9/5/09

Compromisos


A principis de juliol, una bona amiga es casa.
Dijous vaig acompanyar-la a la prova del vestit.
Em fa molta gràcia i em fa molt feliç participar de la seva alegria, emoció i de la preparació. Mai havia viscut tant d’aprop un casament.
I no és un casament d’aquells espectaculars, un casament senzill i tendre, un petit pas en una relació que despren molt d’amor.

De fet, he anat a pocs casaments.
I menys d’amics molt propers. Més d’un cop he explicat que tinc amics molt diversos, però molts d’ells, això de casar-se no els va gaire.

Hi ha qui diu que no cal un paper per reafirmar el compromís de dues persones, que és el mateix. L’important és la convivència i el respecte.

Hi ha qui es casa per la festa o simplement perquè és el que toca i cal fer per quedar bé.

Conec parelles que s’estimen i comparteixen la seva vida sense haver-se casat. D’altres que es van casar i el seu amor ha anat creixent encara més fort, i d’altres que just casar-se decideixen separar-se.

La veritat és que poques vegades m’he plantejat si em casaria (tampoc estic en situació de fer-ho) i sempre he pensat que no és vital per mi, que si per l’altre suposa un entrebanc, no em cal, i a més això de ser el centre d’atenció, diguem que no em va masa. Però de vegades, veient sobretot els cassos com l’últim, penso que alguna cosa déu haver perquè en menys d’un any es separin. En aquests cassos, se’m reafirma la idea que hi ha gent molt poc preparada per comprométre’s en res (i és una llàstima, sembla que hi hagi gent que no vulgui crèixer mai).

L’amor es construeix dia a dia, amb plors i riures, amb dies bons i dies dolents, amb feina, obligacions i famílies, amb carícies i petits encants, amb espais compartits i espais propis, amb un munt de vida compartida. I costa tant de trobar, que no entenc com es pot deixar escapar. Hi hagi anell o no hi hagi anell.



Ps. La foto i la cançó, d’aquí. La cançó no l'havia sentit mai, i m'ha semblat preciosa.

16 comentaris:

Sergi ha dit...

Jo sí que m'ho he plantejat i ho he parlat molts cops. No m'agraden gens les bodes i no crec en el matrimoni. Però sí que crec en el compromís, sí que crec en l'amor, i com tu dius, no entenc com hi ha gent que el deixa perdre quan el té. Però bé, no seré jo qui es pugui evitar llençar la primera pedra, ja que d'amors fracassats tinc la meva llisteta, i no puc parlar massa. Però em segueixo entestant en creure-hi i en pensar que m'arribarà aquell amor que durarà per sempre. I no, al compromís, cap por. Trobo una ximpleria tenir-ne. Els dubtes no són bons, senyal que alguna cosa falla, probablement a l'interior de qui els té.

Ferran Porta ha dit...

Jo, Rits, t'ho dic sincerament, n'estic fins al capdemunt de casaments que suposen una despesa enorme (de roba, de desplaçaments quan toca... i de regals), perquè més tard o més d'hora la parella de torn s'acabi separant. Com a mínim, tinc la desgràcia que aquesta és la meva experiència personal, com a convidat a casoris; no tots han acabat en separació, clar!, però uns quants...

En general, casar-se o no casar-se és un tema d'importància zero, per mi. Només compta ser amb qui vols, fer-lo/la feliç i ser-ho tu; la resta és palla.

Petons.

Striper ha dit...

L'Amor bonic , imprencidible i que s'`pren d'ell a l'escola de la vidaa vegades una escola molt cruel.

JJMiracle ha dit...

El matrimoni és, actualment, un compromís que es pot trencar en qualsevol moment. Sembla que l'important del matrimoni, per damunt de tot, sigui la cerimònia del casament. Com més s'hi gasti, millor. I si l'endemà et pots separar, millor (ha arribat un punt en què sembla que faci "modern", això de separar-se). I això no hauria de ser així.

estrip ha dit...

el compromís amb el present, em fa l'efecte que és el millor compromís.

