Elvis

Els pares de l'Elvis eren molt pobres, però tot i així van decidir regalar-li una guitarra quan va fer deu anys...
Diuen que ell no la volia tocar i la primera vegada que Elvis va tocar va ser per consolar la seva mare que estava plorant....

Diuen que una tarda, mentre cantava en un bar, al fons, Elvis va descobrir una nena ben bonica anomenada Priscilla, a ella li agradria escriure les més belles cançons d'amor, però.....


Diuen, que a la platja va trobar la pau i va descobrir què era l'amor, i llavors....





ps. Hi ha dies que et trobes amb tresors. Dimecres, mentre feia temps per l'acopuntura i intentava no pensar en el partit, vaig trobar el nou llibre amb les il·lustracions de la Rebecca Dautremer, un geni. Una història d'amor, una particular versió de la vida d'Elvis, un altre geni.
Un viatge en busca de l'amor.

Per escalfar motors....porra Barça-Manchester

A la feina tenim un vell costum, fer porres pels partits importants del Barça.
Val a dir que mai n’he guanyat cap.
Però les tradicions es mantenen i s’exporten.

Com que no tot són diners, s’obre una porra ben particular: qui encerti el resultat, s’emporta una samarreta pintada a mà amb el dibuix del Petit príncep (no té res a veure, ja ho sé, però m'agrada tant,...).

Per participar, heu de dir el resultat que creieu de demà.
Tingueu en compte que el Barça juga com a local.
El termini acaba a les 20.00h de demà dimecres 27 de maig.
Es pot repetir resultat.

Llistat, de moment:

Assumpta 4-0

Estrip 4-1

Garbi24 2-1

Susanna 2-1

Albert 1-0

McAbeu 2-0

DooMMasteR 3-2

rits 2-1

Òscar 3-1

Keilan 3-2

Striper 3-1

StoptheRoc 3-0

Lulamy 1-2

Nina 1-1 (guanya el Barça de penalties)

Jordi 3-2

robadestiu 3-2

XeXu 3-1

kika 3-1

asel·la 2-1

k 4-3

LilVia 3-1

Xivi 3-1

Airun 2-1

I és que val a dir que, futbolera de sempre, els darrers anys havia perdut els colors, ja no m’emocionava ni el seguia. Aquesta temporada, no sé si per l’efecte Guardiola, pel joc que encomana somriures, pel guapo de l’Henry i el maco de l’Iniesta, els himnes del crakòvia o per la il·lusió que es desprèn als blogs, m’hi he tornat a enganxar. Hi ha estat un retrobament espectacular.

I ara, quan encara falta més de 24 hores, ja friso d’expectació, nervis i ganes que arribi el partit. I passi el que passi, ja haurà estat una temporada increïble.

ps. Aquesta samarreta no l'he pintada jo, però n'he fet d'altres semblants.

A qui guanyi, ja li demanaré com fer arribar la samarreta (que evidentment ha de ser vermella o blava i ja em direu la talla. També podreu triar si de tirants o amb màniga curta. M’he aficionat a això d’enviar cosetes).

Per cert, com m'agrada la foto del xut d'Iniesta: la cara de Lampard, la cama d'Iniesta donant-ho tot, un jugador apartant-se, els seguidors aterrits (i mira que em poso en el seu lloc) i sobretot, la pilota suspesa a l'aire, marcant el destí d'aquest equip.

Torre Eiffel

“Ups!...em sembla que no tenia que haver tret aquest cargol just d'aquí sota. I amb el que m'ha costat!!!
Ai, ai, ai....millor que corri”

.....

“Senyor policia, jo només volia ser original i portar-li un souvenir diferent, no pas esfondrar el seu símbol universal!”

ps. una nova proposta de Relats conjunts
i és que com ficar la gamba pot ser ben universal

Digues 33!

I és que avui, 22, en faig 33.

33 anys caminant; a dies de tort, a dies del revés. Amb etapes llargues i crues, amb d'altres més dolces i curtes.
Amb passos lleugers i d'altres durs de portar.
Amb somriures i algunes llàgrimes.
Amb descobriments, alegries, decepcions.

Intentant fer camí.

