El protagonista del dia

El Felip és d’aquelles persones que poca gent té present a la feina. Se l’estima, doncs porta molts anys treballant-hi, és bona persona, diligent amb la feina (això no ho sé massa, no hi treballo molt), no es fica amb ningú i deixa fer.

Avui crec que és a qui més s’ha nombrat. Evidentment, el tema del matí a qualsevol racó de la casa ha estat la festa de dissabte. El “chorreo” del madrid-barça, els sis gols, com els vam viure i les apostes que ningú ha guanyat. Però tots en un moment o altre, fèiem referència al Felip. “Ja has vist al Felip? Què content està”, “el Felip ha dit que la clau va estar en canviar de posició el Messi i l’Etto’o” “el Felip saltava d’emoció”....
Finalment, quan me l’he trobat i li faig broma dient que què tal el partit, em salta i diu “Mira, mira,... vols que t’ensenyi una cosa? Tinc fins i tot el menú que van menjar les directives al dinar abans del partit” i m’ensenya la seva preuada joia. I se’n va content.
Irradiava felicitat, estava exultantment feliç.

El Felip no té masses coses. La seva solitud de vegades em colpeix. No es cuida, no fa gaires coses, no sembla gaudir gaire i sempre passa desapercebut. Viu per a ben poc. Malgrat això, sempre ens somriu, un somriure tímid, amagat darrera un bigoti i unes ulleres que no el fan justícia; mai té una paraula més forta que d’altre, mai es fica amb ningú. Sempre serenament al seu lloc intentant ser el màxim de coherent. Però tampoc viu, està com amagat darrera la seva pròpia solitud, com veient la vida passar. I per això, la victòria del Barça, el fa tan feliç, s’agafa a aquestes coses.

Avui ha estat el protagonista del dia; entre tots l’hem fet brillar un xic.

El Felip també em recorda un dels companys del viatge de Budapest aquell que sembla que sempre estigui de broma, que xerra pels descosits i que les seves neures no siguin gaire importants, em va explicar que pot estar caps de setmana sense sortir de casa. Sense veure ningú. I es resigna, sembla que no ho pugui canviar.

El Felip o aquest company em fan entrar en contradicció. Potser ell està en pau amb ell mateix. No sé si jo arribaré a ser-hi. A mi, que sempre dic que m’agrada passar desapercebuda, però que necessito dels que tinc a prop. Jo que sovint m’acabo sentint mig sola enmig de gent o que necessito de caps de setmana ben atapeïts de coses, doncs els que no tinc res a fer se’m cau la casa al damunt i necessito sortir encara que sigui sola.

Potser la solució està en què sé el que necessito i només m’hi he de posar. Darrerament tinc la sensació de perdre. De perdre moltes coses que m’estimo –ja ho he dit en més d’un post- i sé, cada dia em proposo de noves per no sentir-me buida. Déu ser la primavera, però mentre a dies torno a pensar a començar, a dies, el barça és de les poques coses que fa somriure des de dins la panxa.

Ps. El Felip, no es diu Felip, i fins avui no hi havia pensat mai. Segurament, ell no li dóna les voltes que jo li dono.