Xitus ha dit...

Em sembla que jo por al compromís no en tenia, si vaig fer el que vaig fer, però després, em vaig quedar desconcertat...

En fi, sempre tenia al cap la idea de la parella de fet, i la segueixo tenint, ara encara més. LEs bodes no em criden gens l'atenció. I si la cosa s'acaba? Encara serà més gran l'hòstia després de tanta magnificació.

Però qui sap si el futur ens farà canviar d'opinió...

DooMMasteR ha dit...

Molta gent es cassa sense estar segur de si vol fer-ho... Després passa el que passa.

Espero que no sigui el cas d'aquests amics i que els hi vagi molt bé :-)

Petons!

Anònim ha dit...

Els casaments són genials, més que res quan saps que hi ha amor i són gent que t'estimes i saps que volen estar junts per sempre, pot ser sóc un cutre, però jo crec en això i anar a l'altar és genial si és amb qui tu vols, però molt de respecte a aquest pas i molt clar ho has de tenir... :)

Assumpta ha dit...

Hola!! Aquí “l’opinió diferent de la majoria” :-)

Jo sí que tenia claríssim que el dia que trobés l’home amb el qual volgués compartir la meva vida em casaria i, per suposat, per l’Església. I dic, per suposat, perquè moltes vegades he pensat que, si jo no fos creient, potser m’hagués plantejat si casar-me o no.

Vull dir que trobo que “davant de la societat” jo no tinc per què fer cap compromís (de fet, que jo sàpiga, la societat no n’ha fet cap amb mi, és més, cada dia em decep més “La societat”)

És complicat perquè, per a mi, és una qüestió de creences. En “el meu cap”, quan jo vull anar a viure amb el meu amor ho faig “casant-me” :-)

Potser el fet de creure (creure-ho de veritat, vull dir) que vols construir quelcom “per tota la vida” et fa posar-hi més ganes, més força... i a mi m’ha anat genial. Puc dir que és l’única part de la meva vida que rutlla com hauria de rutllar. Afortunadament, és una part importantíssima :-)

Assumpta ha dit...

Jajaja mentre escrivia el meu, m'ha passat en Cesc al davant... ja veig que no sóc l'única en creure en això de "passar per l'altar" :-))

Susanna ha dit...

Ara ha fet set mesos que em vaig casar. Feia 8 anys que sortíem junts i 7 que vivíem al mateix pis. Hi ha gent que no deu entendre per què no continuàvem igual. Ens estimem, ens respectem i un paper no farà res.
Doncs no, però resulta que va arribar un moment que vam voler compartir la nostra felicitat amb aquells qui ens estimem i ens estimen. Un casament molt nostre. Si ho fas perquè realment ho vols, acaba sent un dels millors dies de la teva vida.

Buff! Quina parrafada per se la meva primera visita!

Garbí24 ha dit...

De vegades un paper es necessari , encara que sigui per poder cobrar més de hisenda , doncs si constes com a solter , ni fills ni hipotea ni res i a sobre has de pagar .......per la relacio en si no calen papers el que cal es molta dedicació i amor

zel ha dit...

És que hi ha persones que necessiten fer una festasa i la fan amb tota la il.lusió...Jo personalment no ho faria mai, i es poden comptar amb els dits d'una mà els casaments als quals he assistit...tret dels dos meus...jejeje, burra de mi...

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Em feia cosa escriure sobre el matrimoni. Tinc moltes contradiccions dins, coses de les que m'heu dit m'han fet refelxionar-hi.

Llavors, XeXu, què és el matrimoni? no és pas un compromís? no hi ha amor? no crec que hagi de ser allò de per tota la vida, la vida és molt complicada i mai saps per on sortirà,... sols és saber que vols aquella persona, que l'estimes i que vols un projecte comú...o això m'agrada pensar.
Tot arribarà, segur. No deixis de creure-hi mai.