33, i a dies encara em sento com el cigronet de la foto amb tot un món per descobrir. Una nena buscant un gronxador.
33 i a dies em sento gran, coneixent-me d'una vegada per totes i acceptant el que hi ha.
33 i tot un munt de canvis per endavant.

ps. la foto, no és de les millors,; la veritat semblo un cigronet! però porto uns dies moguts a nivell familiar i no n'he pogut dedicar gaire temps.
La cançó, la que més m'agrada, i encara que ja l'havia posat,... és igual. Té màgia.

Estados de ánimo

A veces me siento
como un águila en el aire.
-Pablo Milanés

Unas veces me siento
como pobre colina
y otras como montaña
de cumbres repetidas.

Unas veces me siento
como un acantilado
y en otras como un cielo
azul pero lejano.

A veces uno es
manantial entre rocas
y otras veces un árbol
con las últimas hojas.

Pero hoy me siento apenas
como laguna insomne
con un embarcadero
ya sin embarcaciones
una laguna verde
inmóvil y paciente
conforme con sus algas
sus musgos y sus peces,
sereno en mi confianza
confiando en que una tarde
te acerques y te mires,
te mires al mirarme.

Mario Bennedetti

ps. Mario, un petó ben gran.

Gràcies per tot el que ens deixes. Per tot l'amor que desprens en cada frase dels teus poemes, en cada paraula d'amor, en cada paraula compromesa. Per cada suspir que deixen anar els teus poemes.

Tancar el centre

Ahir vam decidir –vam dir en veu alta el que ja sabiem- que a final de curs tanquem el centre.
Prepararem les colònies amb ganes, sabent que és el que hi ha i sense fer-nos mala sang. Sense engoixar-nos. Perquè siguin unes grans colònies.
I al setembre, una festa de comiat, amb els pares i mares, amb els àlbums de fotos que tan els agrada quan es fan grans i marxen, convidant a tot els que han passat i fent una eucaristia d’acció de gràcies, per veure tot el que el mijac sant medir ens ha aportat i ens enduem.

I aquest paràgraf tan clar, és dels que m’ha costat més escriure.
I no el sé vestir amb paraules boniques, perquè no n’hi ha. És una veritat dura i punyent, però necessària.
A dies penso si ho hem donat tot, a dies penso si podríem buscar més gent. I si hi hauria alguna altra manera. Hi ha qui pot pensar que hem tirat la tovallola aviat, que al setembre ja decidirem, però necessitàvem –necessitava- pendre la decissió. Per viure i gaudir del que queda.

Sé que sempre m’acompanyarà el neguit d’haver fracassat. I quan veig dissabte rera dissabte els infants, tot és més complicat. 25 nens i nenes que viuen el centre ben intensament, que s’han amotllat a tot, que després dels partits de futbol o handbol venen a veure’ns encara que sigui mitja hora, que fan seu el centre.

Però ara com ara, no hi ha altra sortida.

I jo, després de mitja vida –si, si,…mitja vida- veig com tot s’esmuny entre les mans desproporcionadament petites que tinc. Que una porta es tanca i que sé que se n’obren de noves, però no sé cap on tirar. I sobretot, sobretot, que perdo i molt.

Ps. Ahir, d’entre tot el suport rebut per part dels companys, en vaig trobar a faltar un.

Sé que no n’he d’esperar res, però després de tot el que hem viscut, la seva distància fa mal.

Admirar

Hi ha persones que saps que admiraràs sempre.
Que desprenen una màgia especial al seu entorn.
Que al seu costat, tot és més fàcil. Tot és un joc.
I encarar la vida, sembla que sigui més senzill.

Persones que només amb una paraula o amb un somriure,
et fan veure les ofuscacions de manera diferent,
alliberant-les.

Persones que viuen la vida com la volen viure,
malgrat no hagin aconseguit aquells somnis de joventut.
Persones que aprenen el valor del dia a dia
i no es rendeixen per una llàgrima caiguda.

Amics que saps que sempre tenen una paraula de consol,
amics que saben el que vol dir ser amic.
I no necessàriament són aquells que comparteixes més temps.

Persones que, amb els seus defectes, són perfectes imperfectes, genials.

