4/5/09

El protagonista del dia

El Felip és d’aquelles persones que poca gent té present a la feina. Se l’estima, doncs porta molts anys treballant-hi, és bona persona, diligent amb la feina (això no ho sé massa, no hi treballo molt), no es fica amb ningú i deixa fer.

Avui crec que és a qui més s’ha nombrat. Evidentment, el tema del matí a qualsevol racó de la casa ha estat la festa de dissabte. El “chorreo” del madrid-barça, els sis gols, com els vam viure i les apostes que ningú ha guanyat. Però tots en un moment o altre, fèiem referència al Felip. “Ja has vist al Felip? Què content està”, “el Felip ha dit que la clau va estar en canviar de posició el Messi i l’Etto’o” “el Felip saltava d’emoció”....
Finalment, quan me l’he trobat i li faig broma dient que què tal el partit, em salta i diu “Mira, mira,... vols que t’ensenyi una cosa? Tinc fins i tot el menú que van menjar les directives al dinar abans del partit” i m’ensenya la seva preuada joia. I se’n va content.
Irradiava felicitat, estava exultantment feliç.

El Felip no té masses coses. La seva solitud de vegades em colpeix. No es cuida, no fa gaires coses, no sembla gaudir gaire i sempre passa desapercebut. Viu per a ben poc. Malgrat això, sempre ens somriu, un somriure tímid, amagat darrera un bigoti i unes ulleres que no el fan justícia; mai té una paraula més forta que d’altre, mai es fica amb ningú. Sempre serenament al seu lloc intentant ser el màxim de coherent. Però tampoc viu, està com amagat darrera la seva pròpia solitud, com veient la vida passar. I per això, la victòria del Barça, el fa tan feliç, s’agafa a aquestes coses.

Avui ha estat el protagonista del dia; entre tots l’hem fet brillar un xic.

El Felip també em recorda un dels companys del viatge de Budapest aquell que sembla que sempre estigui de broma, que xerra pels descosits i que les seves neures no siguin gaire importants, em va explicar que pot estar caps de setmana sense sortir de casa. Sense veure ningú. I es resigna, sembla que no ho pugui canviar.

El Felip o aquest company em fan entrar en contradicció. Potser ell està en pau amb ell mateix. No sé si jo arribaré a ser-hi. A mi, que sempre dic que m’agrada passar desapercebuda, però que necessito dels que tinc a prop. Jo que sovint m’acabo sentint mig sola enmig de gent o que necessito de caps de setmana ben atapeïts de coses, doncs els que no tinc res a fer se’m cau la casa al damunt i necessito sortir encara que sigui sola.

Potser la solució està en què sé el que necessito i només m’hi he de posar. Darrerament tinc la sensació de perdre. De perdre moltes coses que m’estimo –ja ho he dit en més d’un post- i sé, cada dia em proposo de noves per no sentir-me buida. Déu ser la primavera, però mentre a dies torno a pensar a començar, a dies, el barça és de les poques coses que fa somriure des de dins la panxa.

Ps. El Felip, no es diu Felip, i fins avui no hi havia pensat mai. Segurament, ell no li dóna les voltes que jo li dono.

16 comentaris:

JJMiracle ha dit...

Ostres, si em deixés bigoti em sembla que tindria un alt percentatge de "felipitis"!

Sergi ha dit...

Mira, anava a comentar alguna altra cosa. Alguna cosa així com que hi ha gent que necessita ben poc per ser feliç. Això fins que he vist el final del post, quan parles de la necessitat que tens d'omplir-te les hores, i de que se't cau la casa a sobre si no tens plans... tot això m'ha sonat tant que t'he de dir un cop més que em sento molt identificat amb el que expliques.

A veure quin dia coincidim en les alegries, i podem celebrar coses tan semblants pels dos, però en positiu.

kweilan ha dit...

Jo sóc capaç de quedar-me a casa tot un cap de setmana i no em passa res. I si convé a mitja tarda de diumenge surto a caminar o me'n vaig a nadar. Són èpoques que es passen. Llegia el teu post i he recordat el que escrivia el Xexu l'altra dia i ara he vist que ell també s'hi ha sentit reflectit. Una abraçada als dos!!!

Anònim ha dit...

Sempre hi ha persones així i aquest petit moment de protagonisme és un regal per un any sencer per a ell, no en tinc cap dubte.

Striper ha dit...

A vegades cal pensar si estas content i t'omple el cami que portes i si no agafar un altre.

DooMMasteR ha dit...

He conegut uns quants Felips d'aquests, i fins i tot he tingut alguna època d'aquestes, però com diuen per aquí, son temrades.

Tu no pateixis! Mentre tinguis ganes de fer coses (i veig que les tens) no has de preocupar-te per res.

Rita ha dit...

És ben cert que són temporades, però sobretot és estar bé amb tu mateix. Jo puc sortir molt o estar-me molt a casa. Darrerament, l'economia no és el que em va millor i m'hi estic força per casa, però no m'ho passo gens malament, la veritat.

