

Altre cosa és que tinguis clar que vols marxar per fer alguna cosa concreta, de cooperant, el que sigui, doncs genial... o que tinguis els suficients calers per viatjar senzillament pel plaer de conèixer món... però per coneixer-se a un mateix? però si "un mateix" és sempre amb nosaltres, no cal moure's...

Els del PiT ha dit...

M'he sentit molt identificat.
Vaig començar a sortir amb la que ara és la meva dona a l'edat de 16 anys (ja en tinc 41) i sempre m'ha quedat allò de voler rodar el món, volar (ja m'ho deia el meu sogre: "Tu el que has de fer és anar a Alemania i conèixer món...", potser no confiava en la meva relació amb la seva filla...), però la vida ha estat una successió de fets encadenats que han esdevingut cadena.
Ep! I feliç d'estar lligat a Quissapon, eh?
:-)

Salva Piqueras ha dit...

Aiiis... penso que moltes vegades vinculem el canviar d'aires amb la llibertat. Una llibertat associada a viure una vida per a la qual no estem preparats i que en el millor dels cassos ens fa descobrir com enyorem el nostre dia a dia.

_MeiA_ ha dit...

A mi també des de sempre que he volgut fer alguna coseta així... però no he pogut perquè tinc moltes coses que em lliguen aqui, sobretot els meus pares, sóc molt de la família i em seria impossible marxar tant de temps i veure'ls patir...

lulamy ha dit...

Hola! La web de la parella que has estat buscant, i per cert molt xula, és "loliplanet.com". Me n´he enrecordat pel nom graciós...

DooMMasteR ha dit...

No crec pas que facis tard... Aquest sentiment ve i va amb el temps, però no amb la edat.

I el millor exemple de que no cal marxar lluny per ajudar ets tu mateixa. Segur que els nens estan molt contents amb tu :-)

USD ha dit...

es poden realitzar viatges plens d'emocions i sentiments sense anar gaire lluny. Hi ha molt de món per descobrir aprop nostre

kika ha dit...

m'ha agradat molt el post. m'ha fet pensar. em sembla que entre tots el comentaris ja t'han dit el que jo et vodlria dir.
pero em repetire, perque crec que es important tenir clar:

per lluny que es vagi, tot el que ens comforta i amoina segueix igual.

els unics viatges que ho poden arreglar son els que fem cap dins de nosaltres mateixos.


anar a coneixer llocs diferents es enriquidor, refrescant, i serveix per moltes coses, incloent els viatges interiors

al final, tot lliga :-)

Jordicine ha dit...

Preciós, RITS. Et felicito! No cal anar tan lluny per fer coses boniques. Tens tota la raó. I qui hi vulgui anar... que hi vagi, està clar. Un petó.

zel ha dit...

Ui, Rits, aquest va ser el meu passaport de vida, pensar que hi ha un món a cada cantonada i no me'n penedeixo...i de més gran, amb els fills ja crescuts, quan he marxat poquets dies per desconnectar i ser jo sense lligams, he disfrutat serenament i descobrint que mai és tard per res.... ja saps, preciosa, la teva opció és encertada perquè has sigut fidel a tu mateixa...