Tinc la sort de conèixer més d'una d'aquestes persones.
Tinc la sort de tenir amics i amigues així.
Potser no els ho dic massa sovint. Però els admiro i estimo molt.

ps. La foto i la cançó, la terra (que també és la de la meva infància) i l'autor preferit d'una d'aquestes persones que admiro i que aquesta setmana, que s'estava fent molt feixuga, m'ha fet somriure i de valent. Gairebé aconseguim que ens convidin a dinar com a comissió per vendre (ai, no,...regalar) unes entrades de Roma! Però al final, no res. Dinarem de tuper un dia més.

Les coses de la iaia

Arribo per dinar a casa els pares, i la veig damunt la taula.
La safata verda.
La safata de “las rosquillas”
La safata que li vaig demanar a la iaia Ester. El nostre secret. La recepta de “las rosquillas” que féiem per la festa del seu sant.
I damunt del sofà, el joc de llit brodat que fa temps, un dia que vaig anar a veure-la, li vaig dir que m'agradava. Ja sé que és el regal que em farà pel meu aniversari i que el vol rentar abans de donar-me'l, però veure'l allà, se m'ha fet estrany.

Portem uns dies estranys a casa.

Demà, la iaia deixa el seu petit i humit pis. Deixa la seva casa. On em va cuidar quan vaig tenir galteres, o ens feia la xocolata desfeta que li portava la Laura, la meva germana. Deixa el seu món.
El cert és que la iaia Ester mai va tenir una vida fàcil i ara el cor li demana mimitos, li demana no pujar les escales -cada vegada que les pujo amb ella se'm trenca el cor i fa patir-, i estar atesa si cau, una nit va caure just quan s'acabava de treure el telealarma i des d'aquell dia ha agafat por.
Demà la iaia Ester comença una nova aventura, i tots intentem fer-li veure que allà on va estarà millor. Que podrà sortir a passejar, cosa que ja gairebé no fa, que tindrà tot allò que vulgui i que tots l'anirem a veure sovint. I ella que ho sap, té un conjunt de sentiments ben estranys.

Porta dies repartint les coses, repartint-nos tot el seu món. I ella que sempre ens ho ha donat tot, encara ens dóna més.

ps. La cançó, una de les que li agraden, per un que m'agrada a mi.

Compromisos

A principis de juliol, una bona amiga es casa.
Dijous vaig acompanyar-la a la prova del vestit.
Em fa molta gràcia i em fa molt feliç participar de la seva alegria, emoció i de la preparació. Mai havia viscut tant d’aprop un casament.
I no és un casament d’aquells espectaculars, un casament senzill i tendre, un petit pas en una relació que despren molt d’amor.

De fet, he anat a pocs casaments.
I menys d’amics molt propers. Més d’un cop he explicat que tinc amics molt diversos, però molts d’ells, això de casar-se no els va gaire.

Hi ha qui diu que no cal un paper per reafirmar el compromís de dues persones, que és el mateix. L’important és la convivència i el respecte.

Hi ha qui es casa per la festa o simplement perquè és el que toca i cal fer per quedar bé.

Conec parelles que s’estimen i comparteixen la seva vida sense haver-se casat. D’altres que es van casar i el seu amor ha anat creixent encara més fort, i d’altres que just casar-se decideixen separar-se.

La veritat és que poques vegades m’he plantejat si em casaria (tampoc estic en situació de fer-ho) i sempre he pensat que no és vital per mi, que si per l’altre suposa un entrebanc, no em cal, i a més això de ser el centre d’atenció, diguem que no em va masa. Però de vegades, veient sobretot els cassos com l’últim, penso que alguna cosa déu haver perquè en menys d’un any es separin. En aquests cassos, se’m reafirma la idea que hi ha gent molt poc preparada per comprométre’s en res (i és una llàstima, sembla que hi hagi gent que no vulgui crèixer mai).

L’amor es construeix dia a dia, amb plors i riures, amb dies bons i dies dolents, amb feina, obligacions i famílies, amb carícies i petits encants, amb espais compartits i espais propis, amb un munt de vida compartida. I costa tant de trobar, que no entenc com es pot deixar escapar. Hi hagi anell o no hi hagi anell.



Ps. La foto i la cançó, d’aquí. La cançó no l'havia sentit mai, i m'ha semblat preciosa.

El protagonista del dia

El Felip és d’aquelles persones que poca gent té present a la feina. Se l’estima, doncs porta molts anys treballant-hi, és bona persona, diligent amb la feina (això no ho sé massa, no hi treballo molt), no es fica amb ningú i deixa fer.