Ferran, i tant que són un desastre econòmic!!! xò és que d'una cosa senzilla n'hi ha qui en fan un gra massa, i encara hi ha molts convencionalismes socials entorn al matrimoni que no s'han trencat. L'any passat no en vaig tenir cap, el d'aquest any em fa molta il·lusió, mira, va com va.
xò tens raó, no cal donar-li tanta importància. Tots els dies poden ser especials al costat de la persona que estimes, oi?

Striper, si que pot ser cruel, xò de tant en tant et deixa un regustet dolç que fa tirar endavant!

P-CFACSBC2V, mentre no hi hagi nens pel mig!!!! i separar-se també costa força diners!
Molt trist tot plegat, xò tot i així continuarem creient en l'amor!

estrip, si el dia a dia! xò fins i tot aquest espanta a més d'un i d'una!!!

Xitus, l'hòstia sempre ens la fotem, hi hagi casament o no.
A mi lo de les parelles de fet no m'acaba de convèncer, ho sento. Va tenir la seva raó de ser quan no estava legalitzat el matrimoni homosexual per poder començara fer camí per protegir els drets de les parelles (o així el vaig entendre jo). Ara mateix no té massa raó. A més, no es tenen els mateixos drets que els casats. D'acord que és menys paperassa (doncs per casar-se pel civil tb s'han de fer un munt de tràmits) xò no tens els mateixos drets i posats a posar per escrit el compromís,... no ho sé. No em convenç.
Xò és el que dius, mai sabem que acabarem fent.....

DooMMaster, i llavors xq ho fan? simple pura aparença....
si, jo tb els desitjo el millor.

Cesc, no és gens cutre!!! em fas somriure! i m'alegra!!!
i si quan una boda coneixes la història d'amor que hi ha al darrera i el que s'estimen, és genial!!!!
Si que s'ha de tenir clar, sinó, millor esperar-se.

Assumpta, esperava el teu comentari! i ja veus que no tens únicament la visió diferent.
Veus, tinc més clar que si em caso ho faria per l'esglèsia que el fet de casar-me o no. I potser això encara sona més contradictori.
Els homes que he estimat, la majoria eren no creients, i suposo que d'aquí venen les contradiccions. No necessito casar-me, no em representa un compromís diferent, xò suposo que en el fons si que m'agradaria.
Davant la societat no hem de rendir comptes ni donar explicacions, només a nosaltres mateixos i a la parella.
No hi havia pensat que això de per tota la vida et fés més fort i que donés energia. M'ha agradat.
I ja saps que em fa molt feliç que siguis molt feliç amb el teu company de viatge. Segur que tots els entrebancs els aneu solucionant junts. Un petó ben gran!! ja veuràs que tot es va arreclant!

Hola Susanna, moltes gràcies per la teva visita, i gens de parrafada. m'ha emocionat molt el que has explicat. Una bona festa, el compartir amb els altres el amor que sents pel teu ara marit!!!
Per cert, enhorabona.

Garbi24, i tant! dedicació i amor, alimentant-lo cada dia.
I tens raó, ara encara estar casat té avantatges fiscals importants!!

Zel, mai se sap, i sempre s'ha de tornar a intentar.
Si, fer festes agrada a tothom!

J.M. ha dit...

L'últim paràgraf em pareix una bona definició d'amor, si és que l'amor es pot definir...

robadestiu ha dit...

Jo les vegades que m'he plantejat si em casaria he arribat a la conclusió que no em caldria, tot i que si per a l'altre fós vital, tampoc em suposaria un entrebanc (suposo). De totes formes, a les poques bodes que he anat, tant de persones que sempre ho havien desitjat, com de persones que sempre havien dit que no es casarien, sempre he trobat molta il.lusió, emoció i amor.