Reconec, però, que quan no he estat bé he mirat d'ocupar-me molt el temps, va bé per no pensar.

Dona't temps, i mica en mica t'hi aniràs trobant bé a casa, ja ho veuràs.
Petons, bonica!

Assumpta ha dit...

Ostres, Rits... els teus escrits a vegades són com un dard llançat a una diana i que toca just al centre...

No puc dir res més...

Podria dir moltes coses, però tampoc m'agrada que quedin públiques jeje...

Sé d'una persona que fa temps estava molt trista, molt trista, però molt... i que quan es començava a trobar millor, la gent que l'estimava li deien que se li notava la millora perquè "ja començava a celebrar les victòries del Barça" :-)

estrip ha dit...

així el protagonista del dia no és el Felip, és la Rits.
I ves a saber què hauria escrit el Felip de la protagonista del dia. Segur que és un bon exercici pensar-ho. Segur que només coses alegres.

Airun ha dit...

Ais, quan he llegit el teu post semblava que m'estés mirant en un mirall!! Jo, ara que puc gaudir de caps de setmana "lliures", que necessito no pensar, repensar, recordar... alguns també me'ls he passat sola a casa, molt sola .. (no sentir les veus dels peques sovint em fa molt de mal). I sí, com tu dius, ´"potser la solució està en que sabem què necessitem i només hem de posar-nos-hi".. però a mi encara em segueix pesant tant el passat, encara que m'hi esforci !!!
Sovint penso en trucar-te, sobretot aquests caps de setmana de solitud, però sempre imaginava, pel que escrius, que els tenies super-atapeïts i no gosava. Ara no me'n estaré tant i si més no, petarem xerrada telefònica. Petonarro!!!

robadestiu ha dit...

Mira, no sé per què, m'has fet pensar en el títol d'una pel.lícula "Nadie conoce a nadie".

És difícil saber què necessiten els altres. I saber què necessitem nosaltres, no sempre és fàcil. Si tu ja tens això, tens molt. No sé si és la solució, però és un molt bon punt de partida. Atrapa al vol aquestes petites coses que et fan somriure des de dins la panxa i una abraçada animosa per quan pensis en començar! :-)

Jordicine ha dit...

Segur que ser el protagonista, un dia, és un premi més que merescut per ell. I visca el chorreo!!! Aviam que passa avui. Un petó, RITS.

Salva Piqueras ha dit...

Ufff, la veritat és que quan trobes gent així et trastoquen la ment.

No sé si no han conegut altres realitats, o potser n'han conegut massa. No sé si valoren el que tenen o troben a faltar molt més el que no tenen. No sé si és que han nascut en un lloc que no els pertocava enmig d'una societat aliena a ells... no sé.

rits ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris. Segurament tots hem passat temporades de felipitis.

P-CFACSBC2V, no t'en deixis, no... no és que siguin massa afavoridors si no van acompanyats de certa barbeta de 3 dies...

Xexu, així ho espero que ben aviat poguem tenir bones notícies! Saps, per mi el pitjor és que de vegades se m'omple el temps de tantes coses, que tampoc les gaudeixo. Un desastre tot plegat.

Kweilan, tens raó, són èpoques, i en altres èpoques quedar-me un cap de setmana a casa no m'ha suposat res difícil. Suposo que ja passarà.

Cesc, i dimecres en va tenir un altre!!! quin partit, quin partit!!!

Striper, aturar-se a saber si estàs content en el teu propi camí no és fàcil, xò s'ha de fer. I agafar-ne un altre,...tampoc ho és, però com dius, tb cal.

DooMMasteR, temrades, no l'havia sentit mai!!!espero que passi aviat aquesta ratxa!

Petons, Rita.La meva economia tampoc està per tirar coets i suposo que per això tampoc em puc permètre masses coses.

Em sap greu, Assumpta, no era la meva intenció. Em surten les coses així i de vegdes no penso si poden afectar o no.
Celebrar els gols del barça és un bon senyal.

Ui, estrip, a mi em costa molt ser protagonista! em fa molta vergonya! i sovint veig el més negatiu, intentaré buscar coses alegres!!

Arribarà un moment que no pesarà tant el passat i tiraràs endavant un futur ben clar, Airun! Truca quan vulguis!!! ja saps que sóc un desastre amb el telèfon (tb he d'aprendre a trucar més sovint!)

Una abraçada tb per tu, robeta! intentaré atrapar aquests somriures!!

Visca el chorreo, Jordicine!!! com vam patir, eh!!

Salva Piquera, ell ha conegut d'altres realitats, xò ara sembla que s'amagui darrera una cuirassa. No ho sé, només que m'interpel·len

horabaixa ha dit...

Hola Rits,

Tremendo. Solitud. I el pitjor, fem veure que no ens pasa res.

Una abraçada

Assumpta ha dit...

Nooooooooooooooo, no t'ha de saber greu, tu escriu com surt, que això va bé :-))