Avui crec que és a qui més s’ha nombrat. Evidentment, el tema del matí a qualsevol racó de la casa ha estat la festa de dissabte. El “chorreo” del madrid-barça, els sis gols, com els vam viure i les apostes que ningú ha guanyat. Però tots en un moment o altre, fèiem referència al Felip. “Ja has vist al Felip? Què content està”, “el Felip ha dit que la clau va estar en canviar de posició el Messi i l’Etto’o” “el Felip saltava d’emoció”....
Finalment, quan me l’he trobat i li faig broma dient que què tal el partit, em salta i diu “Mira, mira,... vols que t’ensenyi una cosa? Tinc fins i tot el menú que van menjar les directives al dinar abans del partit” i m’ensenya la seva preuada joia. I se’n va content.
Irradiava felicitat, estava exultantment feliç.

El Felip no té masses coses. La seva solitud de vegades em colpeix. No es cuida, no fa gaires coses, no sembla gaudir gaire i sempre passa desapercebut. Viu per a ben poc. Malgrat això, sempre ens somriu, un somriure tímid, amagat darrera un bigoti i unes ulleres que no el fan justícia; mai té una paraula més forta que d’altre, mai es fica amb ningú. Sempre serenament al seu lloc intentant ser el màxim de coherent. Però tampoc viu, està com amagat darrera la seva pròpia solitud, com veient la vida passar. I per això, la victòria del Barça, el fa tan feliç, s’agafa a aquestes coses.

Avui ha estat el protagonista del dia; entre tots l’hem fet brillar un xic.

El Felip també em recorda un dels companys del viatge de Budapest aquell que sembla que sempre estigui de broma, que xerra pels descosits i que les seves neures no siguin gaire importants, em va explicar que pot estar caps de setmana sense sortir de casa. Sense veure ningú. I es resigna, sembla que no ho pugui canviar.

El Felip o aquest company em fan entrar en contradicció. Potser ell està en pau amb ell mateix. No sé si jo arribaré a ser-hi. A mi, que sempre dic que m’agrada passar desapercebuda, però que necessito dels que tinc a prop. Jo que sovint m’acabo sentint mig sola enmig de gent o que necessito de caps de setmana ben atapeïts de coses, doncs els que no tinc res a fer se’m cau la casa al damunt i necessito sortir encara que sigui sola.

Potser la solució està en què sé el que necessito i només m’hi he de posar. Darrerament tinc la sensació de perdre. De perdre moltes coses que m’estimo –ja ho he dit en més d’un post- i sé, cada dia em proposo de noves per no sentir-me buida. Déu ser la primavera, però mentre a dies torno a pensar a començar, a dies, el barça és de les poques coses que fa somriure des de dins la panxa.

Ps. El Felip, no es diu Felip, i fins avui no hi havia pensat mai. Segurament, ell no li dóna les voltes que jo li dono.

Àgora

Àgora eren les places públiques de les polis de l'antiga Grècia on els ciutadans dialogàven, discutien i féien més forta la democràcia.
Espais de debat, per aprendre i avançar.

Sembla que això ho anem perdent. Cada vegada ens escoltem menys. Cada vegada dialoguem menys i quan es fa servir massa la paraula diàleg, sovint queda amagada per un anfany de protagonisme o de poca sinceritat.

Sempre he estat d'escoltar més que no pas de parlar.
Massa i tot.
Durant molt de temps vaig ser de les d'acceptar allò que els altres pensen, deixant de banda o sense qüestionar-me si realment és el que creia.
I quan vaig començar a dir la meva, quan vaig començar a opinar, em vaig començar a trobar problemes, però també sorpreses de sentir que el que penso o crec no és tan diferent.

Deixar anar el que ronda et fa canviar, evolucionar, estar més en pau. Crèixer, doncs també et poden interpel·lar i canviar.

Potser és hora de tornar a Àgora.

El que passa és que no sempre sé com tornar-hi.


ps. Agora és la propera pel·lícula d'Alejandro Amenàbar i reconnec que quan van anunciar-la em va sorpendre molt i tenia els meus dubtes.
El tràiler sembla que sigui una peli d'acció americana, èpica a l'estil Troya, però de ben segur que el geni de l'Amenabar ens sorprendrà.